La mort de la Generació de Qaddafi.

Des de l’execució de Muammar Qaddafi i des de l’inici de la Primavera Àrab són moltes les pàgines que s’han escrit, molts els conceptes que s’han manejat, però ben pocs els intents de posar aquests esdeveniments en el seu context històric i per aquest s’entén no solament com Occident veu aquests temes, sinó com els veuen els ciutadans del món àrab i per això, val a dir, els occidentals estem bastant mal equipats, amb algunes excepcions. Intentem entendre i explicar esdeveniments a partir de la nostra experiència, la qual, molt sovint, té poc a veure amb l’experiència dels autòctons de les zones de les que parlem. Així, per exemple, no ha estat estrany sentir els darrers dies a gent que va viure les dècades dels anys 60 i 70 dir que ells van saludar amb joia l’arribada de Qaddafi al poder. I això fou del tot normal en un context com aquell on la descolonització i l’eliminació dels darrers vestigis del colonialisme europeu eren temes cabdals. El que ja no es tant normal és pretendre congelar un moment en el temps i ignorar l’evolució posterior d’una persona i un esdeveniment, just allò que viuen els autòctons. El mateix val per una de les constants de la Primavera Àrab: el refús a qualsevol mena de lideratge fort. Si això ho intentem explicar només fent una analogia amb la desafecció política que afecta a les societats occidentals, tindrem una visió molt parcial de la qüestió. Si hi afegim quina ha estat l’experiència dels àrabs amb aquesta mena de lideratges, començarem a apropar-nos de veritat al sentir de la gent d’aquests països. Aquests buits són els que pretén omplir el professor libanès Mohamad Bazzi en aquest excel·lent article que va publicar a  la pàgina web de la revista Foreign Affairs i que us fem arribar en català en l’espai d’aquest blog. Com sempre qualsevol error només és imputable al coordinador del blog qui és qui l’ha traduït.

 

El març de 2008, Muammar al-Qaddafi prenia la paraula a la cimera de la Lliga Àrab a Damasc per donar un dels seus recargolats discursos. Cap a la meitat, deixà anar un avís profètic criticant a la resta de caps d’estat enllà reunits per acceptar la defenestració i posterior execució de l’iraquià Saddam Hussein: “Un poder estranger ocupa un país àrab i penja el seu líder mentre nosaltres mirem i riem”, la veu de Qaddafi retronà: “el vostre torn arribarà aviat!”

 

L’audiència es posà a riure. Mentre les càmeres de TV mostraven la sala, l’amfitrió, el president de Síria Bashar al-Assad, amb prou feines amagava el seu riure. Qaddafi continuà sense immutar-se: “Fins i tot vosaltres, els amics d’Amèrica. No, diré nosaltres, nosaltres els amics d’Amèrica. Amèrica podria aprovar la nostra execució algun dia.” Més riure.

 

Ara ja no riuen. Qaddafi fou el darrer dels vells homes forts àrabs nacionalistes, i la seva mort marca el final d’una època. Els seus companys de generació eren Saddam  i el pare i predecessor de Bashar al-Assad, Hafez al-Assad.  Militars d’origen humil provinents de ciutats marginades que van haver de lluitar de valent per arribat al capdamunt, muntats en la onada de sentiment revolucionari que escombrà l’Orient Mitjà en les dècades dels 60 i els 70 del segle XX. La seva font d’inspiració fou el carismàtic oficial egipci, Gamal Abdel Nasser, qui derrocà al pro-britànic rei Faruk l’any 1952. Els colpidors discursos de Nasser, escoltats a tota la regió mitjançant el recentment inventat ràdio transistor, encenien la visió d’una unitat àrab. Fou un temps de convulsions, durant el qual les elits feudals i mercantils – els aliats dels vells poders colonials europeus – anaren perdent el control de la situació. D’aquest manera, en un primer moment, Saddam, Qaddafi i Assad semblaven personificar una nova era de reformes populistes.

 

El nacionalisme àrab començà a minvar després de la humiliant derrota davant Israel a la guerra de 1967, la qual deixà a molts àrabs amb el regust de la traïció per part dels seus líders. Amb la mort de Nasser tres anys després, la gran esperança de la unitat àrab s’extingí. Els ciutadans començaven a veure que els seus herois s’havien tornat uns corruptes, uns dèspotes autoritaris que suprimien qualsevol oposició, executaven als crítics i malbarataven la riquesa nacional.  A la dècada dels anys 80, els moviments islamistes anaren guanyant terreny a tota la regió, impulsats per la Revolució Islàmica a Iran i la Jihad contra l’ocupació soviètica d’Afganistan.  Les societats àrabs es tornaren més conservadores, i els moviments islamistes prengueren el lloc als partits seculars i panarabistes, exercint una influència significativa damunt la vida cultural i personal dels ciutadans. Amb l’objectiu d’esclafar qualsevol desafiament a la seva autoritat, els autòcrates de la regió construïren un elaborat aparell de seguretat dirigit tant contra l’oposició islamista com la secular. El moviment per l’alliberament àrab acabaria en traïció, exili i carnisseria.

 

Ara, un a un, els homes forts han començat a trontollar i caure. Una nova generació de revolucionaris ha fomentat una revitalització del sentiment d’identitat panàrab al voltant de demandes per els drets polítics i socials. De la mateixa manera que les protestes que començaren a Tunísia s’estengueren a Egipte, Líbia, Iemen, Bahrain i Síria, cada revolta s’ha inspirat en les altres . Una avantguarda de líders civils està començant a emergir de les revoltes, i encara que utilitzin alguna de les velles doctrines nacionalistes, com la retòrica anti – colonial i la resistència vers Israel, tenen ben presents els errors de la generació de Qaddafi.

 

En el cim del nacionalisme àrab i el fervor panàrab, líders con Nasser cercaren la mobilització del suport polític transfronterer apel·lant a la idea que els àrabs compartien un llenguatge, una cultura, una història i una identitat política. Els revolucionaris d’avui utilitzen una retòrica similar per lluitar contra l’autoritarisme. No és per casualitat que les multituds a Tunísia, Egipte, Síria, Iemen, Bahrain i a altres llocs, a més de majoritàriament pacífiques repeteixin el mateix crit en àrab: Al-shaab yurid isqat al-nizam (El poble vol la caiguda del règim). Els àrabs s’inspiren en els mètodes i objectius dels altres, i ja no accepten un contracte social que els hi ofereix seguretat i estabilitat a canvi de repressió governamental, lleis arbitràries, censura i control estatals dels mitjans de comunicació i govern d’un sol partit. Contràriament, demanen justícia, llibertat i dignitat. El poble no hauria de tenir por del govern. El govern hauria de tenir por del poble, es llegia en una famosa pancarta a la plaça Tahrir d’El Caire a principis d’aquest any.

 

Les revolucions àrabs d’avui es diferencien d’aquelles de mitjans del segle XX en un punt clau: no són moviments de dalt cap a baix com aquells que portaren els autòcrates al govern. No estan liderats o instigats per militars o figures carismàtiques. L’època dels homes forts àrabs ha finalitzat, i tot i que encara no és clar qui ocuparà el seu lloc, els revolucionaris d’avui estan definint de nou el nacionalisme àrab fent-lo més populista i de base.

 

Els revolucionaris àrabs d’avui haurien d’examinar l’herència de Qaddafi i evitar les trampes dels vells moviments nacionalistes. Quan Qaddafi arribà al poder personificava el refús àrab als vestigis del colonialisme. Fill d’una jove parella de beduins, va créixer prop de Sirte. Durant l’adolescència, abans d’entrar a l’acadèmia militar amb 19 anys, escoltava el programa de Ràdio Caire “La Veu dels Àrabs” i memoritzava els discursos de Nasser. L’any 1969, la retòrica anti – imperialista del líder egipci impulsà Qaddafi, aleshores un capità de 27 anys, a liderar un cop d’estat contra el rei Idris, qui havia entregat els recentment descoberts jaciments de petroli a companyies occidentals les quals només compartien una petita part d’aquesta riquesa.

 

En un primer moment, el cop portà prosperitat als libis. El règim de Qaddafi forçà a les petroleres estrangeres a renunciar a ser els accionistes majoritaris de la riquesa petrolera líbia i a entregar percentatges majors dels seus beneficis. Altres líders de la regió seguiren l’exemple de Qaddafi i demanaren més a les grans petroleres en nom del nacionalisme àrab. Un d’aquells líders era Saddam Hussein. A principis dels anys 70, Saddam supervisà la presa de control de la riquesa petrolera iraquiana de mans de les empreses estrangeres just en el moment en que el preu del petroli estava començant a pujar d’una manera espectacular. Els nous ingressos li permeteren modernitzar l’ Iraq rural, distribuir terres entre els pagesos i mecanitzar la producció agrícola. Iraq esdevindria un dels països més rics del món àrab, però també un dels més repressors.

 

De la mateixa manera, Qaddafi construí escoles, vivendes, hospitals, carreteres i autopistes. Liderà una campanya per estendre l’educació i la sanitat públiques a la vegada que intentava crear noves industries. L’any 1969, l’esperança de vida a Líbia era de 51 anys, avui són 77. I encara que la renda per càpita – $14.000 l’any 2010 – és més baixa que la d’altres estats productors de petroli, és significativament més alta que la d’Algèria, Egipte i Tunis.

 

Tot i la prosperitat inicial, molta d’aquesta riquesa derivada del petroli, al igual que a l’ Iraq, fou malbaratada o desviada cap el dictador i els seus aliats. Com altres líders àrabs de la seva generació, Qaddafi ràpidament esdevingué un dèspota. Suprimí tota oposició amb purgues, judicis públics, tortures i execucions. Els seus agents assassinaven dissidents a les capitals europees i arrastrà a Líbia a un conflicte destructiu amb el Txad, el veí del sud. Va fer-se un munts d’enèmics a Occident en els anys 70 i 80 donant suport al terrorisme de l’IRA, a la Facció de l’Exèrcit Roig a Alemanya, a Abu Nidal i a Carlos el Xacal. Després de la implicació d’agents libis en l’explosió del vol 103 de Pan Am damunt Lockerbie, Escòcia, l’any 1988, les Nacions Unides imposaren sancions a Líbia i Qaddafí esdevingué un paria internacional.

 

A la vegada, Qaddafi es veia si mateix com a un campió del poble i un estadista – filòsof. Compilà els seus pensaments, alhora estranys i banals, en el Llibre Verd, tres volums de meditacions polítiques, econòmiques, d’organització social i altres temes. L’any 1975 publicà el primer volum (sense cap modèstia titulat La Solució al Problema de la Democràcia) proclamant que hauria de servir com a full de ruta per a rescatar el capitalisme i el comunisme de la fallida. Amb el Llibre Verd, Qaddafi prometia mostrar al Món un altre camí: La seva “tercera teoria universal” hauria d’assenyalar el començament d’una era de democràcia de les masses en la qual el poble s’autogovernaria directament.

 

Per tal de demostrar les seves teories, dimití de tots els seus càrrecs l’any 1977 i es proclamà “guia de l’era de les masses.” Els libis, declarà, d’ara endavant s’autogovernarien, substituint el govern central amb “comitès populars” i “congressos populars” en el marc d’una utopia que ell anomenava Gran Jamahiriya Socialista Popular Àrab de Líbia. (El terme “jamahiriya” fou un famós neologisme de Qaddafi, a partir de la paraula àrab per república, significant, aproximadament, “república de les masses.”) Per suposat, Qaddafi i els seus sicaris mantenien un control absolut damunt tots els àmbits de la vida, i sempre que s’obria una sessió dels congressos populars, aquests es limitaven a reafirmar els desitjos del líder.

 

Fins al final, Qaddafi mantingué la pretensió de que ell només era un guia per a la nació. En un discurs televisat a finals de febrer, immediatament després que s’iniciés la revolta líbia, parlà d’ell mateix en tercera persona, prometen mantenir-se en el seu lloc. “Muammar Qaddafi no té cap càrrec oficial i, per tant, no en pot dimitir de cap, com han fet altres presidents! Muammar Qaddafi no és un president! És el líder de la revolució fins la fi dels temps! bramà donant cops de puny a la taula. Aleshores canvià a la primera persona: “Jo sóc més gran que les posicions ocupades per presidents i notables. Sóc un lluitador. Un mujahid. Un revolucionari de les tendes de campanya.” Desafortunadament, per a ell i per Líbia, traí la seva pròpia revolució, exactament igual que els altres homes forts de la seva generació van fer. Amb la mort de Qaddafi, la pilota és ara a la teulada dels nous revolucionaris per a fer-ho millor per tal d’assolir les aspiracions dels àrabs.

[publicat a la pàgina web de la revista Foreign Affairs el 21 d’octubre de 2011]

Qaddafi i Saddam Hussein

Comparteix

    Etiquetes:

    Comentaris

    • Simmons

      03/11/2011 - 19:40

      Bon article, potser hi faltaria arribar a analitzar l’última época de Gaddafi en l’apartat de relacions internacionals, en la que es va reconciliar amb els EUA i la resta d'”Occident”, a canvi d’obrir els pous a les multinacionals petrolieres…

    • CEHI

      03/11/2011 - 19:51

      Estic d’acord Simmons però crec que la voluntat de Mohammad Bazzi és explicar el context àrab més que el context internacional i no em sembla un mal plantejament donat que si bé lo segon és quelcom, mes o menys, conegut per tothom, lo primer em sembla que és un gran desconegut. Estic d’acord però, que si hi hagués inclós les relacions internacionals l’article ja li hagués quedat rodó. Víctor Gavín.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús