Arxiu del mes: juny 2011

Calidoscopi independentista: viatge a la Catalunya dels anys trenta (IIa part)

dilluns, 20/06/2011

Ben retrobats iniciem la segona part d’aquest calidoscopi independentista on –com ja vam anunciar– centrarem l’atenció en les propostes que provindran de la dreta i fins i tot de l’extrema dreta independentistes alhora que esbossarem breument l’evolució que farà l’independentisme català fins a l’esclat de la Guerra Civil espanyola. I és que si en la primera part d’aquest relat ja vam dibuixar les opcions que sorgirien a l’esquerra i a l’extrema esquerra d’ERC, ara no ens queda més que posar fil a l’agulla per a ocupar-nos de totes aquelles propostes que aflorarien –diguem-ne– a l’altre costat de l’apassionant laboratori ideològic d’aquells convulsos anys trenta.

Efectivament, més enllà de les opcions electorals de l’esquerra independentista, que inequívocament tingueren la virtut d’adaptar a la política catalana els nous vents de moda que bufaven amb força des de les files de la III Internacional, que per aleshores tenia una notable força atraient entre molts joves europeus, el cert és que per a molts altres les diferents versions dretanes que inundarien l’Europa d’entreguerres tenien –si fa no fa– el mateix ímpetu, fortalesa i vitalitat polítiques que el marxisme-leninisme. I és que fet i fet, ambdues tendències, a més de revolucionàries i modernes, es mostrarien ben capaces d’arrossegar bona part de les esperances, il·lusions i projectes d’una generació que, amb l’atzucac de la Gran Guerra i el posterior crac borsari de 1929, s’havien immergit en la més profunda de les crisis conegudes fins aleshores.

A Catalunya, aquest espai dretà –i en bona mesura antimacianista– fou cobert per tots aquells que s’aixoplugaren, principalment, sota l’estela del nacionalisme integral: una nova versió del nacionalisme que –entre d’altres– tindria en la figura de Charles Maurras i la nova dreta radical francesa com a màxims exponents. Per a Maurras, que gaudia de nombrosos adeptes entorn el moviment i el setmanari homònim de l’Action Française, i que de ben jove havia format part del moviment felibritge, considerava la Nació com un fet històric casi biològic; per tant, si la biologia moderna havia descobert la selecció natural és que la democràcia igualitària estava condemnada per la ciència. Amb tot, abraçar el nacionalisme integral no implicava com a condició sine qua non adscriure’s al feixisme, però en el temps sí que acabà esdevenint una de llurs característiques, així que –en conseqüència– dintre d’aquests moviments sí que es produirien irremeiablement derives individuals cap a la feixistització.

Així doncs, i dins l’estratègia electoral dels nacionalistes radicals antimacianistes, l’opció electoral més reeixida que sorgiria per la dreta seria la del Partit Nacionalista Català (PNC), que –malgrat llur fracàs en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, el 20 de novembre de 1932– esdevindria el primer (i únic partit d’aquelles legislatives) que recolliria les principals propostes del nacionalisme integral teòric: nacionalització dels serveis públics, de la banca i de les caixes d’estalvi; corporativització de la vida política i social; sindicació obligatòria de la classe treballadora; o supeditació de l’individu a la nació, que evidentment –en el cas de Catalunya– havia d’esdevenir estat. Tanmateix, tot i el fiasco sofert, el PNC aconseguiria sens dubte un major suport que no pas l’EC de Jaume Compte, que –presentant-se a les eleccions sota les sigles d’Estat Català-Partit Proletari (EC-PP)– tan sols aconseguiria per Barcelona-ciutat, amb un cens de 267.787 votants i un 46,5 % d’abstenció, 586 vots de màxima davant els 6.370 aconseguits pel cap de cartell dels primers, el conegut jurista i fervent catòlic Francesc de Paula Maspons i Anglasell.

A fi de comptes, la llei electoral, lleugerament retocada el maig de 1931 però en essència basada amb la de 1907, i tot i haver-hi llistes obertes, conservava un sistema majoritari, en què per a esdevenir diputat calia almenys un 20 % dels vots emesos, i en cas que cap candidatura l’aconseguís calia celebrar una segona volta, on només hi participaven les que haguessin obtingut en primera més del 8 %, cosa que evidentment dificultava força les expectatives dels petits, a no ser que es presentessin en coalició. De fet, tant la benemèrita i històrica Unió Catalanista com la nounada Unió Democràtica de Catalunya (UDC), amb tan sols un 1,17 % dels vots respectivament, obtindrien un escó cadascuna pel fet de presentar-se coalitzades amb ERC i amb la Lliga Regionalista.

Així les coses, indiscutiblement l’estratègia electoral dels antimacianistes se n’havia anat veritablement en orris. Deixant a banda l’apoliticisme de NS!, que es mantingué coherent amb els seus postulats insurreccionals com a millor antídot per a lluitar contra la metròpoli, el catalanisme radical de dretes, catòlic o simplement conservador, també gaudia si més no d’una pluralitat destacable. Era el cas de la UDC, fundada amb un bon reguitzell d’intel·lectuals a finals de 1931, partidària d’una federació amb la resta de territoris de parla catalana, i creada a partir d’un popurri de carlistes i catalanistes catòlics desencisats amb les polítiques laïcistes de la República. Fou –sens dubte– un dels partits de l’època amb més democràcia interna, innovador també per a ésser dels primers d’afiliació directa i ferm seguidor de la democràcia cristiana italiana de Luigi Sturzo i del personalisme francès del filòsof cristià Emmanuel Mounier. I és que fins i tot, dins les files dels conservadors lligaires, també hi havia cabuda per a independentistes com l’economista i demògraf Josep A. Vandellòs i Solà, un dels principals científics catalans que dedicà gran part dels seus estudis als fenòmens migratoris i, en concret, com podien afectar aquests a l’avenir de Catalunya.

En efecte, el problema de la immigració desfermà tota mena de debats ja durant els anys trenta, i molt especialment a principis de 1933, en què l’opinió pública catalana, des de la Unió Socialista de Catalunya fins a la Lliga Regionalista, identificà la violència àcrata amb la immigració provinent de les regions meridionals d’Espanya, i que passaria a ésser coneguda de forma pejorativa com a murcianisme. De lectures i interpretacions n’hi havia per donar i vendre: des de propostes com la del veterinari i diputat d’ERC Pere M. Rossell i Vilar, que suggerí l’elaboració d’una Llei en defensa de la raça catalana, fins algunes de més exhaustives com les de NS! o el PNC, que a més de considerar-ho com a una autèntica “invasió d’immigrants” advocaven per a donar treball només a la classe treballadora autòctona. Per contra, des de les files dels marxistes-leninistes del BOC o l’EC-PP, a més de combatre fins i tot a garrotades la fraseologia violenta dels mítings dels catalanistes integrals, acusaven sense contemplacions –tal com deien– “als patriotes burgesos catalans” d’afavorir i “demanar aquesta invasió que els proporcionava mà d’obra barata”. Al capdavall, però, tots aquests debats sobre teories racials o de quin tipus d’immigració convenia més o menys, no era quelcom estrany ni extrem en una Europa on, a desgrat del que pugui semblar en l’actualitat, el món s’entenia i es concebia en bona mesura d’aquesta manera.

Sigui com sigui, el cas és que amb la mort de l’Avi el Nadal de 1933 i l’ascens a la presidència de Lluís Companys, que intentà recompondre una ERC malmesa per la marxa d’un dels grups fundadors del partit, els lluhins de l’Opinió, iniciaria el mandat amb un govern de concentració nacional, reconeixent –al seu torn– un cert lideratge al tàndem Dencàs-Badia, que ben aviat ocuparien responsabilitats rellevants en el si de la Generalitat. En aquesta nova conjuntura, i amb un nou govern de dretes a Madrid, sorgit de les legislatives del 1933, com de l’ofensiva contra la Llei de Contractes de Conreu catalana, portaren a un cert replanteig a tots els grups del catalanisme radical, tant els de dreta com els d’esquerra, que a la fi es conjurarien sota una mateixa estratègia. Tot el serial que vindria a posteriori i que portaria finalment a la consumació dels fets d’octubre, per raons d’espai, el deixarem temporalment als fogons, per a dedicar-hi algun dia un post monogràfic sobre la qüestió.

Comptat i debatut, doncs, amb l’ensulsiada d’octubre i la repressió generalitzada, que es convertí a Catalunya en una mena d’estat d’excepció que es perllongaria al llarg dels mesos de 1935, l’independentisme català fou tocat de mort. Gran part dels dirigents com els militants que havien participat en l’aixecament del sis d’octubre, o bé foren empresonats o bé passarien a la clandestinitat o a l’exili. Així doncs, davant la patent desorganització i desorientació ideològica, el cert és que una part rellevant dels independentistes –especialment els més joves– patiren una significativa radicalització dretana, amb un fort emmirallament cap el feixisme, considerat un nou estil polític, revolucionari i modern, més unificador que no pas el marxisme-leninisme, i que per aquelles dates semblava que anava a arrabassar el paper que fins aleshores havien anat desenvolupant les decadents democràcies liberals.

I així fou, de la fantasia i la tàcita simpatia a la praxis política. Alguns dirigents a títol individual de NS!, com alguns membres del PNC, que al capdavall compartien una mateixa base social, entrarien en contacte amb més o menys intensitat amb l’organització exterior del partit nazi, el NSDAP, que –prometent ensinistrament militar– fins i tot autoritzà que alguns joves independentistes fessin excursions i pràctiques de tir conjuntes a la finca que la delegació del partit alemany a Barcelona mantenia al Montseny per a llurs Joventuts Hitlerianes. De fet, entre els cercles universitaris, algunes faccions intentaren d’alguna manera o altra la constitució d’un partit nacionalsocialista català de forma clandestina, tal com –per exemple– havia fet un grup d’estudiants capitanejats per l’estudiant d’arquitectura Jacint Goday i Prats, amb la implantació d’un Moviment Nacionalista Totalitari l’estiu-tardor de 1935, que –defensora d’una “Catalunya totalitària”– edità una nova publicació de només quatre números: Ferms!. Però aquestes derives foren ràpidament desaprovades pel gruix del separatisme català que, com Daniel Cardona, el líder de NS!, des de l’exili, esmerçà esforços per a mantenir la línia oficial de l’organització dins uns límits democràtics sense abandonar llur anhel per a un aixecament popular a la irlandesa, deixant clara la divisòria entre nacional-feixisme i nacionalisme alliberador.

Finalment, amb la victòria de les esquerres a les eleccions de febrer de 1936 i la tornada a la normalitat política i institucional a Catalunya, l’independentisme, després d’aitals giragonses, finalment consumà el procés d’unificació que el portaria, poc abans de l’esclat de la Guerra Civil, a la refundació d’Estat Català a partir de la confluència entre NS!, el PNC i les JEREC de Dencàs i dels ja morts germans Badia. Per la seva banda, l’extrema esquerra independentista també s’acabà immergint en els processos d’unificació marxista que s’encetarien a Catalunya a partir de 1935: alguns anaren a parar al POUM, mentre que d’altres –la gran majoria– ho farien al PSUC el mateix juliol de 1936. Però aquesta ja és una altra història.

(Autor: Daniel Roig i Sanz)

Calidoscopi independentista: viatge a la Catalunya dels anys trenta (Ia part)

dilluns, 6/06/2011

Fa tot just un parell de setmanes, arran d’un post sobre les convulses relacions entre el catalanisme radical d’ERC i la CNT, que acabaria amb l’assassinat dels germans Badia l’abril de 1936, gosàvem afirmar: “l’independentisme català dels anys trenta no fou ni molt menys un patrimoni exclusiu d’ERC ni d’aquells que seguiren a l’Avi, sinó que per primera vegada gaudí d’adeptes en gairebé tot l’espectre polític i ideològic possible de l’època, des de l’extrema esquerra fins a l’extrema dreta”. Per suposat aquest nou post, que altra volta exposarem en dues parts, no és per desdir-nos-hi, sinó per afermar-ho, i –tal com prometérem– escriure quelcom més al respecte.

En efecte, l’independentisme català d’aquells anys fou com un calidoscopi, en què tot i veure-hi una figura de simetria radiada de múltiples colors, en sacsejar-lo pot variar quasi il·limitadament. I és que al capdavall el separatisme català –tal com s’anomenava (i autoanomenaven) aleshores– fou increïblement ric en matisos i opcions; tantes com hi hagueren al llarg i ample de l’Europa d’entreguerres. Però metàfores a part anem al quid de la qüestió, i per això proposem de nou al lector un viatge a la Catalunya dels anys trenta.

Sens dubte amb l’adveniment de la República aquell 14 d’abril de 1931 l’esclat popular havia estat abassegador. Arreu del país les mostres d’alegria eren ben patents, i a Barcelona riuades de gent circulaven amunt i avall al crit de Visca la República!. Els tramvies, des d’on la gent cantava efusivament la marsellesa, eren plens a vessar, i dels barris limítrofs, aprofitant la conjuntura per treure quatre cèntims, emergien tot de venedors ambulants amb llacets tricolors, ensenyes i retrats dels principals dirigents polítics. Per descomptat no hi faltava la del gran cabdill del separatisme català: Francesc Macià; inequívocament la més sol·licitada d’aquella jornada històrica. I és que l’Avi, imitant el gest de Companys però sent molt més explícit en llurs objectius, acabava de proclamar la “República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica”.

Amb aquest gest, els independentistes, especialment els que s’havien mostrat més crítics amb la línia oficial d’Estat Català (EC) durant la Conferència d’Esquerres del mes anterior, en què havia nascut el que esdevindria el gran partit de la Catalunya republicana, l’ERC, cregueren un cop més que Macià no era aquell traïdor que alguns ja havien començat a pensar. Per un moment veieren realitzats llurs somnis: els d’una República Catalana deslliurada d’Espanya. Un somni –en definitiva– pel qual havien lluitat a cops de porra, presó i exili durant gran part de les seves vides. Però el desencís no trigaria a arribar. Tres dies després, la visita de tres ministres del Govern provisional de la República (espanyola, és clar) comportaria un gir polític important: la República Catalana s’esvania, sent substituïda per una mera Generalitat, de facto que no de iure, i l’acord d’elaboració d’un projecte d’estatut d’autonomia.

Així les coses, i deixant a banda tota la literatura que se n’ha escrit, el cert és que pels nacionalistes radicals la culpa de tot plegat no era dels nous ministres de Madrid, entre ells dos catalans, Nicolau d’Olwer i Marcel·lí Domingo, sinó de la feblesa de Macià per no haver sabut defensar allò que semblava estar al sac i ben lligat. D’arguments no en faltaven. El mateix Macià, el dia disset, havia ordenat el tancament de l’oficina de la Guàrdia Cívica Republicana: un projecte d’Exèrcit de Catalunya apadrinat pels principals prohoms independentistes, protagonistes de les aventures insurreccionals dels anys vint. Però la incomprensió també arribava des de les files de militars radicalitzats compromesos amb la causa com el general López Ochoa o en José García Miranda, que fins i tot estaven disposats a llançar el capità general de Catalunya, el monàrquic Ignasi Despujol, literalment per la finestra per tal de consolidar –en tot cas– una unió de repúbliques ibèriques i no una República unitària. Però el resultat fou el que fou. Macià, que pensava que havia deixat el llistó ben alt, cometé un greu error tàctic. I és que en el fons, a gran part dels nous dirigents catalans, moguts per una certa ingenuïtat i abassegats per un triomf electoral que ni tan sols havien somniat, els acabà passant factura la postura de debilitat política en què quedaren després d’acceptar, sense condicions, la via estatutària.

Sigui com sigui, el cas és que la gestió d’aquells tres dies acabaria desfermant les ires dels separatistes catalans, que poc a poc s’immergiren en una crisi que acabà esmicolant orgànicament el moviment; sobretot després de veure com bona part dels que havien participat en les trifulgues de la dècada anterior eren relegats a la mínima expressió en el nou projecte governamental de la totpoderosa ERC, que en successives eleccions acabà guanyant tots els espais de poder del país. De fet, per a ells, els independentistes “ferms”, que tan anhelaven la màxima irlandesa de England’s difficulty is Ireland’s opportunity, no els hi calia cap excusa més davant del que consideraven una traïció en tota regla: l’Avi s’havia declarat “separatista dels borbons” però no de la nounada República espanyola.

Durant aquells primers mesos, la dissidència independentista de tots aquells que s’havien aixoplugat sota les sigles d’EC es dividí –diguem-ne– entre macianistes i antimacianistes. Els primers, tot i la mala digestió que els hi havia provocat les renúncies inicials, endegaren una estratègia des de dins, marcant terreny davant els sectors republicans d’ERC. Eren, entre d’altres, els Badia, els Dencàs o els Vàchier; independentistes, en definitiva, que no abandonarien el partit, i que fruit de les seves primeres passes en l’organització d’un escamot de protecció per a l’edifici de la Generalitat s’acabarien fent un lloc dins l’organigrama institucional, creant les seves pròpies parcel·les de poder en l’àmbit de la seguretat i l’ordre públic, i que en termes generals passarien a estructurar-se sota les sigles de JEREC. Per la seva banda, els antimacianistes, que en un principi mantingueren contactes entre ells, ràpidament es dividirien en dos per discrepàncies ideològiques: per l’esquerra, el gener de 1932, naixia l’Estat Català-Força Separatista d’Extrema Esquerra (EC-FSEE); mentre que per la dreta, el març d’aquell mateix any, ho feia el Partit Nacionalista Català (PNC).

Però al marge dels separatistes governamentals com d’aquests dos partits separatistes alternatius, que s’acabarien presentant en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya el novembre de 1932, amb un fracàs –per cert– estrepitós, l’oferta independentista encara donava per més. I és que ja abans de la proclamació de la República, el 1930, s’havien anat formulant pel cap baix tres nous projectes: un d’apolític, antimacianista radical i ferm seguidor de la via insurreccional a la irlandesa, Nosaltres Sols! (NS!), que acabaria esdevenint l’única organització independentista que aconsellaria votar en contra l’Estatut de Núria; un de cultural, partidari d’una estratègia de conscienciació nacional encarada cap els joves, Palestra; i finalment un de marxista-leninista, el Bloc Obrer i Camperol (BOC), sens dubte l’opció extraparlamentària més seriosa, més coherent i més atraient per la classe treballadora i per la joventut que abraçava els postulats del catalanisme radical.

El BOC, que havia estat el darrer en abandonar la idea d’una República Catalana, i que comptaria temporalment amb alguns militants il·lustres com Salvador Dalí, era el producte resultant de la unificació del minúscul Partit Comunista Català (PCC), creat el 1928 per militants d’EC partidaris de la dictadura del proletariat com Jordi Arquer i Jaume Miravitlles, i la Federació Comunista Catalano-Balear (FCCB), capitanejada per Joaquim Maurin, que s’havia escindit dels comunistes espanyols cap el 1930 per desavinences d’ordre sindical i nacional. Les discrepàncies amb el grup de Jaume Compte, de l’ala esquerrana d’EC, raïen en el fet que mentre els bloquistes tenien vocació estatal i entenien que la revolució social portaria l’alliberament nacional, els altres invertien senzillament la relació de prioritats. Per Moscou, però, el BOC no era res més que un desviacionisme dretà de tall bukharinista que calia frenar fos com fos, així que l’estiu de 1932 des de la URSS s’impulsà l’estalinista Partit Comunista de Catalunya (PC de C), que –declarant-se favorable a la independència de Catalunya– era gairebé l’únic partit comunista europeu legitimat per la Komintern amb la mateixa autonomia que un d’estatal. De fet, les diferències d’aquest últim amb l’EC-FSEE eren mínimes, i al llarg del bienni 1933-34 ambdues organitzacions acabarien confluint apoderant-se del sindicat mercantil més important de l’època: el CADCI.

Tanmateix, la gran aportació de l’extrema esquerra independentista des d’un punt de vista teòric, més enllà d’aitals desacords ideològics entre uns i altres, foren les significatives anàlisis econòmiques referides a la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, que durant l’etapa republicana, amb l’excepció del filòsof i economista Joan Crexells, traspassat el 1926, prengueren una notable consistència. En aquest sentit, doncs, seria pionera pel que fa a la literatura econòmica independentista, les obres del militant cenetista –i posterior ideòleg de les col·lectivitzacions de 1936– Joan P. Fàbregas, que el 1932 protagonitzaria una conferència als locals d’EC-FSEE intitulada Possibilitats econòmiques d’una Catalunya independent, en què per primera vegada exposava en dades l’espoli fiscal de l’Estat respecte Catalunya. De fet, tot i que paradoxalment a posteriori fou un discurs que adoptaria fins i tot l’esquerra, el primer que encetaria la qüestió en sentit contrari, és a dir el de la inviabilitat econòmica, fou precisament Francesc Cambó, que poc s’imaginava que els mercats finalment s’obririen més enllà de les fronteres espanyoles.

Però per ara deixem en suspens el relat. En el proper post, doncs, continuarem aquest calidoscopi independentista, abordant especialment les propostes que provindran des de la dreta i l’extrema dreta alhora que veurem l’evolució que finalment farà l’independentisme fins a l’esclat de la Guerra Civil.

(Autor: Daniel Roig i Sanz)