Història d’un vers, sentit d’un llibre

Quan el professor Andreu Mayayo em va fer la proposta de preparar un “Paper del Pavelló de la República” centrat en el Fons José María Valverde, ell, sense que ho pogués saber, va ser com si premés un interruptor oblidat de la meva memòria i s’encengués un llum que feia temps que estava apagat. La llum d’un vers de Valverde: “Déjate llevar de la mano por el gran ángel del lenguaje”. Voldria explicar perquè aquest dictum rilkeà encapçala l’edició de documents que he tingut l’honor de preparar. La primera vegada que vaig sentir aquest vers de Ser de palabra va ser a la lliçó de comiat de COU que va dictar Joan Ferran, el nostre professor de Filosofia als Escolapis del carrer de la Diputació. Molts dels estudiants reunits aquell dia a la sala d’actes vam quedar corpresos per l’emoció amb la qual el Joanfa recitava aquell vers, ens explicava quin sentit havia tingut l’afanya de saber a la seva vida i ens el llançava com un manament per a la nostra nova etapa com a estudiants universitaris. Aquell estiu, després de la Selectivitat, vaig canviar la meva primera opció a l’hora d’escollir carrera –Periodisme- i em vaig matricular a Filologia Hispànica. És una decisió que em va canviar la vida.

El 12 de juliol de 1997 vaig comprar-me un exemplar de l’Antologia dels seus versos que Valverde mateix havia preparat per a l’editorial Cátedra. A la pàgina 156 hi vaig trobar aquell vers que sempre he volgut fer meu, llegint-lo com una proclama d’exigència ètica i d’autenticitat amb un mateix. Per això, nou anys després, l’estiu del 2006, explicant qui era com sentia la meva vocació, el vaig repetir davant de la comissió que avaluava els candidats que ens presentàvem a una plaça de professor de literatura hispànica. No vaig guanyar el concurs i tot semblava indicar que així la meva vida tornava a canviar. Que la possibilitat d’encarrilar la meva vocació a través de l’estudi de la literatura s’estroncava. Sortosament, però, no ha estat així. Tal vegada m’acompanyi no l’àngel de la guarda sinó el fidel àngel del llenguatge, amb qui no he deixat de creure.

Durant els anys de carrera, després de classe, agafava la línia d’autobús 64 per anar cap a casa als meus pares. Pujava tot el carrer Aribau i una mica abans d’arribar a la Via Augusta passava per davant de l’edifici on havia viscut Valverde els darrers anys de la seva vida. Durant molt de temps, a la paret d’aquella casa, es van conservar unes pintades en record del poeta: Nulla estetica sine etica. Eren unes lletres negres al damunt d’una paret grisa. La frase, llegida dia rere dia, sense saber quin era el seu origen, em semblaven una altra interpel·lació moral. Com ho serien els poemes de Luis Cernuda, a qui Valverde va llegir tan aviat. Sense talent per a la creació, aquest era el sentit que volia donar a l’estudi de la literatura. Lligar ètica i estètica. No entendre l’una sense l’altra. M’havia de servir no per ser millor persona (una objectiu que hauríem de compartir tots) sinó per exigir-me més a mi mateix, per reforçar l’exigència de dignitat que neix del saber aprofundit de les veritats complexes i entrelligades d’un mateix i dels altres. Així he volgut construir la meva vocació com a filòleg primer, després com a historiador de la literatura i a partir d’aquí com a biògraf i historiador de la vida intel·lectual catalana i espanyola de la segona meitat de segle XX.

El llibre Fragments d’una biografia intel·lectual que he preparat a partir dels materials conservats al Fons José María Valverde vol oferir al lector un tast d’allò que pot descobrir si fa recerca al Centre d’Estudis Històrics Internacionals del Pavelló de la República. Dins d’un seguit de caixes de cartró col·locats en uns estants despersonalitzats, hi trobarà papers que permeten conèixer l’obra de Valverde i la seva personalitat i també els temps que va viure. Li permetrà conèixer des d’un minaret privilegiat la trajectòria d’un escriptor notable format en un temps d’una densa foscor, els afanys d’un dels lectors espanyols més lúcids de la gran literatura moderna i contemporània europea. Li permetrà tocar els fulls en els quals Valverde va deixar impresa la seva manera d’entendre la vida, la relació amb la literatura i la divinitat. Li permetrà escoltar els batecs de l’amistat d’un intel·lectual amb els seus col·legues, homes com Aranguren, Savater o Vargas Llosa. El llibre intenta rescatar aquests valors del Fons. Un seguit de noms i tons a través dels quals es pot escoltar la cultura de la qual venim. El llibre, a més, també, vol ser un homenatge personal a un home que va transformar l’afany de saber i la dignitat personal, juntament amb la fe, en eixos de la seva vida. El llibre vol ser el reconeixement a un mestre exemplar.

(Autor: Jordi Amat)

Comparteix

    Etiquetes:

    Comentaris

    • Joan Ferran

      29/01/2011 - 19:19

      T’agraeixo molt, Jordi, el teu record d’aquella lliço última. Gràcies. Una cordial abraçada.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús