La CNT. Cent anys de la Confederació.

Els dies 30 i 31 d’octubre i 1 de novembre de 1910, aquesta setmana fa cent anys, en un congrés obrer celebrat al Palau de Belles Arts de Barcelona, un dels grans edificis bastits amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, es fundà la central sindical anarcosindicalista Confederació Regional del Treball, que l’any següent agafaria el nom de Confederació Nacional del Treball (CNT). En el seu origen la CNT fou explícitament catalana, i la seva fundació representà la culminació d’un procés de reorganització de les societats obreres que havia començat tres anys abans amb la constitució de l’organització sindical Solidaritat Obrera.

A Catalunya, el moviment obrer havia sortit greument danyat de la repressió governamental contra l’anarquisme terrorista de finals del segle XIX, i amb el procés de Montjuïc s’havia tancat una època clàssica del societarisme obrer i de l‘anarquisme d’acció, que deixà l’obrerisme afeblit i desmoralitzat. Foren les mobilitzacions i les vagues generals dels primers anys del segle XX, el que estimulà la reorganització de les societats obreres, la qual, ideològicament, va estar molt influenciada per  l’anarcosindicalisme francès, que tot just acabava de liderar la reestructuració de la Confédération Générale du Travail (CGT). Ideològicament el model se sustentava en la reafirmació dels principis de l’apoliticisme dels sindicats i l’acció directa;  plantejaments que eren àmpliament difosos per la premsa i les publicacions anarquistes de l’època. A partir d’aquell moment, el procés de reconstrucció i modernització del moviment obrer estava en marxa. Les reunions entre sindicalistes catalans per crear una federació sindical barcelonina van culminar l’agost del 1907 amb la creació de Solidaritat Obrera que, tot i estar formada per societats de tipus divers amb l’única exclusió clara dels lerrouxistes, des del principi va estar liderada pels anarquistes.

A Espanya, tradicionalment, a diferència del que ocorregué en altres països, l’anarquisme va estar sempre vinculat a les reivindicacions del moviment obrer, i la seva influència acabaria essent determinant en el desenvolupament de les organitzacions sindicals. Els anarquistes havien intervingut en la constitució de les societats obreres, i tot i que bona part d’aquestes es declaraven formalment apolítiques i havien desenvolupat uns objectius molt pragmàtics en el sentit de lluitar per la millora de les condicions salarials i laborals, estigueren molt influenciades pels bakuninistes.

La força de Solidaritat Obrera és difícil d’avaluar, però entre 1907 i 1908, passà de barcelonina a catalana, i  es començaren a dibuixar les tendències favorables a ampliar el camp d’acció per tota Espanya. El procés iniciat amb Solidaritat Obrera es va veure interromput pels els fets de la Setmana Tràgica (1909) i la repressió que va seguir. Finalment, però, el consell directiu del sindicat convocà un congrés  pels darrers dies d’octubre del 1910 en el que els representants de les societats obrers i federacions locals de tendència anarquista, van constituir  una Confederació Regional del Treball, inicialment d’àmbit català, que l’any següent va ampliar el seu camp d’acció a la resta d’Espanya i va passar a anomenar-se Confederació Nacional del Treball, coneguda de tots per les seves sigles, CNT.

La CNT era una central sindical explícitament anarcosindicalista, o sindical revolucionaria. Propugnava el sindicalisme com a mitjà de lluita per assolir un canvi revolucionari; defensava que els mitjans de producció havien d’estar en mans dels sindicats, i que les vagues generals no podien tenir només objectius pragmàtics sinó que s’havien de plantejar amb un objectiu més radical. La seva força radicava a Catalunya i Andalusia i, amb fluctuacions, des de la seva fundació i fins el 1937, fou el sindicat predominant a Catalunya i una alternativa a la UGT, fundada l’any 1888, en molts indrets d’Espanya.  La història de la CNT esta marcada pel creixement continuo i les successives reestructuracions que denoten la seva fortalesa, però també per la clandestinitat, les polèmiques internes i la violència, generada i patida, que l’acabaren debilitant.

Paral·lelament, i com a part del procés de modernització del sindicalisme, el 19 d’octubre de 1907, Solidat Obrera havia iniciat la publicació d’un setmanari portaveu de l’organització, que portaria el mateix nom, Solidaridad Obrera; el periòdic, convertit en òrgan de la CNT, passà a  ser diari i amb el temps esdevingué el principal periòdic del sindicalisme català, reflex fidel dels avatars de la història de la Confederació fins el 1939.

(Autora: Teresa Abelló Güell)

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús