No és la independència, són drets humans

Trenta-cinc anys després que Espanya cedís al Marroc l’administració del Sàhara Occidental, no la sobirania (no es pot cedir el que no es té), Rabat ha acabat violentament amb la protesta que es desenvolupava a uns quilòmetres d’Aaiun. En el moment d’escriure aquestes línies havia començat, tot i que amb males perspectives de continuïtat, la reunió convocada a Nova York per Christopher Ross, enviat personal del secretari general de Nacions Unides, per intentar trobar una sortida al conflicte en el marc del pla de pau de l’ONU -que va ser acceptat per les parts- del 1988, que, malgrat els canvis introduïts (acords de Houston del 1997, plans Baker I i II del 2001 i 2003), també inclou la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. És molt difícil no relacionar la intervenció d’ahir contra el campament d’Aaiun amb la intenció de fer fracassar la reunió. Rabat continua creient que l’statu quo vigent afavoreix la seva intenció d’annexionar-se definitivament l’excolònia espanyola.

Fins fa uns quants anys, l’statu quo afavoria el Marroc. Però els càlculs de Rabat van començar a saltar pels aires el 2005 amb la primera intifada d’Aaiun. El que Rabat no va entendre en aquell moment -i continua sense entendre ara- és que ja no s’enfronta a un grup polític sorgit del desengany de les promeses incomplertes per part de l’antiga potència colonial, sinó que s’enfronta a uns joves nascuts ja sota l’administració marroquina que reivindiquen el que hauria de ser normal: el final de la discriminació contra els sahrauís, la igualtat d’oportunitats, l’accés a un lloc de treball i a una vivenda dignes, la llibertat d’expressió i el respecte als drets humans. Els acampats d’Aaiun no estaven demanant la independència, sinó que demanaven uns drets bàsics i fonamentals que qualsevol Estat de dret hauria de respectar. Tot i amb això, la resposta de Rabat ha estat molt poc intel·ligent: acabar per la força amb la protesta, amb un resultat encara incert de morts i ferits.

La ministra espanyola d’Afers Estrangers, Trinidad Jiménez, ha demanat calma i el manteniment de les converses de Nova York per superar la tensió creada a Aaiun. Però, la intifada ni tan sols està en mans del Front Polisario, sinó d’uns dirigents de l’interior que mostren la seva disconformitat amb les condicions de vida en què es troba la població sahrauí després de 35 anys d’administració marroquina. I això és molt més difícil de desactivar que les exigències d’independència proclamades des dels campaments de refugiats de Tindouf (Algèria), perquè no hi ha censura -Rabat impedeix l’accés dels mitjans de comunicació- que pugui ocultar el que està passant a Aaiun. La situació encara podria empitjorar si la comunitat internacional no té el coratge de comminar el Marroc a posar fi pacíficament i immediatament a la situació d’injustícia que pateixen els sahrauís. Al mateix temps, estaria bé que les associacions de drets humans marroquins demostressin la seva credibilitat denunciant el que passa al Sàhara Occidental. I encara estaria millor si Rabat mostrés intenció de rectificar.

(Autor: Antoni Segura i Mas. Article aparegut al  Periódico de Catalunya el 8 de novembre de 2010)

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    • Raquel

      10/11/2010 - 17:12

      És vergonyós que les converses s’hagin posposat un mes! quina irresponsabilitat! la població a punt d’entrar en guerra a Al Aaiun i els dirigents necessiten un mes per tornar-se a trobar… com sempre, molt lamentable el paper dels polítics. Quina decepció aquest Polisario…

    • Ernest

      12/11/2010 - 15:55

      Jo trobo pitjor que el govern espanyol sabés que ho anaven a fer i no digués res! I a sobre no ho condemnen! Al menys França sí que ho ha fet.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús