Arxiu del mes: març 2011

Seminari sobre l’estat de la recerca dels processos d’institucionalització del franquisme

dimarts, 29/03/2011

El Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona (CEHI-UB), continuant amb la tasca iniciada amb la celebració del Congrés Internacional “La dictadura franquista: la institucionalització d’un règim” (Barcelona, 21-23 d’abril de 2010), organitza un Seminari sobre l’estat de la recerca dels processos d’institucionalització del franquisme. L’objectiu és establir un espai de discussió al voltant dels projectes d’investigació més destacats presentats al Congrés Internacional. Cada un dels investigadors seleccionats exposarà l’estat de la seva recerca a l’entorn dels mecanismes d’implantació i consolidació de la dictadura, de forma exhaustiva, presentant els progressos i problemàtiques dels seus treballs acadèmics.

El seminari tindrà lloc a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (C/Montalegre, 6. 08001 Barcelona) els dies 6 i 7 d’abril de 2011, a les aules 303 (dimecres) i 411 (dijous). El programa del seminari és el següent:

Dimecres 6

8:30h. Recollida de materials

9:00h. Benvinguda als participants i sessió innaugural:

–          Dr. Andreu Mayayo (Vicedirector del CEHI-UB)

10:00h. – 12:00h. Estructura i organització política.

Moderador: Frederic Vázquez (CEHI-UB)

.- Antonio Somoza (Universidade de Santiago de Compostela): La génesis del régimen franquista en Galicia: aniquilación política y destrucción de la sociedad civil (1936-1939).

.- Santiago Vega Sombría  (IES La Dehesilla, Cercedilla): La represión, carta fundacional de la dictadura franquista.

.- Jordi E. Rubió Coromina (Universitat de Girona): “Dios, patria y tradición” o la falsa unitat del règim franquista a la província de Girona.

12:00h. – 12:30h. Cafè

12:30h. – 14:30h. Política educativa i cultural

Moderadora: Queralt Solé Barjau (CEHI-UB)

.- Magí Crusells Valeta (Centre Film-Història de la Universitat de Barcelona): El papel del Departamento Nacional de Cinematografía durante la ocupación militar de Barcelona.

.- Maria de Lluc Serra Armengol (Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural): Dictadura i museus: l’ús dels museus locals a la Catalunya dels primers anys de la distadura franquista.

– M. Lourdes Prades (Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació de la UB): Forjant “El imperio del libro católico y españolísimo”: l’edició a Catalunya durant els primers anys del franquisme i l’Editorial Selecta.

16:30h. – 18:30h. Model social

Moderadora: Paola Lo Cascio (CEHI-UB)

.- Maria Verdú Guinot (Grup de Recerca Històrica CIRCARE) La maternitat i la primera infància en el franquisme sota el control de l’Obra de Protecció de Menors.

.- Cristian Cerón Torreblanca (Universidad de Málaga): Poderes locales y mundo del trabajo en Andalucía durante el primer franquismo (1939-1959).

.- Anna Pelka (Universitat Autònoma de Barcelona): La imagen de la mujer. La moda femenina en la España de los años cuarenta.

Dijous 7

9:30h. – 11:30h. Política econòmica

Moderador: José Manuel Rúa (CEHI-UB)

.- Laura Novelle López (Universidade de Vigo): Disidencia, connivencia y adaptación. El contrabando rayano en la frontera galaico-portuguesa durante el primer franquismo.

.- José Miguel Martínez Carrión (Universidad de Murcia): Nutrición y desigualdad social en la España de Franco: una historia antropométrica.

.- Roser González Bagaria (Universitat de Barcelona): El crecimiento económico de las colonias téxtiles catalanas durante el franquismo, una etapa dorada: los casos de las colonias Viladomiu y Valls (1873-1960).

11:30h. – 12:00h. Cafè

12:00h. – 14:00h. Política exterior

Moderador: Alberto Pellegrini (CEHI-UB)

.- Sian Edwards (Swansea University): “Land of plenty”: Franco’s foreign policy and Spain for a Welsh Choir.

.- Marició Janué i Miret (Universitat Pompeu Fabra): Els treballadors “voluntaris” espanyols a Alemanya durant la II Guerra Mundial: la perspectiva nacionalsocialista.

.- Mari Carmen Rodríguez Rodríguez (Universität Freiburg): El “turismo de guerra” y Suiza: un estudio de la propaganda exterior franquista.

16:00h. – 18:00h. L’activitat investigadora del CEHI-UB.

Moderadora: Lola Harana (Coordinadora CEHI-UB).

.- Elisenda Barbé i Pou (CEHI-UB): Espanyols a la República Dominicana: exiliats republicans de postguerra i emigrants econòmics durant el franquisme.

.- Oriol Dueñas Iturbe (CEHI-UB): La destrucció de Catalunya. Els danys de la guerra civil a les infrastructures i la posterior reconstrucció.

– Albert Planas Serra (CEHI-UB): L’esquerra marxista radical a la transició.

– Òscar Monterde Mateo (CEHI-UB): El franquisme i la qüestió palestina: a la recerca de suports internacionals.

– Daniel Roig i Sanz (CEHI-UB): El nacionalisme radical català durant la II República (1931-1939).

18:00h. – 19:00h. Conclusions del seminari i comiat dels participants.

– Dr. Antoni Segura (Director del CEHI-UB)

Per a més informació, podeu consultar la nostra pàgina web:

www.ub.edu/cehi/seminar.php

Com era Líbia abans de Gaddafi?

dilluns, 28/03/2011

Continuant amb una de les funcions essencials d’aquest blog, la d’aportar referents històrics als fets de l’actualitat, m’ha semblat adient portar fins ací el testimoni d’una persona que va viure a Líbia abans de la pressa del poder per el coronel Gaddafi, testimoni que, a la vegada, complementa el post anterior de l’Alberto Pellegrini sobre Líbia i la seva etapa com a colònia italiana. Aquest testimoni breu però de primera mà ens permet reflexionar sobre el colonialisme, les seves conseqüències, les relacions entre Occident i els nous estats descolonitzats i perquè gent com el coronel Gaddafi pot arribar al poder i ser fins i tot ben vist en un primer moment. En altres paraules, comprendre que el fangueig actual té el seu origen en una tempesta molt anterior. Com sempre en aquests casos, qualsevol error només és del traductor.

Entre 1961 i 1964 vaig viure a Líbia, aleshores un dels països més pobres del Món. Era abans de Gaddafi, quan qui manava era el rei Idris. El meu marit estava estacionat a Wheelus, la base de la força aèria dels Estats Units  on jo feia de mestra. Vivíem a Trípoli, una ciutat plena de barraques. Just darrera el nostre apartament hi havia gent que vivia en vivendes fetes de velles senyals de tràfic, deixalles de metall i fulles de palmera. L’hivern era fred, molta gent moria i hi havia processons de morts als carrers. Aquesta gent no tenia aigua corrent, obtenien aigua de pous i anaven als matolls a fer les seves necessitats.

Les cases de la ciutat tenien aigua corrent però no tot el dia. Nosaltres depeníem d’un dipòsit d’aigua al terrat que s’omplia durant la nit, sempre i quan hi hagués prou pressió en el sistema. Cap dels meus coneguts tenia telèfon. Eren molt cars i havies de pagar un suborn per tenir-ne un. El transport per la majoria de libis era o bé a peu o amb carro tirat per burro. Homes i dones vestien llargues robes blanques anomenades “barracans.” Les dones en públic anaven completament cobertes, excepte els ulls, i havien de seure a la part del darrera dels autobusos.

Als carrers et trobaves ancians a les voreres, coberts amb una manta, estenent les mans demanant almoina. Caps i potes de cavalls es mostraven en els exteriors de les carnisseries.  La llet, en pots de vidre trets de deixalleries, es repartia en burro a aquells qui podien pagar-la. Els homes que treballaven a les salines no anaven calçats i nois descalços demanaven cigarretes dient “baksheesh” que vol dir de franc. “Baksheesh” fou una de les primeres paraules en àrab que vaig aprendre perquè s’utilitzava força sovint. També significava “tancarem aquesta transacció il·legal amb un suborn.”

El reu vivia en un palau molt gran i bonic, en tenia un altre a Bengazi i n’estava construint un tercer per el príncep hereu. Els membres de la família reial i els seus amics es movien en cotxes Mercedes de color negre i vivien en grans mansions. Anaven a Mònaco a beure, apostar i per anar amb dones – tot prohibit per la cultura musulmana.

Quan la reina venia a comprar a la base, la botiga es tancava per a ella per tal de no ser vista per ningú comprant regals cars, excepte aquells encarregats de la seva seguretat. El meu marit, policia de la força aèria, era un d’ells.  Quan van haver d’operar-la de pedres al ronyó, la van portar a l’hospital de la base on va passar davant de tothom. Jo hi era, tenint el meu primer fill. L’infermera em va dir que el meu metge no estaria en el part perquè estava operant a la reina.

Els diners que sostenien aquest opulent estil de vida venien del petroli. Els camps de petroli estaven controlats per els americans, els britànics i els holandesos. Una segona font de recursos per el rei eren els milions de dòlars que el govern dels Estats Units pagava per utilitzar la base i enviar esquadrons d’avions de combat al desert a fer pràctiques de bombardeig.

Quan vaig arribar a Líbia, vaig voler aprendre àrab però el meu conseller militar em va recomanar que aprengués l’italià tot dient-me: “Si vas a Egipte o al Líban i parles amb accent libi, la gent sabrà que vens de Líbia i no et respectaran.” Líbia era vista  com un territori de tribus del desert i escassa cultura. Egipte, per altra banda, era molt admirat. Encara puc veure les fotografies de Nasser als murs i les parets de Trípoli. Nasser era especialment admirat per un jove oficial de nom Gaddafi qui un dia de 1969 va fer fora el rei Idris mitjançant un cop incruent.

Gaddafi immediatament va fer fora els americans, els britànics i els italians – tots vistos com imperialistes. (Líbia fou una colònia italiana sota Mussolini). Nacionalitzà els pous de petroli; portà aigua del gran aqüífer sota el Sàhara a les ciutats de la costa, construí vivendes, escoles i hospitals; va pavimentar els carrers i va permetre més llibertat a les dones.

Desafortunadament, la fam de poder de Gaddafi passà per davant de les preocupacions per el seu poble. Volia ser el nou Nasser i provà d’unificar el món àrab sota el seu lideratge, però Líbia era vista com insignificant per les altres nacions àrabs i Gaddafi com a massa inexpert, impulsiu, descarat, imprevisible i egòlatra. Mai se’l van prendre seriosament i això el dugué cap a un comportament cada cop més vergonyós que arriba fins el dia d’avui.

[Autora: Shirley Frederick. Traducció: Víctor Gavín]

[Article publicat a Truthout: http://www.truth-out.org/ sota el títol: In Pre-Qaddafi Libya, the US Supported the Rich While the Poor Went Barefoot]

El contrari d’austeritat no és prosperitat

dimecres, 16/03/2011

Normalment els llibres de memòries solen ser com un camp de mines. Ningú, o molt pocs, estan disposats a quedar malament i per tant estan plens de paranys que demanen al lector un coneixement previ important de la persona i el temps per no caure-hi. A vegades, però, constitueixen una reflexió notable sobre els valors d’una època, reflexió enriquida per la perspectiva que només el temps atorga. Aquest és el cas del darrer i pòstum  llibre de Tony Judt, The Memory Chalet. Unes memòries singulars perquè estan escrites no únicament per un dels millors historiadors del darrer terç del segle passat i principis de l’actual, sinó també per una persona que mentre les escriu, o millor dit las dicta, té assumit que li queda poc temps de vida. Així a la perspectiva que dóna el temps s’hi afegeix la despreocupació per el “què diran”. Ací teniu la traducció d’un fragment d’aquest text. Un que parla sobre valors i els contrasta amb perspectiva històrica. Aquells que, erròniament, associem només amb èpoques d’escassetat però que ens fan més rics col·lectivament, i aquells altres que sempre ens semblen els més adients en temps de prosperitat però que ens empobreixen a tots en conjunt. Com sempre en aquests casos qualsevol error només és atribuïble al traductor.

Quan anem a buscar menjar xinès la meva muller sempre el demana en caixes de cartró. Els meus fills ho saben tot sobre el canvi climàtic. La nostra és una família amb consciència mediambiental. Segons els criteris de la meva muller i fills jo sóc una relíquia de l’edat de la innocència ecològica, però qui va per el pis apagant els llums i cercant les aixetes mal tancades?  Qui defensa que moltes coses es poden reparar abans de comprar-ne de noves? Qui recicla els sobrants i guarda el paper per embolicar? Els meus fills diuen als seus amics: el pare va néixer en la pobresa. No és cert els hi responc: vaig créixer en l’austeritat.

Després de la guerra mancava de tot. Churchill va hipotecar Anglaterra i arruïnar la Hisenda Pública per tal de derrotar a Hitler. La roba va estar racionada fins 1949,  el mobiliari més bàsic fins 1952 i el menjar fins 1954 (…) Per a un nen, el racionament formava part del seu ordre natural (…) El racionament i els subsidis significaven que les necessitats més bàsiques de la vida eren accessibles per a tots. Gràcies al govern laborista de la postguerra, els nens teníem dret a tot una sèrie de productes per a créixer sans: llet de franc però també suc concentrat de taronja i oli de fetge de bacallà. El suc de taronja venia en unes ampolles com de medicina, rectangulars, i mai he perdut aquesta associació. Encara avui quan estic davant d’un got de suc de taronja ple fins al capdamunt m’envaeix una mena de sentiment de culpa i em dic: beu-te’l però no de cop. De l’oli de fetge de bacallà, recomanat a les nostres mares i mestresses de casa per les autoritats, contra menys se’n parli millor. (…)

De la mateixa manera, d’ençà la guerra els rics guardaven les aparences.  No es veia un consum desbocat, tothom semblava més o menys igual i vestia roba feta amb els mateixos materials. Fins i tot els colors eren modestos (marró, beix, gris) i tothom vivia unes vides molt similars. Els escolars acceptàvem anar d’uniforme perquè els nostres pares també semblaven anar-hi (…) Aquells per a qui les seves memòries no vagin més enllà dels darrers 50, austeritat és una abstracció. El racionament i les restriccions havien desaparegut, la vivenda s’havia recuperat, la grisor de l’ Anglaterra de la postguerra anava desapareixent.

Crec que no he arribat a apreciar l’impacta d’aquells anys de la meva infantesa fins recentment. Observant-los amb la perspectiva que dóna el temps, es veuen més clarament les virtuts d’aquells dies d’escassetat. Ningú desitjaria el seu retorn però l’austeritat no era només una condició econòmica sinó que també inspirava una ètica pública. Clement Attlee, el primer ministre laborista entre 1945 i 1951, havia arribat al poder, igual que Harry Truman, sota l’ombra d’un líder de guerra carismàtic i després del qual encarnava a la perfecció les més reduïdes expectatives del nou temps. (…) Com Truman, Attlee va viure i morir amb parsimònia, obtenint escassos beneficis materials d’una vida de servei públic. Fou el darrer representant exemplar dels grans reformadors de classe mitja de l’època del rei Eduard VII: moralment seriosos i molt austers. Qui entre els nostres líders actuals podria dir el mateix o fins i tot entendre el que estic dient?

La serietat moral en la vida pública és com la pornografia: difícil de definir però tothom la reconeix quan la veu. Fa referència a una coherència entre acció i intenció, a una ètica de la responsabilitat política. La política és l’art del possible, però l’art també té la seva ètica (…) A les arts, la serietat moral es tradueix en economia de les formes i contenció estètica: és el cas de la pel·lícula El Lladre de Bicicletes . Recentment vaig introduir al meu fill de 12 anys al clàssic de François Truffaut, Els 400 cops (1959). Membre d’una generació que ha crescut amb una dieta de cinema contemporani amb missatge  com Avatar  o El dia de demà, es va quedar estorat: “És austera. Fa tant amb tant poc.” I tant. La riquesa de recursos que apliquem a l’entreteniment només serveix per amagar-nos la pobresa del producte. Igual en política, on la xerrameca continua i la retòrica grandiloqüent amaguen una profunda buidor.

El contrari d’austeritat no és prosperitat sinó luxe i voluptuositat. Hem substituït l’ interès públic per el consum sense fi, i no esperem més altes aspiracions dels nostres líders. 60 anys després que Churchill pogués oferir només “sang, esforç, llàgrimes i suor”, al nostre president actual en temps de conflicte no se li va ocórrer altre cosa desprès de  l’11 de setembre de 2001, deixant a banda el moralisme exagerat de la seva retòrica,  que demanar-nos que continuéssim anant a comprar. Aquesta visió empobrida de la comunitat, la comunitat del consum, és tot el que mereixem de part d’aquells qui ens governen. Si volem millors governants, hem d’aprendre a demanar més d’ells i menys per a nosaltres mateixos. Una mica d’austeritat no estaria malament.

(Autor Tony Judt. Traducció Víctor Gavín)

Operacions militars a Líbia (fa setanta anys)

dilluns, 7/03/2011

Les cròniques periodístiques dels darrers dies, centrades en la revolta contra el règim de Gaddafi a Líbia, mencionen repetidament tota una sèrie de noms de ciutats i localitats del país africà – Trípoli, Bengasi, Tobruk – que poden resultar extremadament familiars per tots aquells lectors que s’interessin a la història contemporània. Al mateix temps, també tots els mapes que marquen l’evolució de la citada revolta, amb l’avançada dels rebels des dels territoris orientals del país cap a la capital, evoquen mapes molt semblants: aquelles que els diaris de tot el món publicaven a les seves pàgines justament fa setanta anys, quan – com ara – Líbia es trobava al centre de l’atenció i quan uns exèrcits que es desplaçaven des d’Orient tenien Trípoli com objectiu dels seus atacs.

Ens estem referint, evidentment, a la Segona Guerra Mundial, i específicament a la “Campanya del Desert”, que – durant gairebé tres anys – va ensagnar els territoris libis (i d’Egipte occidental); un enfrontament entre les tropes italo-alemanyes assentades a Líbia i determinades a conquistar Egipte, i les forces de la Commonwealth instal·lades a Egipte (britànics, però també – i sobre tot – australians, indis, sud-africans, neozelandesos), l’objectiu de les quals era eliminar la presència nazi-feixista de la ribera meridional del Mediterrani. Una guerra, la del desert, sovint mitificada pel seu caràcter suposadament cavalleresc (en oposició a la brutalitat del front oriental europeu), per les característiques personals, i el carisma, dels seus protagonistes més destacats (sobre tot l’alemany Rommel, però també el britànic Montgomery), i – no oblidem-ho – també perquè va ser l’única campanya terrestre on els britànics van obtenir una victòria decisiva contra els nazis sense intervencions directes dels nord-americans.

La guerra del desert, a més, va mantenir per tota la seva duració (juny 1940 – febrer 1943) unes característiques molt originals, que la van diferenciar de totes les altres campanyes del segon conflicte mundial, i que es van evidenciar ja des del seu començament. En primer lloc, va ser una guerra de continus vaivens: a les ofensives inicials de les forces de l’Eix, van seguir sempre els contraatacs (més o menys reeixits) dels britànics, en una sèrie de moviments que semblaven no acabar mai. En segon lloc, les operacions van afectar només una restringida franja de territori coster, en un front, limitat al sud pel Sàhara, que va alternar breus moments de gran mobilitat (amb avançades i retirades de centenars de quilòmetres) a més llargues etapes de inactivitat gairebé total, caracteritzades per la preparació del següent contraatac i per accions de les patrulles. Aquesta alternança, i els vaivens esmentats, es van deure a molts factors diferents: el més important d’aquests, que els nazi-feixistes van patir constants problemes en quant a la disponibilitat de subministraments (sobre tot carburant) i dels relatius transports des del continent, quan en canvi les forces de la Commonwealth van gaudir d’aprovisionaments més constants. A més, s’ha de recordar que les tropes de l’Eix (especialment els alemanys) es van demostrar sovint més hàbils (i audaces) tàcticament respecte als rivals, però sempre menys consistents des del punt de vista numèric. I finalment, no s’ha d’oblidar que, per l’estratègia alemanya, Àfrica va constituir sempre un front d’importància secundària, respecte a la decisiva lluita contra el gegant soviètic; pels britànics, en canvi, la guerra a Líbia i Egipte va ser sempre el teatre principal (o fins i tot únic) d’operacions fins a la seva mateixa conclusió.

Quan van començar (estiu de 1940), les operacions militars al desert només van afectar a italians i britànics: Mussolini, després d’alguns titubejos inicials, va ordenar al seu incompetent general Graziani atacar Egipte, confiant en la superioritat numèrica del seu exèrcit i esperant obtenir una fàcil victòria contra un enemic que el règim de Roma ja veia derrotat. El 9 de setembre, així, els italians van iniciar la invasió, amb una avançada d’uns cent quilòmetres que va donar lloc a una triomfal propaganda feixista (tot i que els anglesos s’haguessin retirat sense lluitar, i que l’atac s’hagués detingut ràpidament). Quan, tres mesos després, els exèrcits del general britànic Wavell van començar el primer contraatac al desert, una acció inicialment pensada amb objectius limitats es va ràpidament transformar en una colossal i sorprenent victòria (més de 130.000 italians capturats, tota Cirenaica ocupada) que va acabar definitivament amb el mite de la potència militar feixista. Enfrontat a una catàstrofe, l’humiliat Mussolini va així haver d’acceptar l’ajuda de Hitler; aquest, per a evitar el col·lapse definitiu del seu aliat, va enviar així reforços a Líbia (el famós “Afrika Korps”, dirigit pel general Rommel). A partir d’aquest moment, i tot i que, numèricament, els italians sempre constituiran la majoria de les tropes de l’Eix al desert, l’arribada de Rommel marcarà el final de la anomenada “guerra paral·lela” feixista i la definitiva supeditació de Mussolini a les exigències estratègiques alemanyes.

Rommel va demostrar immediatament les seves capacitats, atacant per sorpresa i reconquerint en tres setmanes tot el territori perdut pels italians (març-abril 1941); així, gràcies a aquesta fulminant victòria, va sorgir el mite del general alemany, i la “Guineu del desert” (el seu sobrenom) va convertir-se en un malson per als seus rivals, que semblaven incapaços de derrotar-lo. Rommel, a més, va també portar atacs devastadors, com quan – després d’haver detingut l’enèsim intent anglès – va llançar una nova ofensiva (juny 1942) que va portar les seves tropes fins a pocs quilòmetres d’Alexandria, després d’haver infligit una derrota tremenda als britànics; tot i això, quan semblava que la conquesta d’Egipte anava a ser una qüestió de pocs dies, la crònica escassetat de subministraments va passar factura a l’Eix, obligant-lo a aturar-se a El Alamein.

Fou allí on es va complir el destí de l’Afrika Korps: després de setmanes d’esforços dels dos bàndols per a trencar la línia del front, el Vuitè Exèrcit britànic – ara comandat pel general Montgomery, i àmpliament reforçat en quant a homes i materials – va poder finalment emprendre l’ofensiva (octubre de 1942). La batalla d’El Alamein va resultar en una aplastant victòria aliada, i es va convertir – juntament al quasi contemporani triomf soviètic de Stalingrad i al desembarcament aliat a les costes d’Algèria i Marroc – en un dels episodis que van canviar el rumb de la guerra mundial. A partir d’aquell moment, amb un Hitler cada vegada més preocupat per l’evolució del front rus i poc o res disposat a enviar reforços a Àfrica (tot i les pressions de Mussolini), el destí de la campanya del desert va quedar segellat, amb la lenta retirada de Rommel de tota Líbia.

La caiguda de Trípoli en mans britàniques (23 de gener de 1943) va marcar així el final de la extenuant campanya al desert occidental (penúltim capítol de la guerra a Àfrica abans de la conquesta de Tunis), encara que potser encara més importants van ser les conseqüències per al feixisme. La pèrdua del seu darrer territori africà, de fet, no va marcar només el final definitiu de la llarga etapa colonial italiana, sinó que, sobre tot, va ferir mortalment el règim de Mussolini: un règim que ara s’enfrontava a la imminent perspectiva de la derrota, i al qual només quedaven unes poques setmanes de vida.

(Autor Alberto Pellegrini)

El final de Gaddafi i Europa

divendres, 4/03/2011

En el moment d’escriure aquestes línies, la batalla de Trípoli està a punt de començar. Però, com sempre a Líbia, tot és incert i les notícies són confuses. El 2009, el malaguanyat amic Fred Halliday denunciava en un article a OpenDemocracy el caos administratiu del règim, la intemperància verbal i les excentricitats de l’autoproclamat líder de la revolució, la pobresa intel·lectual dels dirigents, la repressió de la dissidència, l’opacitat informativa, i acabava afirmant que el règim de Gaddafi era un dels més dictatorials i opacs del món àrab. Els libis no gaudeixen de les llibertats més elementals, els drets humans es conculquen de manera sistemàtica, com fa anys que denuncien Amnistia Internacional i Human Rigts Watch, i els opositors són detinguts, segrestats (com el 1990 el pare de l’escriptor Hisham Matar que vivia exiliat al Caire) i, sovint, executats.

En 40 anys, Muammar al-Gaddafi ha fet tots els papers de l’auca. Arribà al poder el 1969 amb 27 anys mitjançant un cop d’Estat que acabà amb la monarquia i implantà un règim de partit únic (la Unió Socialista Àrab) que es definia com a revolucionari i socialista, a favor de la unitat àrab i de l’expansió dels principis de l’islam, contrari a l’imperialisme, favorable a la destrucció d’Israel i partidari del Moviment de Països No Alineats. A la dècada dels anys 70, proclamava la revolució cultural, que pretenia donar el poder a les masses, i publicava el Llibre Verd on feia una relectura molt particular de l’Alcorà. El 1977 proclamava l’Estat de les Masses Àrabs de Líbia Popular i Socialista. La retòrica panarabista el va portar a promoure, sense èxit, la unió amb Egipte i Sudan -1969-, Egipte i Síria-1971-,Tunísia -1974-, Síria i el Marroc-1984-, i apel·lant al panafricanisme, amb Mauritània, Níger, Mali i el Txad. El 1988, els Estats Units van bombardejar Trípoli i Bengasi i els serveis secrets libis respongueren amb els atemptats de la Pan Am (1988, 270 morts) i la UTA (1989, 170 morts) i conseqüentment el Consell de Seguretat de Nacions Unides decretà el 1992 l’embargament aeri i militar de Líbia i, el 1993, dels equipaments petrolers i dels fons a l’estranger.

Paral·lelament, Líbia es convertia en santuari i suport d’organitzacions armades d’arreu del món. A nivell intern, Gaddafi reprimia amb duresa qualsevol oposició, fos islamista (Front Nacional de Salvació) o de l’Exèrcit (el complot de juliol de 1975 se saldà amb l’execució de 22 oficials). L’11-S li va permetre sumar-se a la guerra contra el terrorisme i, després de prometre pagar indemnitzacions pels atemptats i no desenvolupar armes de destrucció massiva, fou aixecat l’embargament a Líbia. Europa, que no va renunciar mai als hidrocarburs libis, acollí Gaddafi amb els braços oberts, com un fill pròdig que torna a casa.

El règim libi renegà formalment del tribalisme el 1969, però Gaddafi ha utilitzat les rivalitats tribals dins de l’Exèrcit -molt menys cohesionat que el tunisenc o l’egipci-, i l’oposició entre la Cirenaica i la Tripolitània, per mantenir-se en el poder confiant sempre en els mercenaris africans. El seu fill Saïf al-Islam ha pronosticat una guerra civil tribal si no s’atura la revolta. Però la realitat és que la urbanització ha esmorteït les aliances tribals i Warfalla, la tribu més nombrosa, ha donat suport a l’oposició. Com assenyalava Al-Hussein Mohammad (BBC, News Middle East, 21 de febrer), la lluita és entre el règim i els seus partidaris, d’una banda, i la població civil oposada al règim, de l’altra, amb independència de l’afiliació tribal.

Com a Egipte i Tunísia, però amb un bany de sang perquè Gaddafi es nega a deixar el poder, la població està lluitant per conquerir la llibertat i Europa es mira desconcertada la revolta. La mateixa Europa que, fins fa uns dies, reia totes les gràcies del dictador, i que no reconeix una revolució democràtica a les portes de casa seva. En canvi, el president Barack Obama ha llegit molt bé que les revoltes àrabs no són contra Occident sinó contra els dictadors. Són, més enllà del seu èxit o el seu fracàs, un camí sense retorn, ja que el vell model -dictadures per frenar l’islamisme a costa de les llibertats dels pobles- ha periclitat. En tot cas, el nou islamisme mira a Turquia i no a l’Afganistan dels talibans.

Després dels successos de Tahrir res tornarà a ser com abans. Per això Washington s’ha apressat a contactar amb els opositors libis i oferir-los suport logístic i, si cal, ajuda militar, mentre el Consell de Seguretat de l’ONU demanava jutjar Gaddafi per crims de guerra. En canvi, Europa, estupefacta i paralitzada per la por, pateix per la possible onada immigratòria i pel preu del cru, desaprofitant així la finestra d’oportunitat que s’obriria si es té el coratge de recolzar les revoltes i d’oferir ajuda econòmica a les democràcies que en puguin sorgir. Més enllà de les cíniques declaracions d’alguns líders europeus, fins ahir enfangats fins al coll amb els negocis dels dictadors, fa la sensació que la UE estava més còmoda amb la situació anterior i que tem afrontar el risc que suposa la lluita per les llibertats dels pobles. ¡No fos cas que perdessin!

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article publicat a El Periódico de Catalunya el 3 de març de 2011]