El contrari d’austeritat no és prosperitat

Normalment els llibres de memòries solen ser com un camp de mines. Ningú, o molt pocs, estan disposats a quedar malament i per tant estan plens de paranys que demanen al lector un coneixement previ important de la persona i el temps per no caure-hi. A vegades, però, constitueixen una reflexió notable sobre els valors d’una època, reflexió enriquida per la perspectiva que només el temps atorga. Aquest és el cas del darrer i pòstum  llibre de Tony Judt, The Memory Chalet. Unes memòries singulars perquè estan escrites no únicament per un dels millors historiadors del darrer terç del segle passat i principis de l’actual, sinó també per una persona que mentre les escriu, o millor dit las dicta, té assumit que li queda poc temps de vida. Així a la perspectiva que dóna el temps s’hi afegeix la despreocupació per el “què diran”. Ací teniu la traducció d’un fragment d’aquest text. Un que parla sobre valors i els contrasta amb perspectiva històrica. Aquells que, erròniament, associem només amb èpoques d’escassetat però que ens fan més rics col·lectivament, i aquells altres que sempre ens semblen els més adients en temps de prosperitat però que ens empobreixen a tots en conjunt. Com sempre en aquests casos qualsevol error només és atribuïble al traductor.

Quan anem a buscar menjar xinès la meva muller sempre el demana en caixes de cartró. Els meus fills ho saben tot sobre el canvi climàtic. La nostra és una família amb consciència mediambiental. Segons els criteris de la meva muller i fills jo sóc una relíquia de l’edat de la innocència ecològica, però qui va per el pis apagant els llums i cercant les aixetes mal tancades?  Qui defensa que moltes coses es poden reparar abans de comprar-ne de noves? Qui recicla els sobrants i guarda el paper per embolicar? Els meus fills diuen als seus amics: el pare va néixer en la pobresa. No és cert els hi responc: vaig créixer en l’austeritat.

Després de la guerra mancava de tot. Churchill va hipotecar Anglaterra i arruïnar la Hisenda Pública per tal de derrotar a Hitler. La roba va estar racionada fins 1949,  el mobiliari més bàsic fins 1952 i el menjar fins 1954 (…) Per a un nen, el racionament formava part del seu ordre natural (…) El racionament i els subsidis significaven que les necessitats més bàsiques de la vida eren accessibles per a tots. Gràcies al govern laborista de la postguerra, els nens teníem dret a tot una sèrie de productes per a créixer sans: llet de franc però també suc concentrat de taronja i oli de fetge de bacallà. El suc de taronja venia en unes ampolles com de medicina, rectangulars, i mai he perdut aquesta associació. Encara avui quan estic davant d’un got de suc de taronja ple fins al capdamunt m’envaeix una mena de sentiment de culpa i em dic: beu-te’l però no de cop. De l’oli de fetge de bacallà, recomanat a les nostres mares i mestresses de casa per les autoritats, contra menys se’n parli millor. (…)

De la mateixa manera, d’ençà la guerra els rics guardaven les aparences.  No es veia un consum desbocat, tothom semblava més o menys igual i vestia roba feta amb els mateixos materials. Fins i tot els colors eren modestos (marró, beix, gris) i tothom vivia unes vides molt similars. Els escolars acceptàvem anar d’uniforme perquè els nostres pares també semblaven anar-hi (…) Aquells per a qui les seves memòries no vagin més enllà dels darrers 50, austeritat és una abstracció. El racionament i les restriccions havien desaparegut, la vivenda s’havia recuperat, la grisor de l’ Anglaterra de la postguerra anava desapareixent.

Crec que no he arribat a apreciar l’impacta d’aquells anys de la meva infantesa fins recentment. Observant-los amb la perspectiva que dóna el temps, es veuen més clarament les virtuts d’aquells dies d’escassetat. Ningú desitjaria el seu retorn però l’austeritat no era només una condició econòmica sinó que també inspirava una ètica pública. Clement Attlee, el primer ministre laborista entre 1945 i 1951, havia arribat al poder, igual que Harry Truman, sota l’ombra d’un líder de guerra carismàtic i després del qual encarnava a la perfecció les més reduïdes expectatives del nou temps. (…) Com Truman, Attlee va viure i morir amb parsimònia, obtenint escassos beneficis materials d’una vida de servei públic. Fou el darrer representant exemplar dels grans reformadors de classe mitja de l’època del rei Eduard VII: moralment seriosos i molt austers. Qui entre els nostres líders actuals podria dir el mateix o fins i tot entendre el que estic dient?

La serietat moral en la vida pública és com la pornografia: difícil de definir però tothom la reconeix quan la veu. Fa referència a una coherència entre acció i intenció, a una ètica de la responsabilitat política. La política és l’art del possible, però l’art també té la seva ètica (…) A les arts, la serietat moral es tradueix en economia de les formes i contenció estètica: és el cas de la pel·lícula El Lladre de Bicicletes . Recentment vaig introduir al meu fill de 12 anys al clàssic de François Truffaut, Els 400 cops (1959). Membre d’una generació que ha crescut amb una dieta de cinema contemporani amb missatge  com Avatar  o El dia de demà, es va quedar estorat: “És austera. Fa tant amb tant poc.” I tant. La riquesa de recursos que apliquem a l’entreteniment només serveix per amagar-nos la pobresa del producte. Igual en política, on la xerrameca continua i la retòrica grandiloqüent amaguen una profunda buidor.

El contrari d’austeritat no és prosperitat sinó luxe i voluptuositat. Hem substituït l’ interès públic per el consum sense fi, i no esperem més altes aspiracions dels nostres líders. 60 anys després que Churchill pogués oferir només “sang, esforç, llàgrimes i suor”, al nostre president actual en temps de conflicte no se li va ocórrer altre cosa desprès de  l’11 de setembre de 2001, deixant a banda el moralisme exagerat de la seva retòrica,  que demanar-nos que continuéssim anant a comprar. Aquesta visió empobrida de la comunitat, la comunitat del consum, és tot el que mereixem de part d’aquells qui ens governen. Si volem millors governants, hem d’aprendre a demanar més d’ells i menys per a nosaltres mateixos. Una mica d’austeritat no estaria malament.

(Autor Tony Judt. Traducció Víctor Gavín)

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús