75 anys de la matança de Badajoz: Un record molt present

El passat 19 de juny, en plena celebració del Consell Polític Regional d’Izquierda Unida d’Extremadura, que havia de resoldre el posicionament dels tres diputats autonòmics de la coalició d’esquerres davant la votació d’investidura a la presidència de la Junta d’Extremadura; el Coordinador General d’IU, Cayo Lara, va recordar la matança perpetrada per les tropes franquistes a la plaça de toros de Badajoz, l’agost de 1936, amb l’objectiu de convèncer als seus companys extremenys de no abstenir-se en la votació parlamentària, decisió que atorgaria el govern autonòmic al Partit Popular, identificat en el seu discurs com els hereus del franquisme. L’apel·lació no va donar els seus fruits i va ser rebuda amb una esbroncada per una part de l’auditori, però deixava clar l’enorme pes simbòlic i emocional d’un episodi que ha marcat la història contemporània d’aquest territori. Independentment de l’encert o el desencert polític d’aquest referència històrica, resulta oportú rescatar aquest episodi per comprendre el seu pes en l’imaginari col·lectiu associat a les matances comeses durant la Guerra Civil.

La massacre d’agost de 1936 a la plaça de toros de Badajoz està envoltada de rumors i especulacions (s’ha parlat que algunes de les víctimes van ser torejades abans de l’execució, i existeixen indicis que les execucions es feien davant de públic –principalment les noves autoritats colpistes- i amb banda de música inclosa), però, deixant de banda les múltiples elucubracions al voltant d’aquest tema, allò que resulta innegable és que a la ciutat extremenya va tenir lloc un crim de guerra que significà l’assassinat d’aproximadament 1.500 persones (una estimació conservadora que podria arribar perfectament a les 3.000 víctimes, dins d’una ciutat de poc més de 40.000 habitants l’any 1936), pel simple fet de resultar sospitoses de formar part d’organitzacions republicanes o de simpatitzar amb idees lliberals o progressistes.

Alguns autors, com l’historiador Francisco Espinosa (La columna de la muerte. El avance del ejército franquista de Sevilla a Badajoz, Barcelona: Crítica, 2003) no dubten a parlar de Pla d’extermini per fer referència a la campanya repressiva portada a terme pels militars colpistes, més concretament per la columna militar encapçalada pel general Juan Yagüe i que va avançar en direcció a Madrid des de Sevilla fins a Badajoz (recorrent els 250 kilòmetres que separen les dues ciutats en 12 dies). Aquesta columna, formada pels legionaris i els regulars africans (els coneguts “moros”) van portar a terme una guerra colonial per allà on van passar, tal i com palesen les paraules del mateix Yagüe: “El fet que la conquesta d’Espanya per l’exèrcit es produeixi amb tanta lentitud té aquest avantatge: ens dóna temps per depurar completament el país de tots els element rojos”

Badajoz va caure el dia 14 d’agost i cap a les 4 de la matinada del dia 15 van començar les execucions extrajudicials a la plaça de toros i a d’altres indrets de la ciutat. El mecanisme era senzill, tal i com explica Manuel Moreno Ramírez, un dels presoners que va passar per la plaça i que va poder salvar la vida en intercedir per ell un municipal i un guàrdia civil que el coneixien: agafaven als presoners que estaven als passadissos sota les graderies en grups de vint en vint, els treien a l’arena, els afusellaven, altres presoners els carregaven en una camioneta que només tenia espai per a vint cosos, i els portaven al cementiri on s’anaven apilant, fins que el dia 16 va començar la incineració dels cadàvers.

La violència desfermada a Badajoz no es va correspondre amb una suposada revenja per les víctimes del “terror roig” de Badajoz (11 persones assassinades a causa d’una violència revolucionària que va ser rebutjada per les autoritats republicanes i limitada per la seva acció governamental). A més de la dinàmica de guerra d’extermini endegada per les tropes colonials, els motius de la massacre els trobem en el desig d’eradicar una part fonamental de l’obra republicana: la reforma agrària. Una reforma que als anys trenta, a llocs com Extremadura, havia posat en qüestió l’ancestral poder dels cacics i terratinents locals. Calia retornar al vell ordre social que els aires modernitzadors de la II República havien trastocat, i per fer-ho la política de sang i foc era fonamental. Un cop més, les paraules de Yagüe, en respondre sobre els fets al periodista nord-americà John T. Whitaker, són tan clares com contundents: “Per descomptat que els vam matar […] Què esperava vosté? Que portés a 4.000 rojos amb mi mentre la meva columna avançava? […] Que els deixés convertir Badajoz en roja una altra vegada?”.

L’epicentre de la matança, la plaça de toros de Badajoz, va ser enderrocada l’any 2002, tot i que el record encara perdura en l’imaginari col·lectiu de moltes persones i posa damunt la taula el caràcter institucional i premeditat de la violència franquista a la rereguarda; un caràcter quantitativament i qualitativament diferent a la repressió que va tenir lloc a la rereguarda republicana, repressió de la qual parlarem en properes dates; perquè alhora que qualsevol assassinat és condemnable, el caràcter desigual de la violència a la rereguarda durant la Guerra Civil també ha de ser explicat, que no justificat.

(Autor: José Manuel Rúa Fernández)

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    • Robles

      05/07/2011 - 12:26

      Bon article, i molt necessari. I més quan personatges com l’ex GRAPO Pío Moa neguen aquesta matança tan brutal.

    • J. Luis López de Guereñu Polán

      01/11/2011 - 00:41

      Me ha gustado el artículo y creo que es justo. ¡Y aún hay gente que no quiere oir de la memoria histórica! Pues si nos falta la memoria, ¿que nos queda? Un saludo.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús