Gran festa, però on és el comunisme?

El passat 1 de juliol es va celebrar a Xina un aniversari significatiu: els 90 anys de la fundació del Partit Comunista de Xina l’1 de juliol de 1921 a Xangai. El Partit que governa el país des de l’any 1949 d’acord amb una estructura política de partit únic. Fer una història d’aquest partit demanaria moltes entrades d’aquest blog, així com també fer-ho de les seves figures més destacades (Mao, Zhou Enlai, Deng Xiaoping etc…). També fer-ho de la seva èpica (La Llarga Marxa, La Guerra Civil…) dels seus èxits (acabar amb el colonialisme occidental, la recuperació de l’orgull xinès…) o dels seus desastres (el Gran Salt Endavant, La Revolució Cultural…) És aquest un partit que des de l’any 1978 abandona el maoisme, abraça el capitalisme, esdevé la segona economia mundial, reprimeix violentament qualsevol protesta i tot això gestionat per un partit nominalment comunista però que de fet a abandonat qualsevol gestió comunista digne d’aquest nom a canvi d’un creixement econòmic desbocat entès com a font de tota legitimació. Un país que tot apunta que envellirà abans d’assolir una renda per capita pròpia d’un país desenvolupat i que necessita créixer a un mínim del 8% anyal per donar feina a tota la gent que s’incorpora cada any al mercat de treball. En aquest context, no deixa de ser revelador que en la festa d’aniversari els seus dirigents actuals assenyalessin a la corrupció com el principal perill al que han de fer front. Per tal fer-nos ressò d’aquest aniversari, ens ha semblat interessant aquest article del professor Minxin Pei. Esperem que el trobeu interessant.

Poca gent qüestionaria el llarg camí recorregut per el Partit Comunista de Xina des que fou fundat fa ara 90 anys per 12 delegats representant 50 militants. Per insignificants que aquestes xifres poguessin semblar aleshores, poc dubte hi havia sobre la seva ideologia, identitat i missió. Inspirat en el marxisme utòpic, el partit representava als idealistes d’esquerra, als nacionalistes i als oprimits. La seva missió era acabar amb la injustícia social i el colonialisme occidental.

Avui el Partit és un gegant polític, amb 80 milions de militants, que controla la segona economia mundial. A Xina cap organització desafia el seu control del poder, a l’estranger els seus líders gaudeixen d’un respecte que Mao i Zhou Enlai mai haguessin somniat.

És més, hem de reconèixer al Partit haver abandonat la follia Maoista de les seves primeres tres dècades al poder – el terror, la fam, campanyes polítiques brutals i vicioses lluites per el poder – i haver millorat radicalment el benestar material de 1.300 milions de xinesos. Ara bé, si es pregunta, “Què defensa el Partit Comunista?” pocs líders xinesos poden donar avui una resposta coherent i honesta. El què sabem és que ja no defensa cap utopia. Si el Partit representa una ideologia, aquesta és la ideologia del poder. L’ únic que justifica el seu govern, és l’imperatiu de romandre en el poder.

Tampoc representa ja a les masses xineses. Tot i els esforços per eixamplar la seva base social i connectar-se amb la diversa i dinàmica societat xinesa d’avui, el Partit ha esdevingut una maquinaria política egocèntrica i burocratitzada. No es pot negar que és un partit elitista quan recluta el 70% de la seva militància entre els funcionaris, els militars, els universitaris, els homes de negocis i els professionals.

Tot i el seu aparent poder, el partit ha de fer front a una crisi existencial i a un futur incert. No té altre propòsit que romandre en el poder. No és només una crisi ideològica, també ho és política, el que explica el cinisme, la corrupció i la inseguretat del Partit i les seves elits.

Havent abandonat qualsevol intenció democratitzadora, la seva única estratègia per a sobreviure és mantenir el rumb que va fixar després de la repressió a Tiananmen el juny de 1989: basar la legitimitat política en el creixement econòmic i reprimint qualsevol intent de desafiar el seu monopoli del poder. Encara que l’estratègia ha funcionat des de Tiananmen, la seva efectivitat i sostenibilitat  cada cop es posen més en dubte.

En el front econòmic, el creixement s’està alentint. L’envelliment de la població, la necessitat de recursos, una reforma econòmica empantanegada i la degradació del medi ambient, gairebé segur que afectaran al potencial del creixement de Xina. Una previsió optimista del Banc Mundial preveu un creixement anyal del 7% entre 2016 i 2020 – una xifra respectable, però també una disminució d’un 30% de les xifres actuals.

La revolució econòmica xinesa dels darrers anys està desencadenant poderoses forces socials que dificultaran el manteniment d’una estructura de partit únic. La filosofia de govern del Partit així com la seva estructura organitzativa dificulten la incorporació a la política de la creixent classe mitjana xinesa. La combinació d’un alentiment del creixement econòmic amb un augment de l’activisme polític qüestionaran el govern del Partit des de diverses direccions.

Ara que el Partit Comunista de Xina porta ja 62 anys en el poder, els seus líders voldran prendre nota que el record de govern d’un sol partit està en 74 anys, i correspon al Partit Comunista de la Unió Soviètica, seguit per els 71 anys del Partit Revolucionari Institucional de Mèxic. Així que, quan els líders xinesos brindin per el seu 90è aniversari, no haurien de fer-se massa il·lusions de fer història eternament.

(Autor Minxin Pei, traducció Víctor Gavín)

[Article publicat el 30 de juny de 2011 a The New York Times]

Comparteix

    Etiquetes:

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús