Arxiu del dilluns, 7/03/2011

Operacions militars a Líbia (fa setanta anys)

dilluns, 7/03/2011

Les cròniques periodístiques dels darrers dies, centrades en la revolta contra el règim de Gaddafi a Líbia, mencionen repetidament tota una sèrie de noms de ciutats i localitats del país africà – Trípoli, Bengasi, Tobruk – que poden resultar extremadament familiars per tots aquells lectors que s’interessin a la història contemporània. Al mateix temps, també tots els mapes que marquen l’evolució de la citada revolta, amb l’avançada dels rebels des dels territoris orientals del país cap a la capital, evoquen mapes molt semblants: aquelles que els diaris de tot el món publicaven a les seves pàgines justament fa setanta anys, quan – com ara – Líbia es trobava al centre de l’atenció i quan uns exèrcits que es desplaçaven des d’Orient tenien Trípoli com objectiu dels seus atacs.

Ens estem referint, evidentment, a la Segona Guerra Mundial, i específicament a la “Campanya del Desert”, que – durant gairebé tres anys – va ensagnar els territoris libis (i d’Egipte occidental); un enfrontament entre les tropes italo-alemanyes assentades a Líbia i determinades a conquistar Egipte, i les forces de la Commonwealth instal·lades a Egipte (britànics, però també – i sobre tot – australians, indis, sud-africans, neozelandesos), l’objectiu de les quals era eliminar la presència nazi-feixista de la ribera meridional del Mediterrani. Una guerra, la del desert, sovint mitificada pel seu caràcter suposadament cavalleresc (en oposició a la brutalitat del front oriental europeu), per les característiques personals, i el carisma, dels seus protagonistes més destacats (sobre tot l’alemany Rommel, però també el britànic Montgomery), i – no oblidem-ho – també perquè va ser l’única campanya terrestre on els britànics van obtenir una victòria decisiva contra els nazis sense intervencions directes dels nord-americans.

La guerra del desert, a més, va mantenir per tota la seva duració (juny 1940 – febrer 1943) unes característiques molt originals, que la van diferenciar de totes les altres campanyes del segon conflicte mundial, i que es van evidenciar ja des del seu començament. En primer lloc, va ser una guerra de continus vaivens: a les ofensives inicials de les forces de l’Eix, van seguir sempre els contraatacs (més o menys reeixits) dels britànics, en una sèrie de moviments que semblaven no acabar mai. En segon lloc, les operacions van afectar només una restringida franja de territori coster, en un front, limitat al sud pel Sàhara, que va alternar breus moments de gran mobilitat (amb avançades i retirades de centenars de quilòmetres) a més llargues etapes de inactivitat gairebé total, caracteritzades per la preparació del següent contraatac i per accions de les patrulles. Aquesta alternança, i els vaivens esmentats, es van deure a molts factors diferents: el més important d’aquests, que els nazi-feixistes van patir constants problemes en quant a la disponibilitat de subministraments (sobre tot carburant) i dels relatius transports des del continent, quan en canvi les forces de la Commonwealth van gaudir d’aprovisionaments més constants. A més, s’ha de recordar que les tropes de l’Eix (especialment els alemanys) es van demostrar sovint més hàbils (i audaces) tàcticament respecte als rivals, però sempre menys consistents des del punt de vista numèric. I finalment, no s’ha d’oblidar que, per l’estratègia alemanya, Àfrica va constituir sempre un front d’importància secundària, respecte a la decisiva lluita contra el gegant soviètic; pels britànics, en canvi, la guerra a Líbia i Egipte va ser sempre el teatre principal (o fins i tot únic) d’operacions fins a la seva mateixa conclusió.

Quan van començar (estiu de 1940), les operacions militars al desert només van afectar a italians i britànics: Mussolini, després d’alguns titubejos inicials, va ordenar al seu incompetent general Graziani atacar Egipte, confiant en la superioritat numèrica del seu exèrcit i esperant obtenir una fàcil victòria contra un enemic que el règim de Roma ja veia derrotat. El 9 de setembre, així, els italians van iniciar la invasió, amb una avançada d’uns cent quilòmetres que va donar lloc a una triomfal propaganda feixista (tot i que els anglesos s’haguessin retirat sense lluitar, i que l’atac s’hagués detingut ràpidament). Quan, tres mesos després, els exèrcits del general britànic Wavell van començar el primer contraatac al desert, una acció inicialment pensada amb objectius limitats es va ràpidament transformar en una colossal i sorprenent victòria (més de 130.000 italians capturats, tota Cirenaica ocupada) que va acabar definitivament amb el mite de la potència militar feixista. Enfrontat a una catàstrofe, l’humiliat Mussolini va així haver d’acceptar l’ajuda de Hitler; aquest, per a evitar el col·lapse definitiu del seu aliat, va enviar així reforços a Líbia (el famós “Afrika Korps”, dirigit pel general Rommel). A partir d’aquest moment, i tot i que, numèricament, els italians sempre constituiran la majoria de les tropes de l’Eix al desert, l’arribada de Rommel marcarà el final de la anomenada “guerra paral·lela” feixista i la definitiva supeditació de Mussolini a les exigències estratègiques alemanyes.

Rommel va demostrar immediatament les seves capacitats, atacant per sorpresa i reconquerint en tres setmanes tot el territori perdut pels italians (març-abril 1941); així, gràcies a aquesta fulminant victòria, va sorgir el mite del general alemany, i la “Guineu del desert” (el seu sobrenom) va convertir-se en un malson per als seus rivals, que semblaven incapaços de derrotar-lo. Rommel, a més, va també portar atacs devastadors, com quan – després d’haver detingut l’enèsim intent anglès – va llançar una nova ofensiva (juny 1942) que va portar les seves tropes fins a pocs quilòmetres d’Alexandria, després d’haver infligit una derrota tremenda als britànics; tot i això, quan semblava que la conquesta d’Egipte anava a ser una qüestió de pocs dies, la crònica escassetat de subministraments va passar factura a l’Eix, obligant-lo a aturar-se a El Alamein.

Fou allí on es va complir el destí de l’Afrika Korps: després de setmanes d’esforços dels dos bàndols per a trencar la línia del front, el Vuitè Exèrcit britànic – ara comandat pel general Montgomery, i àmpliament reforçat en quant a homes i materials – va poder finalment emprendre l’ofensiva (octubre de 1942). La batalla d’El Alamein va resultar en una aplastant victòria aliada, i es va convertir – juntament al quasi contemporani triomf soviètic de Stalingrad i al desembarcament aliat a les costes d’Algèria i Marroc – en un dels episodis que van canviar el rumb de la guerra mundial. A partir d’aquell moment, amb un Hitler cada vegada més preocupat per l’evolució del front rus i poc o res disposat a enviar reforços a Àfrica (tot i les pressions de Mussolini), el destí de la campanya del desert va quedar segellat, amb la lenta retirada de Rommel de tota Líbia.

La caiguda de Trípoli en mans britàniques (23 de gener de 1943) va marcar així el final de la extenuant campanya al desert occidental (penúltim capítol de la guerra a Àfrica abans de la conquesta de Tunis), encara que potser encara més importants van ser les conseqüències per al feixisme. La pèrdua del seu darrer territori africà, de fet, no va marcar només el final definitiu de la llarga etapa colonial italiana, sinó que, sobre tot, va ferir mortalment el règim de Mussolini: un règim que ara s’enfrontava a la imminent perspectiva de la derrota, i al qual només quedaven unes poques setmanes de vida.

(Autor Alberto Pellegrini)