Arxiu del dilluns, 1/11/2010

Qui va construir el Valle de los Caídos?

dilluns, 1/11/2010

L’Anna Abadia feia un comentari a l’anterior post centrat en El Valle de los Caídos on planteja dues qüestions que amb el coordinador del blog hem coincidit a donar resposta. Per una banda comenta que durant la construcció de la cripta hi van morir molts dels homes que hi treballaven, que quedaren colgats en mig de la nova construcció. Per altra banda aposta per l’enderrocament del monument. Anem per parts.

Al voltant del Valle de los Caídos s’ha anat creant tota una llegenda negra en què, com en totes les llegendes, hi ha una base de veritat que s’ha anat amplificant fins a convertir-se en quelcom que cada cop més sembla que no s’ajusta a la realitat. Durant els anys de la seva construcció (1940-1958) i posteriorment, la idea que a Cuelgamuros hi havien mort milers d’homes forçats a treballar-hi fou atiada per pel·lícules, exposicions, algun programa de televisió… I amb aquesta idea també anà creixent la llegenda negra que molts d’ells havien estat sepultats entre els seus murs. Certament al Valle hi van treballar penats, i sí, n’hi van morir, però ni molt menys van ser milers, ni centenars, i encara menys van ser enterrats entre els seus murs: amb els ossos que es traslladaren a partir de 1958 el dictador en tenia prou.

Els autors que més han estudiat aquest aspecte (Daniel Sueiro el 1977 i Fernando Olmeda el 2009), constaten que fins l’any 1942 hi va haver Batallons de Treballadors destinats a la construcció, i que posteriorment foren presos amb condemna ferma per “Auxilio a la Rebelión” els qui hi foren traslladats per tal que la feina els disminuís els anys de presó als que havien estat condemnats. A partir, però, de 1950 tots els treballadors son homes lliures amb sou que, a més, viuen al poble que degut a l’allargament de les obres ha nascut a la falda de la muntanya de Cuelgamuros. Quants homes van morir durant aquests anys? Doncs tot indica, fins avui mateix, que foren pocs. Tant Sueiro com Olmeda aporten la dada de 14, sí, 14 morts. Tot i que alhora tots dos informen que no han pogut establir aquesta dada a partir de documentació, sinó de testimonis, en aquest cas de presoners que hi van treballar i, sobretot, dels metges que hi van estar destinats, i també accepten que no és, ni molt menys una dada definitiva, atès que els testimonis dels metges només es tenen des de 1944. Quants morts hi va haver abans? Avui per avui no es pot donar la xifra exacta, però tot indica que no són els milers que la llegenda negra del Valle ha anat engrandint amb el temps. Ara bé, sí que cal tenir en compte dues coses: segurament quan finalment es conegui la xifra exacta de morts durant la construcció del Valle de los Caídos, aquesta serà molt menor a les que fins ara s’han donat sobre dimensionades. Però s’haurà de tenir molt en compte també, les morts que mai no es podran arribar a xifrar, les d’aquells que no van morir directament al Valle però que o bé van ser ferits i van morir posteriorment a un hospital de Madrid o bé van emmalaltir de problemes pulmonars greus pel fet d’haver de respirar constantment la pols de granit que la perforació de la roca comportava.

L’altra qüestió que planteja l’Anna Abadia és què fer amb el monument, tot proposant el seu enderrocament. Molta gent aposta per aquesta opció, i molta altra gent es pregunta per què l’Estat no actua més enllà del que ha fet a partir de l’anomenada “Ley de la memória histórica”, prohibint les manifestacions feixistes. Altres persones aposten per la museïtzació del complex, i altres per deixar-ho tal i com està. Què farà l’Estat? Doncs, avui per avui, l’Estat poca cosa hi pot fer degut a la gran complexitat jurídica i religiosa que envolta el monument. Entre altre coses cal tenir en compte que la gestió del Valle de los Caídos pertany, des de l’any 1982, a Patrimonio Nacional, quan aquest i altres béns que pertanyien a Franco i a la Corona espanyola son cedits a l’Estat; el poble que va néixer dins el recinte de Cuelgamuros encara existeix i els treballadors de Patrimonio Nacional que vulguin tenen la opció de viure-hi amb certs avantatges i, finalment, una comunitat benedictina hi té seu i es l’encarregada de l’aspecte religiós del Valle que, no ho oblidem, està reconegut pel Vaticà com a Cripta. Què pot fer l’Estat? Més enllà d’opinions molt diverses de tothom, té les mans bastant lligades per la pròpia idiosincràsia que el Valle ha anat gestant al seu voltant.

Però una cosa és el Valle de los Caídos globalment i una altra són aspectes puntuals com les restes òssies que conté. Restes repartides en vuit criptes i de les que s’ha donat una xifra total oficial: 33.847. D’aquestes, 21.317 estan identificades, mentre que 12.530 serien d’identificació desconeguda i, per tant, restes bàsicament de soldats republicans. És possible que a nivell governamental sigui difícil actuar al Valle de los Caídos, decidir si es tanca o no per sempre, si s’enderroca o es fa un museu, si es manté o no com a indret religiós… Però el que és clar és que respecte les restes es pot actuar: si és un cementiri la Llei de Policia Mortuòria és aplicable i per tant s’hi pot actuar; si no és considerat com un cementiri… aleshores per què s’hi ha de mantenir unes restes que les darreres informacions publicades diuen que les caixes amb les que van ser col·locades (de fusta de pi –vegeu la fotografia del post anterior-) s’han desfet i han convertit les estances, totes elles malaltes d’humitat, en una gran muntanya d’ossos barrejats? Indubtablement, els familiars dels qui hi són, fossin o no franquistes, si coneguessin com estan actualment les restes voldrien alguna actuació que els tornés la dignitat, en alguns casos atorgada al règim sense saber que aquest la denigraria; en molts altres usurpada pel dictador.

(Autora: Queralt Solè i Barjau)