Seny i Rauxa de l’independentisme català: les consultes populars

Han estat un èxit o un fracàs les consultes populars sobre la independència de Catalunya? De bon antuvi, personalment prefereixo encarar les qüestions que afecten a la col·lectivitat de forma democràtica en comptes de matar-nos pels carrers tal com havíem fet al llarg dels vuit-cents i bona part dels nou-cents. Només cal fer una mirada enrere per observar com la nostra història més recent està plegada de violència política: tres guerres carlines en cinquanta anys, insurreccions populars -bullangues-, bombes anarquistes, violència anticlerical, pronunciamientos, pistolers de la patronat assassinant sindicalistes i viceversa, dictadures militars, Guerra Civil (1936-1939), terrorisme d’Estat,…

L’èxit de les consultes populars sobre la independència de Catalunya ha estat bastir l’ independentisme sota el seny d’ un moviment cívic, popular, pacífic i democràtic. Cal dir, però, que no sempre ha estat així: fins a mitjan dels vuitanta, l’ independentisme català era un fenomen marginal, extraparlamentari i visualitzat col·lectivament en forma de passamuntanyes a causa de la seva vinculació amb la lluita armada. El fracàs de la via armada – Terra Lliure–, l’aposta de la societat civil per l’estratègia democràtica – Crida a la Solidaritat–, i la cristal·lització en opcions polítiques parlamentàries van constituir l’ADN de l’ independentisme al llarg dels noranta. Finalment, la primera dècada del segle XXI l’ independentisme ha quallat en el debat polític i electoral de Catalunya.

Si s’hagués tractat d’un referèndum oficial i vinculant, és evident que un 18% de participació equivaldria a un fracàs rotund per les aspiracions independentistes. Les experiències més recents d’independització mitjançant un referèndum eleven les xifres a cotes molt més altes  de participació. És el cas del Sudan, on la consulta del gener de 2011 va aplegar davant les urnes el 98,02% del cens: tota una lliçó. El 2006 el referèndum que separava Montenegro de Sèrbia aconseguí la participació del 86,5% dels electors. El darrer referèndum de 1995 per un Quebec independent hi votaren el 93,5% dels quebequesos amb dret a vot. I a les repúbliques bàltiques, els lituans ratificaren la independència respecte a la URSS amb un 84% de participació. Letons i estonians, tres quarts del mateix.

Seguint un programa de màxims, les consultes no han aconseguit aplegar a la majoria de catalans davant la pregunta Està d’acord que Catalunya esdevingui una Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea? Per tant, les consultes populars han esdevingut un fracàs a l’hora d’aconseguir una alta participació si es compara amb els darrers processos d’independització. Altrament, en el cas de superar el primer esglaó i aconseguir una participació d’un 70, 80 o 90 per cent en un referèndum oficial i vinculant, desconeixem quines paperetes s’imposarien (SI/NO) i en quin percentatge.

Però no es tractava d’un referèndum oficial ni vinculant, sinó una consulta popular promoguda per independentistes i a on hi ha acudit majoritàriament l’electorat independentista. Els no partidaris de la independència no van perdre el temps acudint a les urnes simplement perquè el seu objectiu en aquest àmbit ja està complert: Catalunya forma part d’Espanya. Tanmateix, la consulta popular de Barcelona ha assolit els objectius d’un programa de mínims. En primer lloc, no es poden menysprear els més de 250.000 barcelonins que un diumenge de primavera van decidir votar majoritàriament a favor de la independència de Catalunya. Cal tenir en consideració el gairebé milió de catalans que han apostat per la independència des del passat 13 de setembre de 2009. La independència importa a una part dels catalans, sigui en època de crisi o no. En aquest sentit, els contraris a la independència de Catalunya ja no podran esgrimir la mitificada argumentació de “… això de la independència de Catalunya no interessa a ningú, cal centrar-nos en els aspectes que realment interessen a la població, com sortir de la crisi”. En segon lloc, les consultes han aconseguit calar el debat independentista dins l’agenda política catalana, i així ho demostren les portades dels diaris, les tertúlies polítiques de televisió i els articles de premsa. Esdevé simptomàtic que El Periódico hi dediqués la portada i l’editorial el divendres anterior a la consulta; La Vanguardia, Ara, El Punt-Avui i el mateix El Periódico van centrar l’edició i portada a la consulta l’endemà de la seva celebració a Barcelona. Les consultes han esdevingut  allò que en el llenguatge militant es defineix com un exercici d’agipro (agitació i propaganda). Finalment, en tercer lloc, l’ independència s’ha convertit en una opció palpable: els secessionistes han tingut la possibilitat d’organitzar i dipositar una butlleta favorable a un estat català. Simbòlicament tot un somni per una part de catalans. En aquest programa de mínims, doncs, la consulta ha satisfet els objectius amb escreix.

D’aquesta manera entenem la satisfacció amb què Barcelona Decideix es mostrava la nit de la consulta. A banda de l’innegable i voluntariosa feina dels organitzadors, de ben segur que la participació es veié augmentada per l’efecte Pujol. El polític més important de la segona meitat de segle XX a Catalunya i referència institucional per un bon grapat de ciutadans del país anuncià que no només havia votat, sinó també que ho havia fet favorablement. El mateix President de la Generalitat revelà que havia votat anticipadament a la seu d’Ómnium Cultural, així com la totalitat dels membres del govern amb dret a vot l’exerciren. Com denoten les consultes, l’ independentisme català travessa el moment de màxima salut i reconeixement popular. Nogensmenys, si l’ independentisme català fins als anys noranta era exclusivament identitari, a les darreres dues dècades ha proliferat l’ independentisme centrat en el discurs econòmic. Una situació que també s’està donant en el discurs de grups com la dretana i neoliberal Lega Norte al nord d’Itàlia o els independentistes flamencs de La Nova Aliança Flamenca (N-VA) o el xenòfob i populista Vlaams Belang a Bèlgica.

Queda clar, per tant, que no es tractava d’un referèndum estàndard. Era una consulta no oficial ni vinculant, la del 10-A a Barcelona i la resta que hi ha hagut a Catalunya en el darrer any i mig, la qual comportava la gratuïtat del vot arrauxat ja que el resultat no tenia cap conseqüència política immediata, i encara menys la proclamació de la independència de Catalunya.

(Autor: Albert Planas i Serra)


Comparteix

    Etiquetes:

    Comentaris

    • Agata

      14/04/2011 - 16:16

      Molt be albert!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús