Les Esglésies Evangèliques històriques de Barcelona (1876-1978)

Els protestants catalans, també denominats evangèlics, són els grans desconeguts de casa nostra, malgrat que hi són de forma organitzada des de la segona meitat del s. XIX. Res va quedar dels reformistes catalans del s. XVI, la monarquia hispànica va lluitar aferrissadament contra qualsevol focus d’heretgia per mitjà del Tribunal del Sant Ofici, la Inquisició. Els protestants catalans contemporanis provenen d’aquells que van protagonitzar la Reforma a l’època moderna (luterans, calvinistes, anglicans…) i d’aquells altres que amb el decurs dels segles van tornar a enriquir-la (baptistes, metodistes, Assemblees de Germans…). A l’inrevés de l’Església Catòlica, que des del Concili de Trento fins al Concili Vaticà II va ser impermeable a qualsevol transformació d’envergadura, el protestantisme ha estat en constant interpretació teològica, doctrinal i vivencial de la Bíblia. Aquests trets s’han traduït en la constitució de moltes denominacions o esglésies.

Des que els protestants van començar a organitzar-se a Catalunya, a partir de la segona meitat s. XIX, van ser objecte del perseguiment de les autoritats civils i eclesiàstiques, alguns fins i tot van patir penes de presó per la fidelitat a la seva fe. El protestantisme català va adscriure’s als sectors liberals progressistes, perquè no s’oposaven a la seva existència i propugnaven la llibertat religiosa. Amb els transcurs dels decennis el poder polític i l’eclesiàstic l’inclouran dins d’aquelles opcions polítiques i socials que podien posar en risc el sistema, com el republicanisme, l’anarquisme, el socialisme, el catalanisme…

Els protestants catalans contemporanis van ser uns ciutadans de segona categoria, mancats de molts dels drets dels quals gaudia la majoria catòlica. Les autoritats civils i catòliques van procurar d’inculcar a la població que vivien en l’heretgia i l’error, coses que es contagiaven, si no eren reprimides i extirpades.

Si alguna cosa colpeix, quan s’analitza la documentació dels arxius de l’Estat sobre el protestantisme, són els problemes que van tenir per sepultar els seus morts, si no era pel ritus catòlic.  Molts cadàvers van estar dies i dies sense enterrar, podrint-se, per l’enfrontament amb les autoritats catòliques, que no donaven el seu vistiplau a la inhumació, asseguraven que les restes li pertanyien, perquè malgrat la conversió herètica havien estat batejats. El governador civil tenia l’última paraula en aquestes controvèrsies i gairebé sempre obligava a enterrar-les tal com dictaminava l’Església catòlica, per alguna cosa era la religió que professava l’Estat.

Molts matrimonis civils van ser denegats per les autoritats si els promesos evangèlics no disposaven del certificat d’apostasia, que emetien les autoritats catòliques, el qual era sovint gairebé impossible d’aconseguir per les traves que hi posaven.

Els protestants que realitzaven el servei militar temien la missa catòlica de la jura de bandera (una de tantes a les quals se’ls compel·lia a assistir-hi), perquè els obligaven a agenollar-se davant de la consagració del Cos de Crist. Molts s’hi negaren a fer-lo, perquè ho consideraven una acte d’idolatria, motiu pel qual van patir penes severes de presó, maltractes físics i psíquics… Aquestes trets se succeeixen durant la Restauració i la dictadura franquista.

La proclamació de la II República el 1931 va ser acollida amb una gran satisfacció pels protestants, perquè de ciutadans de segona categoria van passar a gaudir de plenitud de drets, igual que els catòlics. Els evangèlics, aproximadament 20.000 a tot l’Estat, van lluitar per superar el sistema de la Restauració, observaven que una República laica era l’única solució a la seva persecució endèmica i a la seva marginalitat. La lleialtat dels protestants a la República va perllongar-se durant tota la Guerra Civil, malgrat que la primera església incendiada a Barcelona fou protestant, això succeïa les primeres hores del dia 19 de juliol de 1936. I durant tot el conflicte bèl·lic, les esglésies evangèliques de Barcelona van romandre obertes i van celebrar el culte amb tota la normalitat.

Però al territori rebel, la situació fou ben diferent. Els insurrectes van perseguir els protestants des del 18 de juliol de 1936 on va triomfar el seu cop d’estat i posteriorment en els territoris que anaven conquerint. Ràpidament, molts evangèlics van ser passejats, executats, altres van ser empresonats i molts van exiliar-se. Els evangèlics també formaven part de l’anti-Espanya. A més, molts temples van ser profanats i destruïts, dels quals fins i tot van perdre la propietat (alguns van convertir-los en magatzems, altres en centres de Falange). Molt perversament, per als colpistes el protestantisme era una variable de la maçoneria, si no la mateixa cosa, motiu pel qual asseguraven que els temples no eren altra cosa que lògies maçòniques encobertes.

El franquisme retraurà als protestants el seu suport a la República per denegar-los després de 1939 l’obertura dels seus temples. Les esglésies protestants catalanes de la postguerra van esdevenir clandestines: els cultes es realitzaven d’amagat a les cases particulars, amb molta por, perquè si les autoritats els sorprenien, els multava, fins i tot algun pastor va ser empresonat. La persecució del protestantisme pel franquisme es va estendre fins al 1967, any en què va promulgar una disposició que reconeixia la llibertat religiosa, no perquè hi cregués, sinó obligada pel papa Pau VI, després de les proclames emanades del Concili Vaticà II; de no fer-ho temia l’aïllament i el descrèdit internacional. Tanmateix, la normalització del protestantisme no s’aconseguirà fins a la promulgació de la Constitució de 1978.

El desconeixement del protestantisme ens impedeix de saber que el 1832 va promoure la traducció del Nou Testament al català, Lo Nou Testament. Concretament fou la Societat Bíblica Britànica i Estrangera de Londres qui ho féu i Josep Melcior Prat Colom va ser el traductor, un català liberal exiliat a Regne Unit, que en un futur seria nomenat governador civil de Barcelona i un dels promotors del restabliment de la Universitat de Barcelona. Anys enrere, havia estat secretari del Diario de las Sesiones de las Cortes de Cadis La traducció veia la llum un any abans que Bonaventura Carles Aribau publiqués l’oda a La Pàtria, obra amb la qual s’afirma acadèmicament que va començar la Renaixença. L’obra de Prat hauria estat una de les eines més notables per començar la normalització del català, després que les autoritats borbòniques l’havien perseguit durant més d’un segle.

Però no fou així. L’Església catòlica va menysprear i ignorar Lo Nou Testament, la qual va continuar emprant els textos llatins. Tot i això, van editar-se’n prop de vint mil exemplars. Prat també va traduir al català el Pentateuc i els Salms, els manuscrits dels quals es conserven actualment a la Biblioteca de la Universitat de Cambridge. Les traduccions de Prat són importants per conèixer la història de la llengua, perquè des del s. XVI no se n’havien fet dels textos bíblics.

Els metodistes catalans traduïen al català el Catecisme dels metodistes el 1869. La necessitat del protestantisme d’expressar-se en la llengua d’aquí, el conduí novament a traduir el 1894 l’Epístola de Sant Pau al Romans, la qual va publicar-se per capítols al periòdic evangèlic El eco de la verdad, una treball realitzat per F. Castells. El protestantisme va prosseguir l’obra de catalanització i entre 1910-1914 traduïa l’Evangeli de San Lluc i Sant Joan. Ermengol Felip va publicar el 1924 Himnes i càntics evangèlics, “per a l’ús dels quatre milions d’habitants que parlen el català més o menys correctament a Catalunya, València, Balears, Andorra i Rosselló.” El 1929, un equip evangèlic va traduir novament el Nou Testament i els Fets dels Apòstols. La Guerra Civil va impedir la traducció de les cartes de Sant Pau. Els protestants  creaven la Fundació Bíblica Evangèlica de Catalunya el 1966, amb l’objectiu de continuar la traducció de les Sagrades Escriptures al català.

De vegades, les denominacions protestants  s’han valorat com a organitzacions alienes, estrangeres o castellanes, desencarnades de la cultura catalana. La història demostra que això no és cert. Més d’un segle abans que l’Església Catòlica emprès amb normalitat el català, ja ho havien fet els evangèlics. La desfeta que van patir el 1939, també van ser perdedors d’una guerra, i el perseguiment al qual el va sotmetre la dictadura franquista, bàsicament  pel seu recolzament a les institucions republicanes, va traduir-se en el desús del català a la litúrgia, per por a ser reprimits encara més, a tot això cal afegir la conversió de molts immigrants que començaven a arribar a Catalunya d’altres indrets de l’Estat a partir dels anys cinquanta, la llengua dels qual era la castellana.  Tot plegat ens dóna prou pistes per revisar els paràmetres que sovint hem establert per confirmar allò català culturalment d’allò altre que no en formava part. Potser, de vegades, hem donat un plus de catalanitat a algunes entitats en detriment d’unes altres.

El llibre es presentarà el proper 2 de març, a les 19 hores, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. (Es prega confirmar l’assistència al telèfon 93 424 10 20 o al correu electrònic: cec@consellevangelic.cat. Aforament limitat).

(Autor: Federico Vázquez)

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús