Entrevista amb Josep Termes.

El passat 9 de setembre ens va deixar un gran historiador català i un gran mestre – entre d’altres del coordinador d’aquest blog i que això subscriu. Catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, Director del Departament d’Història de Contemporània d’aquesta universitat, Catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, guardonat amb els premis més importants del país i membre del CEHI. Ens ha semblat que el millor homenatge que li podíem retre era deixar-li donar una darrera lliçò mitjançant una entrevista que va concedir abans de l’estiu a el Periódico de Catalunya i que aquest diari reproduí l’endemà de la seva mort. Gaudiu-ne com vam gaudir de les seves classes tots els seus alumnes al llarg de molts anys.

Josep Termes va publicar just abans de l’estiu el remat de tota una vida acadèmica dedicada a l’estudi de l’obrerisme i el catalanisme popular: Història del moviment anarquista a Espanya 1870-1980 (L’Avenç / RBA). 110 anys d’història d’un moviment amb unes maneres de fer, opinava l’historiador, que han rebrotat en les mobilitzacions de les places dels últims mesos. Termes, ja malalt, va conversar sobre el seu llibre testament al seu pis del carrer de Nàpols. Ja sense el gruix de la seva biblioteca, camí del Museu d’Història de Catalunya, per quedar-se només amb els llibres necessaris per fer-li companyia, i a pocs metres del celler del barri del Camp d’en Grassot on va néixer l’any en què va començar la guerra i on va créixer sentint conversar els treballadors durant el primer franquisme. Aquest origen popular, al qual no va renunciar, el feia parlar amb una alguna cosa més que ironia de l’esquerra acadèmica de la zona alta.

¿Quant fa que treballa en aquesta història?

-Jo ja estudiava l’anarquisme el 1958, recollia llibres i fullets, fins a 30.000, parlava amb gent a Tolosa i París… Encara que la redacció d’aquest llibre m’ha portat els últims quatre anys. Intento explicar les coses d’una altra manera. La narració és sempre la mateixa: s’organitzen, fan un congrés, una vaga, en detenen uns quants, hi ha una altra vaga… He intentat anar més enllà de la història més externa de l’organització i tractar la història ideològica i cultural.

-Però de totes maneres, vostè explica que l’evolució ideològica de l’anarquisme té menys importància que l’acció.

-El doctrinarisme anarquista és molt reiteratiu i retòric. Com tots, perquè el marxista, també… L’anarquisme gira sempre al voltant de quatre temes, el que fa és actuar i provocar acció i reacció. Moure’s al marge de la política, no fer un partit sinó una altra cosa, una acció sindical apolítica però política, i a partir d’aquí enfrontar-se contínuament a la patronal i al poder d’una manera molt folla. Prefereixo parlar de moviment anarquista que d’anarquisme perquè hi ha elements molt variats. Hi ha un protoecologisme, però per un altre costat a aquests Peiró els anomenava «els adoradors del sol i la ceba». Hi ha l’educació sexual, la simpatia pel naturisme, l’anticlericalisme… Moltes coses al costat dels aspectes bàsics: un sindicat obrer, portat per obrers.

-És la història de l’anarquisme a Espanya però incideix en Catalunya.

-He respectat les proporcions reals del moviment. Aquí va ser 10 vegades més fort que a la resta d’Espanya. Una mica Andalusia, Aragó…

-Perquè la seva tesi és que l’anarquisme és un fenomen obrer i urbà, i que l’anarquisme rural ha estat sobredimensionat…

-És un moviment obrer que es projecta des d’aquí a tot Espanya. Barcelona n’és el focus, l’eix, la substància. Els grans dirigents són catalans o vénen a Catalunya. La historiografia marxista, com el cretí del marxista leninista de càtedra que és Hobswam, que també és un cretí quan parla dels nacionalismes, ha pretès negar l’anarquisme, quan la resistència obrera real era anarquista tant o més que marxista. El dibuixen com un moviment agrari mil·lenarista i utòpic, mentre que ells són els científics. ¿Però el socialisme no ho era? I els anarquistes no entenien el camp, l’idealitzaven. Quan es posen a col·lectivitzar surt un xurro perquè no en tenen ni puta idea.

El llibre no és complaent.

-No, és crític. Parteixo d’un fons de simpatia per aquell món obrer que és el meu. Vaig néixer a 50 metres d’aquí i visc aquí, la meva vida està entre Nàpols 275, 270 i 268. En canvi, molts dels meus amics progres, molt parlar de l’arrelament però viuen a Pedralbes. Però descric les barbaritats que fan perquè el meu ofici d’historiador m’obliga a buscar l’objectivitat i la veritat i fugir de la politiqueria i el tòpic. Jo vaig entrar al PSUC el 1957 i me’n vaig anar barallat amb Manuel Sacristán, que era un retòric, perquè em deia que no es podia parlar de l’assassinat d’Andreu Nin perquè no hi havia una resolució del Comitè Central. D’aquesta manera no podia ser historiador.

-¿Quina quota de responsabilitat se li hauria d’adjudicar a l’anarquisme en el fracàs de la República?

-Similar a la que tenen tots. La República acaba malament perquè la dreta és salvatge i colpista i l’esquerra és immadura. ¿I Largo Caballero, que la considera un pas a la dictadura del proletariat? ¿I García Oliver, que estava sonat, dient que la República s’ha de superar? ¡I tant que la va superar, Franco! No s’ha d’oblidar que des dels anys 20 tot Europa està en una dialèctica entre revolució i contrarevolució. I aclarim-ho: no són tots iguals. Uns són millors, defensen una ètica, el progrés, defensen el poble. Però la vida no és un tebeo de blanc i negre. Hem d’explicar els fets, i la part alíquota d’errors de cadascú. Això m’ha costat molts disgustos i m’he quedat com un franctirador perquè no reprodueixo el discurs bonista.

-¿I quin és el seu punt de vista de la relació entre anarquisme i catalanisme?

-Tema clàssic. Si l’anarquisme deia no a la política, és clar que no podien ser catalanistes. Als anys 18-20, l’amistat de Seguí amb Layret i Companys va estar a punt d’aconseguir un acord entre una esquerra catalana amb filosofia afí a l’obrerisme i un sindicalisme que faria acció social i col·laboraria sota mà. Va sortir malament. Però era gent d’una enorme catalanitat. Busquen la fórmula dels pobles d’Ibèria…

-Encara que vostè també desmenteix els que amaguen la relació entre la FAI i la immigració.

-Està claríssim. Al llibre els clavo una garrotada als historiadors mestretites que creuen que això no s’ha d’explicar. Als anys 30, la immigració dels anys 20 era la base, gent molt radical que passava de la misèria total a la revolució total, que empenyia els dirigents i s’apuntava a l’opció més cridanera.

-Fem un salt a la transició. ¿Per què fracassa la reconstrucció del moviment anarquista?

-Perquè l’anarquisme era un continu, la transmissió d’una fe, d’una cultura, d’una organització, als barris i els pobles. Aquesta transmissió es trenca, tots se’n van a l’exili, entre els anys 40 i 60 tota la propaganda internacional és socialcomunista, a Espanya les condicions de vida canvien i el tipus d’enfrontament amb la patronal ja no pot ser el mateix. Són una relíquia del passat, exiliada, vella, pobra. I els va quedar l’etiqueta de la violència en la guerra, de la qual van ser més culpables que els altres però no els únics, perquè tots van intervenir en la sang i el robatori. No van tenir la subtilesa de fer un sindicalisme més pragmàtic. Però ja ha vist com ha acabat aquest sindicalisme, i com s’ha vist desbordat per les protestes dels últims mesos.

-¿Troba paral·lelismes entre el 15-M i l’anarquisme?

-Evidentíssimament s’assembla molt més a l’anarquisme. Si tot aquest moviment fa olor d’alguna cosa és molt més a l’enrenou anarquista que a una altra cosa. Espontaneista, variat, contradictori, un dia una cosa i un dia una altra, no es posen d’acord, no troben formes d’organització, maleeixen el Parlament i els bancs… Sí que s’assembla. Si això dura més podria fer esclatar l’esquerra i donar lloc a una esquerra diferent que tindria més a veure amb aquesta varietat complexa de l’anarquisme.

[Entrevista publicada a El Periódico de Catalunya el 10 de setembre de 2011]

Comparteix

    Etiquetes:

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús