Arxiu del mes: juliol 2011

Bon Estiu!

divendres, 29/07/2011

El Blog del CEHI us desitja molt bon estiu. Ens retrobem al Setembre.


El fracassat 18 de juliol

dijous, 21/07/2011

Avui, 18 de juliol, és el Dia Internacional Nelson Mandela. Així va ser proclamat per l’Assemblea General de les Nacions Unides el novembre del 2009, dia en què va néixer el líder antiapartheid sud-africà el 1918; un home que durant 67 anys (ara en té 93) va dedicar la seva vida al servei de la humanitat, sent advocat defensor dels drets humans, estant privat de llibertat durant 27 anys i convertint-se en el primer president democràtic de Sud-àfrica el 1994. A més, va rebre el premi Nobel de la pau el 1993. Un dia com avui de 1610 moria el gran pintor del barroc italià Caravaggio, i el mateix dia de 1924 moria el dramaturg català Àngel Guimerà. Entremig, el 1873, un 18 de juliol, Nicolás Salmerón es convertia en el segon president de la Primera República espanyola. Però, en canvi, avui no rememorem cap d’aquests fets. Des del 1936 recordem, any rere any, que aquell 18 de juliol fou el principi de la guerra. I quan es parla de guerra, per a la societat catalana i espanyola actual, només pot ser una: la guerra civil.

El 17 de juliol de 1936 part de les unitats militars espanyoles del protectorat marroquí van sollevar-se contra el Govern republicà i van aconseguir el domini de tot el territori espanyol del nord de l’Àfrica. Però fou un error: el 18 era el dia assenyalat per perpetrar el cop d’Estat que s’havia estat preparant contra el Govern republicà per tal d’enderrocar-lo de forma ràpida i contundent i imposar una dictadura. Va ser entre aquell dissabte 18 i el diumenge 19 quan els militars que estaven resolts a aconseguir el control de les grans ciutats de l’Estat van mobilitzar-se i van atacar els diversos pilars del poder democràticament constituït. Les diverses guarnicions militars de l’Estat van intentar aconseguir el domini de les principals ciutats, i van caure sota el seu poder Pamplona, amb el general Emilio Mola al capdavant; les Canàries, dominades per Franco abans d’emprendre el viatge cap al Marroc per encapçalar les tropes que hi havia establertes; Sevilla, sota el poder de Queipo de Llano; Valladolid, que fou sotmesa per Andrés Saliquet; o les Illes Balears, controlades per Manuel Goded. Però ni tots els nuclis importants ni tot el país van poder ser sotmesos del tot, i sobretot no van poder dominar les dues principals ciutats: Madrid i Barcelona, ni altres ciutats o zones importants com València, Bilbao o part d’Extremadura i Andalusia.

A Madrid el general Joaquín Fanjul no va poder sortir amb les tropes de la caserna, el Cuartel de la Montaña, i va haver de claudicar després de resistir fins al dia 20 envoltat per tropes lleials a la República, guàrdies civils, guàrdies d’assalt i pels que en molt pocs dies van passar a ser coneguts com les milícies populars: elements civils armats que en gran part van fer que el cop d’Estat no triomfés.

A Barcelona, el diumenge 19, els militars insurrectes van voler arribar amb diverses columnes que anaren sortint dels diferents quarters de la ciutat fins als principals edificis públics per tal de controlar-los, però trobaren una forta i preparada resistència: les forces de la Generalitat republicana, els Mossos d’Esquadra i guàrdies d’assalt, coneixien els seus plans i s’havien preparat per frenar els colpistes; la Guàrdia Civil es posà al costat del Govern democràtic i aparegueren nombrosos civils, altament polititzats, que no dubtaren a jugar-se la vida per frenar els colpistes. El dia 19 a la tarda ja es podia constatar la derrota de les tropes insurrectes de Barcelona, que s’acabà de fer del tot efectiva el dia 20, quan va caure el quarter de Sant Andreu, que va fer que el poble s’apoderés de 30.000 fusells i per tant estigués fortament armat.

El fracàs del cop d’Estat a la capital catalana va marcar l’esdevenir a la resta del principat, on va fracassar el cop arreu, i va animar la República espanyola a fer front al que ja semblava un fet evident: començava una guerra civil.

El cop d’Estat va ser un fracàs absolut: per error les tropes del Marroc se sublevaren un dia abans, una gran part de l’estament militar es mantingué lleial a la República, els militars insurrectes no van seguir a tot arreu les precises instruccions del general Mola, molts dels soldats que hi participaren ho feren enganyats, una gran part de l’Estat es va mantenir republicana i les principals ciutats, amb l’ajuda bàsica de militants de partits i sindicats d’esquerres, van fer front i van vèncer un exèrcit que a priori estava més ben armat i preparat.

El 18 de juliol de 1936 fou batejat com el dia de l’Alzamiento Nacional, dia festiu d’obligatòria celebració durant els gairebé 40 anys que es perllongà la dictadura, dia de paga doble i dia d’evocació de valor i orgull franquista. Però el règim va fer amb aquesta jornada el que Serrano Súñer va qualificar de «justícia al revés» respecte a aquells que al seu moment havien defensat la República i eren condemnats a mort o a penes de desenes d’anys de presó: per amagar les vergonyes van transformar l’estrepitós i evident fracàs de l’exèrcit insurrecte el 18 de juliol en un dia falsament gloriós.

(Autora: Queralt Solé i Barjau)

(Article publicat a El Periódico de Catalunya el 18 de juliol de 2011)

Avui fa 75 anys…

dilluns, 18/07/2011

Avui fa 75 anys que es va iniciar un dels esdeveniments més tràgics de la història de Catalunya i Espanya, la Guerra Civil (1936-1939). La qual, a més, fou el preludi de la guerra més devastadora que ha conegut la humanitat, la Segona Guerra Mundial (1939-1945) i de la Dictadura Franquista (1939-1975). Per tal de recordar aquell esdeveniment us convidem a visitar dos apartats de la plana web del CEHI:

La de la col•lecció de cartells que es conserven al Pavelló de la República

i la dels bombardeigs durant la Guerra Civil Espanyola

Esperem que les trobeu prou interessants

CEHI – Pavelló de la República

75 anys de la matança de Badajoz: Un record molt present

dilluns, 4/07/2011

El passat 19 de juny, en plena celebració del Consell Polític Regional d’Izquierda Unida d’Extremadura, que havia de resoldre el posicionament dels tres diputats autonòmics de la coalició d’esquerres davant la votació d’investidura a la presidència de la Junta d’Extremadura; el Coordinador General d’IU, Cayo Lara, va recordar la matança perpetrada per les tropes franquistes a la plaça de toros de Badajoz, l’agost de 1936, amb l’objectiu de convèncer als seus companys extremenys de no abstenir-se en la votació parlamentària, decisió que atorgaria el govern autonòmic al Partit Popular, identificat en el seu discurs com els hereus del franquisme. L’apel·lació no va donar els seus fruits i va ser rebuda amb una esbroncada per una part de l’auditori, però deixava clar l’enorme pes simbòlic i emocional d’un episodi que ha marcat la història contemporània d’aquest territori. Independentment de l’encert o el desencert polític d’aquest referència històrica, resulta oportú rescatar aquest episodi per comprendre el seu pes en l’imaginari col·lectiu associat a les matances comeses durant la Guerra Civil.

La massacre d’agost de 1936 a la plaça de toros de Badajoz està envoltada de rumors i especulacions (s’ha parlat que algunes de les víctimes van ser torejades abans de l’execució, i existeixen indicis que les execucions es feien davant de públic –principalment les noves autoritats colpistes- i amb banda de música inclosa), però, deixant de banda les múltiples elucubracions al voltant d’aquest tema, allò que resulta innegable és que a la ciutat extremenya va tenir lloc un crim de guerra que significà l’assassinat d’aproximadament 1.500 persones (una estimació conservadora que podria arribar perfectament a les 3.000 víctimes, dins d’una ciutat de poc més de 40.000 habitants l’any 1936), pel simple fet de resultar sospitoses de formar part d’organitzacions republicanes o de simpatitzar amb idees lliberals o progressistes.

Alguns autors, com l’historiador Francisco Espinosa (La columna de la muerte. El avance del ejército franquista de Sevilla a Badajoz, Barcelona: Crítica, 2003) no dubten a parlar de Pla d’extermini per fer referència a la campanya repressiva portada a terme pels militars colpistes, més concretament per la columna militar encapçalada pel general Juan Yagüe i que va avançar en direcció a Madrid des de Sevilla fins a Badajoz (recorrent els 250 kilòmetres que separen les dues ciutats en 12 dies). Aquesta columna, formada pels legionaris i els regulars africans (els coneguts “moros”) van portar a terme una guerra colonial per allà on van passar, tal i com palesen les paraules del mateix Yagüe: “El fet que la conquesta d’Espanya per l’exèrcit es produeixi amb tanta lentitud té aquest avantatge: ens dóna temps per depurar completament el país de tots els element rojos”

Badajoz va caure el dia 14 d’agost i cap a les 4 de la matinada del dia 15 van començar les execucions extrajudicials a la plaça de toros i a d’altres indrets de la ciutat. El mecanisme era senzill, tal i com explica Manuel Moreno Ramírez, un dels presoners que va passar per la plaça i que va poder salvar la vida en intercedir per ell un municipal i un guàrdia civil que el coneixien: agafaven als presoners que estaven als passadissos sota les graderies en grups de vint en vint, els treien a l’arena, els afusellaven, altres presoners els carregaven en una camioneta que només tenia espai per a vint cosos, i els portaven al cementiri on s’anaven apilant, fins que el dia 16 va començar la incineració dels cadàvers.

La violència desfermada a Badajoz no es va correspondre amb una suposada revenja per les víctimes del “terror roig” de Badajoz (11 persones assassinades a causa d’una violència revolucionària que va ser rebutjada per les autoritats republicanes i limitada per la seva acció governamental). A més de la dinàmica de guerra d’extermini endegada per les tropes colonials, els motius de la massacre els trobem en el desig d’eradicar una part fonamental de l’obra republicana: la reforma agrària. Una reforma que als anys trenta, a llocs com Extremadura, havia posat en qüestió l’ancestral poder dels cacics i terratinents locals. Calia retornar al vell ordre social que els aires modernitzadors de la II República havien trastocat, i per fer-ho la política de sang i foc era fonamental. Un cop més, les paraules de Yagüe, en respondre sobre els fets al periodista nord-americà John T. Whitaker, són tan clares com contundents: “Per descomptat que els vam matar […] Què esperava vosté? Que portés a 4.000 rojos amb mi mentre la meva columna avançava? […] Que els deixés convertir Badajoz en roja una altra vegada?”.

L’epicentre de la matança, la plaça de toros de Badajoz, va ser enderrocada l’any 2002, tot i que el record encara perdura en l’imaginari col·lectiu de moltes persones i posa damunt la taula el caràcter institucional i premeditat de la violència franquista a la rereguarda; un caràcter quantitativament i qualitativament diferent a la repressió que va tenir lloc a la rereguarda republicana, repressió de la qual parlarem en properes dates; perquè alhora que qualsevol assassinat és condemnable, el caràcter desigual de la violència a la rereguarda durant la Guerra Civil també ha de ser explicat, que no justificat.

(Autor: José Manuel Rúa Fernández)

Gran festa, però on és el comunisme?

dissabte, 2/07/2011

El passat 1 de juliol es va celebrar a Xina un aniversari significatiu: els 90 anys de la fundació del Partit Comunista de Xina l’1 de juliol de 1921 a Xangai. El Partit que governa el país des de l’any 1949 d’acord amb una estructura política de partit únic. Fer una història d’aquest partit demanaria moltes entrades d’aquest blog, així com també fer-ho de les seves figures més destacades (Mao, Zhou Enlai, Deng Xiaoping etc…). També fer-ho de la seva èpica (La Llarga Marxa, La Guerra Civil…) dels seus èxits (acabar amb el colonialisme occidental, la recuperació de l’orgull xinès…) o dels seus desastres (el Gran Salt Endavant, La Revolució Cultural…) És aquest un partit que des de l’any 1978 abandona el maoisme, abraça el capitalisme, esdevé la segona economia mundial, reprimeix violentament qualsevol protesta i tot això gestionat per un partit nominalment comunista però que de fet a abandonat qualsevol gestió comunista digne d’aquest nom a canvi d’un creixement econòmic desbocat entès com a font de tota legitimació. Un país que tot apunta que envellirà abans d’assolir una renda per capita pròpia d’un país desenvolupat i que necessita créixer a un mínim del 8% anyal per donar feina a tota la gent que s’incorpora cada any al mercat de treball. En aquest context, no deixa de ser revelador que en la festa d’aniversari els seus dirigents actuals assenyalessin a la corrupció com el principal perill al que han de fer front. Per tal fer-nos ressò d’aquest aniversari, ens ha semblat interessant aquest article del professor Minxin Pei. Esperem que el trobeu interessant.

Poca gent qüestionaria el llarg camí recorregut per el Partit Comunista de Xina des que fou fundat fa ara 90 anys per 12 delegats representant 50 militants. Per insignificants que aquestes xifres poguessin semblar aleshores, poc dubte hi havia sobre la seva ideologia, identitat i missió. Inspirat en el marxisme utòpic, el partit representava als idealistes d’esquerra, als nacionalistes i als oprimits. La seva missió era acabar amb la injustícia social i el colonialisme occidental.

Avui el Partit és un gegant polític, amb 80 milions de militants, que controla la segona economia mundial. A Xina cap organització desafia el seu control del poder, a l’estranger els seus líders gaudeixen d’un respecte que Mao i Zhou Enlai mai haguessin somniat.

És més, hem de reconèixer al Partit haver abandonat la follia Maoista de les seves primeres tres dècades al poder – el terror, la fam, campanyes polítiques brutals i vicioses lluites per el poder – i haver millorat radicalment el benestar material de 1.300 milions de xinesos. Ara bé, si es pregunta, “Què defensa el Partit Comunista?” pocs líders xinesos poden donar avui una resposta coherent i honesta. El què sabem és que ja no defensa cap utopia. Si el Partit representa una ideologia, aquesta és la ideologia del poder. L’ únic que justifica el seu govern, és l’imperatiu de romandre en el poder.

Tampoc representa ja a les masses xineses. Tot i els esforços per eixamplar la seva base social i connectar-se amb la diversa i dinàmica societat xinesa d’avui, el Partit ha esdevingut una maquinaria política egocèntrica i burocratitzada. No es pot negar que és un partit elitista quan recluta el 70% de la seva militància entre els funcionaris, els militars, els universitaris, els homes de negocis i els professionals.

Tot i el seu aparent poder, el partit ha de fer front a una crisi existencial i a un futur incert. No té altre propòsit que romandre en el poder. No és només una crisi ideològica, també ho és política, el que explica el cinisme, la corrupció i la inseguretat del Partit i les seves elits.

Havent abandonat qualsevol intenció democratitzadora, la seva única estratègia per a sobreviure és mantenir el rumb que va fixar després de la repressió a Tiananmen el juny de 1989: basar la legitimitat política en el creixement econòmic i reprimint qualsevol intent de desafiar el seu monopoli del poder. Encara que l’estratègia ha funcionat des de Tiananmen, la seva efectivitat i sostenibilitat  cada cop es posen més en dubte.

En el front econòmic, el creixement s’està alentint. L’envelliment de la població, la necessitat de recursos, una reforma econòmica empantanegada i la degradació del medi ambient, gairebé segur que afectaran al potencial del creixement de Xina. Una previsió optimista del Banc Mundial preveu un creixement anyal del 7% entre 2016 i 2020 – una xifra respectable, però també una disminució d’un 30% de les xifres actuals.

La revolució econòmica xinesa dels darrers anys està desencadenant poderoses forces socials que dificultaran el manteniment d’una estructura de partit únic. La filosofia de govern del Partit així com la seva estructura organitzativa dificulten la incorporació a la política de la creixent classe mitjana xinesa. La combinació d’un alentiment del creixement econòmic amb un augment de l’activisme polític qüestionaran el govern del Partit des de diverses direccions.

Ara que el Partit Comunista de Xina porta ja 62 anys en el poder, els seus líders voldran prendre nota que el record de govern d’un sol partit està en 74 anys, i correspon al Partit Comunista de la Unió Soviètica, seguit per els 71 anys del Partit Revolucionari Institucional de Mèxic. Així que, quan els líders xinesos brindin per el seu 90è aniversari, no haurien de fer-se massa il·lusions de fer història eternament.

(Autor Minxin Pei, traducció Víctor Gavín)

[Article publicat el 30 de juny de 2011 a The New York Times]