Arxiu del mes: setembre 2011

Història i compromís.

dimarts, 27/09/2011

El passat dia 9 ens deixava Josep Termes. Havia nascut a Barcelona el 1936 i, com ell mateix explicava en una entrevista a L’Avenç (juny del 2011), “en el fons, jo he fet història per nostàlgia ambiental. Nostàlgia de l’ambient on vaig néixer: barri obrer, juliol del 36, gent extremadament polititzada”. Els seus orígens familiars se situen a la Segarra i la Terra Alta i al barri obrer del Camp d’en Grassot, on va néixer i on va conviure amb republicans catalanistes i vells militants de la CNT que havien patit per igual la derrota de 1939. La seva activitat professional té, doncs, quelcom de nostàlgia, però també, encara que a ell potser li semblaria excessiu el terme, de compromís. De compromís amb unes classes populars catalanes que no havien sabut fer plausibles les seves aspiracions socials i nacionals. Aquell “Què vam fer? Però, què vam fer?” era la violència cega que es va desfermar l’estiu del 1936 i que va suposar l’inici de la derrota. Com titula el seu llibre sobre els fets de la Fatarella, els enfrontaments entre els partits i els sindicats d’esquerres i la violència a la rereguarda que amarà els primers mesos de la guerra civil no eren res més que la insensata lluita de la misèria contra la pobresa.

Però, sens dubte, la contribució més important de Josep Termes fou restituir el catalanisme als seus veritables progenitors: les classes populars catalanes. Com explicar d’altra manera l’hegemonia d’ERC durant la Segona República i la pervivència de la llengua i la cultura quan la gran burgesia les havia abandonat per abraçar el castellà. I ho va fer a contracorrent en uns anys en què s’imposaven les tesis que reduïen tots els nacionalismes a una creació de la burgesia per desviar dels seus objectius de transformació de la societat les classes populars. Ho assenyalava ja clarament en el col·loqui d’historiadors organitzat pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona el 1974, dos anys després d’haver publicat Anarquismo y sindicalismo en España: la Primera Internacional (1864-1881), quan criticava “la interpretació que creu que tot moviment nacional o tota reivindicació d’una minoria nacional és nacionalisme burgès… Partint d’una base d’història marxista més o menys econòmica, han considerat… que és un fenomen burgès, un moviment burgès, i que en conseqüència, el moviment nacional català està fet sota la direcció de la burgesia no tan sols durant el segle XX sinó també en el XIX… La reacció contra això, en canvi, la reacció de les classes populars, aquesta sí que té un particularisme, i en conseqüència un particularisme català”. I criticava també la inhibició del moviment obrer espanyol, perquè mentre el moviment obrer català ha contribuït a desemmascarar el paper “de la burgesia catalana en relació al fet nacional, no hi ha hagut un paral·lel desemmascarament, per part del moviment obre espanyol, de la pròpia burgesia entorn del seu paper imperialista respecte dels drets del poble de Catalunya”.

Les seves aportacions i reflexions ens ajuden a entendre el passat sense apriorismes que no s’avenen amb les percepcions i anhels que niaven –i nien– en el catalanisme popular. Josep Termes ha estat, és, com escrivia en aquestes mateixes pàgines (3 de setembre de 2010) Josep Maria Solé i Sabaté, un d’aquells “homes i dones que, fora de la confrontació política, la societat els mira a l’hora de les confusions, a l’hora de posicionar-se davant els fets més diversos”, ultrapassant així la seva dimensió d’historiador. Com a llegat ens deixa la seva última obra, Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980), fruit de tota una vida i coherent amb el compromís d’un historiador que va saber ser fidel als seus orígens. Que vagi bé, Pep!

[Autor: Antoni Segura i Mas. Article publicat a El Punt / Avui el 22 de setembre de 2011]

Fets similars, llenguatges diferents.

dilluns, 26/09/2011

Des que varem començar aquest blog, us heu trobat amb dues menes de posts. Aquells escrits per membres del CEHI i aquells altres que podem trobar en els mitjans de comunicació, llibres, revistes etc… i considerem que compleixen plenament amb l’objectiu del blog de donar una perspectiva o una explicació històrica a fets d’actualitat o a fets del passat que encara es recorden a dia d’avui. El post d’avui ens ha semblat una reflexió més que interessant sobre la crisi econòmica actual i les seves diferències amb la Gran Depressió dels anys 30 del segle passat. Els seus autors, els professors de la Universitat de Yale, Theodore R. Marmor i Jerry L. Mashaw, no fan un anàlisi econòmic sinó una comparació de com els polítics d’aleshores i els d’ara van enfocar i enfoquen el problema, de quin llenguatge van emprar i empren uns i altres i de com aquest reflecteix unes preocupacions molt diferents. El text està pensat per un públic dels Estats Units però creiem que la reflexió és més que vàlida per la situació a casa nostra, en particular, i a Europa en general.

Davant de res mes que males notícies econòmiques, els americans sovint recorden que ja han passat per ací abans – durant la Gran Depressió, quan les condicions eren molt pitjors que avui – i van sobreviure.

Ara bé, hi ha una diferència crucial entre aleshores i ara: les paraules que els nostres líders polítics utilitzen per parlar dels nostres problemes han canviat. On abans els polítics utilitzaven un llenguatge d’amples ressons morals sobre la gent, la família i les preocupacions socials compartides, ara despleguen el llenguatge tècnic i fred de la comptabilitat pressupostària. Aquesta diferència és més profunda que la mera retòrica. Amenaça de privar-nos dels recursos intel·lectuals necessaris  per adreçar els problemes d’avui.

Posem el rellotge a l’hora del juny de 1934. Milions d’americans estan a l’atur, perdent les seves cases i sense cap esperança de millora. El president Franklin D. Roosevelt respon creant el Comitè de Seguretat Econòmica. Davant el Congrés, afirma que “prioritza la seguretat dels homes, dones i infants de la nació.” Tots els americans, emfatitza, “volen una casa decent per viure enllà on puguin accedir a una feina productiva, i volen alguna seguretat davant els infortunis que no poden ésser eliminats d’aquest Món fet per els homes.”

Roosevelt demana que el Comitè proposi “mitjans sensats” d’assegurança vers “algunes de les grans pertorbacions de la vida – especialment aquelles relacionades amb l’atur i la vellesa.” Aquells “mitjans sensats” esdevingueren les pensions de la seguretat social, l’assistència a la gent gran i el subsidi d’atur.

Posem ara el rellotge a l’hora de febrer de 2010. Amb milions d’americans a l’atur, xifres de desnonaments històriques i petites possibilitats d’ajut per aquells que ho necessiten, el president Obama actua creant  la Comissió Nacional per a la Reforma i la Responsabilitat Fiscal. La tasca de la Comissió és “millorar la situació fiscal”, per “assolir una fiscalitat sostenible a llarg termini” i adreçar “el creixement de la despesa social.” La Comissió recomana, fidel a la seva tasca, retallar la despesa social – és a dir, aquells programes establerts l’any 1935 i en anys posteriors per ajudar als aturats, la gent gran, la gent amb minusvalidesa i els malalts.

L’agost de 2011, el Congrés actua, però no per ajudar la gent que està patint angoixes sinó per retallar la despesa del govern. L’objectiu del nou Super Comitè creat és assolir l’equilibri fiscal, recomanant mesures “per reduir el dèficit” en almenys 1.5 trilions de dòlars en la pròxima dècada.

És una situació desesperada per a molts americans veure’s reduïts al llenguatge clínic de la comptabilitat pressupostària. Programes de seguretat social que protegeixen els americans vers els riscos propis de l’economia de mercat són “drets” que cal posar al dia (és a dir: retallar) en nom de l’equilibri fiscal i la reducció del dèficit.

Des de l’angle exclusivament econòmic, contemplem aquestes retallades com una mala idea, però desitgem fer una observació més fonamental sobre el llenguatge i l’imaginari col·lectiu que el llenguatge reflecteix.

L’any 1934, el focus del llenguatge estava en la gent, la seguretat de les famílies i els riscos per les economies familiars que tots compartim. Avui, la gent ha desaparegut del focus. La conversa és al voltant del pressupost, no al voltant de l’economia real on viu la gent real.  Si hi ha un concepte moral en el debat d’avui, és el de forçar el govern a no gastar més del que ingressa. Si es discuteixen els efectes de la política del govern sobre la gent del carrer, és només sobre com incentivar als malalts perquè estalviïn en despesa mèdica i als treballadors, que amb penes i treballs arriben a final de mes, a estalviar per la seva jubilació.

Com demostra l’historiador de la Universitat de Princeton, Daniel T. Rodgers, en el seu darrer llibre “The Age of Fracture”, entre la dècada dels anys 30 i la dècada dels anys 60 del segle XX, el discurs públic americà estava ple de referències a les circumstàncies socials del ciutadà corrent, les nostres institucions comuns i la nostra història compartida. Durant els darrers 50 anys, aquest discurs ha canviat per emfatitzar la individualitat. El llenguatge de la sociologia i la cultura compartida ha estat substituït per el llenguatge de l’economia i l’individualisme.

L’any 1934, el govern érem tots. Compartíem circumstàncies, riscos i obligacions. Avui el govern és “l’altre” – no una institució per a l’assoliment dels nostres objectius comuns, sinó una presència aliena que es posiciona entre nosaltres i la realització de les nostres ambicions individuals. Els diferents programes de seguretat social han esdevingut, en el llenguatge emprat, “drets” però no amb el sentit d’una cosa col·lectiva i apreciada per tots per tal d’assegurar el benestar de les famílies, sinó amb el d’ una mena d’amenaça sinistre per el nostre benestar nacional.

En els darrers 50 anys sembla que hem perdut les paraules – i amb elles les idees – per tal d’emmarcar la nostra situació d’una manera apropiada. En podem parlar? Potser no.

[Article publicat a The New York Times el 23 de setembre de 2011 sota el títol: ‘How do you say ‘economic security’.]

[Traducció: Víctor Gavín]

Hamburg: Música, Futbol i Antifeixisme a Sankt Pauli.

dimecres, 21/09/2011

El centre de la vida nocturna d’Hamburg es concentra principalment al barri de Sankt Pauli, un antic barri de pescadors de 2,6 quilòmetres quadrats. S’hi ubicua el carrer de Herbertstrasse, on des dels 70 unes balles amb la impressió“Prohibit l’ingrés a menors de 18 anys i dones” bloquegen la visió des de l’exterior d’un dels barris rojos més famosos d’Europa. Tanmateix, el carrer més transitat de Sankt Paulí esdevé el cèlebre Reeperbahn, on es combinen els clubs d’striptease amb els locals de música i menjar ràpid. La trajectòria del grup The Beatles no hagués estat la mateixa sense les seves estades entre 1960 i 1962 actuant en locals com Indra Club o Top Ten Club. El mateix Lennon havia reconegut l’impacte que tingué Hamburg quan encara eren una banda de joves desconeguts: “Tal vegada vaig néixer a Liverpool, però vaig madurar a Hamburg”. Només d’aquesta manera entenem la construcció de la Beatles-Platz a la cruïlla entre Reeperbahn i Grobe Freiheit. Després de gaudir d’una nit de festa al barri hom té la sensació de no haver traspassat la línia de la postmodernitat i d’haver-se submergit en ple vuitantes, quan la música punk i l’estètica skinhead imperava en els bars, carrers i places.

El club de futbol FC Sankt Pauli ha redimensionat més enllà de les seves fronteres el nom i la fama d’aquest barri hamburguès. A partir dels anys 80 va esdevenir un club de culte quan incorporà els principis ideològics de l’antifeixisme, l’antiracisme i l’antisexisme en els seus estatuts. Mentre a gairebé tot Europa irrompia la violència i el racisme en el món del futbol – àdhuc el fenomen dels hooligans- el St Pauli promogué campanyes en contra d’aquesta violència en forma de missatges antiracistes i antihomòfobs molt abans que altres clubs. Corny Littman, president del club fins la passada campanya, era obertament homosexual. La majoria dels seguidors han adoptat aquests principis com a icona, i per aquest motiu el club presumeix de tenir fins a 11 milions de fans arreu del món, encara que el major orgull del Sankt Pauli és tenir el número més gran d’admiradores de tot el país. Seguint la filosofia del club, el 2002 es retirà una balla  publicitària d’una revista per a homes present a l’interior de l’estadi com a resultat de les protestes dels mateixos afeccionats que denunciaven el caràcter sexista de l’anunci.

El derbi amb més tensió de la Bundesliga alemanya té lloc entre l’equip d’Hamburg i els Hansa Rostock a causa del gran número de seguidors neonazis del “Hansa”. A la passada campanya l’afecció del St. Pauli erigí un nou ídol: Deniz Naki. Naki és alemany de pares turcs que ha portat la seva identificació amb el St Pauli a l’extrem: celebrà un gol a l’estadi del Hansa Rostock anant al fons dels ultres locals i fent el senyal que els anava a tallar el coll. En acabar el partit, va clavar una bandera del St Pauli a la gespa.

El temple del FC St. Pauli és el Millerntor-Stadion, amb capacitat per poc més de 24.000 persones i inaugurat el 1963. El 1970 fou rebatejat amb el nom de Wilhem Koch en honor d’un antic president de l’entitat , però tornà a la denominació original quan es descobrí que havia estat membre del NSDAP durant la II Guerra Mundial. A les darreres dues dècades l’equip ha oscil·lat entre diferents categories, disputant la primera divisió del futbol alemany en la passada temporada, finalitzant el darrer lloc i descendint a la segona categoria de la Bundesliga. L’afecció acudeix massivament a Millerntor: mentre l’assistència mitjana als estadis de tercera divisió ronda les 200 entrades, el Sankt Pauli tingué una mitjana de 15.000 espectadors; durant els anys en què milità a segona fou l’estadi amb la mitjana d’assistència més alta de la categoria

El club fou amfitrió de la FIFI World Cup, un torneig format per seleccions no reconegudes per la FIFA celebrat al juny de 2006 a Millerntor-Stadium. Els equips participants van ser les seleccions de Gibraltar, Tibet, Groenlàndia, Zanzíbar, la República Turca del Nord de Xipre i el mateix club que participà amb un combinat format per jugadors residents al barri sota la denominació de República de St. Pauli. La victòria final fou per Xipre del Nord, que derrotà a Zanzíbar als penals després d’acabar els noranta minuts amb empat a zero en el marcador

Arreu del món hi ha disseminades més de 200 penyes certificades com a seguidores del F.C. Sankt Pauli. Una de les més grans i actives és la Penya “El Grano” de Valladolid.  El FC ST. Pauli Fanclub Catalunya és l’única associació resident a Catalunya amb aquestes característiques. Segons els estatuts de l’associació, per esdevenir membre només s’ha de ser major de 18 anys, estar avalat per dos membres del fanclub, i en particular, compartir els princips de l’antifeixisme, l’antiracisme i l’antisexisme inherents al St. Pauli i el fanclub.

[Autor: Albert Planas i Serra]

Entrevista amb Josep Termes.

dilluns, 12/09/2011

El passat 9 de setembre ens va deixar un gran historiador català i un gran mestre – entre d’altres del coordinador d’aquest blog i que això subscriu. Catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, Director del Departament d’Història de Contemporània d’aquesta universitat, Catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, guardonat amb els premis més importants del país i membre del CEHI. Ens ha semblat que el millor homenatge que li podíem retre era deixar-li donar una darrera lliçò mitjançant una entrevista que va concedir abans de l’estiu a el Periódico de Catalunya i que aquest diari reproduí l’endemà de la seva mort. Gaudiu-ne com vam gaudir de les seves classes tots els seus alumnes al llarg de molts anys.

Josep Termes va publicar just abans de l’estiu el remat de tota una vida acadèmica dedicada a l’estudi de l’obrerisme i el catalanisme popular: Història del moviment anarquista a Espanya 1870-1980 (L’Avenç / RBA). 110 anys d’història d’un moviment amb unes maneres de fer, opinava l’historiador, que han rebrotat en les mobilitzacions de les places dels últims mesos. Termes, ja malalt, va conversar sobre el seu llibre testament al seu pis del carrer de Nàpols. Ja sense el gruix de la seva biblioteca, camí del Museu d’Història de Catalunya, per quedar-se només amb els llibres necessaris per fer-li companyia, i a pocs metres del celler del barri del Camp d’en Grassot on va néixer l’any en què va començar la guerra i on va créixer sentint conversar els treballadors durant el primer franquisme. Aquest origen popular, al qual no va renunciar, el feia parlar amb una alguna cosa més que ironia de l’esquerra acadèmica de la zona alta.

¿Quant fa que treballa en aquesta història?

-Jo ja estudiava l’anarquisme el 1958, recollia llibres i fullets, fins a 30.000, parlava amb gent a Tolosa i París… Encara que la redacció d’aquest llibre m’ha portat els últims quatre anys. Intento explicar les coses d’una altra manera. La narració és sempre la mateixa: s’organitzen, fan un congrés, una vaga, en detenen uns quants, hi ha una altra vaga… He intentat anar més enllà de la història més externa de l’organització i tractar la història ideològica i cultural.

-Però de totes maneres, vostè explica que l’evolució ideològica de l’anarquisme té menys importància que l’acció.

-El doctrinarisme anarquista és molt reiteratiu i retòric. Com tots, perquè el marxista, també… L’anarquisme gira sempre al voltant de quatre temes, el que fa és actuar i provocar acció i reacció. Moure’s al marge de la política, no fer un partit sinó una altra cosa, una acció sindical apolítica però política, i a partir d’aquí enfrontar-se contínuament a la patronal i al poder d’una manera molt folla. Prefereixo parlar de moviment anarquista que d’anarquisme perquè hi ha elements molt variats. Hi ha un protoecologisme, però per un altre costat a aquests Peiró els anomenava «els adoradors del sol i la ceba». Hi ha l’educació sexual, la simpatia pel naturisme, l’anticlericalisme… Moltes coses al costat dels aspectes bàsics: un sindicat obrer, portat per obrers.

-És la història de l’anarquisme a Espanya però incideix en Catalunya.

-He respectat les proporcions reals del moviment. Aquí va ser 10 vegades més fort que a la resta d’Espanya. Una mica Andalusia, Aragó…

-Perquè la seva tesi és que l’anarquisme és un fenomen obrer i urbà, i que l’anarquisme rural ha estat sobredimensionat…

-És un moviment obrer que es projecta des d’aquí a tot Espanya. Barcelona n’és el focus, l’eix, la substància. Els grans dirigents són catalans o vénen a Catalunya. La historiografia marxista, com el cretí del marxista leninista de càtedra que és Hobswam, que també és un cretí quan parla dels nacionalismes, ha pretès negar l’anarquisme, quan la resistència obrera real era anarquista tant o més que marxista. El dibuixen com un moviment agrari mil·lenarista i utòpic, mentre que ells són els científics. ¿Però el socialisme no ho era? I els anarquistes no entenien el camp, l’idealitzaven. Quan es posen a col·lectivitzar surt un xurro perquè no en tenen ni puta idea.

El llibre no és complaent.

-No, és crític. Parteixo d’un fons de simpatia per aquell món obrer que és el meu. Vaig néixer a 50 metres d’aquí i visc aquí, la meva vida està entre Nàpols 275, 270 i 268. En canvi, molts dels meus amics progres, molt parlar de l’arrelament però viuen a Pedralbes. Però descric les barbaritats que fan perquè el meu ofici d’historiador m’obliga a buscar l’objectivitat i la veritat i fugir de la politiqueria i el tòpic. Jo vaig entrar al PSUC el 1957 i me’n vaig anar barallat amb Manuel Sacristán, que era un retòric, perquè em deia que no es podia parlar de l’assassinat d’Andreu Nin perquè no hi havia una resolució del Comitè Central. D’aquesta manera no podia ser historiador.

-¿Quina quota de responsabilitat se li hauria d’adjudicar a l’anarquisme en el fracàs de la República?

-Similar a la que tenen tots. La República acaba malament perquè la dreta és salvatge i colpista i l’esquerra és immadura. ¿I Largo Caballero, que la considera un pas a la dictadura del proletariat? ¿I García Oliver, que estava sonat, dient que la República s’ha de superar? ¡I tant que la va superar, Franco! No s’ha d’oblidar que des dels anys 20 tot Europa està en una dialèctica entre revolució i contrarevolució. I aclarim-ho: no són tots iguals. Uns són millors, defensen una ètica, el progrés, defensen el poble. Però la vida no és un tebeo de blanc i negre. Hem d’explicar els fets, i la part alíquota d’errors de cadascú. Això m’ha costat molts disgustos i m’he quedat com un franctirador perquè no reprodueixo el discurs bonista.

-¿I quin és el seu punt de vista de la relació entre anarquisme i catalanisme?

-Tema clàssic. Si l’anarquisme deia no a la política, és clar que no podien ser catalanistes. Als anys 18-20, l’amistat de Seguí amb Layret i Companys va estar a punt d’aconseguir un acord entre una esquerra catalana amb filosofia afí a l’obrerisme i un sindicalisme que faria acció social i col·laboraria sota mà. Va sortir malament. Però era gent d’una enorme catalanitat. Busquen la fórmula dels pobles d’Ibèria…

-Encara que vostè també desmenteix els que amaguen la relació entre la FAI i la immigració.

-Està claríssim. Al llibre els clavo una garrotada als historiadors mestretites que creuen que això no s’ha d’explicar. Als anys 30, la immigració dels anys 20 era la base, gent molt radical que passava de la misèria total a la revolució total, que empenyia els dirigents i s’apuntava a l’opció més cridanera.

-Fem un salt a la transició. ¿Per què fracassa la reconstrucció del moviment anarquista?

-Perquè l’anarquisme era un continu, la transmissió d’una fe, d’una cultura, d’una organització, als barris i els pobles. Aquesta transmissió es trenca, tots se’n van a l’exili, entre els anys 40 i 60 tota la propaganda internacional és socialcomunista, a Espanya les condicions de vida canvien i el tipus d’enfrontament amb la patronal ja no pot ser el mateix. Són una relíquia del passat, exiliada, vella, pobra. I els va quedar l’etiqueta de la violència en la guerra, de la qual van ser més culpables que els altres però no els únics, perquè tots van intervenir en la sang i el robatori. No van tenir la subtilesa de fer un sindicalisme més pragmàtic. Però ja ha vist com ha acabat aquest sindicalisme, i com s’ha vist desbordat per les protestes dels últims mesos.

-¿Troba paral·lelismes entre el 15-M i l’anarquisme?

-Evidentíssimament s’assembla molt més a l’anarquisme. Si tot aquest moviment fa olor d’alguna cosa és molt més a l’enrenou anarquista que a una altra cosa. Espontaneista, variat, contradictori, un dia una cosa i un dia una altra, no es posen d’acord, no troben formes d’organització, maleeixen el Parlament i els bancs… Sí que s’assembla. Si això dura més podria fer esclatar l’esquerra i donar lloc a una esquerra diferent que tindria més a veure amb aquesta varietat complexa de l’anarquisme.

[Entrevista publicada a El Periódico de Catalunya el 10 de setembre de 2011]

El reconeixement internacional de l’Estat palestí.

divendres, 9/09/2011

El 5 de Juny de 1967 a les 7h i 10 minuts, el comandant de les forces aèries israelianes, Mordechai Hod, donava l’ordre d’atac. En poques hores l’exèrcit d’Israel sorprenia els preparatius militars d’Egipte, Jordània i Síria, destruint la capacitat aèria i militar dels tres països àrabs. En els propers 6 dies, Israel va conquerir el Sinaí, els Alts del Golan, la Franja de Gaza, Jerusalem Est i Cisjordània.

La victòria en l’anomenada Guerra dels Sis dies, va dibuixar un nou mapa geopolític al Pròxim Orient: Israel, ocupava ara els territoris que el sionisme anomenava “El gran Israel”. Com a l’any 1948, el principal problema amb que es trobava el govern d’Israel i el sionisme era la població palestina. La Declaració Universal dels Drets Humans i l’ordre internacional de la Guerra Freda, no permetien una segona Nakba, malgrat que 250.000 palestins havien estat ja expulsats de Cisjordània. Des de l’hotel Ambassador, al barri de Sheikh Jarrah a Jerusalem Est, alguns consellers israelians, ja van aconsellar el que quaranta anys mes tard la comunitat internacional, els propis palestins i els països àrabs reclamen i accepten sense embuts: la creació d’una entitat estatal palestina a Gaza i Cisjordània que firmés un acord amb Israel, i la devolució del Sinaí i els alts del Golan, a canvi d’un reconeixement i un acord de pau definitiu amb Egipte i Síria respectivament.

La solució del govern d’Israel, malgrat temptejar aquestes possibilitats, va ser mantenir l’ocupació militar sense annexionar-se aquests territoris, excepte Jerusalem Est, de la qual va ser annexionat el territori però no la seva població. Pocs dies després de la victòria militar, grups d’israelians jueus amb el suport del govern i l’exèrcit s’instal·laven a les zones ocupades, construint nous centres d’habitatges i expropiant grans extensions de terres. Començava així el que avui és un dels principals atzucacs per a una sortida negociada del conflicte: els assentaments.

Des d’un bon principi, els experts en dret internacional van assenyalar la il·legitimitat d’Israel de mantenir els territoris sota ocupació i la seva colonització, fet que significava una violació de gran part de la IV Convenció de Ginebra. El 22 de novembre de 1967, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va adoptar per unanimitat la resolució 242 que obligava a Israel a retirar-se dels territoris ocupats, a tornar a les fronteres del 4 de juny de 1967, al reconeixement de la sobirania, la integritat territorial, i la independència política de cada Estat, i a buscar una solució per a els refugiats. Aquesta resolució ha estat la base de totes les negociacions posteriors al Pròxim Orient.

La resolució 242 va ser acceptada per Jordània i Egipte d’una forma molt ràpida, Síria la va reconèixer  l’any 1973, i també ho va fer l’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP), amb la declaració d’independència de l’Estat palestí al 1988.

L’OAP havia estat reconeguda internacionalment com a legitima representant del poble palestí i acceptada com a membre observador a l’Assemblea General i als diferents organismes del Sistema de Nacions Unides l’any 1974, quan Yasser Arafat s’havia dirigit a l’Assemblea demanant no fer caure la branca d’olivera que duia a la mà. El 1988, amb la resolució 177 del 43è període de sessions, l’Assemblea General prenia nota de la declaració d’independència de Palestina i afirmava “la necessitat que es permeti al poble palestí exercir la seva sobirania al seu propi territori ocupat des de 1967”.

Es posaven així les bases per a una solució basada en dos estats, Israel i Palestina. El procés de pau va donar lloc a la creació de l’Autoritat Palestina, sobre Gaza i Cisjordània, que només pot exercir el control complet a menys del 8% del territori ocupat. Tot i el fracàs de l’esmentat procés de pau, el 12 de març de 2002 el Consell de Seguretat aprovava la resolució 1397, en la qual afirmava la visió regional dels dos estats.

La política de fets consumats i més de quaranta anys d’ocupació d’aquests territoris han modificat de forma substancial la realitat sobre el terreny. Els assentaments no es van aturar, sinó que han crescut de forma exponencial. Actualment hi ha aproximadament uns 120 assentaments a Cisjordània, on hi viuen 300.000 colons i aproximadament 12 grans barris il·legals a Jerusalem Est, on hi viuen més de 200.000 colons. També trobem uns 100 assentaments anomenats “llocs avançats” que el propi Israel declara il·legals, i malgrat que sovint en desallotja alguns, al cap del temps la majoria són reconeguts de facto. Amb la construcció del mur de separació, des de l’any 2002 la majoria dels assentaments de Cisjordània han quedat annexionats a la banda israeliana del mur. El mur, que ha estat declarat il·legal pel Tribunal Penal Internacional, no segueix les fronteres de la línia verda, és a dir aquella de les fronteres reconegudes internacionalment prèvies a la guerra del 1967, sinó que annexiona més d’un 9% d’aquest territori. A Gaza, els colons van ser desallotjats el 2005, un any abans de l’inici del bloqueig de la franja.

Davant la negativa del govern de Benjamin Netanyahu d’aturar els assentaments, bloquejant així l’inici d’unes converses de pau, l’estratègia palestina ha estat tornar l’arena internacional. En el 66è període de sessions de les Nacions Unides que comença aquest setembre, l’Autoritat Palestina ha presentat una proposta de resolució de reconeixement de l’Estat palestí en les fronteres prèvies a la guerra de 1967 i amb Jerusalem Est com a capital així com una petició d’admissió com a membre de les Nacions Unides. La iniciativa ha concitat un ampli suport internacional, amb la qual cosa l’Assemblea General podria reiterar de forma més explicita el reconeixement de l’Estat palestí. Ara bé, com que els Estats Units ja han anunciat que exerciran el seu dret de veto al Consell de Seguretat, l’Estat palestí no podrà assolir la categoria de membre de ple dret i l’OAP o bé l’Autoritat Palestina continuaran ocupant el lloc de membre observador.

[Autor: Oscar Monterde]

Seminaris prof. Rosemary Clark, University of Cambridge

dilluns, 5/09/2011

Benvolguts amics i amigues,

Després de les vacances d’estiu, reprenem l’activitat al Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la UB (CEHI-UB). Per començar el curs amb energia, us proposem tres seminaris que impartirà la professora del Christ’s College de la University of Cambridge Rosemary Clark, convidada pel CEHI-UB a fer una estada de docència i recerca a la nostra universitat:

  • Dimecres 7 de setembre: Militarismo, Ilustración y el Cuerpo Abyecto de José Millán Astray.
  • Dimecres 14 de setembre: La investigación en el Reino Unido.
  • Dimecres 21 de setembre: Juan Marsé y Bernardo Atxaga: memoria y resistencia cultural en Catalunya y Euskadi desde los años 60 hasta el presente.

Totes les sessions tindran lloc de 16h a 18h al Seminari del Departament d’Història Contemporània de la UB (Facultat de Geografia i Història de la UB, 2a planta. C/Montalegre, 6. M L1 i L2 Universitat, L3 Catalunya). L’assistència a aquests seminaris és totalment gratuïta.

La doctora Rosemary Clark s’ha especialitzat en literatura i cultura hispànica i lusa contemporànies, així com en l’Edat d’Or. Cal destacar la seva dedicació a l’estudi de les reelaboracions verbal i visual de la doctrina religiosa i la iconografia tradicional, així com a d’altres temes com el militarisme i la guerra santa; la colonització espanyola a l’Àfrica i el joc de poder post-colonial. Una part de les seves investigacions també s’han orientat a l’estudi del mite, la religió i la migració en la configuració de la comunitat, i a l’anàlisi de l’obra d’autors tan destacats com Juan Marsé, Carmen Martín Gaite i Bernardo Atxaga. Ha publicat una edició crítica de l’obra de José Luis Olaizola La guerra del general Escobar (Manchester UP, 1993), l’obra Catholic Iconography in the novels of Juan Marsé (Boydell and Brewer, 2003) i Juan Marsé in the Dictionary of Literary Biography (volume 322): Twentieth-Century Spanish Fiction Writers(en premsa). Actualment està treballant en un projecte que duu per títol :Mission, Manhood and Mutilation: Spain and Africa 1808-2008.

Esteu tots convidats a participar en aquests interessants seminaris, organitzats pel CEHI-UB amb la col·laboració del Departament d’Història Contemporània de la UB. Si teniu alguna pregunta o suggeriment, no dubteu a posar-vos en contacte amb nosaltres.

Salutacions cordials,

Centre d’Estudis Històrics Internacionals – Universitat de Barcelona

(CEHI-UB)

Pavelló de la República

Avinguda Cardenal Vidal i Barraquer, 34-36

08035 Barcelona

T. 93 428 37 96

www.ub.edu/cehi