Manifest per Egipte

Un blog que pretén contextualitzar i aportar perspectiva a esdeveniments del present que molts cops tenen profundes arrels en el passat, no pot ser aliè als fets que aquests dies estan tenint lloc a Egipte. Normalment els posts que trobeu en aquest blog són contribucions dels seus col·laboradors però, a vegades, creiem interessant aportar un punt de vista extern i si, a més, aquest és el d’ algú directament implicat en el conflicte i autor d’un text destacable que creiem, i podem estar equivocats, no ha vist la llum en els mitjans de comunicació de casa nostra, millor que millor. El que us aportem ací és la traducció d’un text, el Manifest per Egipte, de Mohamed El Baradei, antic cap de l’Agència Internacional per l’Energia Atòmica, ara opositor a Hosni Mubarak i qui ha estat posat sota arrest domiciliari poc després de tornar a Egipte i d’escriure aquest text. El manifest, adreçat particularment als Estats Units però també al món occidental en general, és una invitació a la reflexió sobre una realitat propera i llunyana a la vegada i a la que tot sovint ens hi apropem amb simplificacions que ens condueixen més cap a  l’error que cap la certesa. Com a coordinador del blog m’he ocupat de la traducció del text i no cal dir que qualsevol error és imputable a mi i en cap cas al seu autor.

Manifest per Egipte

Quan Egipte celebrà eleccions parlamentàries fa només dos mesos, aquelles foren un frau. El partit del president Hosni Mubarak deixà a l’oposició només un 3% dels escons. Imagineu-ho. El govern dels Estats Units digué  que estava consternat. Bé. Francament, el que a mi em va consternar fou que tot el que pogueren dir fos que estaven consternats. La paraula difícilment expressava el que els egipcis sentien.

Aleshores, amb les protestes guanyant força als carrers d’Egipte després de la caiguda del dictador tunisià, vaig escoltar a la Secretaria d’Estat  Hillary Clinton assenyalar que el govern d’Egipte es “estable” i està “cercant maneres de respondre a les legítimes necessitats i interessos del poble egipci.”  Em vaig quedar al·lucinat i confós. Què volia dir amb “estable”, i a quin preu? És estabilitat 29 anys de lleis d’emergència, un president exercint un poder imperial durant 30 anys, un parlament que és gairebé una broma, un poder judicial que no és independent? És això el que entén per estabilitat? Estic segur que no, és més estic segur que aquest no és l’standard que aplica a altres països. El que veiem a Egipte és una pseudoestabilitat, perquè l’estabilitat de veritat només arriba amb un govern democràticament escollit.

Si es vol saber perquè els Estats Units no gaudeixen de gaire credibilitat a l’Orient Mitjà, aquesta és precisament la resposta. La gent està absolutament decebuda per la manera com Hillary Clinton va reaccionar a les darreres eleccions a Egipte. Els va reafirmar en la convicció que els Estats Units apliquen un doble sedàs amb els seus amics i ací fa costat a un règim autoritari senzillament perquè creu que representa els seus interessos. Nosaltres veiem desintegració social, estancament econòmic, repressió política i els americans no hi diuen res. El mateix es pot dir dels europeus.

Així que quan Hillary Clinton diu que el govern d’Egipte està cercant maneres de respondre a les necessitats dels egipcis, jo responc, “És massa tard”! Això no és ni una bona realpolitik. Hem vist el què ha passat a Tunis i abans a Iran. D’ací s’hauria d’aprendre que no hi ha estabilitat sinó hi ha un govern lliurement escollit per el seu poble.

Per suposat, Occident ha comprat la idea que al món àrab només hi ha dos opcions: règims autoritaris o jihadistes islàmics. Això és fals. Si parlem d’Egipte, hi ha un ampli ventall de gent secular, lliberal, defensora del mercat, que si se’ls hi dóna l’ oportunitat s’organitzaran per a escollir un govern modern i moderat. El que volen desesperadament és enganxar-se a la resta del Món.

Enlloc d’equiparar constantment Islam polític amb Al Qaeda, mireu-vos-ho millor. Històricament, l’Islam fou segrestat uns 20 o 30 anys després del Profeta i interpretat d’una manera que el governant disposava d’un poder absolut i només era responsable davant Déu. Era una interpretació que, per suposat, era d’allò més convenient per tot aquell qui governava. Només fa unes setmanes, el líder d’un grup musulmà ultraconservador d’Egipte promulgà una fatwa, o edicte religiós, demanant-me que em penedís per incitar a l’oposició al president Hosni Mubarak, i declarant que el governant tenia el dret a matar-me sinó ho feia. Això és quelcom que ens transporta a l’edat obscura. Es va sentir una sola paraula de protesta o de denuncia del govern d’Egipte? No.

A pesar de tot, he tingut l’esperança de trobar un camí pacífic vers el canvi. En un país com Egipte no és fàcil que la gent posi el seu nom i número de carnet d’identitat en un document que demana reformes democràtiques. Tot i així un milió de persones van fer-ho. El règim, com el mico que és cec i sord, ens va ignorar.

Com ha resultat, el jovent d’Egipte ha perdut la paciència, i el que heu vist al carrer aquests dies ha estat organitzat per ells. He estat fora d’Egipte perquè és l’única manera de fer-me escoltar. Si estic a Egipte no tinc cap accés a la premsa local però torno a El Caire i torno als carrers perquè no hi ha alternativa. Estàs enllà enmig d’un número enorme de gent i esperes que això no es torni lleig, però fins ara el règim sembla que no ha entès el missatge.

Cada dia és més difícil treballar amb el govern de Mubarak, fins i tot per a una transició que per a molta gent a Egipte ja no és una opció. Creuen que ha governat durant 30 anys, que en té 82, i que li ha arribat l’hora de marxar. Per a ells, l’única opció és un nou començament.

Quant pot durar tot això, no ho se. A Egipte, com a Tunis, hi ha altres forces a més del president i el poble. L’exèrcit ha estat neutral fins i ara i espero que ho segueixi estant. Els soldats i els oficials són part del poble egipci. Coneixen les frustracions. Volen protegir a la nació.

Però aquesta setmana el poble egipci ha trencat la barrera de la por, i un cop trencada res el podrà aturar.

(Autor Mohamed El Baradei. Traducció Víctor Gavín)

[Text aparegut al setmanari Newsweek el 7 de febrer de 2011]

El Baradei a la Plaça Tahrir d'El Caire

Comparteix

    Etiquetes:

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús