Arxiu del mes: novembre 2010

Independentistes des de 1931. Una perspectiva històrica.

divendres, 26/11/2010

La setmana passada, tot coincidint amb la recta final de la campanya electoral, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)  publicà un vídeo encapçalat pel lema Independentistes des de 1931. Una vegada transcorreguda la jornada electoral del 28-N creiem que cal  emprar el prisma de  l’historiador per tal  d’atorgar la perspectiva històrica  que es mereix aquesta afirmació.

El naixement d’ERC fou a conseqüència de la celebració de la Conferència d’Esquerres Catalanes, convocada pels dies 17,18 i 19 de març de 1931, amb la finalitat de formar un partit polític amb una certa homogeneïtat per a les eleccions municipals del 12 d’abril d’aquell any, les quals, mercès al triomf de les forces republicanes i progressistes, acabarien amb la monarquia d’Alfons XIII i la proclamació de la IIª República.

A grans trets el partit estava format per 4 grans grups. El primer era el de les persones agrupades entorn del grup “L’Opinió”, nom que venia donat per la publicació homònima apareguda per primera vegada el febrer de 1928. El seu objectiu era la lluita contra la dictadura de Primo de Rivera i políticament eren republicans d’esquerra. Els membres més destacats eren Joan Casanovas, Joan Lluhí i Vallescà i Antoni Xirau, entre d’altres. Estat Català, una organització separatista encapçalada per Francesc Macià, personatge que esdevingué símbol del nacionalisme català a la fi de la dictadura primorriverista, que comptava amb el suport de figures com Ventura Gassol, Jaume Aiguadé o Josep Dencàs, formava el segon gran grup que s’integrà a ERC. El tercer corrent era aquell que procedia del Partit Republicà Català, partit lligat a l’obrerisme i a l’associacionisme rabassaire, dirigit per Lluís Companys. Finalment hi havia els centres republicans i catalanistes escampats per tot el país, hereus de la tradició republicana federal nascuda a cavall entre el vuit-cents i el nou-cents, tots ells adherits entusiastament al nou partit que esdevingué la força hegemònica a Catalunya durant els anys 30. L’ERC d’aleshores no era independentista, per bé que personatges com Daniel Cardona, Josep Dencàs o el mateix Francesc Macià sí que ho eren. De les quatre grans famílies d’ERC, només la procedent d’Estat Català era strictu sensu separatista. Per tant, a ERC hi havia independentistes, però això no significa que fos aleshores un partit independentista.

És més: una de les característiques que van definir la política d’Esquerra Republicana de Catalunya durant la IIª República fou la participació en la política espanyola, tot refermant el moviment nacionalista. El mateix Lluís Companys fou ministre de Marina del govern espanyol entre el 12 de juliol i el 12 de setembre de 1933 (veure fotografia que acompanya aquest article). Miquel Santaló, diputat d’ERC, conseller primer de la Generalitat encapçalada per Macià i membre del Comitè executiu del partit, fou Ministre de Comunicacions durant el govern d’Azaña; Joan Lluhí i Vallescà ocupà diferents ministeris durant el govern del Front Popular a 1936; el fundador d’ERC, alcalde de Barcelona entre 1931-1934 i diputat, Jaume Aiguadé i Miró, fou també Ministre de Treball amb el govern de Juan Negrín; etc… El patriotisme d’Esquerra durant el període republicà es canalitzà doncs en la voluntat de modernitzar Catalunya i Espanya en tots els terrenys; en aplicar des de les institucions i des del govern els valors i principis de llibertat, igualtat i justícia social. Així ho sintetitza Josep Huguet, actual conseller d’Innovació, Universitats i Empresa en funcions per ERC: “Macià va guanyar les eleccions, no únicament per la fama dels fets de Prats de Molló. El va fer guanyar la caseta i l’hortet, és a dir, darrere hi tenia un projecte social, de dret de vot de les dones, de laïcitat, de divorci… Un projecte global de societat que va permetre que una àmplia majoria votés un projecte liderat per un independentista, malgrat que ERC llavors no ho era”.

El lligam entre independentisme i benestar col·lectiu és el que va entendre Josep–Lluís Carod – Rovira, arquitecte del tripartit, i qui ja ideà el 1998, amb Pasqual Maragall, la formació d’un govern catalanista i d’esquerres un cop finalitzés l’hegemonia convergent de Jordi Pujol. Tal com va explicar Pasqual Maragall en el discurs d’investidura com a President de la Generalitat, no era la primera vegada a la història contemporània de Catalunya que es formava un govern plural definit com a catalanista i d’esquerres. Els antecedents històrics del tripartit cal cercar-los en els governs de coalició encapçalats per Francesc Macià i Lluís Companys, formats amb majoria de consellers d’ERC juntament amb consellers socialistes com Manuel Serra i Moret, Joan Comorera o Estanislau Ruiz Ponsetí, obreristes com l’ugetista Salvador Vidal  o bé membres d’Acció Catalana Republicana com Martí Esteve. És en aquest punt on es pot discutir l’afirmació, que sovint sorgeix de les esferes més independentistes, de que Macià i Companys mai haguessin fet el tripartit amb Pasqual Maragall i José Montilla. Durant la IIª República, quan ERC va esdevenir la força hegemònica política i electoralment, ja van pactar amb socialistes catalans i forces obreristes. Sovint, però, es sosté que el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), a diferència de la Unió Socialista de Catalunya (USC), és un partit sucursalista del Partido Socialista Obrero Español (PSOE), i per tant, d’òrbita espanyola. Per discutir aquesta qüestió em remeto a unes quantes línies més amunt, quan l’Esquerra Republicana dels anys trenta no és que donés suport als governs espanyols d’Azaña i posteriorment Casares Quiroga, Largo Caballero i Negrín, sinó que en va formar part fins al punt d’ocupar diferents ministeris. Altrament, ERC formà part del Front d’Esquerres –nom que rebé a Catalunya el Front Popular-, la coalició electoral i més tard de govern, mercès a la victòria de les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936, formada per diferents partits republicans, nacionalistes, socialistes i comunistes.

És a partir de la segona meitat dels anys 80 quan el partit inicia una metamorfosi. Es mantenen les sigles del partit però té lloc una profunda renovació amb l’entrada de gent procedent de la Crida a la Solidaritat i de Nacionalistes d’Esquerra. Aquest procés va iniciar-se el 1987 amb la Crida Nacional a ERC, un manifest signat per un centenar de personalitats de la vida pública catalana, encapçalades per Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira, amb l’ objectiu que ERC aglutinés la nova generació independentista. Molts d’ells havien naufragat anteriorment amb experiències com el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN), Nacionalistes d’Esquerra o Catalunya Lliure. La formalització d’aquest procés va tenir lloc durant el 16è Congrés Nacional d’ERC, celebrat a Lleida el 18 i 19 de novembre de 1989, amb l’elecció d’ una nova direcció liderada per Àngel Colom que assumeix com a objectiu la independència de Catalunya i el convertir el partit en el pal de paller de l’independentisme català. És només a partir d’aquest moment que estatutàriament Esquerra es defineix com a força independentista.

Fa només dues setmanes, el setmanari El Temps publicava una entrevista amb el conseller en funcions  Josep Huguet on explica la conversió d’Esquerra cap a l’independentisme: “L’any 1980 l’independentisme organitzat era aproximadament un 2% de l’electorat. ERC llavors no ho era. I era un independentisme vinculat a la lluita armada. Llavors, amb l’entrada d’una nova generació a Esquerra,  amb Àngel Colom i de més gent que hi varem entrar, es fa una proposta totalment desmarcada de la lluita armada.” D’ací el paper que sempre se li ha reconegut a Àngel Colom d’integrar dins la via política  a aquells que començaven a plantejar-se la violència com a camí per assolir la independència; i a Carod-Rovira d’aplegar l’independentisme i fer de les sigles d’ERC un partit de govern. Des de diumenge passat, quantitativament Esquerra Republicana de Catalunya  ha retrocedit electoralment dues dècades. Qualitativament tot l’independentisme català ha esdevingut un moviment cívic, popular i que parteix exclusivament de vies pacífiques i democràtiques.

(Autor: Albert Planas i Serra)

Camp Definitiu. Diari d’un exiliat al Barcarès.

divendres, 26/11/2010

A finals de gener de 1939, després de la caiguda de Barcelona en mans de les tropes franquistes, es desfermà l’èxode de població civil cap a la frontera francesa, fugint de la dura repressió que imposaren els militars sollevats. També s’accelerà la retirada de l’Exèrcit Republicà, que en pocs dies arribà a la frontera amb França. Entre els més de 200.000 militars que es desplaçaven cap a la frontera francesa i que s’exiliarien al país veí, hi havia Josep Rubió i Cabeceran. Rubió havia nascut a Bellcaire d’Urgell l’any 1905. Havia estat militant de la USC i posteriorment del PSUC. Passà la frontera amb els seus companys d’unitat el dia 10 de febrer de 1939, pel pas del Coll d’Ares. Després d’unes primeres setmanes de caos i confusió als diferents camps de concentració francesos, a finals de març era instal·lat de forma permanent al camp del Barcarès, situat a la platja d’aquesta localitat rossellonesa. Començava d’aquesta manera per a Rubió (i per a centenars de milers de republicans) un internament en unes condicions infrahumanes, que no se sabia ni quan ni com acabaria, ni tampoc quin sentit tenia.

Davant d’aquesta situació, Rubió es veié amb la necessitat de plasmar en un paper aquella experiència traumàtica i inhumana per tal de transformar-la, amb l’ús de la ironia i l’humor, en una realitat acceptable. Així doncs, el 25 de maig de 1939, des del camp de concentració del Barcarès, començava la redacció de Camp Definitiu:

«Fa més de tres mesos, en la població vallespinenca que evoca tants i tants records encara, Prats de Molló, coincidíem en l’èxode procedent de la guerra espanyola cinc refugiats pertanyents a distintes unitats militars, tots ells, de dret o de fet, fills del mateix poble lleidatà: Bellcaire d’Urgell.

De Prats de Molló a Amélie les Bains, d’ací al Camp Provisional de Le Barcarés, més tard al “Camp Definitiu” del mateix nom, els cinc companys ens hem anat retrobant i junts hem anat coincidint amb altres companys fins a formar un grup d’onze components, el Grup B., unit, per raó de naixença o de veïnatge, en veritable camaraderia.

Cap dels components del Grup B. hem assolit càrrecs militars ni governatius del més petit relleu dins la República Espanyola. Podem parlar com a soldats o com a senzills ciutadans, i en intentar donar a conèixer el nostre pensament, ho fem amb la millor serenitat d’esperit, amb el mínim d’impediments, amb la màxima sinceritat, amb un mínim d’orgull, tal com correspon a uns homes lliures i de cor. Les privacions de l’exili, la severitat dels camps de concentració, no han atuït el nostre ànim, no ens han deprimit. Pel contrari, constitueixen un estimulant per a la reflexió pròpia.

El nostre objectiu és parlar dels camps de concentració francesos, (i en particular del del Barcarès), vist a través d’un reduït grup de combatents.»

Amb la seva ploma, Josep Rubió va provar de crear un món paral·lel dins les mateixes filferrades, on la dignitat humana no es veiés totalment anorreada. L’objectiu era no embogir, com els passava a tants d’altres refugiats, sobrepassats pel drama de la pèrdua de la guerra, l’exili i la vida misèrrima als camps de concentració.

D’aquesta manera naixia el diari Camp Definitiu, que és un retrat fidedigne de la vida quotidiana al camp de concentració del Barcarès. Descriu amb tot luxe de detalls els espais, els pobladors i les rutines diàries del centre d’internament. Per aquest motiu és una eina excepcional per acostar-nos d’una forma propera i humana a aquest esdeveniment històric, l’exili concentracionari francès.

Sens dubte, l’obra de Josep Rubió aporta un valor afegit a la bibliografia i els testimonis sobre l’exili republicà i per aquest motiu el Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona n’ha impulsat la seva publicació. A diferència del que succeeix sovint, es tracta del testimoni d’un soldat republicà sense responsabilitats polítiques d’alta volada, és a dir, és molt més representatiu del col·lectiu d’exiliats anònims que es varen veure obligats a travessar la frontera amb França el febrer de 1939. A més a més, ens aporta una descripció de primera mà de la vida i l’organització del camp de Barcarès en els mesos immediatament posteriors a la fi de la Guerra Civil a Catalunya. Sens dubte, es tracta d’un testimoni que enriqueix el nostre coneixement de l’exili.

Us convidem a tots a la presentació d’aquest llibre, Camp Definitiu. Diari d’un exiliat al Barcarès, que tindrà lloc el proper dijous dia 2 de desembre, a les 19 h, a la Llibreria Catalònia (Ronda de Sant Pere, 3. Barcelona). Intervindran a la presentació Jordi Rubió i Carné, fill de l’autor; Antoni Segura i Mas, autor del pròleg i director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona; i Elisenda Barbé i Pou, curadora de l’edició.

(Autora: Elisenda Barbé i Pou)

¿Qué te crees, que eres Miguel Núñez?

dilluns, 15/11/2010

El títol d’aquest post fa referència a una frase terrible pronunciada sovint per el Cap de la Brigada Politico-Social, el comissari Antonio Juan Creix, i adreçada a aquells que estaven sent apallissats, torturats, a les dependències de la Jefatura de policia a la Via Laietana de Barcelona durant les primeres tres dècades del franquisme. La frase feia referència a les salvatges tortures practicades a Miguel Nuñez, cap de l’organització comunista a Catalunya, que aquest miraculosament va resistir però a qui l’ara torturat no havia de pretendre emular.

La frase apareix repetidament en el llibre del membre del CEHI i professor de periodisme de la Universitat Rovira i Virgili, Antoni Batista, La Carta. Historia de un comisario franquista (Barcelona, Debate, 2010), una manera diferent i nova d’apropar-se al període de la història d’Espanya que va de la Guerra Civil  a la Transició utilitzant com a fil conductor la carta que el comissari Creix adreçà a Rodolfo Martin Villa, governador civil de Barcelona, el 14 de setembre de 1974 després de ser sancionat i apartat de la funció policial no pas per el tracte als detinguts sinó per una inventada malversació fons.

Com molt bé explica Antoni Batista, Antonio Juan Creix és cessat en les seves funcions senzillament perquè fa nosa a aquells membres del franquisme que veuen que no els hi tocarà altre remei que reciclar-se en demòcrates i per a lo qual necessiten començar a disposar de credencials democràtiques. La fulminació de Creix en seria una.

En certa manera el llibre és la història d’un viatge personal que comença amb el patiment de la tortura en la txeca del carrer Vallmajor a Barcelona durant la Guerra Civil, continua amb la seva conversió en perseguidor implacable dels enèmics polítics del règim a Catalunya, el País Basc i Andalusia durant el franquisme, tasca per la qual rep tota mena d’honors i premis, per finalitzar segellant passaports a l’aeroport de Barcelona defenestrat per els mateixos que just abans l’honoraven.

És un llibre imprescindible, dur, que ens passeja per allò que anomenaríem les clavegueres de l’estat franquista, que no estalvia detalls – les descripcions que inclou del tracte que patien els detinguts polítics a les comissaries són esgarrifoses –  i que conclou amb aquest fragment de la darrera conversa mantinguda per Antoni Batista amb Miguel Núñez l’1 de novembre de 2008:

-me dijiste que si te encontrabas con Creix hace veinte años, le pegabas cuatro tiros, ¿recuerdas?

-Por supuesto, perfectamente.

-Bien, pues tengo otra pregunta.

-Tu dirás.

-Si te encuentras a Creix hace veinte años, le pegas cuatro tiros. ¿Y si te encontraras a Creix ahora?

Tras un breve silencio, responde:

-Ahora, no.

Miguel Núñez moria 11 dies després en una residència geriàtrica del districte d’Horta-Guinardó a Barcelona. Antonio Juan Creix havia mort l’any 1985 a l’Hospital de la Creu Roja de la mateixa ciutat.  L’any 1958, Creix havia tingut a Núñez tres dies penjat d’una canonada de la calefacció a Via Laietana. No va parlar i quan el van treure de Jefatura per portar-lo a la presó Model, Creix, que l’esperava, li allargà la mà tot dient-li: sin rencor. Núñez la refusà responent-li que aquella mà estava tacada de sang. Una mena d’admiració estranya de Creix cap a Núñez naixé després d’aquella experiència, la qual s’expressava amb la frase ¿qué te crees, que eres Miguel Núñez? que encapçala aquest text.

(Autor: Víctor Gavín)

No és la independència, són drets humans

dimecres, 10/11/2010

Trenta-cinc anys després que Espanya cedís al Marroc l’administració del Sàhara Occidental, no la sobirania (no es pot cedir el que no es té), Rabat ha acabat violentament amb la protesta que es desenvolupava a uns quilòmetres d’Aaiun. En el moment d’escriure aquestes línies havia començat, tot i que amb males perspectives de continuïtat, la reunió convocada a Nova York per Christopher Ross, enviat personal del secretari general de Nacions Unides, per intentar trobar una sortida al conflicte en el marc del pla de pau de l’ONU -que va ser acceptat per les parts- del 1988, que, malgrat els canvis introduïts (acords de Houston del 1997, plans Baker I i II del 2001 i 2003), també inclou la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. És molt difícil no relacionar la intervenció d’ahir contra el campament d’Aaiun amb la intenció de fer fracassar la reunió. Rabat continua creient que l’statu quo vigent afavoreix la seva intenció d’annexionar-se definitivament l’excolònia espanyola.

Fins fa uns quants anys, l’statu quo afavoria el Marroc. Però els càlculs de Rabat van començar a saltar pels aires el 2005 amb la primera intifada d’Aaiun. El que Rabat no va entendre en aquell moment -i continua sense entendre ara- és que ja no s’enfronta a un grup polític sorgit del desengany de les promeses incomplertes per part de l’antiga potència colonial, sinó que s’enfronta a uns joves nascuts ja sota l’administració marroquina que reivindiquen el que hauria de ser normal: el final de la discriminació contra els sahrauís, la igualtat d’oportunitats, l’accés a un lloc de treball i a una vivenda dignes, la llibertat d’expressió i el respecte als drets humans. Els acampats d’Aaiun no estaven demanant la independència, sinó que demanaven uns drets bàsics i fonamentals que qualsevol Estat de dret hauria de respectar. Tot i amb això, la resposta de Rabat ha estat molt poc intel·ligent: acabar per la força amb la protesta, amb un resultat encara incert de morts i ferits.

La ministra espanyola d’Afers Estrangers, Trinidad Jiménez, ha demanat calma i el manteniment de les converses de Nova York per superar la tensió creada a Aaiun. Però, la intifada ni tan sols està en mans del Front Polisario, sinó d’uns dirigents de l’interior que mostren la seva disconformitat amb les condicions de vida en què es troba la població sahrauí després de 35 anys d’administració marroquina. I això és molt més difícil de desactivar que les exigències d’independència proclamades des dels campaments de refugiats de Tindouf (Algèria), perquè no hi ha censura -Rabat impedeix l’accés dels mitjans de comunicació- que pugui ocultar el que està passant a Aaiun. La situació encara podria empitjorar si la comunitat internacional no té el coratge de comminar el Marroc a posar fi pacíficament i immediatament a la situació d’injustícia que pateixen els sahrauís. Al mateix temps, estaria bé que les associacions de drets humans marroquins demostressin la seva credibilitat denunciant el que passa al Sàhara Occidental. I encara estaria millor si Rabat mostrés intenció de rectificar.

(Autor: Antoni Segura i Mas. Article aparegut al  Periódico de Catalunya el 8 de novembre de 2010)

Alemanya i la integració dels immigrants (alemanys)

dilluns, 8/11/2010

Durant les darreres setmanes, el debat públic a Alemanya sobre la immigració i els problemes del multiculturalisme va despertar un vast interès a tot el continent, especialment després de les – polèmiques – declaracions de la cancellera Angela Merkel del passat 16 d’octubre. Tot i així, no deixa de ser curiós que ningú hagi recordat que precisament la immigració, i la integració dels immigrants, van constituir un dels problemes més rellevants de la República Federal durant els seus primers anys d’existència (a partir de 1949). Ens estem referint, clarament, a la “qüestió dels expulsats” (els anomenats Heimatvertriebene), o sigui aquells alemanys (entre 12 i 15 milions en total) que – com a conseqüència de la fugida o de la posterior expulsió forçada – van haver d’abandonar, entre 1945 i 1950, les seves terres per refugiar-se, majoritàriament, al territori de la mateixa RFA.

Qui eren aquests alemanys expulsats? En primer lloc, eren els habitants de les antigues províncies orientals del Reich (Prússia, Silèsia, Pomerània) que desprès de la II Guerra Mundial van passar sota administració polonesa o soviètica; en segon lloc eren aquells milions de persones – els Volksdeutsche – que portaven segles vivint a tota Europa centroriental (als països del Bàltic, a Rússia, a Hongria, a Romania, a Iugoslàvia, a la regió ara txeca dels Sudets), constituint sovint l’ élit política i cultural d’aquelles regions, i que es consideraven ètnicament alemanyes, tot i viure fora de les fronteres de l’Estat nascut l’any 1871. Amb la arribada al poder de Hitler l’any 1933, la integració d’aquestes darreres poblacions dins del Reich es va convertir en una prioritat absoluta del nou govern de Berlín: l’annexió d’Àustria, dels Sudets i el successiu desencadenament de la crisi de Danzig neixen precisament per la voluntat nazi d’expandir les fronteres alemanyes fins a incloure-hi tots els Volksdeutsche.

Tot i que els desplaçaments d’aquests dos grups de persones comencin ja durant la guerra – amb els ambiciosos i criminals plans nazis per al reassentament alemany a l’Est europeu, molts d’ells colonitzen les regions poloneses i soviètiques ocupades per la Wehrmacht – la catàstrofe es desencadena a partir del gener de 1945, quan l’Exèrcit Roig llança l’ofensiva més contundent de tot el conflicte, entrant per primera vegada dins del territori del Tercer Reich. Més de cinc milions d’habitants de Pomerània, Silèsia i – sobre tot – Prússia Oriental, abandonats al seu destí per les agonitzants autoritats nazis, i enfrontats a la imminent perspectiva de la terrible venjança dels soviètics, es llancen així a una fugida desesperada i fatal, protagonitzant un èxode bíblic cap a Occident que acabarà amb la vida de centenars de milers d’ells (310.000 morts només entre els prussians orientals).

De totes maneres, la fugida davant dels soviètics durant les darreres setmanes de guerra constituirà només la primera part del colossal desplaçament alemany. De fet, ja durant la guerra els Aliats havien començat a planificar els canvis territorials de la postguerra, el més rellevant dels quals havia de ser l’amputació de les províncies orientals del Reich a favor de Polònia i de la URSS. Amb la perspectiva de traslladar així la frontera oriental alemanya a la línia formada pels rius Òder i Neisse, els mateixos guanyadors de la guerra prenen en consideració la oportunitat de transferir a Occident els habitants d’aquelles regions, i a la conferència de Potsdam (juliol-agost de 1945), Stalin, Churchill i Truman arriben a un acord respecte a aquestes expulsions, que teòricament havien de realitzar-se de forma humana i afectar a uns cinc milions de persones.

Tot i així, les coses marxaren de forma molt diferent respecte a lo pactat a Potsdam. Ja durant la primavera i estiu de 1945 els polonesos que acabaven d’arribar a Prússia, Pomerània i Silèsia van començar a “desgermanitzar” aquests territoris de forma brutal, intentant eliminar tot senyal de presència alemanya i convertint els habitants originaris, víctimes d’infinits robatoris, maltractaments i violències, en ciutadans sense cap mena de dret. En aquesta situació dramàtica, els nous ocupants comencen a expulsar els alemanys cap a Occident, en una segona fase de desplaçaments (les “expulsions salvatges”) que, en poques setmanes, van afectar a més de 750.000 persones. Després de la conferència de Potsdam, la expulsió continuarà – encara que de forma menys brutal, sobre tot a partir de 1946 (les anomenades “expulsions humanes”, tercera fase del desplaçament) – fins a que, al començament dels anys 50, tot rastre de presència alemanya havia desaparegut d’aquells territoris, i entre 7 i 8 milions de persones havien abandonat per sempre les seves cases. Per altra banda, els mateixos patrons (expulsions salvatges seguides per altres “més humanes”) es van donar també a altres regions amb consistent presència de Volksdeutsche: els Sudets (3 milions d’expulsats), Hongria (600.000), Romania (400.000), Iugoslàvia (més de 400.000).

Així, en el silenci gairebé total de l’opinió pública internacional, milions de persones, desposseïdes de tot i en lamentables condicions, van començar a vagar sense rumb durant mesos, enfrontant-se al catastròfic problema de la falta d’allotjament i al recel de les autoritats d’ocupació, i provocant un consistent augment de població – tot i les pèrdues de la guerra – en els devastats territoris de l’Occident alemany. No és d’estranyar, llavors, que ja des de la seva constitució, l’any 1949, el govern de la República Federal s’hagi preocupat de prendre immediates mesures polítiques, legals i econòmiques a favor d’aquests expulsats, concedint automàticament la ciutadania a tots aquells que provenien de regions que, fins al 1937, havien format part del Reich alemany (l’anomenat “Dret al Retorn”), i creant un Ministeri Federal dels Refugiats.

Tot i així, el govern de Bonn va optar explícitament per la “no-integració” dels Heimatvertriebene, autoritzant i afavorint la creació de grups i moviments que mantenien la identitat “separada” dels refugiats i rebutjaven la seva assimilació (una assimilació, per cert, complicada per les diferències socials, religioses, culturals i fins i tot lingüístiques entre els refugiats i els habitants autòctons). La raó d’aquesta política es deu sobre tot al fet que – legalment fins l’any 1990 – la RFA no va acceptar les fronteres post-1945 i, encara que teòricament, va mantenir viva la esperança d’un retorn dels refugiats a les seves terres. Una esperança que les associacions d’expulsats (la més important de les quals fou la – avui encara activa – Federació dels Expulsats) no van amagar ni per un moment, amb discursos i declaracions fortament reivindicatius i de contingut feroçment anticomunista (sovint compartits pel mateix govern federal), que presentaven l’expulsió com un atac dels Eslaus a l’Europa cristiana. Mentre així les regions alemanyes occidentals s’omplien de monuments i epitafis, actualment encara visibles, dedicats a la memòria de la “pàtria perduda” i de la tragèdia del desplaçament, durant tots els anys 50 i 60 del segle passat els expulsats, tot i la millora de les seves condicions de vida, van mantenir-se com un “cos separat” dins de la República Federal, constituint un subjecte de primera importància en el debat polític alemany.

Encara que actualment la qüestió dels expulsats ja no formi part de l’agenda política de Berlín, gràcies a la nova orientació diplomàtica del govern federal (sobre tot després de 1989) i gràcies al transcurs dels anys, pot resultar fins i tot paradoxal veure com un Estat que ara sembla exigir que tots els immigrants s’integrin dins de la societat alemanya, va esforçar-se durant dècades per evitar la integració dels seus mateixos compatriotes refugiats.

(Autor: Alberto Pellegrini)

Qui va construir el Valle de los Caídos?

dilluns, 1/11/2010

L’Anna Abadia feia un comentari a l’anterior post centrat en El Valle de los Caídos on planteja dues qüestions que amb el coordinador del blog hem coincidit a donar resposta. Per una banda comenta que durant la construcció de la cripta hi van morir molts dels homes que hi treballaven, que quedaren colgats en mig de la nova construcció. Per altra banda aposta per l’enderrocament del monument. Anem per parts.

Al voltant del Valle de los Caídos s’ha anat creant tota una llegenda negra en què, com en totes les llegendes, hi ha una base de veritat que s’ha anat amplificant fins a convertir-se en quelcom que cada cop més sembla que no s’ajusta a la realitat. Durant els anys de la seva construcció (1940-1958) i posteriorment, la idea que a Cuelgamuros hi havien mort milers d’homes forçats a treballar-hi fou atiada per pel·lícules, exposicions, algun programa de televisió… I amb aquesta idea també anà creixent la llegenda negra que molts d’ells havien estat sepultats entre els seus murs. Certament al Valle hi van treballar penats, i sí, n’hi van morir, però ni molt menys van ser milers, ni centenars, i encara menys van ser enterrats entre els seus murs: amb els ossos que es traslladaren a partir de 1958 el dictador en tenia prou.

Els autors que més han estudiat aquest aspecte (Daniel Sueiro el 1977 i Fernando Olmeda el 2009), constaten que fins l’any 1942 hi va haver Batallons de Treballadors destinats a la construcció, i que posteriorment foren presos amb condemna ferma per “Auxilio a la Rebelión” els qui hi foren traslladats per tal que la feina els disminuís els anys de presó als que havien estat condemnats. A partir, però, de 1950 tots els treballadors son homes lliures amb sou que, a més, viuen al poble que degut a l’allargament de les obres ha nascut a la falda de la muntanya de Cuelgamuros. Quants homes van morir durant aquests anys? Doncs tot indica, fins avui mateix, que foren pocs. Tant Sueiro com Olmeda aporten la dada de 14, sí, 14 morts. Tot i que alhora tots dos informen que no han pogut establir aquesta dada a partir de documentació, sinó de testimonis, en aquest cas de presoners que hi van treballar i, sobretot, dels metges que hi van estar destinats, i també accepten que no és, ni molt menys una dada definitiva, atès que els testimonis dels metges només es tenen des de 1944. Quants morts hi va haver abans? Avui per avui no es pot donar la xifra exacta, però tot indica que no són els milers que la llegenda negra del Valle ha anat engrandint amb el temps. Ara bé, sí que cal tenir en compte dues coses: segurament quan finalment es conegui la xifra exacta de morts durant la construcció del Valle de los Caídos, aquesta serà molt menor a les que fins ara s’han donat sobre dimensionades. Però s’haurà de tenir molt en compte també, les morts que mai no es podran arribar a xifrar, les d’aquells que no van morir directament al Valle però que o bé van ser ferits i van morir posteriorment a un hospital de Madrid o bé van emmalaltir de problemes pulmonars greus pel fet d’haver de respirar constantment la pols de granit que la perforació de la roca comportava.

L’altra qüestió que planteja l’Anna Abadia és què fer amb el monument, tot proposant el seu enderrocament. Molta gent aposta per aquesta opció, i molta altra gent es pregunta per què l’Estat no actua més enllà del que ha fet a partir de l’anomenada “Ley de la memória histórica”, prohibint les manifestacions feixistes. Altres persones aposten per la museïtzació del complex, i altres per deixar-ho tal i com està. Què farà l’Estat? Doncs, avui per avui, l’Estat poca cosa hi pot fer degut a la gran complexitat jurídica i religiosa que envolta el monument. Entre altre coses cal tenir en compte que la gestió del Valle de los Caídos pertany, des de l’any 1982, a Patrimonio Nacional, quan aquest i altres béns que pertanyien a Franco i a la Corona espanyola son cedits a l’Estat; el poble que va néixer dins el recinte de Cuelgamuros encara existeix i els treballadors de Patrimonio Nacional que vulguin tenen la opció de viure-hi amb certs avantatges i, finalment, una comunitat benedictina hi té seu i es l’encarregada de l’aspecte religiós del Valle que, no ho oblidem, està reconegut pel Vaticà com a Cripta. Què pot fer l’Estat? Més enllà d’opinions molt diverses de tothom, té les mans bastant lligades per la pròpia idiosincràsia que el Valle ha anat gestant al seu voltant.

Però una cosa és el Valle de los Caídos globalment i una altra són aspectes puntuals com les restes òssies que conté. Restes repartides en vuit criptes i de les que s’ha donat una xifra total oficial: 33.847. D’aquestes, 21.317 estan identificades, mentre que 12.530 serien d’identificació desconeguda i, per tant, restes bàsicament de soldats republicans. És possible que a nivell governamental sigui difícil actuar al Valle de los Caídos, decidir si es tanca o no per sempre, si s’enderroca o es fa un museu, si es manté o no com a indret religiós… Però el que és clar és que respecte les restes es pot actuar: si és un cementiri la Llei de Policia Mortuòria és aplicable i per tant s’hi pot actuar; si no és considerat com un cementiri… aleshores per què s’hi ha de mantenir unes restes que les darreres informacions publicades diuen que les caixes amb les que van ser col·locades (de fusta de pi –vegeu la fotografia del post anterior-) s’han desfet i han convertit les estances, totes elles malaltes d’humitat, en una gran muntanya d’ossos barrejats? Indubtablement, els familiars dels qui hi són, fossin o no franquistes, si coneguessin com estan actualment les restes voldrien alguna actuació que els tornés la dignitat, en alguns casos atorgada al règim sense saber que aquest la denigraria; en molts altres usurpada pel dictador.

(Autora: Queralt Solè i Barjau)