Miquel Badia i el catalanisme radical davant la CNT: crònica d’una mort anunciada (Ia. part)

Després de la celebració del 75è aniversari de la mort dels germans Badia, ocorregut el passat 28 d’abril, i amb aquest darrer 1 de maig a la vista, jornada simbòlica pel moviment obrer, hem trobat oportú entrellaçar aquestes dues efemèrides per tal d’apropar-nos a un dels aspectes més polèmics i alhora desconeguts de la història social i política de la Catalunya dels anys trenta, i que sens dubte fou l’origen d’aquell tràgic dia que viuria l’independentisme català amb la desaparició de dos dels seus més destacats activistes. Ens referim, doncs, a les convulses relacions entre el catalanisme radical d’ERC i el sindicat anarquista per excel·lència, la CNT; els quals –per una sèrie de factors conjunturals del temps que els tocà viure- s’acabaren trobant a primera línia de foc, immergits en una guerra social que els acabà fent irreconciliables, i que amb l’esclat de la Guerra Civil signarien el divorci definitiu.

Efectivament, en Josep i en Miquel Badia –els germans Badia– havien estat assassinats a plena llum del dia d’un 28 d’abril de 1936 a Barcelona, tirotejats davant el número 38 del carrer Muntaner per quatre pistolers de la FAI. Fets, sens dubte, que ja han estat recollits i explicats en diverses ocasions, i que aprofitant l’avinentesa ens serveix també per a recomanar al lector l’última novetat editorial que parla extensament d’aquest afer: la biografia de l’historiador català Fermí Rubiralta sobre Miquel Badia, publicada per Duxelm i la Fundació Irla. Així doncs, sense restar importància a l’atemptat, en aquesta breu crònica d’una mort anunciada, que exposarem en dues parts, intentarem esbossar precisament alguns d’aquests factors conjunturals que acabarien provocant aquest xoc de trens entre ambdós moviments, i que per dissort dels independentistes finalitzaria amb la mort dels Badia a tall d’epíleg.

Així les coses, amb l’arribada de la República, tant catalanistes radicals d’ERC com cenetistes partien d’una cosmovisió totalment diferent. Els uns, per primera vegada, accedien a unes cotes de poder rellevants a través del nou partit governamental –ERC- i les noves institucions d’autogovern; mentre que els altres, veient que la qüestió social no havia canviat com ells anhelaven, i foragitant ben aviat de l’organització la vella guàrdia de l’anarquisme català, pròxima a entendre’s amb els republicans, iniciaren un procés de radicalització que els portaria inexorablement a la confrontació directe amb l’Estat, i que –en el cas de Catalunya- identificarien directament amb la nounada Generalitat.

Indubtablement el Crack del 29 havia estat un tsunami econòmic, i a Espanya la depressió econòmica també s’acabà imposant amb força. Però especialment crua seria a Catalunya per un simple fet: i és que tot i dependre del mercat espanyol, l’economia catalana, amb una diversificació industrial important, depenent en bona mesura tant de les exportacions com de les importacions, estava simplement més lligada als vaivens de l’economia mundial. Amb tot s’hi afegí una greu crisi financera que acabà esquarterant els intents d’afermar un sistema financer pròpiament català, i que es degué, en primer lloc, per la retirada de diners i la fuga de capitals tot just proclamada la República (entre aquests els de la mateixa burgesia catalana); i, en segon lloc, per les mesures del nou ministre d’Hisenda de la República, el socialista Indalecio Prieto, que, recelós d’una descentralització econòmica, acabà estimulant l’absorció per part de la gran banca espanyola d’un bon nombre de bancs i societats financeres constituïdes amb capital català; sent el cas més paradigmàtic la suspensió de pagaments del Banc de Catalunya el juliol de 1931, després que el mateix Prieto imposés la retirada de tots els dipòsits que hi tenia la companyia petroliera CAMPSA. A fi de comptes, cent anys d’administració centralista  no s’oblidaven així com així, i des del mateix ministeri també es procedí a la congelació de tots els préstecs com del finançament estatal cap a l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, provocant importants dèficits pressupostaris al llarg del període republicà.

Per suposat tot plegat complicà les possibilitats de finançament de la Generalitat provisional, que ben aviat començaria a rebre dures crítiques per la gestió que n’estava fent Macià al capdavant de l’administració autonòmica. I és que més enllà de gestos simbòlics, el cert és que l’Avi acabà sent criticat per no pocs sectors de l’independentisme històric, de traïdoria o, directament, de connivència amb la banca i els mercats financers, tal com palesaria –des dels rengles del Bloc Obrer i Camperol (BOC)– el popular pamflet de Jaume Miravitlles Ha traït Macià?. En realitat, però, i tot i els intents de Macià d’apropar-se a algunes de les reivindicacions dels cenetistes, aquests es veieren eclipsats per les mesures del nou ministre de Treball, l’ugetista Francisco Largo Caballero; les quals –en termes generals– gaudiren de bona reputació entre el sindicalisme espanyol, però no entre el català, on evidentment hi tenia un pes molt major la CNT que no pas la UGT.

Nogensmenys, la crisi financera també acabà arrossegant altres sectors cabdals de l’economia catalana com el de la construcció, amb un 50% d’aturats o en situació precària pels volts de 1932; el tèxtil, que concentrant el 33% de la població activa catalana hagué de reduir un 30% de les hores treballades; el metal·lúrgic, amb una brusca davallada de la demanda; o el minerosiderúrgic, amb una reducció de les vendes d’entre el 30% i el 60%. De fet, deixant a banda l’atur forçós, que impactà especialment entre el proletariat immigrant de Barcelona, cal sumar-hi el notable augment dels lloguers, cosa que incrementà progressivament els sense sostre; aguditzant el que ja feia temps que s’havia convertit en un autèntic problema per a la ciutat: l’habitatge. Així doncs, no és estrany que ja el lema del primer de maig de 1931, celebrat per la CNT al Palau de Belles Arts de Barcelona, fos per un “Primero de Mayo contra el paro, la inflación y por la rebaja de los alquileres”.

En aquesta conjuntura, el desencís vers la nova República no es faria esperar. Sobretot tenint en compte que gran part de la legislació socio-laboral introduïda per les noves autoritats republicanes era tot sovint violada o simplement ignorada per la patronal, que evidentment no volia perdre els suculents beneficis aconseguits –en part- gràcies a la febre especulativa dels anys vint, i que entre d’altres coses havien deixat a l’Ajuntament de Barcelona amb un deute similar al deute nacional de Portugal a principis dels anys trenta. Per consegüent, els moviments vaguístics anaren en augment des de la proclamació de la República: passant d’unes 730 vagues l’any 1931 a les 1127 del 1933, amb gairebé un milió de vaguistes arreu de l’Estat.

I és que si d’antuvi els cenetistes havien permès una certa treva durant la primera primavera republicana, ben il·lustrada amb aquella frase de Durruti definint Macià com “un hombre de toda bondad, un hombre puro e íntegro”, l’estiu de 1931 ja es presentà força mogut, amb la represa de vagues a la Telefònica i al Port de Barcelona, i que amb estires i arronses s’allargarien durant els propers anys. Des d’aleshores, els anarcosindicalistes protagonitzarien una sèrie d’accions de contestació social proporcional al control que sobre la CNT anaven tenint els membres de la FAI: l’abril de 1932, per exemple, en el Ple Regional celebrat a Sabadell, els nous dirigents ja s’havien apoderat de l’òrgan portantveu, la Soli, i havien expulsat als trentistes de Joan Peiró i Àngel Pestaña i a les federacions locals de Girona, Lleida i Tarragona, properes al BOC. D’aquesta manera, la nova “gimnàstica revolucionària”, executada freqüentment a través de grups paramilitars cenetistes, els Comitès de Defensa Confederal, recuperava en certa mesura allò de la propaganda pel fet, abastant un ampli ventall de pràctiques: des de manifestacions, vagues generals i insurreccions, passant per ocupacions de fàbriques, sabotatges, boicots, atracaments a magatzems i dipòsits portuaris, confiscacions a granges o requises d’aliments sota el lema de “compres proletàries”.

Per la seva banda, la República, afanyosa per a demostrar a la dreta monàrquica que els republicans també podien garantir l’ordre social, activà llurs propis mecanismes de defensa, els quals acabaren sent notòriament repressius per a les classes més desafavorides, que lluitaven dia i nit per a la pròpia supervivència. L’octubre de 1931 s’aprovava la Ley en Defensa de la República, a través de la qual es podien censurar publicacions, tancar centres d’activitat política i detenir-ne els membres, a més d’avançar la creació d’unes forces de xoc que actuarien en casos de disturbis: la temuda Guàrdia d’Assalt. Dos anys més tard, el 1933, amb la Ley de Orden Público, quedaven legalitzades les batudes policials, imposant –en cas necessari- l’estat de prevenció, d’alarma o de guerra als barris obrers; alhora que s’aprovava també la Ley de vagos y maleantes, que creava unitats especials de policia per tal de reprimir les amenaces potencials.

Aquí, doncs, és on rau la clau de volta d’aquest serial que portaria finalment a la mort dels germans Badia, amb qui els anarquistes precisament identificarien ràpidament com les forces del mal, opressores de l’emancipació obrera. I és que tal com abordarem el propvinent dia en la segona part d’aquesta crònica, paral·lelament a l’acció policial, efectuada pels governadors civils fins el traspàs de les competències d’ordre públic a la Generalitat, l’agost de 1933, s’anaren articulant uns cossos que ben aviat desencadenarien un daltabaix entre l’opinió pública catalana: els escamots de les JEREC.

(Autor: Daniel Roig i Sanz)

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    • Ferran Vital

      17/05/2011 - 16:47

      Molt bon article, Dani!!

      Has descrit molt bé la situació social, econòmica, política i sindical dels anys de la República a casa nostre, i espero amb moltes ganes la segona part!!

      tanmateix, et volia platejar una qüestió: no creus que el model policial del senyor Miquel Badia i el seu tarannà autoritari beu directament del feixisme “revolucionari” de la Itàlia dels anys 20?

      Molta sort i felicitats per aquest fantàstic article!!

    • Salomó

      17/05/2011 - 20:55

      La brama del feixisme dels germans Badia i els escamots, totalment falsa, s’ha escampat per part de descerebrats seguidors dels assassins de la FAI i per historiadors com Agustí Colomines, col·laborador de Sàpiens.

    • Dani

      18/05/2011 - 13:33

      Benvolguts amics,

      En primer lloc agrair-vos la lectura. A la teva pregunta, Ferran, crec que abans de res és important separar el Badia com a cap dels escamots, del Badia com a cap d’ordre públic. Són sens dubte dues etapes diferents, però per diverses causes molts cops s’entrellacen, i al final han estat més conegudes les accions de la primera etapa (més susceptibles d’ésser titllades de feixisme a la catalana) que no pas de la segona. Així doncs, tot i que precisament en parlaré en la segona part d’aquest post, com a prova d’això tan sols cal veure el canvi notable que experimentarà el personatge davant l’opinió pública catalana, la qual d’acusar-lo de feixista passarà a aplaudir-lo per la seva contundència contra el crim organitzat.
      Salomó: efectivament el tema dels germans Badia i les seves actuacions al capdavant dels escamots, ja des d’aleshores, ha causat nombrosos debats entorn la seva possible (o no) utilització de mètodes -diguem-ne- feixistoïdes. Evidentment la violència política no només fou practicada per grups feixistitzants existents arreu d’Europa, sinó que fou quelcom inherent a la societat europea del període d’entreguerres. Amb tot, crec que és important alguns matisos entorn aquesta qüestió: i és que tot nacionalisme durant aquells anys, rebé d’alguna manera o altra influències de les diferents versions conservadores o autoritàries que anaren proliferant al llarg i ample d’Europa. Aquestes derives foren molt més acusades en els nacionalismes d’estat, cert, però no podem oblidar que alguns moviments polítics de nacions sense estat com n’és el cas d’Alsàcia, Flandes, Bretanya o Croàcia desenvoluparien moviments de tall feixista notablement importants.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús