Arxiu del divendres, 9/09/2011

El reconeixement internacional de l’Estat palestí.

divendres, 9/09/2011

El 5 de Juny de 1967 a les 7h i 10 minuts, el comandant de les forces aèries israelianes, Mordechai Hod, donava l’ordre d’atac. En poques hores l’exèrcit d’Israel sorprenia els preparatius militars d’Egipte, Jordània i Síria, destruint la capacitat aèria i militar dels tres països àrabs. En els propers 6 dies, Israel va conquerir el Sinaí, els Alts del Golan, la Franja de Gaza, Jerusalem Est i Cisjordània.

La victòria en l’anomenada Guerra dels Sis dies, va dibuixar un nou mapa geopolític al Pròxim Orient: Israel, ocupava ara els territoris que el sionisme anomenava “El gran Israel”. Com a l’any 1948, el principal problema amb que es trobava el govern d’Israel i el sionisme era la població palestina. La Declaració Universal dels Drets Humans i l’ordre internacional de la Guerra Freda, no permetien una segona Nakba, malgrat que 250.000 palestins havien estat ja expulsats de Cisjordània. Des de l’hotel Ambassador, al barri de Sheikh Jarrah a Jerusalem Est, alguns consellers israelians, ja van aconsellar el que quaranta anys mes tard la comunitat internacional, els propis palestins i els països àrabs reclamen i accepten sense embuts: la creació d’una entitat estatal palestina a Gaza i Cisjordània que firmés un acord amb Israel, i la devolució del Sinaí i els alts del Golan, a canvi d’un reconeixement i un acord de pau definitiu amb Egipte i Síria respectivament.

La solució del govern d’Israel, malgrat temptejar aquestes possibilitats, va ser mantenir l’ocupació militar sense annexionar-se aquests territoris, excepte Jerusalem Est, de la qual va ser annexionat el territori però no la seva població. Pocs dies després de la victòria militar, grups d’israelians jueus amb el suport del govern i l’exèrcit s’instal·laven a les zones ocupades, construint nous centres d’habitatges i expropiant grans extensions de terres. Començava així el que avui és un dels principals atzucacs per a una sortida negociada del conflicte: els assentaments.

Des d’un bon principi, els experts en dret internacional van assenyalar la il·legitimitat d’Israel de mantenir els territoris sota ocupació i la seva colonització, fet que significava una violació de gran part de la IV Convenció de Ginebra. El 22 de novembre de 1967, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va adoptar per unanimitat la resolució 242 que obligava a Israel a retirar-se dels territoris ocupats, a tornar a les fronteres del 4 de juny de 1967, al reconeixement de la sobirania, la integritat territorial, i la independència política de cada Estat, i a buscar una solució per a els refugiats. Aquesta resolució ha estat la base de totes les negociacions posteriors al Pròxim Orient.

La resolució 242 va ser acceptada per Jordània i Egipte d’una forma molt ràpida, Síria la va reconèixer  l’any 1973, i també ho va fer l’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP), amb la declaració d’independència de l’Estat palestí al 1988.

L’OAP havia estat reconeguda internacionalment com a legitima representant del poble palestí i acceptada com a membre observador a l’Assemblea General i als diferents organismes del Sistema de Nacions Unides l’any 1974, quan Yasser Arafat s’havia dirigit a l’Assemblea demanant no fer caure la branca d’olivera que duia a la mà. El 1988, amb la resolució 177 del 43è període de sessions, l’Assemblea General prenia nota de la declaració d’independència de Palestina i afirmava “la necessitat que es permeti al poble palestí exercir la seva sobirania al seu propi territori ocupat des de 1967”.

Es posaven així les bases per a una solució basada en dos estats, Israel i Palestina. El procés de pau va donar lloc a la creació de l’Autoritat Palestina, sobre Gaza i Cisjordània, que només pot exercir el control complet a menys del 8% del territori ocupat. Tot i el fracàs de l’esmentat procés de pau, el 12 de març de 2002 el Consell de Seguretat aprovava la resolució 1397, en la qual afirmava la visió regional dels dos estats.

La política de fets consumats i més de quaranta anys d’ocupació d’aquests territoris han modificat de forma substancial la realitat sobre el terreny. Els assentaments no es van aturar, sinó que han crescut de forma exponencial. Actualment hi ha aproximadament uns 120 assentaments a Cisjordània, on hi viuen 300.000 colons i aproximadament 12 grans barris il·legals a Jerusalem Est, on hi viuen més de 200.000 colons. També trobem uns 100 assentaments anomenats “llocs avançats” que el propi Israel declara il·legals, i malgrat que sovint en desallotja alguns, al cap del temps la majoria són reconeguts de facto. Amb la construcció del mur de separació, des de l’any 2002 la majoria dels assentaments de Cisjordània han quedat annexionats a la banda israeliana del mur. El mur, que ha estat declarat il·legal pel Tribunal Penal Internacional, no segueix les fronteres de la línia verda, és a dir aquella de les fronteres reconegudes internacionalment prèvies a la guerra del 1967, sinó que annexiona més d’un 9% d’aquest territori. A Gaza, els colons van ser desallotjats el 2005, un any abans de l’inici del bloqueig de la franja.

Davant la negativa del govern de Benjamin Netanyahu d’aturar els assentaments, bloquejant així l’inici d’unes converses de pau, l’estratègia palestina ha estat tornar l’arena internacional. En el 66è període de sessions de les Nacions Unides que comença aquest setembre, l’Autoritat Palestina ha presentat una proposta de resolució de reconeixement de l’Estat palestí en les fronteres prèvies a la guerra de 1967 i amb Jerusalem Est com a capital així com una petició d’admissió com a membre de les Nacions Unides. La iniciativa ha concitat un ampli suport internacional, amb la qual cosa l’Assemblea General podria reiterar de forma més explicita el reconeixement de l’Estat palestí. Ara bé, com que els Estats Units ja han anunciat que exerciran el seu dret de veto al Consell de Seguretat, l’Estat palestí no podrà assolir la categoria de membre de ple dret i l’OAP o bé l’Autoritat Palestina continuaran ocupant el lloc de membre observador.

[Autor: Oscar Monterde]