Líbia i les seves perilloses relacions amb Occident

En la onada de revoltes i revolucions que estan incendiant actualment els països del Magrib i de l’Orient Mitjà hi ha un factor que s’està mantenint constant, tot i les indubtables diferències entre els països afectats: la absoluta, i per molts aspectes vergonyosa, inoperància de la diplomàcia europea. Si és cert que els processos revolucionaris van agafar per sorpresa a tothom, també és cert que la política exterior de la Unió Europea està brillant, una vegada més, per la seva absència, limitant-se a tota una sèrie de comunicats anodins que, fonamentalment, no havien de comprometre a ningú. Aquesta inconsistència diplomàtica – per altra banda habitual – té moltes causes, però és cert que, en el cas de la revolta (i repressió) que en aquests mateixos dies està sacsejant Líbia, un dels motius fonamentals és la fractura entre els “pesos pesats” de la UE, amb uns països partidaris d’adoptar una línia dura contra el règim de Gaddafi (com Gran Bretanya) i altres, en canvi, molt més prudents i fins i tot tolerants (especialment Itàlia). I aquestes diferents posicions diplomàtiques tenen molt a veure amb la història recent del país africà i amb les seves relacions perilloses amb Occident.

Per a entendre la qüestió líbia, ens hem així de remuntar fins l’any 1911, quan el regne d’Itàlia – buscant glòria a l’Àfrica tal com havien fet altres potències europees – va envair les províncies de Tripolitània i Cirenaica, territoris marginals de l’imperi turc. Tot i que la pau de 1912 va garantitzar de iure el domini de Roma, la resistència líbia va continuar a posar en dificultat a les tropes italianes, aïllades a les ciutats de la costa. La situació no va canviar fins l’arribada de Mussolini al poder: el dictador, que ja somniava amb un imperi mediterrani, no podia tolerar que uns beduïns del desert desafiessin la potència italiana, i va optar per a esclafar la resistència amb massius enviaments de soldats. Reconquistada Tripolitània, la lluita va continuar a la Cirenaica, on el carismàtic líder Omar al-Mukhtar s’havia convertit en el símbol de la guerrilla: després de deportacions i violències que van acabar amb la vida de més de 100.000 libis, la captura i el penjament de al-Mukhtar van marcar la definitiva reconquesta italiana de la regió. Fou precisament amb la “pacificació” feixista (1934) quan per primera vegada van consolidar-se en una única unitat administrativa (el Govern General de Líbia) les províncies de Tripolitània, Cirenaica i Fezzan (al desert), que fins aleshores havien constituït territoris separats. A més, el feixisme va afavorir tota una sèrie de projectes grandiosos per la anomenada “quarta ribera”, impulsant-hi una massiva migració de pagesos italians: en les intencions de Mussolini, la colònia havia de convertir-se en el trampolí per una successiva expansió cap a Egipte i a Sudan.

Tot i això, els somnis imperials del Duce es van enfonsar amb els desastres militars de la Segona Guerra Mundial, en una sèrie de catastròfiques derrotes feixistes precisament a Líbia (seguides per l’èxode de milers de ciutadans italians). Conquistat pels anglesos, el territori va quedar sota administració britànica (francesa al Fezzan) fins l’any 1951, quan es va constituir el regne de Líbia independent sota Idris I. Pobre, poc poblat i fortament influenciat per Londres, el nou Estat va convertir-se, de cop i volta, en una peça clau en el tauler internacional quan, en 1959, es van descobrir uns grans jaciments de petroli, que van immediatament interessar les multinacionals occidentals.

Malgrat això, aquestes no van poder aprofitar-se massa dels descobriments, ja que en 1969 un cop d’estat liderat per joves oficials de l’exèrcit va acabar amb la monarquia. La figura més destacada d’aquests militars d’orientació nasserista, el coronel Gaddafi, es va convertir en el líder indiscutible del país, procedint immediatament a transformar Líbia en una república (“àrab, popular i socialista”), a nacionalitzar el petroli i a expulsar els estrangers (sobre tot, els 35.000 italians que encara hi vivien). Pragmàtic, excèntric i tirànic, Gaddafi va implantar un sistema de govern caracteritzat per la falta absoluta de democràcia, per la corrupció i el clientelisme, garantint-se el suport de la població gràcies a les aliances tribals i als ingressos derivats del petroli.

Tot i així, la Líbia de Gaddafi va posar-se al centre de l’atenció mundial gràcies a la seva política estrangera erràtica, sense miraments i poc convencional. Durant tots els anys Setanta i Vuitanta, Líbia va convertir-se en el campió de la lluita antiimperialista, finançant dictadors i tirans, donant suport a pràcticament tots els grups terroristes mundials, proclamant la seva adhesió als principis islàmics, flirtejant amb la URSS i, al mateix temps, nodrint ambicions expansionistes a l’Àfrica (guerres amb Txad, intents d’unió amb Egipte, Tunísia, Sudan). Aquestes oscil·lacions, i el suport al terrorisme, van posar Gaddafi en ruta de col·lisió amb Occident, i especialment amb Estats Units: el president nord-americà Reagan va fins i tot intentar matar al mateix Gaddafi amb un bombardeig l’any 1986. La més que probable implicació dels seus serveis secrets en una sèrie d’atemptats contra interessos occidentals – el més important dels quals va ser el de Lockerbie, al Regne Unit, en 1988 – va així portar a l’aïllament diplomàtic gairebé total de Líbia; un aïllament que es va trencar només a finals dels Noranta, quan Gaddafi, en un gir polític sorprenent, va acceptar compensar les víctimes del terrorisme i va restablir relacions normals amb Occident, convertint-se en un bastió anti-fonamentalista a l’Àfrica i en un partner clau per contenir el flux d’immigrants africans cap a Europa.

Si tot això podria explicar la escassa simpatia de que el líder libi gaudeix en els ambients anglosaxons (tot i la recent reconversió), sembla molt més difícil entendre la tolerància de Roma: a més del tràgic record del període colonial, i de l’esmentada expulsió dels italians l’any 1970, hem de recordar que Gaddafi, com represàlia al bombardeig de 1986, va atacar amb míssils (que no van explotar) la illa italiana de Lampedusa, en un veritable acte de guerra no declarada. El fet és que, malgrat això, les relacions entre els dos països sempre es van regir segons les normes de l’interès recíproc: els polítics italians van sempre veure en la Líbia de Gaddafi un soci fonamental per la estabilitat mediterrània, i els empresaris un soci comercial amb recursos energètics consistents. Així, ja l’any 1976 un consorci libi va comprar una rellevant quota d’accions de la FIAT (principal grup industrial italià), obrint el camí per cooperacions encara més consistents en les dècades següents; en 1986 tot apunta a que el president del govern italià (Craxi) va avisar Gaddafi del bombardeig nord-americà (i que l’atac a Lampedusa va ser només un pro forma); les empreses energètiques italianes van continuar a emprendre lucratius negocis amb el gas i el petroli libis. A començament del nou mil·lenni, i després d’un llarg treball diplomàtic, el govern italià va veure la conveniència d’un gest de reconciliació oficial amb la seva antiga colònia, gest que es va concretar en el Tractat de Bengasi (2008), que va posar fi al contenciós colonial. El tractat va consolidar la privilegiada relació entre el líder libi i el primer ministre italià Berlusconi – escenificada en les grotesques reunions entre els dos – i va obrir una poderosa etapa de cooperació en tots els àmbits entre els dos països. Mentre Trípoli es convertia en carceller dels immigrants que intentaven arribar a Itàlia, i consorcis libis compraven consistents quotes de grups financers italians (com el banc Unicredit, el més gran del país), el país africà obria les seves portes als tèrbols negocis de molts conglomerats industrials italians. Més enllà de les tragicòmiques històries sobre el “Bunga-Bunga” (que Berlusconi hauria après del mateix Gaddafi), la diplomàcia italiana va obrar (i continua obrant) segons criteris de descarada conveniència, mirant al seu immediat interès i convertint-se en el gran promotor del règim libi en la escena internacional; no és d’estranyar, llavors, que sigui tan difícil per Berlusconi i pel govern de Roma abandonar un soci tan lucratiu encara que aquest, ara mateix, estigui bombardejant als seus propis ciutadans.

(Autor: Alberto Pellegrini)

Comparteix

    Etiquetes:

    Comentaris

    • Amaiur

      24/02/2011 - 13:36

      Molt aclaridor, la vella Europa sempre tan tèbia i oportunista.

    • Cosme

      24/02/2011 - 20:50

      De totes les informacions que parlen de Líbia no me’n crec ni mitja. Gadafi ataca amb avions i tancs i els pobres manifestants van conquerint ciutats.Tot mentides. Gaddafi ha estat un bon líder per a Líbia i per al món àrab, sens dubte.

    • Jordi

      25/02/2011 - 10:55

      I tant, Cosme, i tant! Sens dubte, Líbia era el paradís a la terra. I ara se l’han carregat les forces conspiradores universals. El que no em queda clar és si és cosa dels savis de Sió, dels pèrfids capitalistes americans o de Bin Laden, com diu el bo d’en Muammar… Espero que alguna ment clarivident em tregui de dubtes.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús