Arxiu del mes: gener 2011

Teheran-Washington, 30 anys després

dilluns, 31/01/2011

Feia sol però el matí era fred quan Ronald Reagan contemplà la multitud que omplia el passeig de l’East Mall i l’esplanada del monument a Washington mentre prestava jurament com a quarantè president dels Estats Units. Després pronuncià el discurs d’investidura, «cap arsenal, cap arma de cap dels arsenals del món, és tan formidable com la voluntat i el coratge moral dels homes i les dones lliures… Que se n’assabentin els que practiquen el terrorisme i oprimeixen els nostres veïns». Jimmy Carter, abrigat amb una gavardina de color tabac, no l’escoltava, ja que només estava pendent de les notícies de Teheran. Poc després arribava la confirmació: l’avió algerià que transportava els ostatges cap a la base de Wiesbaden (República Federal d’Alemanya) havia sortit de l’espai aeri iranià. Acabava així el malson dels 52 ostatges (13 dones i afroamericans havien estat alliberats el novembre de 1979, i un ostatge malalt, l’11 de juliol de 1980) segrestats durant 444 dies a l’ambaixada dels Estats Units a Teheran. Era el 20 de gener de 1981.

L’ocupació havia començat el 4 de novembre de 1979 i havia estat planificada per un grup d’estudiants -entre els quals molts situen Mahmud Ahmadineyad, l’actual i controvertit president iranià-, com una acció simbòlica destinada a donar suport al sector més radical del clergat xiïta en la soterrada lluita pel poder que seguí a la revolució. S’havia concebut com una operació destinada a durar pocs dies, i que, sens dubte, concitaria l’adhesió de tots els grups polítics ja que no es perdonava als Estats Units la participació de la CIA en el complot que acabà amb el Govern nacionalista de Mohammad Mossadegh el 1953. El segrest, tanmateix, s’allargà durant més d’un any arran del trasllat del xa als Estats Units, del suport de l’aiatol·là Khomeini a l’ocupació i de la desafortunada operació de rescat que intentà el president Carter l’abril del 1980.

La revolució de l’Iran trencà el ja prou fràgil equilibri geopolític de l’Orient Mitjà que, des de la independència d’Israel el 1948, havia conegut quatre guerres entre àrabs i israelians i, des del 1975, una guerra civil al Líban que es perllongaria fins al 1989-1991. Fou en el context d’aquesta guerra civil on el 1983 feia la seva aparició el radicalisme xiïta, amb connexions amb Teheran i Damasc, en forma d’atemptats suïcides contra l’ambaixada dels Estats Units i les casernes de les tropes nord-americanes, franceses i israelianes al Líban. El balanç, gairebé 450 morts.

L’ocupació de l’ambaixada provocà la ruptura de relacions diplomàtiques entre Washington i Teheran i els atemptats del 1983 contribuïren a fer encara més difícils aquestes relacions. Des de llavors, els Estats Units han acusat l’Iran de finançar el terrorisme internacional i han decretat mesures d’embargament en diverses ocasions (1979-80, 1987, 1995 i 1997), tot i que aquestes es van suavitzar a partir de l’any 2000 -i posteriorment del 2008.

L’actitud actual de Washington pivota sobre el record de l’ocupació de l’ambaixada ara fa 30 anys i sobre dues acusacions. D’una banda, l’amenaça que suposa el desenvolupament d’un programa nuclear iranià amb finalitats militars. Des de la perspectiva iraniana aquest programa hauria de garantir la seguretat del país en una regió del món en què existeixen potències nuclears regionals (incloent-hi el Pakistan, un país de majoria sunnita en procés de fallida) i, en certa mesura, és una actitud independent de la naturalesa del règim. De l’altra, es destaca el finançament de l’Iran a organitzacions com Hezbol·là o Hamàs, que, sovint, s’inclouen en el capmàs del terrorisme internacional. S’oblida, però, que aquestes s’insereixen en el marc d’un conflicte d’ocupació territorial on gairebé ningú actua d’acord amb la legalitat internacional i que la principal icona del terrorisme internacional, Al-Qaida, és profundament i bel·ligerantment antixiïta, de manera que la majoria de les víctimes d’Al-Qaida s’han produït en països musulmans. En suma, el caràcter profundament sectari i antixiïta d’Al-Qaida fa impossible qualsevol aproximació amb el radicalisme xiïta i, àdhuc, amb organitzacions sunnites que actuen en el marc d’un conflicte d’ocupació (a l’Iraq les milícies sunnites, després d’una efímera aliança inicial, han acabat combatent les forces d’Al-Qaida).

En definitiva, tal com concloïa l’Informe Baker-Hamilton (desembre del 2006), Washington haurà de comptar amb Teheran per sortir de l’Iraq i haurà de posar en pràctica polítiques multilaterals regionals per resoldre la conflictiva situació de l’Orient Mitjà. I ho haurà de fer sense legitimar un règim teocràtic que emmordassa, empresona i assassina l’oposició (com va fer amb la revolta posterior a les eleccions del 2009) i practica una terrible discriminació de gènere; però, per guanyar credibilitat, hauria de distanciar-se també d’altres règims aliats que conculquen els valors democràtics i els drets humans, retallen les llibertats i practiquen una discriminació de gènere igualment terrible.

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article publicat a El Periódico de Catalunya el 20 de gener de 2011]

Història d’un vers, sentit d’un llibre

dilluns, 24/01/2011

Quan el professor Andreu Mayayo em va fer la proposta de preparar un “Paper del Pavelló de la República” centrat en el Fons José María Valverde, ell, sense que ho pogués saber, va ser com si premés un interruptor oblidat de la meva memòria i s’encengués un llum que feia temps que estava apagat. La llum d’un vers de Valverde: “Déjate llevar de la mano por el gran ángel del lenguaje”. Voldria explicar perquè aquest dictum rilkeà encapçala l’edició de documents que he tingut l’honor de preparar. La primera vegada que vaig sentir aquest vers de Ser de palabra va ser a la lliçó de comiat de COU que va dictar Joan Ferran, el nostre professor de Filosofia als Escolapis del carrer de la Diputació. Molts dels estudiants reunits aquell dia a la sala d’actes vam quedar corpresos per l’emoció amb la qual el Joanfa recitava aquell vers, ens explicava quin sentit havia tingut l’afanya de saber a la seva vida i ens el llançava com un manament per a la nostra nova etapa com a estudiants universitaris. Aquell estiu, després de la Selectivitat, vaig canviar la meva primera opció a l’hora d’escollir carrera –Periodisme- i em vaig matricular a Filologia Hispànica. És una decisió que em va canviar la vida.

El 12 de juliol de 1997 vaig comprar-me un exemplar de l’Antologia dels seus versos que Valverde mateix havia preparat per a l’editorial Cátedra. A la pàgina 156 hi vaig trobar aquell vers que sempre he volgut fer meu, llegint-lo com una proclama d’exigència ètica i d’autenticitat amb un mateix. Per això, nou anys després, l’estiu del 2006, explicant qui era com sentia la meva vocació, el vaig repetir davant de la comissió que avaluava els candidats que ens presentàvem a una plaça de professor de literatura hispànica. No vaig guanyar el concurs i tot semblava indicar que així la meva vida tornava a canviar. Que la possibilitat d’encarrilar la meva vocació a través de l’estudi de la literatura s’estroncava. Sortosament, però, no ha estat així. Tal vegada m’acompanyi no l’àngel de la guarda sinó el fidel àngel del llenguatge, amb qui no he deixat de creure.

Durant els anys de carrera, després de classe, agafava la línia d’autobús 64 per anar cap a casa als meus pares. Pujava tot el carrer Aribau i una mica abans d’arribar a la Via Augusta passava per davant de l’edifici on havia viscut Valverde els darrers anys de la seva vida. Durant molt de temps, a la paret d’aquella casa, es van conservar unes pintades en record del poeta: Nulla estetica sine etica. Eren unes lletres negres al damunt d’una paret grisa. La frase, llegida dia rere dia, sense saber quin era el seu origen, em semblaven una altra interpel·lació moral. Com ho serien els poemes de Luis Cernuda, a qui Valverde va llegir tan aviat. Sense talent per a la creació, aquest era el sentit que volia donar a l’estudi de la literatura. Lligar ètica i estètica. No entendre l’una sense l’altra. M’havia de servir no per ser millor persona (una objectiu que hauríem de compartir tots) sinó per exigir-me més a mi mateix, per reforçar l’exigència de dignitat que neix del saber aprofundit de les veritats complexes i entrelligades d’un mateix i dels altres. Així he volgut construir la meva vocació com a filòleg primer, després com a historiador de la literatura i a partir d’aquí com a biògraf i historiador de la vida intel·lectual catalana i espanyola de la segona meitat de segle XX.

El llibre Fragments d’una biografia intel·lectual que he preparat a partir dels materials conservats al Fons José María Valverde vol oferir al lector un tast d’allò que pot descobrir si fa recerca al Centre d’Estudis Històrics Internacionals del Pavelló de la República. Dins d’un seguit de caixes de cartró col·locats en uns estants despersonalitzats, hi trobarà papers que permeten conèixer l’obra de Valverde i la seva personalitat i també els temps que va viure. Li permetrà conèixer des d’un minaret privilegiat la trajectòria d’un escriptor notable format en un temps d’una densa foscor, els afanys d’un dels lectors espanyols més lúcids de la gran literatura moderna i contemporània europea. Li permetrà tocar els fulls en els quals Valverde va deixar impresa la seva manera d’entendre la vida, la relació amb la literatura i la divinitat. Li permetrà escoltar els batecs de l’amistat d’un intel·lectual amb els seus col·legues, homes com Aranguren, Savater o Vargas Llosa. El llibre intenta rescatar aquests valors del Fons. Un seguit de noms i tons a través dels quals es pot escoltar la cultura de la qual venim. El llibre, a més, també, vol ser un homenatge personal a un home que va transformar l’afany de saber i la dignitat personal, juntament amb la fe, en eixos de la seva vida. El llibre vol ser el reconeixement a un mestre exemplar.

(Autor: Jordi Amat)

Economía franquista y corrupción: un llibre per entendre per què amb Franco vivíem pitjor

dilluns, 17/01/2011

El Franquisme era una Dictadura però…ens va portar el creixement econòmic. Amb l’objectiu de desmuntar meticulosament aquesta fal·làcia, molt estesa en determinats sectors de l’opinió pública, els professors de la Universitat de Barcelona i membres del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la mateixa universitat (CEHI-UB) Andreu Mayayo, Paola Lo Cascio i José Manuel Rúa, acaben de publicar el llibre Economía franquista y corrupción (Flor del viento, 2010). Es tracta d’un llibre divulgatiu destinat a un públic no especialitzat, però interessat en conèixer les claus del nostre passat més recent, un llibre per a un lector, com diu el subtítol de la portada, no economista i no franquista.

A partir de la recopilació i la síntesi dels treballs més destacats i novedosos sobre la política econòmica de la Dictadura i les seves repercussions en la vida quotidiana dels espanyols, els tres historiadors vinculats al CEHI posem damunt la taula un fet inqüestionable: la Dictadura, sustentada per definició en l’interès d’una minoria privilegiada, va retardar el creixement econòmic espanyol i ens va allunyar dels nivells de vida del nostre entorn europeu. Entre moltes altres coses, el que explica aquest llibre és que aquesta minoria privilegiada tenia noms i cognoms: els grans propietaris agrícoles i industrials. La corrupció i la misèria dels anys de la postguerra van ser el millor camp de cultiu per a l’enriquiment d’uns pocs davant la fam generalitzada de la majoria de la població, un enriquiment que posava de manifest el caràcter genuí del franquisme com a Dictadura de classe.

I aquí apareix un concepte fonamental del règim: la corrupció, una malaltia a eradicar en el sistema democràtic, però part integrant indissoluble del codi genètic de les dictadures. D’acord amb això, fent nostres les paraules de Jordi Pujol sobre el Dictador l’abril de 1960, el Dictador, a més d’un opressor, era un corruptor.

La conclusions d’aquest treball acadèmic amb vocació d’arribar al gran públic, són tan clares com contundents: la Dictadura va retardar la modernització econòmica i social d’Espanya, va propiciar un desenvolupament amb alts costos socials i territorials, i va augmentar les desigualtats en la distribució de la renda del país.

Comptat i debatut: amb Franco vivíem pitjor…fins i tot, en l’àmbit econòmic..

(Autor: Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona. CEHI-UB)

El Sudan del Sud decideix

dijous, 13/01/2011

El 9 de gener de 2005 Ali Osman Taha, vicepresident del Sudan, i John Garang, líder de l’Exèrcit/Moviment d’Alliberament del Poble del Sudan (SPLA/M), signaven a Nairobi (Kenya), en presència del secretari d’Estat dels EUA Colin Powell, l’acord general de pau que posava fi a la segona guerra civil sudanesa, però que deixava viu el conflicte de Darfur. El Consell de Seguretat de l’ONU (resolució 1.590, 24 de març de 2005) i la comunitat internacional van donar el seu beneplàcit a l’acord. Prèviament, el 20 de juliol de 2002, el govern sudanès i el SPLA/M havien signat el protocol de Matxakos (Kenya) que reconeixia a la població del sud el dret a l’autodeterminació sis anys després d’arribar a un acord definitiu.

Diumenge passat començava el referèndum que, segons totes les previsions, conduirà a la proclamació de la independència el 9 de juliol. Per primera vegada es trencarà l’acord de l’Organització per a la Unitat Africana que proclamava la intangibilitat de les fronteres heretades del colonialisme per evitar enfrontaments a l’Àfrica (el Caire, 21 de juliol de 1964). Tanmateix, el continent no s’ha lliurat de patir alguns dels conflictes més sagnants del segle passat mentre s’enfonsava en la pobresa. Sudan no és pas l’excepció: dues guerres civils (1956-1972 i 1983-2005) entre el nord (musulmà i centre del poder polític) i el sud (cristià, animista i musulmà), que han causat més de dos milions de morts; 4,9 milions de desplaçats interns (sobre un total de 44 milions); un dels països més pobres del món (el lloc 150 sobre 182 segons Nacions Unides); 58 anys d’esperança de vida; 39% d’analfabetisme (48% les dones). Al sud (9 milions d’habitants, 4 milions amb dret a vot) les dades són esfereïdores: un 90% de la població per sota el llindar de la pobresa; un 50% sense aigua potable; elevada mortalitat relacionada amb la gestació; un 10% de nens vacunats.

A les diferències tribals, religioses i geogràfiques (un nord desèrtic i un sud ric en aigua) s’hi afegeix la pugna pel control de les reserves de petroli (les exportacions aporten el 60% dels ingressos del país i el 98% al sud), concentrades a la regió de Darfur, de futur encara incert, i, sobretot, amb el 80% del total, al sud i a la regió fronterera d’Abyei, on s’ha posposat el referèndum per decidir on s’integra. El petroli surt al mar Roig per Port Sudan, la qual cosa ha beneficiat més Khartum que no pas Juba, la capital del sud. I, tanmateix, el president Omar al-Bashir s’ha compromès a respectar el resultat del referèndum, pressionat per la comunitat internacional –està acusat de genocidi a Darfur pel Tribunal Penal Internacional– i per la promesa de Barack Obama de retirar el Sudan de la llista negra en què va ser inclòs per haver donat refugi a Ossama bin Laden a la primera meitat dels noranta. I darrere el petroli l’ombra allargada de Washington (i de les veïnes Uganda i Kenya –en el futur el petroli podria sortir pel port de Lamu–), que dóna suport al referèndum, i de Pequín, que no s’hi oposa.

La independència obre, però, moltes incerteses, des de possibles conflictes tribals interns a l’acció de grups fonamentalistes violents alimentats pel nord o a una possible reacció hostil del món àrab i, sobretot, al repte del nou govern de bastir un país des de gairebé el no-res. Recursos no en manquen, però les necessitats són moltes. La independència és una oportunitat per superar-les i passar full d’un passat de guerra i misèria. Caldrà veure si la comunitat internacional està a l’altura de les circumstàncies i, més enllà dels interessos petroliers, manté el seu suport el dia després. No es pot abocar el sud del Sudan a ser un estat fallit més de l’Àfrica.

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article aparegut originalment al diari Avui el 13 de gener de 2011]

Les causes repetides de les revoltes magribines

dilluns, 10/01/2011

Les revoltes de Tunísia i Algèria tenen un punt de déjà vu que recorda les dels anys 70 i 80 i la gran revolta algeriana de l’octubre del 1988, que va suposar l’eclosió del Front Islàmic de Salvació (FIS), que posteriorment guanyaria les eleccions municipals del juny del 1990 i la primera volta de les legislatives del desembre del 1991 i va iniciar un procés de transició política que va ser avortat pel cop d’Estat del gener del 1992. Els motius, llavors i ara, són la liberalització (encariment) dels preus dels productes bàsics i la manca de llibertats. El poder és gairebé inamovible. Ben Ali va assumir el 1987 la presidència de Tunísia desplaçant Burguiba, i Buteflika, home de confiança de l’Exèrcit algerià, com ho havia estat de Bumedian, de qui va ser ministre d’Afers Estrangers i copromotor del cop d’Estat que va deposar Ben Bella el 1965, ocupa la presidència des del 1999. En suma, representants d’unes elits polítiques i militars corruptes que, amb una aparença democràtica (celebració regular d’eleccions), emmordassen les llibertats i reprimeixen durament qualsevol oposició que qüestioni els seus privilegis.

Però també hi ha fenòmens nous que ja apareixien a les protestes d’Aaiun del novembre passat, com la importància de la massiva participació dels joves, sovint llicenciats a l’atur sense cap perspectiva de trobar feina, que escampen la seva protesta per la xarxa informàtica desterrant l’opacitat informativa dels governs (a Tunísia, el grup Anonymus va deixar cegues webs del Govern i del president de la República). Un altre fenomen és la poca sensibilitat pels drets humans que denoten les desproporcionades reaccions de les forces de seguretat. A més, i malgrat saber que Europa no és El Dorado, el relat de familiars i amics emigrats i la informació que arriba a través de les parabòliques permeten les comparacions, destapen les insuficiències i les mancances democràtiques dels règims magribins i justifiquen les protestes.

Les revoltes qüestionen una vegada més uns règims privilegiats per la Unió Europea, que els considera un fre contra l’ascens de l’islamisme radical, i que en realitat són un succedani barroer de l’Estat de dret i democràtic on, en darrera instància, són l’Exèrcit i les forces de seguretat els que tutelen tota la vida política. A l’altre extrem, hi ha la gran majoria de la població, que, a pesar de la riquesa que tenen tots aquests països (el cas més rellevant és el d’Algèria, que l’any 2009 va ser el quart exportador de gas del món i el vuitè de petroli), pateix unes condicions de vida molt i molt dures: atur, manca d’habitatges dignes, pobresa, conculcació dels drets humans i de les llibertats. Però les velles elits dirigents s’aferren al poder, són incapaces de renunciar als seus privilegis i responen a les legítimes aspiracions de la població amb noves dosis de repressió. Unes revoltes ciutadanes que, sense una resposta política justa, són camp adobat per a l’ascens d’opcions més radicals.

(Autor: Antoni Segura i Mas)

[Article aparegut originalment a El Periódico el 9 de gener de 2011]