Arxiu del mes: abril 2011

Seny i Rauxa de l’independentisme català: les consultes populars

dijous, 14/04/2011

Han estat un èxit o un fracàs les consultes populars sobre la independència de Catalunya? De bon antuvi, personalment prefereixo encarar les qüestions que afecten a la col·lectivitat de forma democràtica en comptes de matar-nos pels carrers tal com havíem fet al llarg dels vuit-cents i bona part dels nou-cents. Només cal fer una mirada enrere per observar com la nostra història més recent està plegada de violència política: tres guerres carlines en cinquanta anys, insurreccions populars -bullangues-, bombes anarquistes, violència anticlerical, pronunciamientos, pistolers de la patronat assassinant sindicalistes i viceversa, dictadures militars, Guerra Civil (1936-1939), terrorisme d’Estat,…

L’èxit de les consultes populars sobre la independència de Catalunya ha estat bastir l’ independentisme sota el seny d’ un moviment cívic, popular, pacífic i democràtic. Cal dir, però, que no sempre ha estat així: fins a mitjan dels vuitanta, l’ independentisme català era un fenomen marginal, extraparlamentari i visualitzat col·lectivament en forma de passamuntanyes a causa de la seva vinculació amb la lluita armada. El fracàs de la via armada – Terra Lliure–, l’aposta de la societat civil per l’estratègia democràtica – Crida a la Solidaritat–, i la cristal·lització en opcions polítiques parlamentàries van constituir l’ADN de l’ independentisme al llarg dels noranta. Finalment, la primera dècada del segle XXI l’ independentisme ha quallat en el debat polític i electoral de Catalunya.

Si s’hagués tractat d’un referèndum oficial i vinculant, és evident que un 18% de participació equivaldria a un fracàs rotund per les aspiracions independentistes. Les experiències més recents d’independització mitjançant un referèndum eleven les xifres a cotes molt més altes  de participació. És el cas del Sudan, on la consulta del gener de 2011 va aplegar davant les urnes el 98,02% del cens: tota una lliçó. El 2006 el referèndum que separava Montenegro de Sèrbia aconseguí la participació del 86,5% dels electors. El darrer referèndum de 1995 per un Quebec independent hi votaren el 93,5% dels quebequesos amb dret a vot. I a les repúbliques bàltiques, els lituans ratificaren la independència respecte a la URSS amb un 84% de participació. Letons i estonians, tres quarts del mateix.

Seguint un programa de màxims, les consultes no han aconseguit aplegar a la majoria de catalans davant la pregunta Està d’acord que Catalunya esdevingui una Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea? Per tant, les consultes populars han esdevingut un fracàs a l’hora d’aconseguir una alta participació si es compara amb els darrers processos d’independització. Altrament, en el cas de superar el primer esglaó i aconseguir una participació d’un 70, 80 o 90 per cent en un referèndum oficial i vinculant, desconeixem quines paperetes s’imposarien (SI/NO) i en quin percentatge.

Però no es tractava d’un referèndum oficial ni vinculant, sinó una consulta popular promoguda per independentistes i a on hi ha acudit majoritàriament l’electorat independentista. Els no partidaris de la independència no van perdre el temps acudint a les urnes simplement perquè el seu objectiu en aquest àmbit ja està complert: Catalunya forma part d’Espanya. Tanmateix, la consulta popular de Barcelona ha assolit els objectius d’un programa de mínims. En primer lloc, no es poden menysprear els més de 250.000 barcelonins que un diumenge de primavera van decidir votar majoritàriament a favor de la independència de Catalunya. Cal tenir en consideració el gairebé milió de catalans que han apostat per la independència des del passat 13 de setembre de 2009. La independència importa a una part dels catalans, sigui en època de crisi o no. En aquest sentit, els contraris a la independència de Catalunya ja no podran esgrimir la mitificada argumentació de “… això de la independència de Catalunya no interessa a ningú, cal centrar-nos en els aspectes que realment interessen a la població, com sortir de la crisi”. En segon lloc, les consultes han aconseguit calar el debat independentista dins l’agenda política catalana, i així ho demostren les portades dels diaris, les tertúlies polítiques de televisió i els articles de premsa. Esdevé simptomàtic que El Periódico hi dediqués la portada i l’editorial el divendres anterior a la consulta; La Vanguardia, Ara, El Punt-Avui i el mateix El Periódico van centrar l’edició i portada a la consulta l’endemà de la seva celebració a Barcelona. Les consultes han esdevingut  allò que en el llenguatge militant es defineix com un exercici d’agipro (agitació i propaganda). Finalment, en tercer lloc, l’ independència s’ha convertit en una opció palpable: els secessionistes han tingut la possibilitat d’organitzar i dipositar una butlleta favorable a un estat català. Simbòlicament tot un somni per una part de catalans. En aquest programa de mínims, doncs, la consulta ha satisfet els objectius amb escreix.

D’aquesta manera entenem la satisfacció amb què Barcelona Decideix es mostrava la nit de la consulta. A banda de l’innegable i voluntariosa feina dels organitzadors, de ben segur que la participació es veié augmentada per l’efecte Pujol. El polític més important de la segona meitat de segle XX a Catalunya i referència institucional per un bon grapat de ciutadans del país anuncià que no només havia votat, sinó també que ho havia fet favorablement. El mateix President de la Generalitat revelà que havia votat anticipadament a la seu d’Ómnium Cultural, així com la totalitat dels membres del govern amb dret a vot l’exerciren. Com denoten les consultes, l’ independentisme català travessa el moment de màxima salut i reconeixement popular. Nogensmenys, si l’ independentisme català fins als anys noranta era exclusivament identitari, a les darreres dues dècades ha proliferat l’ independentisme centrat en el discurs econòmic. Una situació que també s’està donant en el discurs de grups com la dretana i neoliberal Lega Norte al nord d’Itàlia o els independentistes flamencs de La Nova Aliança Flamenca (N-VA) o el xenòfob i populista Vlaams Belang a Bèlgica.

Queda clar, per tant, que no es tractava d’un referèndum estàndard. Era una consulta no oficial ni vinculant, la del 10-A a Barcelona i la resta que hi ha hagut a Catalunya en el darrer any i mig, la qual comportava la gratuïtat del vot arrauxat ja que el resultat no tenia cap conseqüència política immediata, i encara menys la proclamació de la independència de Catalunya.

(Autor: Albert Planas i Serra)


Ja tenim un any!

dijous, 14/04/2011

Avui fa 80 anys que es va proclamar la IIª República però avui és també un aniversari que a tots els que fem aquest blog ens fa molta il.lusió i és que avui fa un any que es va iniciar el Blog del CEHI.  Per a nosaltres ha estat i és una experiència molt engrescadora i satisfactòria, sobretot al comprovar que ja tenim un número interessant de seguidors. Esperem que per a tots vosaltres ho hagi estat també i esperem que dintre d’un any poguem celebrar el segon aniversari sent tots els que som ara i uns quants més.

Moltes gràcies a tots!

El Blog del CEHI

Els emirats del Golf Pèrsic

dilluns, 4/04/2011

Les curses de Formula 1, la victòria del Barça al Mundial de Clubs l’any 2009 a Abu Dhabi i el contracte amb Qatar Foundation per esponsoritzar la seva samarreta, la recent visita de Zapatero a Qatar i als Emirats Àrabs Units (E.A.U.) en busca d’inversions per a empreses i caixes, i les revoltes de Bahrain, en el context de l’onada de revoltes als països àrabs, són els principals titulars sobre una regió poc coneguda i marcada per la seva riquesa petrolífera i l’espectacular urbanització de les seves ciutats.

Els orígens d’aquests petits estats del Golf Pèrsic (Bahrain, Kuwait, Qatar i els Emirats Àrabs Units) els podem buscar en el contacte de les poblacions beduïnes de la Península Aràbiga amb el mar a finals del S. XVIII, després d’un període on la costa havia estat dominada per portuguesos i perses. Aquesta simbiosi entre les tribus beduïnes i la cultura marítima es va traduir en la formació del que s’han anomenat ciutats portuàries, és a dir emirats amb una petita extensió de territori i població que van centrar la seva economia en el comerç marítim, sense que això comportés una expansió territorial, ni la creació d’una xarxa pròpia de ports arreu. Per assegurar el comerç de llarga distancia van recórrer a l’establiment d’aliances polítiques amb potències internacionals. La pirateria  havia estat durant molt temps l’activitat principal en les costes del Golf aprofitant la proximitat de la ruta de les índies. En aquest context, Gran Bretanya, per ací la zona era un punt clau en les rutes marítimes vers les seves possessions asiàtiques,  va començar a jugar un paper fonamental a mitjans del segle XIX firmant un seguit de treves amb els principals caps tribals de l’àrea. La pirateria és substituïda aleshores per l’explotació de les ostres perleres, activitat que tindrà el seu màxim moment després de la Primera Guerra Mundial i fins als anys trenta del segle passat. L’inici de l’explotació petrolífera canviarà la regió per sempre més. Aquestes treves, que es van acabar consolidant en tractats de pau i acords comercials, van assegurar, per una banda, els interessos britànics a la zona i, per altra,  van protegir a les dinasties locals de les lluites pel domini de la Península Aràbiga entre saudites i otomans.

Al final de la Primera Guerra Mundial, derrotat i desmembrat l’Imperi Otomà, els saudites continuen amb la seva expansió territorial. Els britànics els hi donen suport, però  al mateix temps protegeixen els seus protectorats al Golf Pèrsic. La intervenció britànica serà necessària en l’expansió dels saudites a l’ Iraq i a Kuwait (amb un acord que establia dues zones neutralitzades). La  creació del Regne d’Aràbia Saudita, el 1932, no marca unes fronteres definitives, de fet la frontera amb els altres emirats (Abu Dhabi, Qatar, Bahrain) era gairebé inexistent. Tot i així, l’expansió saudita va continuar cap a Asir (aleshores part del Iemen) i cap a la zona interior dels emirats del Golf. Fou la necessitat d’establir unes fronteres estables del  nou regne d’Aràbia Saudita i la voluntat de Gran Bretanya de conservar els esmentats protectorats, davant de les concessions saudites als Estats Units, el que va frenar l’expansió d’aquella i va reforçar el manteniment dels emirats.  Gran Bretanya va mantenir el seu protectorat a Kuwait fins el 1961 i en el cas dels futurs Emirats Àrabs Units, Qatar i Bahrain fins el 1971.

L’explotació petrolífera a gran escala comença a finals de la dècada de 1940 a Kuwait i Qatar, i en la de 1960 a tres dels set emirats dels futurs Emirats Àrabs Units ( Abu Dhabi, Dubai i Sharjah) i a Oman.  Els ingressos del petroli van convertir els emirats del Golf en una regió estable i pròspera econòmicament parlant. D’economies mercantils van passar a ser economies rendistes, i de zones despoblades i desertitzades van passar a ser zones de creixement i concentració demogràfica mitjançant  un procés d’hiperurbanització.

Després de la independència de Kuwait el 1961, Gran Bretanya va projectar la creació d’una entitat que integrés a la resta dels emirats. Bahrain i Qatar no en van voler saber res i d’aquesta manera, el 1971, ambdós assolien la seva independència a la vegada que naixia l’entitat dels Emirats Àrabs Units (fruit de la unió dels emirats d’Abu Dhabi, Ajman, Dubai, Fujairah, Ras al-Khaimah, Sharjah i Umm al-Qaiwain). No exempts de divergències internes (interessos territorials dels diferents emirats) ni de pressions externes (Iraq, Iran i Aràbia Saudita), tots ells van prioritzar els acords amb les potències estrangeres (principalment els Estats Units) per damunt de la possibilitat d’arribar a acords regionals entre sí, una tendència que encara avui és present.

Les independències portaran un major control sobre el preu del petroli, però els baixos preus del moment en comparació amb la seva demanda i al tractar-se d’un tipus de recurs no renovable, creava una situació insostenible per als països del Golf, els quals van aprofitar la guerra de 1973 -que va enfrontar Israel amb Egipte i Síria- per multiplicar-ne el preu per quatre. És l’anomenada primera crisi del petroli.

La derrota del panarabisme a la guerra de juny 1967, la Guerra dels 6 dies, havia suposat un canvi de lideratge en el món àrab en detriment d’Egipte i a favor de l’Aràbia Saudita. Aquest esdeveniment fou el tret de sortida d’altres que van posar de manifest la vulnerabilitat dels emirats del Golf: l’enfrontament armat entre els dos Iemen i la firma de tractats entre el Iemen del sud i la Unió Soviètica; la caiguda del Sha de l’Iran amb la victòria de la revolució liderada per Khomeini i l’establiment d’un règim islàmic basat en un xiisme revolucionari com a pol oposat de l’ islam ric i conformista dels emirats del Golf i l’Aràbia Saudita; la ruptura de l’eix Riad – El Caire després de la firma dels acords de Camp David entre Israel i Egipte; l’ofensiva soviètica a l’Afganistan;  i finalment la guerra Iraq – Iran el 1980, vista tant com una amenaça, en el cas que es pogués estendre per tota la regió, però també com una oportunitat per a debilitar dues potencies veïnes i preservar l’ status quo dels països del Golf.

Davant d’aquesta situació, el 1981, Qatar, Bahrain, Kuwait, Oman i l’Aràbia Saudita creen el Consell de Cooperació del Golf, que intenta ser un organisme regional de cooperació en termes econòmics i de defensa. Es fan alguns passos en cooperació econòmica: afavorint la mobilitat regional, establint algunes institucions comunes, etc. En termes de defensa s’avança principalment en la cooperació policial i militar front problemes interns –un exemple és la recent  intervenció de forces comunes a Bahrain- però poc en defensa davant d’agressions exteriors. L’ocupació de Kuwait per part d’Iraq (1991), mostra la incapacitat d’aquests emirats per fer front a una invasió externa, i palesa la necessitat de les aliances exteriors per a garantir la seva seguretat en un món hostil. A partir d’aquest moment la principal amenaça provindrà d’Iran, a qui la desaparició de la URSS aquell mateix any combinada amb el debilitament del seu enemic iraquià col·loquen en primera línia de l’escenari regional. A tot això, a dia d’avui, hi hem d’afegir la cursa per la nuclearització de la regió com a teló de fons de la conflictivitat. El Consell de Cooperació del Golf ha fet, sobretot des de l’any 2001, nous passos en la cooperació econòmica i militar, però sense assolir els objectius marcats: establiment d’un mercat comú, d’una moneda única i d’unes forces armades unificades. A més, lluny d’eixamplar els seus horitzons, el Consell segueix  tancant la porta a l’ ingrés de nous membres.

Políticament, els diferents emirats han mantingut uns sistemes interns autoritaris, no de caràcter personal sinó familiar. Les famílies reials són extenses i els seus membres s’han distribuït la supervisió i el control dels principals recursos de poder de l’estat (inclosos els militars) admetent un nombre suficient de gent de les classes més baixes per a mantenir la cohesió interna, a la vegada que s’empra la repressió sistemàtica contra tota expressió d’oposició en un marc de corrupció generalitzada. Les rendes del petroli han permès assegurar tant el creixement econòmic com la inversió de capital en l’economia financera mundial. El creixement de les economies del Golf s’ha vist afavorit per les bones vies de comunicació i transport del petroli i del gas però, a la vegada, no s’han desatès les inversions en les indústries derivades d’aquests dos recursos.  Al mateix temps s’han bolcat en l’economia financera. Els bancs de la regió tenen molta força i alguns països com Espanya han visitat recentment la zona per atreure capital. No obstant tot això, la crisi econòmica ha fet trontollar alguns sectors especialment a Dubai, on havia predominat el sector immobiliari, el turisme de luxe i l’especulació, el que ha obligat a Abu Dhabi a rescatar-lo financerament.

Val a dir, que la inversió econòmica s’ha concentrat en el  món urbà. Avui la població urbana suposa el 80 i el 90% de la població de la qual un 80% és d’origen immigrant i gaudint de drets molt limitats. A Kuwait es concentren egipcis, siris, iraquians i també molts palestins, malgrat que molts van ser expulsats durant l’enfrontament amb Iraq el 1991. A Bahrain, Qatar i als E.A.U. predominen les migracions provinents d’Índia, Pakistan i Filipines. La urbanització del territori delimita la segregació no només entre autòctons i estrangers sinó també entre  els grups socioeconòmics de la població autòctona.

Tot i els nombrosos aspectes comuns, la política interna d’aquests estats conserva algunes particularitats.  Als Emirats Àrabs Units, tot i tenir el PIB més elevat dels països àrabs, les condicions de vida de la població varien molt d’un lloc a l’altre. Només Abu Dhabi, Dubai i Sharjah han gaudit de les rendes del petroli i del creixement accelerat. La monarquia absoluta segueix essent la naturalesa política del règim dels E.A.U. Qatar, és una monarquia absoluta que s’ha dotat d’aspectes que li donen de cara enfora un aire més modern i s’ha erigit com a promotor del neoliberalisme a la regió, però l’aspecte més interessant és la creació de la cadena de televisió per satèl·lit Al-Jazeera el 1994, que és al mateix temps un instrument al servei d’aquest petit estat i un altaveu de disconformitat del món àrab que ha esdevingut el seu principal referent informatiu. Els sistemes de Kuwait i Bahrain s’han aproximat a certs mecanismes de representació parlamentària. Bahrain, governat per una minoria sunnita, és l’únic d’aquests emirats que té una majoria de la població xiïta que veu vulnerats els seus drets de ciutadania. Les revoltes  avui a Bahrain, així com les de la minoria xiïta de la regió de  Hassà al nord-est de l’Aràbia Saudita, tenen un doble objectiu: la democratització dels seus règims i el reconeixement de drets de la població xiïta. La disminució de les rendes, l’augment de la població  i l’elevada fragmentació social poden posar avui en qüestió els principis de cohesió interna d’aquests països, tot i que de moment la repressió i el control dels principals recursos de poder per les elits tradicionals continuen essent la tònica dominant.

(Autor: Oscar Monterde)