Fets similars, llenguatges diferents.

Des que varem començar aquest blog, us heu trobat amb dues menes de posts. Aquells escrits per membres del CEHI i aquells altres que podem trobar en els mitjans de comunicació, llibres, revistes etc… i considerem que compleixen plenament amb l’objectiu del blog de donar una perspectiva o una explicació històrica a fets d’actualitat o a fets del passat que encara es recorden a dia d’avui. El post d’avui ens ha semblat una reflexió més que interessant sobre la crisi econòmica actual i les seves diferències amb la Gran Depressió dels anys 30 del segle passat. Els seus autors, els professors de la Universitat de Yale, Theodore R. Marmor i Jerry L. Mashaw, no fan un anàlisi econòmic sinó una comparació de com els polítics d’aleshores i els d’ara van enfocar i enfoquen el problema, de quin llenguatge van emprar i empren uns i altres i de com aquest reflecteix unes preocupacions molt diferents. El text està pensat per un públic dels Estats Units però creiem que la reflexió és més que vàlida per la situació a casa nostra, en particular, i a Europa en general.

Davant de res mes que males notícies econòmiques, els americans sovint recorden que ja han passat per ací abans – durant la Gran Depressió, quan les condicions eren molt pitjors que avui – i van sobreviure.

Ara bé, hi ha una diferència crucial entre aleshores i ara: les paraules que els nostres líders polítics utilitzen per parlar dels nostres problemes han canviat. On abans els polítics utilitzaven un llenguatge d’amples ressons morals sobre la gent, la família i les preocupacions socials compartides, ara despleguen el llenguatge tècnic i fred de la comptabilitat pressupostària. Aquesta diferència és més profunda que la mera retòrica. Amenaça de privar-nos dels recursos intel·lectuals necessaris  per adreçar els problemes d’avui.

Posem el rellotge a l’hora del juny de 1934. Milions d’americans estan a l’atur, perdent les seves cases i sense cap esperança de millora. El president Franklin D. Roosevelt respon creant el Comitè de Seguretat Econòmica. Davant el Congrés, afirma que “prioritza la seguretat dels homes, dones i infants de la nació.” Tots els americans, emfatitza, “volen una casa decent per viure enllà on puguin accedir a una feina productiva, i volen alguna seguretat davant els infortunis que no poden ésser eliminats d’aquest Món fet per els homes.”

Roosevelt demana que el Comitè proposi “mitjans sensats” d’assegurança vers “algunes de les grans pertorbacions de la vida – especialment aquelles relacionades amb l’atur i la vellesa.” Aquells “mitjans sensats” esdevingueren les pensions de la seguretat social, l’assistència a la gent gran i el subsidi d’atur.

Posem ara el rellotge a l’hora de febrer de 2010. Amb milions d’americans a l’atur, xifres de desnonaments històriques i petites possibilitats d’ajut per aquells que ho necessiten, el president Obama actua creant  la Comissió Nacional per a la Reforma i la Responsabilitat Fiscal. La tasca de la Comissió és “millorar la situació fiscal”, per “assolir una fiscalitat sostenible a llarg termini” i adreçar “el creixement de la despesa social.” La Comissió recomana, fidel a la seva tasca, retallar la despesa social – és a dir, aquells programes establerts l’any 1935 i en anys posteriors per ajudar als aturats, la gent gran, la gent amb minusvalidesa i els malalts.

L’agost de 2011, el Congrés actua, però no per ajudar la gent que està patint angoixes sinó per retallar la despesa del govern. L’objectiu del nou Super Comitè creat és assolir l’equilibri fiscal, recomanant mesures “per reduir el dèficit” en almenys 1.5 trilions de dòlars en la pròxima dècada.

És una situació desesperada per a molts americans veure’s reduïts al llenguatge clínic de la comptabilitat pressupostària. Programes de seguretat social que protegeixen els americans vers els riscos propis de l’economia de mercat són “drets” que cal posar al dia (és a dir: retallar) en nom de l’equilibri fiscal i la reducció del dèficit.

Des de l’angle exclusivament econòmic, contemplem aquestes retallades com una mala idea, però desitgem fer una observació més fonamental sobre el llenguatge i l’imaginari col·lectiu que el llenguatge reflecteix.

L’any 1934, el focus del llenguatge estava en la gent, la seguretat de les famílies i els riscos per les economies familiars que tots compartim. Avui, la gent ha desaparegut del focus. La conversa és al voltant del pressupost, no al voltant de l’economia real on viu la gent real.  Si hi ha un concepte moral en el debat d’avui, és el de forçar el govern a no gastar més del que ingressa. Si es discuteixen els efectes de la política del govern sobre la gent del carrer, és només sobre com incentivar als malalts perquè estalviïn en despesa mèdica i als treballadors, que amb penes i treballs arriben a final de mes, a estalviar per la seva jubilació.

Com demostra l’historiador de la Universitat de Princeton, Daniel T. Rodgers, en el seu darrer llibre “The Age of Fracture”, entre la dècada dels anys 30 i la dècada dels anys 60 del segle XX, el discurs públic americà estava ple de referències a les circumstàncies socials del ciutadà corrent, les nostres institucions comuns i la nostra història compartida. Durant els darrers 50 anys, aquest discurs ha canviat per emfatitzar la individualitat. El llenguatge de la sociologia i la cultura compartida ha estat substituït per el llenguatge de l’economia i l’individualisme.

L’any 1934, el govern érem tots. Compartíem circumstàncies, riscos i obligacions. Avui el govern és “l’altre” – no una institució per a l’assoliment dels nostres objectius comuns, sinó una presència aliena que es posiciona entre nosaltres i la realització de les nostres ambicions individuals. Els diferents programes de seguretat social han esdevingut, en el llenguatge emprat, “drets” però no amb el sentit d’una cosa col·lectiva i apreciada per tots per tal d’assegurar el benestar de les famílies, sinó amb el d’ una mena d’amenaça sinistre per el nostre benestar nacional.

En els darrers 50 anys sembla que hem perdut les paraules – i amb elles les idees – per tal d’emmarcar la nostra situació d’una manera apropiada. En podem parlar? Potser no.

[Article publicat a The New York Times el 23 de setembre de 2011 sota el títol: ‘How do you say ‘economic security’.]

[Traducció: Víctor Gavín]

Comparteix

    Etiquetes:

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús