Les causes repetides de les revoltes magribines

Les revoltes de Tunísia i Algèria tenen un punt de déjà vu que recorda les dels anys 70 i 80 i la gran revolta algeriana de l’octubre del 1988, que va suposar l’eclosió del Front Islàmic de Salvació (FIS), que posteriorment guanyaria les eleccions municipals del juny del 1990 i la primera volta de les legislatives del desembre del 1991 i va iniciar un procés de transició política que va ser avortat pel cop d’Estat del gener del 1992. Els motius, llavors i ara, són la liberalització (encariment) dels preus dels productes bàsics i la manca de llibertats. El poder és gairebé inamovible. Ben Ali va assumir el 1987 la presidència de Tunísia desplaçant Burguiba, i Buteflika, home de confiança de l’Exèrcit algerià, com ho havia estat de Bumedian, de qui va ser ministre d’Afers Estrangers i copromotor del cop d’Estat que va deposar Ben Bella el 1965, ocupa la presidència des del 1999. En suma, representants d’unes elits polítiques i militars corruptes que, amb una aparença democràtica (celebració regular d’eleccions), emmordassen les llibertats i reprimeixen durament qualsevol oposició que qüestioni els seus privilegis.

Però també hi ha fenòmens nous que ja apareixien a les protestes d’Aaiun del novembre passat, com la importància de la massiva participació dels joves, sovint llicenciats a l’atur sense cap perspectiva de trobar feina, que escampen la seva protesta per la xarxa informàtica desterrant l’opacitat informativa dels governs (a Tunísia, el grup Anonymus va deixar cegues webs del Govern i del president de la República). Un altre fenomen és la poca sensibilitat pels drets humans que denoten les desproporcionades reaccions de les forces de seguretat. A més, i malgrat saber que Europa no és El Dorado, el relat de familiars i amics emigrats i la informació que arriba a través de les parabòliques permeten les comparacions, destapen les insuficiències i les mancances democràtiques dels règims magribins i justifiquen les protestes.

Les revoltes qüestionen una vegada més uns règims privilegiats per la Unió Europea, que els considera un fre contra l’ascens de l’islamisme radical, i que en realitat són un succedani barroer de l’Estat de dret i democràtic on, en darrera instància, són l’Exèrcit i les forces de seguretat els que tutelen tota la vida política. A l’altre extrem, hi ha la gran majoria de la població, que, a pesar de la riquesa que tenen tots aquests països (el cas més rellevant és el d’Algèria, que l’any 2009 va ser el quart exportador de gas del món i el vuitè de petroli), pateix unes condicions de vida molt i molt dures: atur, manca d’habitatges dignes, pobresa, conculcació dels drets humans i de les llibertats. Però les velles elits dirigents s’aferren al poder, són incapaces de renunciar als seus privilegis i responen a les legítimes aspiracions de la població amb noves dosis de repressió. Unes revoltes ciutadanes que, sense una resposta política justa, són camp adobat per a l’ascens d’opcions més radicals.

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article aparegut originalment a El Periódico el 9 de gener de 2011]

Comparteix

    Etiquetes:

    Comentaris

    • Paco

      10/01/2011 - 22:00

      És un plaer comptar amb articles com aquest. És un plaer que al web de Sàpiens puguem llegir opinions de persones com l’Antoni Segura.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús