Calidoscopi independentista: viatge a la Catalunya dels anys trenta (IIa part)

Ben retrobats iniciem la segona part d’aquest calidoscopi independentista on –com ja vam anunciar– centrarem l’atenció en les propostes que provindran de la dreta i fins i tot de l’extrema dreta independentistes alhora que esbossarem breument l’evolució que farà l’independentisme català fins a l’esclat de la Guerra Civil espanyola. I és que si en la primera part d’aquest relat ja vam dibuixar les opcions que sorgirien a l’esquerra i a l’extrema esquerra d’ERC, ara no ens queda més que posar fil a l’agulla per a ocupar-nos de totes aquelles propostes que aflorarien –diguem-ne– a l’altre costat de l’apassionant laboratori ideològic d’aquells convulsos anys trenta.

Efectivament, més enllà de les opcions electorals de l’esquerra independentista, que inequívocament tingueren la virtut d’adaptar a la política catalana els nous vents de moda que bufaven amb força des de les files de la III Internacional, que per aleshores tenia una notable força atraient entre molts joves europeus, el cert és que per a molts altres les diferents versions dretanes que inundarien l’Europa d’entreguerres tenien –si fa no fa– el mateix ímpetu, fortalesa i vitalitat polítiques que el marxisme-leninisme. I és que fet i fet, ambdues tendències, a més de revolucionàries i modernes, es mostrarien ben capaces d’arrossegar bona part de les esperances, il·lusions i projectes d’una generació que, amb l’atzucac de la Gran Guerra i el posterior crac borsari de 1929, s’havien immergit en la més profunda de les crisis conegudes fins aleshores.

A Catalunya, aquest espai dretà –i en bona mesura antimacianista– fou cobert per tots aquells que s’aixoplugaren, principalment, sota l’estela del nacionalisme integral: una nova versió del nacionalisme que –entre d’altres– tindria en la figura de Charles Maurras i la nova dreta radical francesa com a màxims exponents. Per a Maurras, que gaudia de nombrosos adeptes entorn el moviment i el setmanari homònim de l’Action Française, i que de ben jove havia format part del moviment felibritge, considerava la Nació com un fet històric casi biològic; per tant, si la biologia moderna havia descobert la selecció natural és que la democràcia igualitària estava condemnada per la ciència. Amb tot, abraçar el nacionalisme integral no implicava com a condició sine qua non adscriure’s al feixisme, però en el temps sí que acabà esdevenint una de llurs característiques, així que –en conseqüència– dintre d’aquests moviments sí que es produirien irremeiablement derives individuals cap a la feixistització.

Així doncs, i dins l’estratègia electoral dels nacionalistes radicals antimacianistes, l’opció electoral més reeixida que sorgiria per la dreta seria la del Partit Nacionalista Català (PNC), que –malgrat llur fracàs en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, el 20 de novembre de 1932– esdevindria el primer (i únic partit d’aquelles legislatives) que recolliria les principals propostes del nacionalisme integral teòric: nacionalització dels serveis públics, de la banca i de les caixes d’estalvi; corporativització de la vida política i social; sindicació obligatòria de la classe treballadora; o supeditació de l’individu a la nació, que evidentment –en el cas de Catalunya– havia d’esdevenir estat. Tanmateix, tot i el fiasco sofert, el PNC aconseguiria sens dubte un major suport que no pas l’EC de Jaume Compte, que –presentant-se a les eleccions sota les sigles d’Estat Català-Partit Proletari (EC-PP)– tan sols aconseguiria per Barcelona-ciutat, amb un cens de 267.787 votants i un 46,5 % d’abstenció, 586 vots de màxima davant els 6.370 aconseguits pel cap de cartell dels primers, el conegut jurista i fervent catòlic Francesc de Paula Maspons i Anglasell.

A fi de comptes, la llei electoral, lleugerament retocada el maig de 1931 però en essència basada amb la de 1907, i tot i haver-hi llistes obertes, conservava un sistema majoritari, en què per a esdevenir diputat calia almenys un 20 % dels vots emesos, i en cas que cap candidatura l’aconseguís calia celebrar una segona volta, on només hi participaven les que haguessin obtingut en primera més del 8 %, cosa que evidentment dificultava força les expectatives dels petits, a no ser que es presentessin en coalició. De fet, tant la benemèrita i històrica Unió Catalanista com la nounada Unió Democràtica de Catalunya (UDC), amb tan sols un 1,17 % dels vots respectivament, obtindrien un escó cadascuna pel fet de presentar-se coalitzades amb ERC i amb la Lliga Regionalista.

Així les coses, indiscutiblement l’estratègia electoral dels antimacianistes se n’havia anat veritablement en orris. Deixant a banda l’apoliticisme de NS!, que es mantingué coherent amb els seus postulats insurreccionals com a millor antídot per a lluitar contra la metròpoli, el catalanisme radical de dretes, catòlic o simplement conservador, també gaudia si més no d’una pluralitat destacable. Era el cas de la UDC, fundada amb un bon reguitzell d’intel·lectuals a finals de 1931, partidària d’una federació amb la resta de territoris de parla catalana, i creada a partir d’un popurri de carlistes i catalanistes catòlics desencisats amb les polítiques laïcistes de la República. Fou –sens dubte– un dels partits de l’època amb més democràcia interna, innovador també per a ésser dels primers d’afiliació directa i ferm seguidor de la democràcia cristiana italiana de Luigi Sturzo i del personalisme francès del filòsof cristià Emmanuel Mounier. I és que fins i tot, dins les files dels conservadors lligaires, també hi havia cabuda per a independentistes com l’economista i demògraf Josep A. Vandellòs i Solà, un dels principals científics catalans que dedicà gran part dels seus estudis als fenòmens migratoris i, en concret, com podien afectar aquests a l’avenir de Catalunya.

En efecte, el problema de la immigració desfermà tota mena de debats ja durant els anys trenta, i molt especialment a principis de 1933, en què l’opinió pública catalana, des de la Unió Socialista de Catalunya fins a la Lliga Regionalista, identificà la violència àcrata amb la immigració provinent de les regions meridionals d’Espanya, i que passaria a ésser coneguda de forma pejorativa com a murcianisme. De lectures i interpretacions n’hi havia per donar i vendre: des de propostes com la del veterinari i diputat d’ERC Pere M. Rossell i Vilar, que suggerí l’elaboració d’una Llei en defensa de la raça catalana, fins algunes de més exhaustives com les de NS! o el PNC, que a més de considerar-ho com a una autèntica “invasió d’immigrants” advocaven per a donar treball només a la classe treballadora autòctona. Per contra, des de les files dels marxistes-leninistes del BOC o l’EC-PP, a més de combatre fins i tot a garrotades la fraseologia violenta dels mítings dels catalanistes integrals, acusaven sense contemplacions –tal com deien– “als patriotes burgesos catalans” d’afavorir i “demanar aquesta invasió que els proporcionava mà d’obra barata”. Al capdavall, però, tots aquests debats sobre teories racials o de quin tipus d’immigració convenia més o menys, no era quelcom estrany ni extrem en una Europa on, a desgrat del que pugui semblar en l’actualitat, el món s’entenia i es concebia en bona mesura d’aquesta manera.

Sigui com sigui, el cas és que amb la mort de l’Avi el Nadal de 1933 i l’ascens a la presidència de Lluís Companys, que intentà recompondre una ERC malmesa per la marxa d’un dels grups fundadors del partit, els lluhins de l’Opinió, iniciaria el mandat amb un govern de concentració nacional, reconeixent –al seu torn– un cert lideratge al tàndem Dencàs-Badia, que ben aviat ocuparien responsabilitats rellevants en el si de la Generalitat. En aquesta nova conjuntura, i amb un nou govern de dretes a Madrid, sorgit de les legislatives del 1933, com de l’ofensiva contra la Llei de Contractes de Conreu catalana, portaren a un cert replanteig a tots els grups del catalanisme radical, tant els de dreta com els d’esquerra, que a la fi es conjurarien sota una mateixa estratègia. Tot el serial que vindria a posteriori i que portaria finalment a la consumació dels fets d’octubre, per raons d’espai, el deixarem temporalment als fogons, per a dedicar-hi algun dia un post monogràfic sobre la qüestió.

Comptat i debatut, doncs, amb l’ensulsiada d’octubre i la repressió generalitzada, que es convertí a Catalunya en una mena d’estat d’excepció que es perllongaria al llarg dels mesos de 1935, l’independentisme català fou tocat de mort. Gran part dels dirigents com els militants que havien participat en l’aixecament del sis d’octubre, o bé foren empresonats o bé passarien a la clandestinitat o a l’exili. Així doncs, davant la patent desorganització i desorientació ideològica, el cert és que una part rellevant dels independentistes –especialment els més joves– patiren una significativa radicalització dretana, amb un fort emmirallament cap el feixisme, considerat un nou estil polític, revolucionari i modern, més unificador que no pas el marxisme-leninisme, i que per aquelles dates semblava que anava a arrabassar el paper que fins aleshores havien anat desenvolupant les decadents democràcies liberals.

I així fou, de la fantasia i la tàcita simpatia a la praxis política. Alguns dirigents a títol individual de NS!, com alguns membres del PNC, que al capdavall compartien una mateixa base social, entrarien en contacte amb més o menys intensitat amb l’organització exterior del partit nazi, el NSDAP, que –prometent ensinistrament militar– fins i tot autoritzà que alguns joves independentistes fessin excursions i pràctiques de tir conjuntes a la finca que la delegació del partit alemany a Barcelona mantenia al Montseny per a llurs Joventuts Hitlerianes. De fet, entre els cercles universitaris, algunes faccions intentaren d’alguna manera o altra la constitució d’un partit nacionalsocialista català de forma clandestina, tal com –per exemple– havia fet un grup d’estudiants capitanejats per l’estudiant d’arquitectura Jacint Goday i Prats, amb la implantació d’un Moviment Nacionalista Totalitari l’estiu-tardor de 1935, que –defensora d’una “Catalunya totalitària”– edità una nova publicació de només quatre números: Ferms!. Però aquestes derives foren ràpidament desaprovades pel gruix del separatisme català que, com Daniel Cardona, el líder de NS!, des de l’exili, esmerçà esforços per a mantenir la línia oficial de l’organització dins uns límits democràtics sense abandonar llur anhel per a un aixecament popular a la irlandesa, deixant clara la divisòria entre nacional-feixisme i nacionalisme alliberador.

Finalment, amb la victòria de les esquerres a les eleccions de febrer de 1936 i la tornada a la normalitat política i institucional a Catalunya, l’independentisme, després d’aitals giragonses, finalment consumà el procés d’unificació que el portaria, poc abans de l’esclat de la Guerra Civil, a la refundació d’Estat Català a partir de la confluència entre NS!, el PNC i les JEREC de Dencàs i dels ja morts germans Badia. Per la seva banda, l’extrema esquerra independentista també s’acabà immergint en els processos d’unificació marxista que s’encetarien a Catalunya a partir de 1935: alguns anaren a parar al POUM, mentre que d’altres –la gran majoria– ho farien al PSUC el mateix juliol de 1936. Però aquesta ja és una altra història.

(Autor: Daniel Roig i Sanz)

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús