Calidoscopi independentista: viatge a la Catalunya dels anys trenta (Ia part)

Fa tot just un parell de setmanes, arran d’un post sobre les convulses relacions entre el catalanisme radical d’ERC i la CNT, que acabaria amb l’assassinat dels germans Badia l’abril de 1936, gosàvem afirmar: “l’independentisme català dels anys trenta no fou ni molt menys un patrimoni exclusiu d’ERC ni d’aquells que seguiren a l’Avi, sinó que per primera vegada gaudí d’adeptes en gairebé tot l’espectre polític i ideològic possible de l’època, des de l’extrema esquerra fins a l’extrema dreta”. Per suposat aquest nou post, que altra volta exposarem en dues parts, no és per desdir-nos-hi, sinó per afermar-ho, i –tal com prometérem– escriure quelcom més al respecte.

En efecte, l’independentisme català d’aquells anys fou com un calidoscopi, en què tot i veure-hi una figura de simetria radiada de múltiples colors, en sacsejar-lo pot variar quasi il·limitadament. I és que al capdavall el separatisme català –tal com s’anomenava (i autoanomenaven) aleshores– fou increïblement ric en matisos i opcions; tantes com hi hagueren al llarg i ample de l’Europa d’entreguerres. Però metàfores a part anem al quid de la qüestió, i per això proposem de nou al lector un viatge a la Catalunya dels anys trenta.

Sens dubte amb l’adveniment de la República aquell 14 d’abril de 1931 l’esclat popular havia estat abassegador. Arreu del país les mostres d’alegria eren ben patents, i a Barcelona riuades de gent circulaven amunt i avall al crit de Visca la República!. Els tramvies, des d’on la gent cantava efusivament la marsellesa, eren plens a vessar, i dels barris limítrofs, aprofitant la conjuntura per treure quatre cèntims, emergien tot de venedors ambulants amb llacets tricolors, ensenyes i retrats dels principals dirigents polítics. Per descomptat no hi faltava la del gran cabdill del separatisme català: Francesc Macià; inequívocament la més sol·licitada d’aquella jornada històrica. I és que l’Avi, imitant el gest de Companys però sent molt més explícit en llurs objectius, acabava de proclamar la “República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica”.

Amb aquest gest, els independentistes, especialment els que s’havien mostrat més crítics amb la línia oficial d’Estat Català (EC) durant la Conferència d’Esquerres del mes anterior, en què havia nascut el que esdevindria el gran partit de la Catalunya republicana, l’ERC, cregueren un cop més que Macià no era aquell traïdor que alguns ja havien començat a pensar. Per un moment veieren realitzats llurs somnis: els d’una República Catalana deslliurada d’Espanya. Un somni –en definitiva– pel qual havien lluitat a cops de porra, presó i exili durant gran part de les seves vides. Però el desencís no trigaria a arribar. Tres dies després, la visita de tres ministres del Govern provisional de la República (espanyola, és clar) comportaria un gir polític important: la República Catalana s’esvania, sent substituïda per una mera Generalitat, de facto que no de iure, i l’acord d’elaboració d’un projecte d’estatut d’autonomia.

Així les coses, i deixant a banda tota la literatura que se n’ha escrit, el cert és que pels nacionalistes radicals la culpa de tot plegat no era dels nous ministres de Madrid, entre ells dos catalans, Nicolau d’Olwer i Marcel·lí Domingo, sinó de la feblesa de Macià per no haver sabut defensar allò que semblava estar al sac i ben lligat. D’arguments no en faltaven. El mateix Macià, el dia disset, havia ordenat el tancament de l’oficina de la Guàrdia Cívica Republicana: un projecte d’Exèrcit de Catalunya apadrinat pels principals prohoms independentistes, protagonistes de les aventures insurreccionals dels anys vint. Però la incomprensió també arribava des de les files de militars radicalitzats compromesos amb la causa com el general López Ochoa o en José García Miranda, que fins i tot estaven disposats a llançar el capità general de Catalunya, el monàrquic Ignasi Despujol, literalment per la finestra per tal de consolidar –en tot cas– una unió de repúbliques ibèriques i no una República unitària. Però el resultat fou el que fou. Macià, que pensava que havia deixat el llistó ben alt, cometé un greu error tàctic. I és que en el fons, a gran part dels nous dirigents catalans, moguts per una certa ingenuïtat i abassegats per un triomf electoral que ni tan sols havien somniat, els acabà passant factura la postura de debilitat política en què quedaren després d’acceptar, sense condicions, la via estatutària.

Sigui com sigui, el cas és que la gestió d’aquells tres dies acabaria desfermant les ires dels separatistes catalans, que poc a poc s’immergiren en una crisi que acabà esmicolant orgànicament el moviment; sobretot després de veure com bona part dels que havien participat en les trifulgues de la dècada anterior eren relegats a la mínima expressió en el nou projecte governamental de la totpoderosa ERC, que en successives eleccions acabà guanyant tots els espais de poder del país. De fet, per a ells, els independentistes “ferms”, que tan anhelaven la màxima irlandesa de England’s difficulty is Ireland’s opportunity, no els hi calia cap excusa més davant del que consideraven una traïció en tota regla: l’Avi s’havia declarat “separatista dels borbons” però no de la nounada República espanyola.

Durant aquells primers mesos, la dissidència independentista de tots aquells que s’havien aixoplugat sota les sigles d’EC es dividí –diguem-ne– entre macianistes i antimacianistes. Els primers, tot i la mala digestió que els hi havia provocat les renúncies inicials, endegaren una estratègia des de dins, marcant terreny davant els sectors republicans d’ERC. Eren, entre d’altres, els Badia, els Dencàs o els Vàchier; independentistes, en definitiva, que no abandonarien el partit, i que fruit de les seves primeres passes en l’organització d’un escamot de protecció per a l’edifici de la Generalitat s’acabarien fent un lloc dins l’organigrama institucional, creant les seves pròpies parcel·les de poder en l’àmbit de la seguretat i l’ordre públic, i que en termes generals passarien a estructurar-se sota les sigles de JEREC. Per la seva banda, els antimacianistes, que en un principi mantingueren contactes entre ells, ràpidament es dividirien en dos per discrepàncies ideològiques: per l’esquerra, el gener de 1932, naixia l’Estat Català-Força Separatista d’Extrema Esquerra (EC-FSEE); mentre que per la dreta, el març d’aquell mateix any, ho feia el Partit Nacionalista Català (PNC).

Però al marge dels separatistes governamentals com d’aquests dos partits separatistes alternatius, que s’acabarien presentant en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya el novembre de 1932, amb un fracàs –per cert– estrepitós, l’oferta independentista encara donava per més. I és que ja abans de la proclamació de la República, el 1930, s’havien anat formulant pel cap baix tres nous projectes: un d’apolític, antimacianista radical i ferm seguidor de la via insurreccional a la irlandesa, Nosaltres Sols! (NS!), que acabaria esdevenint l’única organització independentista que aconsellaria votar en contra l’Estatut de Núria; un de cultural, partidari d’una estratègia de conscienciació nacional encarada cap els joves, Palestra; i finalment un de marxista-leninista, el Bloc Obrer i Camperol (BOC), sens dubte l’opció extraparlamentària més seriosa, més coherent i més atraient per la classe treballadora i per la joventut que abraçava els postulats del catalanisme radical.

El BOC, que havia estat el darrer en abandonar la idea d’una República Catalana, i que comptaria temporalment amb alguns militants il·lustres com Salvador Dalí, era el producte resultant de la unificació del minúscul Partit Comunista Català (PCC), creat el 1928 per militants d’EC partidaris de la dictadura del proletariat com Jordi Arquer i Jaume Miravitlles, i la Federació Comunista Catalano-Balear (FCCB), capitanejada per Joaquim Maurin, que s’havia escindit dels comunistes espanyols cap el 1930 per desavinences d’ordre sindical i nacional. Les discrepàncies amb el grup de Jaume Compte, de l’ala esquerrana d’EC, raïen en el fet que mentre els bloquistes tenien vocació estatal i entenien que la revolució social portaria l’alliberament nacional, els altres invertien senzillament la relació de prioritats. Per Moscou, però, el BOC no era res més que un desviacionisme dretà de tall bukharinista que calia frenar fos com fos, així que l’estiu de 1932 des de la URSS s’impulsà l’estalinista Partit Comunista de Catalunya (PC de C), que –declarant-se favorable a la independència de Catalunya– era gairebé l’únic partit comunista europeu legitimat per la Komintern amb la mateixa autonomia que un d’estatal. De fet, les diferències d’aquest últim amb l’EC-FSEE eren mínimes, i al llarg del bienni 1933-34 ambdues organitzacions acabarien confluint apoderant-se del sindicat mercantil més important de l’època: el CADCI.

Tanmateix, la gran aportació de l’extrema esquerra independentista des d’un punt de vista teòric, més enllà d’aitals desacords ideològics entre uns i altres, foren les significatives anàlisis econòmiques referides a la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, que durant l’etapa republicana, amb l’excepció del filòsof i economista Joan Crexells, traspassat el 1926, prengueren una notable consistència. En aquest sentit, doncs, seria pionera pel que fa a la literatura econòmica independentista, les obres del militant cenetista –i posterior ideòleg de les col·lectivitzacions de 1936– Joan P. Fàbregas, que el 1932 protagonitzaria una conferència als locals d’EC-FSEE intitulada Possibilitats econòmiques d’una Catalunya independent, en què per primera vegada exposava en dades l’espoli fiscal de l’Estat respecte Catalunya. De fet, tot i que paradoxalment a posteriori fou un discurs que adoptaria fins i tot l’esquerra, el primer que encetaria la qüestió en sentit contrari, és a dir el de la inviabilitat econòmica, fou precisament Francesc Cambó, que poc s’imaginava que els mercats finalment s’obririen més enllà de les fronteres espanyoles.

Però per ara deixem en suspens el relat. En el proper post, doncs, continuarem aquest calidoscopi independentista, abordant especialment les propostes que provindran des de la dreta i l’extrema dreta alhora que veurem l’evolució que finalment farà l’independentisme fins a l’esclat de la Guerra Civil.

(Autor: Daniel Roig i Sanz)


Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    • Ferran Vital

      06/06/2011 - 10:47

      Molt bon article, Dani! Molt d’acord en el que exposes (i com ho exposes) al llarg de l’article!

      Un petit dubte sobre el que va passar el 14-A del 31: No creus que l’esquerra nacional estava lligada als acords d’autogovern signats al Pacte de Donosti de l’agost de l’any anterior, subscrits pels principals partits catalans, representats per Macià Mallol (Acció Republicana de Catalunya), Carrasco i Formiguera (Acció Catalana) i sobretot, Jaume Aiguader d’Estat Català? Per tant, l’opció independentista o separatista quedava relegada a un segon terme molt minoritari. Convé recordar que ERC va treure uns resultats espectaculars amb un programa federalista, no pas obertament independentista. Especialment interessant és l’obra de’n Josep Termes sobre aquest l’independentisme anterior a 1931.

      Per últim, em sembla brillant l’aportació que fas del BOC, però convé ser molt curosos, ja que les sensibilitats polítiques i nacionals dels membres del BOC eren ben diverses i gens clares, tal i com van demostrar quan es van refundar en el POUM (partit internacionalista que no dubtà en sublevar-se contra el govern legítim de Catalunya al maig del 37) mentre que un altre sector del BOC va escindir-se en l’Unió Socialista de Catalunya, embrió del PSUC (que també defensava les tesis independentistes i el dret a l’autodeterminació, oi?).

      Moltes gracies, molt bona feina i espero amb frució la segona part d’aquest article tant interessant!!

      Atentament,

      Ferran Vital

    • Daniel

      08/06/2011 - 11:49

      Benvolgut Ferran,

      De nou moltes gràcies per la lectura i per les teves pertinents observacions! Efectivament, el Pacte de San Sebastià contemplava, en tot cas, una República Federal. Tanmateix, i tal com han deixat constància els mateixos participants, el Pacte fou tan sols verbal o –diguem-ne– oficiós, així que no hi va haver cap mena de document formal que explicités quina seria l’organització político-administrativa de la futura República. Amb tot cadascú acabà tenint una idea del que havia d’ésser allò, i per tant les versions i interpretacions foren ben diverses. Certament, i a la vista del que coneixem fins a dia d’avui, Macià seria un dels impulsors d’aquests acords, ja des de 1929, però al final qui dugué les negociacions d’EC seria el mateix Jaume Aiguader, que evidentment entengué el pacte tal com defineix la proclamació inicial de Macià d’aquell 14 d’abril. Al meu entendre, des d’un punt de vista interpretatiu, el problema rau en el fet que aquesta ambigüitat continuà a partir de la proclamació de la República Catalana, en què de nou no se signà res concret, i al final l’error tàctic que comento és que l’acceptació de la via estatutària, al contrari del que havien entès els mateixos participants catalans en el Pacte de 1930, acabaria esdevenint subsidiària de la nova Constitució espanyola. Vaja, que el que per a uns havia d’ésser un pacte entre iguals, basat en el principi polític de què la sobirania de Catalunya rau en el poble català; pels altres no era res més que un reconeixement al dret a què certes regions elaboressin llur propi estatut, mantenint –això sí– la sobirania en el poble espanyol.

      Respecte el que comentes del BOC totalment d’acord en què les sensibilitats eren ben diverses. De fet, tant en el procés de naixement del BOC com sobretot del POUM, en què s’ajuntarien els trotskistes d’Andreu Nin, nombrosos nacionalistes marxista-revolucionaris abandonarien ambdós projectes, ja que creien que la qüestió nacional no s’havia d’entendre com una complementarietat del factor revolucionari sinó com quelcom natural i de justícia històrica.

      I sobre el PSUC, que era un partit català i nacional-revolucionari, només cal recordar que per a moltíssims independentistes d’aquell 1936 esdevingué el partit per excel•lència que resoldria –literalment– els dos problemes del país: el nacional i el social.

      Salut!

      DRS

    • Robert

      28/06/2011 - 01:38

      Gran article!

      Tot i que no estic gens d’acord amb aquells que consideren que Macià era un traïdor. Liderar país oprimit cap a la llibertat durant els anys trenta, amb l’expansió del feixisme europeu, l’adveniment de la II Guerra Mundial i l’intrínsec imperialisme del nacionalisme espanyol (també feixista) havia de ser una tasca realment difícil.

      No es poden comparar les renúncies dels polítics “catalanistes” actuals amb les decisions de Macià. El context és completament diferent.

    • Daniel

      29/06/2011 - 14:19

      Benvolgut Robert,

      Moltes gràcies per la teva lectura i per la teva aportació al debat! Com molt bé dius són contextos totalment diferents, i alhora, malgrat i que continua existint la mateixa problemàtica entre ambdós subjectes històrics, és a dir Catalunya/Espanya, el que succeí aleshores és difícilment equiparable als temps actuals.

      Així doncs, més enllà de les crítiques contra Macià, el cert és que una de les grans virtuts de l’Avi fou, d’una banda, la d’internacionalitzar la causa catalana a partir dels fets de Prats de Molló, que sens dubte ha estat el moment de la nostra història contemporània en què la independència de Catalunya, internacionalment, gaudí de més simpaties arreu del món; i, d’altra banda, el fet d’haver aconseguit amb una declaració política allò que amb trenta anys no aconseguiren cap dels dirigents de la Lliga Regionalista.

      Per tant, deixant a banda el resultat de l’Estatut de 1932, que per descomptat també fou fruit d’una sèrie d’errors tàctics comesos des de Catalunya, tot plegat porta a una conclusió: i és que des de finals del s. XIX, el catalanisme ha estat molt majoritàriament possibilista, entenent com a tal el fet d’intentar el màxim ‘home rule’ dins del sistema polític de torn, això sí sense arribar a la ruptura total. Però aquesta estratègia, que evidentment ha estat portada des de diversos prismes, sempre ha acabat fracassant. Personalment, doncs, el repte més interessant que se’ns presenta és el següent: per què després de 130 anys d’haver-se celebrat el Primer Congrés Catalanista bona part de les reivindicacions inicials no s’han assolit? O dit d’una altra manera, com podem esbrinar (o historiar) aquest fracàs històric del catalanisme? Inequívocament trobar respostes a aitals dubtes no és precisament una tasca fàcil.

      Salutacions,

      DRS

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús