El Procés 1001: Justícia franquista vs. Solidaritat obrera…i amb els obrers

Tal dia com avui, 37 anys endarrere, la pràctica totalitat de la direcció de Comissions Obreres (CC.OO) seia a la banqueta dels acusats davant del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), un organisme judicial franquista creat per reprimir l’oposició democràtica amb especial predilecció pel moviment obrer, el veritable mal de cap de la Dictadura.

Els processats, que passarien a ser coneguts com els Deu de Carabanchel, formaven part de la Coordinadora Nacional de Comissions Obreres i havien estat detinguts el 24 de juny de 1972 a la residència de la congregació religiosa dels Oblats de Pozuelo de Alarcón, a prop de Madrid. Els detinguts eren Marcelino Camacho, Eduardo Saborido, Nicolás Sartorius, Francisco García Salve, Fernando Soto, Juan Muñiz Zapico, Francisco Acosta, Miguel Ángel Zamora, Pedro Santiesteban i Luis Fernández. La delegació catalana, integrada per Cipriano Garcia, José Luis López Bulla i Armando Varo, va escapar a la batuda policial. Tal i com recorda un dels tres afortunats, en López Bulla, la presència de diversos furgons de policia a la plaça del poble els va posar sobre alerta. Els seus pitjors pronòstics es confirmaren quan van escoltar a un paleta, que havia fixat la mirada en els tres sindicalistes catalans, com explicava als seus companys de feina que la batuda anava dirigida contra uns traficants de droga, afegint: “A la policia les falta detener a los de Barcelona”. L’avís era prou clar: calia oblidar la reunió i abandonar el poble.

El mateix dia que començà el judici del Procés 1001/72, 20 de desembre de 1973, un succés inesperat va provocar el seu ajornament per unes hores: el president del govern i mà dreta del Dictador, l’almirall Luis Carrero Blanco, patia un atemptat mortal perpetrat per ETA que situava als sindicalistes encausats en un escenari polític i judicial summament difícil, per les ànsies de revenja del règim de Franco. Les condemnes finals van reflectir aquestes ànsies de revenja amb unes penes que sumaven més de 160 anys de presó entre els deu encausats.

Els Deu de Carabanchel esdevingueren un símbol a Espanya i a l’exterior de la lluita per la llibertat sindical i la democràcia. Entre tots ells, despuntava la figura del líder de CC.OO. La trajectòria històrica del recentment desaparegut Marcelino Camacho (Osma la Rasa, Soria, 1918 – Madrid, 2010), sintetitza, en paraules de l’actual Secretari General de CC.OO Ignacio Fernández Toxo, la vida i destí dels treballadors espanyols al segle XX. Camacho, combatent  republicà a la Guerra Civil, militant del PCE des de l’any 1935, represaliat polític de la Dictadura als camps de treball del nord d’Àfrica, i organitzador a començaments dels 60, des del seu activisme a l’empresa de motors Perkins Hispania, de les Comissions Obreres del Metall a Madrid; va esdevenir la cara pública més visible del moviment socio-polític de les Comissions Obreres, una organització que partia del món del treball però incorporava les reivindicacions polítiques democràtiques al full de ruta del moviment obrer, alhora que estenia la seva influència amb les Comissions Obreres de Barri, tot un precedent de les Associacions de Veïns. CC.OO era la millor expressió d’un nou moviment obrer que aprofitava l’entramat legal i institucional del Sindicat Vertical franquista per arribar en millors condicions a connectar amb els treballadors (ocupant càrrecs com els enllaços i els jurats sindicals), dins d’una dinàmica que conjugava legalitat i clandestinitat. Un moviment obrer que basava el seu funcionament en l’assemblea deliberativa al centre de treball i partia de l’experiència compartida a l’àmbit laboral. Aquesta experiència compartida, queda magníficament descrita per les paraules de ja esmentat J. L. López Bulla, quan afirma que “un partido se puede improvisar de la noche a la mañana, incluso obtener unos resultados electorales dignos […] pero un sindicato no. Un sindicato necesita mucha memoria colectiva acumulada y esa memoria colectiva no quiere decir tiempo, sólo ni principalmente. Quiere decir el ejercicio del conflicto, el ejercicio de la representatividad…pero por qué? Porqué el hecho social se caracteriza por una democracia próxima, una democracia vecina. Si yo todos los días te veo en el mismo trabajo, si yo todos los días te pido un favor, si yo todos los días te veo en la cafetería, si yo todos los días te veo en los innumerables centros de concentración de la fábrica fordista que hace que en un metro cuadrado estemos trabajando 50.000 personas, y como el ruido de las máquinas es tan grande no nos oye la policía, parece que estoy contigo desde el nacimiento de los tiempos”. I efectivament, Marcelino Camacho era una d’aquestes persones que semblava que estiguessin al teu costat des del naixement dels temps.

A nivell internacional el judici tingué un important ressò mediàtic i desfermà una onada de solidaritat amb els lluitadors antifranquistes. Les accions de protesta i solidaritat amb els represaliats portaren a una important reducció de les condemnes per part del Tribunal Suprem mesos després, i finalment, després de la mort del Dictador, al seu alliberament al novembre de 1975 mitjançant un indult reial. En el context de les accions encaminades a organitzar la solidaritat internacional amb els detinguts, que incloïen reunions amb personalitats i organitzacions estrangeres, paga la pena destacar l’entrevista que mantingué Jaime Sartorius, advocat que participà en la defensa dels sindicalistes, amb el cèlebre actor nord-americà Marlon Brando, compromès amb la defensa dels drets dels afroamericans i dels indis al seu país. Brando expressà la seva solidaritat amb els sindicalistes espanyols amb la disposició a presentar-se a Madrid per assistir al judici, si era avisat amb un mes d’antelació per poder organitzar la seva agenda. Finalment el TOP convocà el judici amb cinc dies d’antelació i Brando no pogué assistir-hi. Un any abans, al 1972, s’havia estrenat la mítica pel·lícula The Godfather de Francis Ford Coppola, on el personatge d’Amerigo Bonasera acudia a sol·licitar ajuda a Don Vito Corleone (Marlon Brando) i pronunciava una frase que esdevindria llegendària en la història del cinema: “La justícia ens la farà Don Corleone”. En el cas del Procés 1001, Marcelino Camacho i els seus companys podrien  haver afirmat, sense por a equivocar-se: “La justícia…ens la farà la solidaritat de la gent”.

(Autor: José Manuel Rúa Fernández)

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús