Com era Líbia abans de Gaddafi?

Continuant amb una de les funcions essencials d’aquest blog, la d’aportar referents històrics als fets de l’actualitat, m’ha semblat adient portar fins ací el testimoni d’una persona que va viure a Líbia abans de la pressa del poder per el coronel Gaddafi, testimoni que, a la vegada, complementa el post anterior de l’Alberto Pellegrini sobre Líbia i la seva etapa com a colònia italiana. Aquest testimoni breu però de primera mà ens permet reflexionar sobre el colonialisme, les seves conseqüències, les relacions entre Occident i els nous estats descolonitzats i perquè gent com el coronel Gaddafi pot arribar al poder i ser fins i tot ben vist en un primer moment. En altres paraules, comprendre que el fangueig actual té el seu origen en una tempesta molt anterior. Com sempre en aquests casos, qualsevol error només és del traductor.

Entre 1961 i 1964 vaig viure a Líbia, aleshores un dels països més pobres del Món. Era abans de Gaddafi, quan qui manava era el rei Idris. El meu marit estava estacionat a Wheelus, la base de la força aèria dels Estats Units  on jo feia de mestra. Vivíem a Trípoli, una ciutat plena de barraques. Just darrera el nostre apartament hi havia gent que vivia en vivendes fetes de velles senyals de tràfic, deixalles de metall i fulles de palmera. L’hivern era fred, molta gent moria i hi havia processons de morts als carrers. Aquesta gent no tenia aigua corrent, obtenien aigua de pous i anaven als matolls a fer les seves necessitats.

Les cases de la ciutat tenien aigua corrent però no tot el dia. Nosaltres depeníem d’un dipòsit d’aigua al terrat que s’omplia durant la nit, sempre i quan hi hagués prou pressió en el sistema. Cap dels meus coneguts tenia telèfon. Eren molt cars i havies de pagar un suborn per tenir-ne un. El transport per la majoria de libis era o bé a peu o amb carro tirat per burro. Homes i dones vestien llargues robes blanques anomenades “barracans.” Les dones en públic anaven completament cobertes, excepte els ulls, i havien de seure a la part del darrera dels autobusos.

Als carrers et trobaves ancians a les voreres, coberts amb una manta, estenent les mans demanant almoina. Caps i potes de cavalls es mostraven en els exteriors de les carnisseries.  La llet, en pots de vidre trets de deixalleries, es repartia en burro a aquells qui podien pagar-la. Els homes que treballaven a les salines no anaven calçats i nois descalços demanaven cigarretes dient “baksheesh” que vol dir de franc. “Baksheesh” fou una de les primeres paraules en àrab que vaig aprendre perquè s’utilitzava força sovint. També significava “tancarem aquesta transacció il·legal amb un suborn.”

El reu vivia en un palau molt gran i bonic, en tenia un altre a Bengazi i n’estava construint un tercer per el príncep hereu. Els membres de la família reial i els seus amics es movien en cotxes Mercedes de color negre i vivien en grans mansions. Anaven a Mònaco a beure, apostar i per anar amb dones – tot prohibit per la cultura musulmana.

Quan la reina venia a comprar a la base, la botiga es tancava per a ella per tal de no ser vista per ningú comprant regals cars, excepte aquells encarregats de la seva seguretat. El meu marit, policia de la força aèria, era un d’ells.  Quan van haver d’operar-la de pedres al ronyó, la van portar a l’hospital de la base on va passar davant de tothom. Jo hi era, tenint el meu primer fill. L’infermera em va dir que el meu metge no estaria en el part perquè estava operant a la reina.

Els diners que sostenien aquest opulent estil de vida venien del petroli. Els camps de petroli estaven controlats per els americans, els britànics i els holandesos. Una segona font de recursos per el rei eren els milions de dòlars que el govern dels Estats Units pagava per utilitzar la base i enviar esquadrons d’avions de combat al desert a fer pràctiques de bombardeig.

Quan vaig arribar a Líbia, vaig voler aprendre àrab però el meu conseller militar em va recomanar que aprengués l’italià tot dient-me: “Si vas a Egipte o al Líban i parles amb accent libi, la gent sabrà que vens de Líbia i no et respectaran.” Líbia era vista  com un territori de tribus del desert i escassa cultura. Egipte, per altra banda, era molt admirat. Encara puc veure les fotografies de Nasser als murs i les parets de Trípoli. Nasser era especialment admirat per un jove oficial de nom Gaddafi qui un dia de 1969 va fer fora el rei Idris mitjançant un cop incruent.

Gaddafi immediatament va fer fora els americans, els britànics i els italians – tots vistos com imperialistes. (Líbia fou una colònia italiana sota Mussolini). Nacionalitzà els pous de petroli; portà aigua del gran aqüífer sota el Sàhara a les ciutats de la costa, construí vivendes, escoles i hospitals; va pavimentar els carrers i va permetre més llibertat a les dones.

Desafortunadament, la fam de poder de Gaddafi passà per davant de les preocupacions per el seu poble. Volia ser el nou Nasser i provà d’unificar el món àrab sota el seu lideratge, però Líbia era vista com insignificant per les altres nacions àrabs i Gaddafi com a massa inexpert, impulsiu, descarat, imprevisible i egòlatra. Mai se’l van prendre seriosament i això el dugué cap a un comportament cada cop més vergonyós que arriba fins el dia d’avui.

[Autora: Shirley Frederick. Traducció: Víctor Gavín]

[Article publicat a Truthout: http://www.truth-out.org/ sota el títol: In Pre-Qaddafi Libya, the US Supported the Rich While the Poor Went Barefoot]

Comparteix

    Etiquetes:

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús