Arxiu del dilluns, 6/06/2011

Calidoscopi independentista: viatge a la Catalunya dels anys trenta (Ia part)

dilluns, 6/06/2011

Fa tot just un parell de setmanes, arran d’un post sobre les convulses relacions entre el catalanisme radical d’ERC i la CNT, que acabaria amb l’assassinat dels germans Badia l’abril de 1936, gosàvem afirmar: “l’independentisme català dels anys trenta no fou ni molt menys un patrimoni exclusiu d’ERC ni d’aquells que seguiren a l’Avi, sinó que per primera vegada gaudí d’adeptes en gairebé tot l’espectre polític i ideològic possible de l’època, des de l’extrema esquerra fins a l’extrema dreta”. Per suposat aquest nou post, que altra volta exposarem en dues parts, no és per desdir-nos-hi, sinó per afermar-ho, i –tal com prometérem– escriure quelcom més al respecte.

En efecte, l’independentisme català d’aquells anys fou com un calidoscopi, en què tot i veure-hi una figura de simetria radiada de múltiples colors, en sacsejar-lo pot variar quasi il·limitadament. I és que al capdavall el separatisme català –tal com s’anomenava (i autoanomenaven) aleshores– fou increïblement ric en matisos i opcions; tantes com hi hagueren al llarg i ample de l’Europa d’entreguerres. Però metàfores a part anem al quid de la qüestió, i per això proposem de nou al lector un viatge a la Catalunya dels anys trenta.

Sens dubte amb l’adveniment de la República aquell 14 d’abril de 1931 l’esclat popular havia estat abassegador. Arreu del país les mostres d’alegria eren ben patents, i a Barcelona riuades de gent circulaven amunt i avall al crit de Visca la República!. Els tramvies, des d’on la gent cantava efusivament la marsellesa, eren plens a vessar, i dels barris limítrofs, aprofitant la conjuntura per treure quatre cèntims, emergien tot de venedors ambulants amb llacets tricolors, ensenyes i retrats dels principals dirigents polítics. Per descomptat no hi faltava la del gran cabdill del separatisme català: Francesc Macià; inequívocament la més sol·licitada d’aquella jornada històrica. I és que l’Avi, imitant el gest de Companys però sent molt més explícit en llurs objectius, acabava de proclamar la “República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica”.

Amb aquest gest, els independentistes, especialment els que s’havien mostrat més crítics amb la línia oficial d’Estat Català (EC) durant la Conferència d’Esquerres del mes anterior, en què havia nascut el que esdevindria el gran partit de la Catalunya republicana, l’ERC, cregueren un cop més que Macià no era aquell traïdor que alguns ja havien començat a pensar. Per un moment veieren realitzats llurs somnis: els d’una República Catalana deslliurada d’Espanya. Un somni –en definitiva– pel qual havien lluitat a cops de porra, presó i exili durant gran part de les seves vides. Però el desencís no trigaria a arribar. Tres dies després, la visita de tres ministres del Govern provisional de la República (espanyola, és clar) comportaria un gir polític important: la República Catalana s’esvania, sent substituïda per una mera Generalitat, de facto que no de iure, i l’acord d’elaboració d’un projecte d’estatut d’autonomia.

Així les coses, i deixant a banda tota la literatura que se n’ha escrit, el cert és que pels nacionalistes radicals la culpa de tot plegat no era dels nous ministres de Madrid, entre ells dos catalans, Nicolau d’Olwer i Marcel·lí Domingo, sinó de la feblesa de Macià per no haver sabut defensar allò que semblava estar al sac i ben lligat. D’arguments no en faltaven. El mateix Macià, el dia disset, havia ordenat el tancament de l’oficina de la Guàrdia Cívica Republicana: un projecte d’Exèrcit de Catalunya apadrinat pels principals prohoms independentistes, protagonistes de les aventures insurreccionals dels anys vint. Però la incomprensió també arribava des de les files de militars radicalitzats compromesos amb la causa com el general López Ochoa o en José García Miranda, que fins i tot estaven disposats a llançar el capità general de Catalunya, el monàrquic Ignasi Despujol, literalment per la finestra per tal de consolidar –en tot cas– una unió de repúbliques ibèriques i no una República unitària. Però el resultat fou el que fou. Macià, que pensava que havia deixat el llistó ben alt, cometé un greu error tàctic. I és que en el fons, a gran part dels nous dirigents catalans, moguts per una certa ingenuïtat i abassegats per un triomf electoral que ni tan sols havien somniat, els acabà passant factura la postura de debilitat política en què quedaren després d’acceptar, sense condicions, la via estatutària.

Sigui com sigui, el cas és que la gestió d’aquells tres dies acabaria desfermant les ires dels separatistes catalans, que poc a poc s’immergiren en una crisi que acabà esmicolant orgànicament el moviment; sobretot després de veure com bona part dels que havien participat en les trifulgues de la dècada anterior eren relegats a la mínima expressió en el nou projecte governamental de la totpoderosa ERC, que en successives eleccions acabà guanyant tots els espais de poder del país. De fet, per a ells, els independentistes “ferms”, que tan anhelaven la màxima irlandesa de England’s difficulty is Ireland’s opportunity, no els hi calia cap excusa més davant del que consideraven una traïció en tota regla: l’Avi s’havia declarat “separatista dels borbons” però no de la nounada República espanyola.

Durant aquells primers mesos, la dissidència independentista de tots aquells que s’havien aixoplugat sota les sigles d’EC es dividí –diguem-ne– entre macianistes i antimacianistes. Els primers, tot i la mala digestió que els hi havia provocat les renúncies inicials, endegaren una estratègia des de dins, marcant terreny davant els sectors republicans d’ERC. Eren, entre d’altres, els Badia, els Dencàs o els Vàchier; independentistes, en definitiva, que no abandonarien el partit, i que fruit de les seves primeres passes en l’organització d’un escamot de protecció per a l’edifici de la Generalitat s’acabarien fent un lloc dins l’organigrama institucional, creant les seves pròpies parcel·les de poder en l’àmbit de la seguretat i l’ordre públic, i que en termes generals passarien a estructurar-se sota les sigles de JEREC. Per la seva banda, els antimacianistes, que en un principi mantingueren contactes entre ells, ràpidament es dividirien en dos per discrepàncies ideològiques: per l’esquerra, el gener de 1932, naixia l’Estat Català-Força Separatista d’Extrema Esquerra (EC-FSEE); mentre que per la dreta, el març d’aquell mateix any, ho feia el Partit Nacionalista Català (PNC).

Però al marge dels separatistes governamentals com d’aquests dos partits separatistes alternatius, que s’acabarien presentant en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya el novembre de 1932, amb un fracàs –per cert– estrepitós, l’oferta independentista encara donava per més. I és que ja abans de la proclamació de la República, el 1930, s’havien anat formulant pel cap baix tres nous projectes: un d’apolític, antimacianista radical i ferm seguidor de la via insurreccional a la irlandesa, Nosaltres Sols! (NS!), que acabaria esdevenint l’única organització independentista que aconsellaria votar en contra l’Estatut de Núria; un de cultural, partidari d’una estratègia de conscienciació nacional encarada cap els joves, Palestra; i finalment un de marxista-leninista, el Bloc Obrer i Camperol (BOC), sens dubte l’opció extraparlamentària més seriosa, més coherent i més atraient per la classe treballadora i per la joventut que abraçava els postulats del catalanisme radical.

El BOC, que havia estat el darrer en abandonar la idea d’una República Catalana, i que comptaria temporalment amb alguns militants il·lustres com Salvador Dalí, era el producte resultant de la unificació del minúscul Partit Comunista Català (PCC), creat el 1928 per militants d’EC partidaris de la dictadura del proletariat com Jordi Arquer i Jaume Miravitlles, i la Federació Comunista Catalano-Balear (FCCB), capitanejada per Joaquim Maurin, que s’havia escindit dels comunistes espanyols cap el 1930 per desavinences d’ordre sindical i nacional. Les discrepàncies amb el grup de Jaume Compte, de l’ala esquerrana d’EC, raïen en el fet que mentre els bloquistes tenien vocació estatal i entenien que la revolució social portaria l’alliberament nacional, els altres invertien senzillament la relació de prioritats. Per Moscou, però, el BOC no era res més que un desviacionisme dretà de tall bukharinista que calia frenar fos com fos, així que l’estiu de 1932 des de la URSS s’impulsà l’estalinista Partit Comunista de Catalunya (PC de C), que –declarant-se favorable a la independència de Catalunya– era gairebé l’únic partit comunista europeu legitimat per la Komintern amb la mateixa autonomia que un d’estatal. De fet, les diferències d’aquest últim amb l’EC-FSEE eren mínimes, i al llarg del bienni 1933-34 ambdues organitzacions acabarien confluint apoderant-se del sindicat mercantil més important de l’època: el CADCI.

Tanmateix, la gran aportació de l’extrema esquerra independentista des d’un punt de vista teòric, més enllà d’aitals desacords ideològics entre uns i altres, foren les significatives anàlisis econòmiques referides a la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, que durant l’etapa republicana, amb l’excepció del filòsof i economista Joan Crexells, traspassat el 1926, prengueren una notable consistència. En aquest sentit, doncs, seria pionera pel que fa a la literatura econòmica independentista, les obres del militant cenetista –i posterior ideòleg de les col·lectivitzacions de 1936– Joan P. Fàbregas, que el 1932 protagonitzaria una conferència als locals d’EC-FSEE intitulada Possibilitats econòmiques d’una Catalunya independent, en què per primera vegada exposava en dades l’espoli fiscal de l’Estat respecte Catalunya. De fet, tot i que paradoxalment a posteriori fou un discurs que adoptaria fins i tot l’esquerra, el primer que encetaria la qüestió en sentit contrari, és a dir el de la inviabilitat econòmica, fou precisament Francesc Cambó, que poc s’imaginava que els mercats finalment s’obririen més enllà de les fronteres espanyoles.

Però per ara deixem en suspens el relat. En el proper post, doncs, continuarem aquest calidoscopi independentista, abordant especialment les propostes que provindran des de la dreta i l’extrema dreta alhora que veurem l’evolució que finalment farà l’independentisme fins a l’esclat de la Guerra Civil.

(Autor: Daniel Roig i Sanz)