Per què no ens podem posar d’acord?

Per tal de complementar la darrera entrada al blog de l’ Antoni Segura sobre la crisi econòmica, m’ha semblat útil afegir aquest article de Rana Foroohar a la revista Time que penso que té el doble mèrit de situar el problema a escala global i amb perspectiva històrica que, no ho oblidem, és l’objectiu d’aquest blog. El rerefons de l’article és la globalització amb les seves llums i les seves ombres i la dificultat de crear un sistema global nou,  diferent d’experiències passades,  del qual tots, sense excepció, en sortim guanyant. Si a més, hi afegeixo jo, això es pretén assolir  oblidant els principis ètics més elementals, el més bàsic sentit de la responsabilitat i ignorant les conseqüències que les nostres accions i decisions tenen sobre els demés i sobre nosaltres mateixos, l’únic que està garantit és el desastre tant a escala global com local. Deixar de viure per passar a sobreviure que és una cosa molt diferent.  Com sempre qualsevol error és del traductor.

El darrer cap de setmana el vaig passar a Bretton Woods, New Hampshire, a la conferència INET, una “festa” organitzada per l’Institut per un Nou Pensament Econòmic  fundat per George Soros, un grup dedicat a pensar noves i millors maneres per gestionar l’economia global. L’elecció de l’Hotel Mount Washington, com a seu de la conferència, no era una casualitat, és el mateix lloc on diplomàtics de les nacions aliades es reuniren l’any 1944 per decidir com reconstruir l’economia global després de la Segona Guerra Mundial. El resultat d’ aquella reunió foren el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i el patró or per el sistema monetari.

El resultat de la reunió del passat cap de setmana fou, per damunt de tot, nervis. Hi havia un munt de cervells entre els convidats, com Soros, Larry Summers, Paul Volcker, Gordon Brown, Joseph Stiglitz i altres notables. Tot i això, era inevitable concloure que d’aquest Bretton Woods no en sortiria cap “reset” de l’economia global. El 1944, l’èxit fou el resultat de diverses condicions preexistents ; primer, l’experiència compartida de la Gran  Depressió; segon, la concentració del poder financer en un numero molt petit d’estats (principalment el Regne Unit i els Estats Units); i tercer, un enteniment compartit dels reptes – reconstruir les nacions devastades per la guerra i crear un nou marc de relació entre els estats industrials-   i de les accions polítiques necessàries per afrontar-los.

Res d’això existia el passat cap de setmana. Per començar, la crisis financera del 2008 i la recessió posterior s’han sentit de manera molt forta en el món desenvolupat però de manera molt suau, i a vegades ni així,  en moltes nacions emergents. Mentre els Estats Units estan sent “renyats” per el Fons Monetari Internacional per l’estat de les seves finances (una vergonya fins ara reservada per a els estats pobres), Xina està millor ara que abans de la crisi, travessant la recessió amb taxes de creixement del 9%. Altres països pobres han vist el seu creixement reduït  només lleugerament. Això significa que les economies emergents miren els darrers anys sota una llum molt diferent que els estats rics. Això és el que va fer notar un economista de la India durant la reunió, assenyalant que un excés de regulació de les finances mundials, quan tot just s’està començant a sortir de la crisi, seria negatiu per els països emergents als quals els hi va prou bé amb el sistema actual. Summers, antic cap del Consell Nacional d’Economia dels Estats Units, va admetre que hi havia aquest risc.

Tot això subratlla el caràcter multipolar de l’economia global actual. El 1944, no va caldre negociar massa per arribar a solucions – després de tot, les agendes dels estats industrials occidentals, com els Estats Units i el Regne Unit,  eren bàsicament idèntiques. Aquest cop, els interessos d’un conjunt molt més divers d’estats rics i pobres – de Xina i Brasil als Estats Units i Alemanya – s’han de fer quadrar. I no és només una qüestió d’Occident i els demés. Europa funciona a dues velocitats, amb un nucli ric i una perifèria pobre.  India i Xina miren les respectives ambicions regionals amb malfiança. Brasil, una potència agrícola, sovint té més assumptes en comú amb els Estats Units i Europa que amb els altres BRICS. I podríem continuar. Ningú s’ha d’estranyar doncs que les reunions del G-20 mai produeixin gran cosa.

El món està canviant tant ràpid,  que els polítics no li poden seguir el ritme. El trasllat de riquesa i poder d’Occident cap a l’Orient s’ha accelerat considerablement amb l’actual crisi, provocant un nou equilibri sense precedents ens els darrers 500 anys. Xina, posseeix gairebé 3 trilions de dòlars en reserves. Els mercats emergents afegeixen gairebé 70 milions de nous consumidors, amb el poder adquisitiu propi  d’una classe mitjana, per any. Els nivells de desigualtat estant augmentant dins dels estats molt més ràpid del que ningú podia haver imaginat. Mentre, el canvi vers una economia del coneixement està tenint lloc a la velocitat de la llum, creant noves i engrescadores empreses com Facebook i Google però sense crear, fins ara, ni una fracció del número de llocs de treball de la vella economia que s’han perdut. Summers va argumentar que si no tens en compte els llocs de feina a les fàbriques relacionats amb el marketing i les vendes , només un 5% de la força laboral dels Estats Units està fabricant alguna cosa a dia d’avui.

La nova economia, va admetre, “funcionarà, inevitablement, d’una manera molt diferent a la vella.” El problema és que ningú sap com.  D’aquesta  manera, crear polítiques monetàries, comercials i reguladores ha esdevingut molt difícil. Encara que els polítics puguin superar en els respectius països les seves polítiques divisives i cada cop més populistes, és fa molt complicat de saber què s’ha de fer i quan per tal de tornar a fer funcionar l’economia a escala global. Volcker ho va resumir el darrer vespre de la conferència: “Avui ningú inventaria un sistema en el qual un estat pobre com Xina deixés a un de ric com els Estats Units 3 trilions de dòlars per solucionar un problema de préstecs hipotecaris dolents.” El problema és que ningú es posa d’acord en un nou sistema. Agendes divergents – dins i fora dels països – signifiquen que cap solució sortirà de Bretton Woods, o de cap altre lloc, a curt termini.

[Autora: Rana Foroohar. Article publicat a la revista Time el 25 d’abril de 2011]

[Traducció: Víctor Gavín]

Comparteix

    Etiquetes:

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús