Miquel Badia i el catalanisme radical davant la CNT: crònica d’una mort anunciada (IIa. part)

Reprenent el fil d’aquesta crònica en el punt just on ho havíem deixat, i havent posat ja sobre la taula alguns dels factors conjunturals que menarien a l’augment de la conflictivitat social durant la II República, encetem aquesta segona part endinsant-nos de ple en la confrontació directe entre els catalanistes radicals d’ERC i una CNT catalana que, tot i la minva progressiva d’efectius, ja fos per l’empresonament dels seus membres o per la purgues interiors protagonitzades en bona part pels faistes, seria encara capaç de mantenir uns nivells d’acció i de mobilització notablement importants al llarg del bienni 1933-1934.

Efectivament, paral·lelament a l’acció policial repressiva contra la central anarquista, dirigida –com dèiem– pels governadors civils fins el traspàs de les competències a la Generalitat, anaren prenent ressò les accions dels escamots de les JEREC. Aquestes, les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català, creades a la tardor de 1931 a l’escalf del tàndem Dencàs-Badia, formaven part de l’estratègia dels separatistes macianistes per a enquadrar la joventut, i que –sense perdre de vista la via insurreccional per assolir la independència– apostava per aprofitar les estructures de poder que brindava una ERC hegemònica, evitant –al seu torn- la dissidència cap a d’altres organitzacions del separatisme antimacianista. De fet, tot i que tal volta ho explicarem més extensament en un altre post, aprofitem l’ocasió tan sols per a fer un apunt al respecte: l’independentisme català dels anys trenta no fou ni molt menys un patrimoni exclusiu d’ERC ni d’aquells que seguiren a l’Avi, sinó que per primera vegada gaudí d’adeptes en gairebé tot l’espectre polític i ideològic possible de l’època, des de l’extrema esquerra fins a l’extrema dreta.

Així les coses, si en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, el novembre de 1932, les JEREC s’encarregarien de mantenir l’ordre públic durant els mítings del partit, ràpidament passarien a d’altres mètodes, començant per qualques episodis violents tant durant la campanya electoral com el mateix dia de les eleccions, en què es registraren puntualment alguns trencaments d’urnes. La resposta no es faria esperar, i immediatament les crítiques contra els aldarulls provocats pels escamots començarien a ploure d’arreu. Les reiterades desfilades i la uniformització del vestuari, amb camisa verd oliva, cinturons de cuir, bandes d’excursionista i pantalons de vellut fins els genolls, malgrat la comuna paramilitarització de gran part de les organitzacions polítiques, no era fàcilment digerible per a una opinió pública catalana (i catalanista) ben ancorada en els principis de les democràcies occidentals. Al cap i la fi, en l’imaginari col·lectiu, les similituds amb els camises negres de la Itàlia feixista era inevitable. I és que una cosa eren els escamots dels anys vint, inserits en el model insurreccional irlandès i en un exèrcit d’alliberament nacional, i una altra de ben diferent era el nou aire que prenien les desfilades dels anys trenta. Amb tot, malgrat les crítiques, que amplis sectors d’ERC no sabien ni com justificar, les polèmiques activitats dels escamots continuaren al llarg de 1933. De res serviren, doncs, les múltiples manifestacions públiques d’antifeixisme per part de Miquel Badia o de Josep Dencàs, que des de les pàgines del setmanari satíric El Bé Negre –el Polònia dels anys trenta– el titllarien ben aviat (i irònicament) com a “Il Dencasso és nostro Duce”.

Però a la pràctica, el cert és que els escamots acabaren fixant llur acció contra els anarquistes. En la seva lògica els cenetistes eren una autèntica trava per a la nacionalització del país i per a la consolidació de les institucions d’autonomia. Àdhuc àmplies capes de la població, inclosa la dreta espanyolista i alguns anarquistes moderats, havien aplicat algunes lectures socialdarwinistes vinculant el proletariat immigrant amb la delinqüència social o la violència exercida per molts que s’aixoplugaven sota les sigles de la FAI, i que en els cercles marxistes definien com a lumpenproletariat. Nogensmenys, aquesta visió era compartida pel conjunt de la petita burgesia i les classes mitjanes catalanistes, poc (o gens) familiaritzades amb el proletariat no qualificat: generalment mà d’obra importada de les regions meridionals d’Espanya, amb poques possibilitats d’ascensió social, i que –provocant indirectament una competència deslleial amb el proletariat autòcton– servia a les classes benestants i als grans propietaris per a baixar als salaris reals de les classes treballadores del país. De tot plegat la premsa se’n faria significativament ressò, tal com reflectien algunes sèries periodístiques ben conegudes a l’època com la de Josep M. Planes, “Gànsgsters a Barcelona”, des de les pàgines de La Publicitat, sens dubte un dels diaris de més qualitat de la Catalunya republicana, o allò del transmisserià del periodista –i posteriorment acèrrim franquista– Carles Sentís, en referència als murcians que arribaven en tren expulsats de les seves terres pel grans terratinents del sud i que engruixien els suburbis de Barcelona.

Sigui com sigui, aquestes idees també foren presses pel catalanisme radical dels escamots, que les interpretaren a la seva manera, considerant els faistes elements desnaturalitzadors i, per tant, agents de l’espanyolisme. I així les coses, el cert és que hi mantingueren un frec a frec al llarg de 1933: des d’intimidacions i amenaces de mort fins a pallisses, demostracions de força o irrupcions violentes pistola en mà als bars i tavernes freqüentats per anarquistes en barris obrers com el Raval, la Torrassa o Collblanc. En realitat, en el fons d’aquest frec a frec, d’assassinats a banda i banda, també hi havia la lluita per qui tenia l’hegemonia al carrer; això sí, aquesta lluita tenia com a condició sine quo non la utilització d’una violència elevada, doncs al cap i la fi aquesta fou en bona part la tara dels europeus dels anys trenta.

Però el fet paradigmàtic de tot plegat, foren les pràctiques d’esquirolatge per part dels escamots contra les vagues promogudes pels cenetistes, que, com en el cas de la de transports, convocada l’abril de 1933, l’acabarien rebentant fent funcionar els autobusos i tramvies de Barcelona. De fet, tant el mateix Miquel Badia com el Governador Civil Claudi Ametlla, que acceptà la proposta d’aquest a canvi de no anar uniformats amb la camisa verda, sabien que l’acció no seria mai mes perdonada per la FAI. Finalment, les lluites violentes de carrer entre escamots i anarquistes s’acabaren. L’acció dels escamots havia ultrapassat els límits; i a conseqüència de la controvertida desfilada cap a Montjuïc del 22 d’octubre de 1933 (veure imatge al final del post), com del posterior assalt a la impremta on s’editava El Bé Negre, la Unió Socialista de Catalunya estigué a punt de trencar la coalició governamental amb ERC si no es dissolien els escamots, tal com així s’acabaria fent per ordres del mateix Macià a principis d’aquell desembre.

Però la història entre anarquistes i els partidaris dels Dencàs i Badia no s’acabà aquell any, amb la mort el dia de Nadal de l’Avi, sinó que amb el nou govern Companys, i ja durant els mesos que precediren aquell 6 d’octubre, s’hi afegí un nou element en aquesta lluita: els catalanistes radicals, apadrinats per Josep Dencàs, i de la mà de Miquel Badia, nomenat Cap de Serveis d’Ordre Públic el març de 1934, accedien al control de les forces d’ordre públic. Per suposat, no fou pas l’única parcel·la on hi foren presents. Els separatistes d’ERC, superant els difícils equilibris interns en el si del partit, havien aconseguit cotes gens menyspreables de poder des de 1931: l’Alcaldia de Barcelona; la Conselleria de Sanitat i d’Assistència Social; l’Associació de Funcionaris de la Generalitat; la Guàrdia Urbana de Barcelona; i a tall de colofó la Conselleria de Governació per part de Dencàs.

En aquesta nova conjuntura Badia utilitzà tots els mecanismes que li brindaven les lleis aprovades per la República en matèria d’ordre públic. La seva acció al capdavant de la policia li valgué no poques felicitacions per part de l’opinió pública catalana, tant la republicana com la conservadora, que veieren en la contundència utilitzada la via correcte per acabar no només amb la violència faista sinó també contra la corrupció, les màfies del joc, el tràfic de drogues i, en general, contra tot allò que es considerava la ciutat dels gàngsters, on el Barri Xino –entre cocktails, tango, flamenc i cocaïna- n’era la seva màxima expressió. Evidentment no hi faltaren les crítiques, però ara ja només des d’àmbits anarquistes, que acusaren repetidament a Badia d’assassinats selectius i de tornar a les tàctiques policials dels anys durs del pistolerisme.

A la pràctica, aquesta política repressiva contra cenetistes per part del catalanisme radical d’ERC, especialment amb el control de l’ordre públic, fou un error tàctic que acabaria precipitant el rebuig frontal de la CNT a la seva participació en els Fets d’Octubre, i que inequívocament hagués estat indispensable per el triomf del proclamat Estat català. Certament, els nous dirigents cenetistes s’havien immergit en una espiral sectària i violenta que els havia allunyat de la resta de forces obreristes, que el 1933 s’havien unit en l’Aliança Obrera, i que sí que participarien en la insurrecció d’aquell 6 d’octubre. Però la no participació de la CNT catalana seria molt mal rebuda pels camarades anarquistes asturians i madrilenys, que –molt particularment en el cas dels primers- sí que havien lluitat fèrriament amb la resta de forces sindicals contra l’exèrcit, en el què havia estat –sens dubte– la revolta obrera més gran des de la Comuna de París de 1871.

Així doncs, en el període posterior l’anarquisme català viuria un procés de reorganització. La dissidència anarquista dels anys 1931 i 1932 fou acceptada de nou en el si de la central sindical; i en el Congrés de Saragossa del maig de 1936 es decidí finalment acabar amb el cicle insurreccional que havia caracteritzat els anys anteriors, amb l’objectiu de tornar als temps de complicitat amb les esquerres espanyoles i catalanes. Tanmateix, enmig d’aquest retorn a la normalitat, i en el que alguns ho consideraren com a “ajustes de cuentas” pendents d’aquella guerra social, és quan tindria lloc a tall d’epíleg la mort dels germans Badia. La llarga crònica d’una mort anunciada havia arribat a la seva fi.

(Autor:Daniel Roig i Sanz)

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús