Qui està enterrat a les criptes del Valle de los Caídos?

El 9 d’abril de 1959,  l’any d’inauguració del monument i pocs dies després del 20è aniversari commemoratiu del final de la Guerra Civil, havien entrat a la Cripta del Valle de los Caídos 10.001 restes de civils i soldats, franquistes i republicans, morts durant el conflicte i que fins llavors havien estat sota terra en centenars de fosses comunes repartides per tot l’Estat. Al juny de 1983 s’inhumava l’última resta a la Basílica, provenia de la província de Barcelona i els familiars havien demanat expressament el seu trasllat al Valle de los Caídos. Als anys vuitanta, ja en democràcia, encara existia, per tant, la possibilitat de demanar ser enterrat al costat del dictador; durant les dècades dels 50, 60 i 70 no hi va haver opció i moltes restes van ser traslladades cap a Cuelgamuros amb l’absolut desconeixement dels seus familiars, tant republicans com, també i encara que pugui semblar sorprenent, franquistes.

El Valle de los Caídos es començà a construir l’any 1940, i havia de ser fet en un any. Un cop finalitzada l’obra, aquesta havia de rebre les despulles dels soldats franquistes, però també de tots aquells civils que demanessin que el seu familiar, màrtir de la guerra, fos enterrat al gran mausoleu. Hem de suposar que l’any 1940, la recent instaurada dictadura, victoriosa, pletòrica, al costat de les forces de l’eix a Europa, confiava plenament en què les criptes del Valle no serien suficients per encabir-hi els milers de franquistes que voldrien que els seus familiars hi fossin enterrats. Però l’obra no es construí en un any, ni en cinc, ni en quinze. Finalment foren 19 anys els que calgueren per acabar-la. I aleshores tot havia canviat: la mateixa dictadura, el context internacional, i els ànims dels triomfadors del conflicte. Si l’any 40 potser, només potser, hi hauria pogut haver-hi més ànim per traslladar familiars al Valle de los Caídos, l’any 1958 la gent el què volia era els seus morts a prop de casa.
Tot i així, el 1958, va començar un moviment de terres que va abastar tot el territori espanyol per anar omplint d’antics “màrtirs” (civils represaliats a la reraguarda republicana) i “herois” (soldats de l’exèrcit rebel) a les cavitats construïdes expressament en els laterals de la basílica i l’altar major. El procés es va realitzar amb absoluta transparència, es van publicar als principals diaris estatals i en els butlletins oficials de totes les províncies anuncis oferint la possibilitat de la inhumació al Valle de los Caídos. Però la resposta per part de familiars de víctimes franquistes de la guerra no va ser ni molt menys la que el règim esperava. Les sol·licituds individuals dels familiars dels “màrtirs” van distar tant de les previsions, que es va decidir incrementar les exhumacions de fosses de soldats franquistes morts al front, així com afegir-hi l’exhumació i trasllat de fosses de soldats republicans sense, en aquest cas, informar els familiars.

En la seva majoria, dels soldats i civils franquistes es sabien les dades: dels primers, l’exèrcit vencedor va preservar durant 20 anys la informació dels llocs on s’havien obert grans fosses: a l’Ebre, a Terol, a Madrid … és més, els soldats havien estat enterrats amb ampolles en què hi havia la seva filiació; els segons, els civils,  les seves famílies havien pogut servir-se de la Causa General per saber on havien estat enterrats els seus familiars i recuperar-ne les restes. En canvi, els republicans havien perdut la guerra, i amb ella qualsevol possibilitat de localitzar les grans fosses de soldats i civils, unes fosses que ara costa tant obrir i que el 1958 el règim, després de sol·licitar i rebre informacions des de tots els Governs Civils de l’estat respecte la ubicació dels grans fossars de soldats republicans, sovint anomenades “zanjas de rojos”, les va obrir i buidar per omplir d’ossos el que havia de ser la tomba del dictador i els seus partidaris. I val a dir també que utilitzar el terme exhumació per parlar d’aquest fet, seria un eufemisme. Les restes òssies es treien amb pic i pala de la terra que les havia acollit durant vint anys, es posaven en caixes de fusta de pi, sempre de la mateixa mida, on podien cabre els restes de fins a 15 persones, i estant totes les restes barrejades es traslladaven al Valle, on en arribar se’ls resava un Pare Nostre i servien per anar omplint la monumental cripta.
Els noms dels que estan enterrats enllà es coneixen en part: els llistats es poden consultar  lliurement, igual que la documentació, a l’Archivo General de la Administración a Alcalà de Henares o en el “Libro de los Muertos” custodiat per la Biblioteca del Palacio Real de Madrid. Però molts dels familiars mai van ser informats. I més enllà dels noms que es coneixen, no oblidem que hi ha milers, desenes de milers de restes que van ser traslladades sense conèixer la seva identitat, la majoria restes de soldats republicans. Les xifres no poden ser exactes, tot i que darrerament es parla que serien unes 40.000 restes en total les que hi haurien a les criptes.

En resum, molts dels que van lluitar en el seu dia contra Franco ara estan forçats a acompanyar-lo en la major fossa comuna d’Espanya, l’única gran tomba de la Guerra Civil, la tomba del dictador que per més restes de les que s’envoltés mai no li podran fer ombra, i menys en l’estat en què es troben: les caixes s’han desfet, les criptes son grans nínxols d’humitat, i els ossos s’amunteguen barrejats els uns amb els altres. Cap individualitat s’ha conservat, cap identificació possible…. i és que Franco no va cuidar ni dels seus morts, tenia molt clar que no li havien de poder fer cap mena d’ombra en un monument que va ser pensat, ideat i construït per a perpetuar amb ciment el que va ser el règim franquista.

(Autora: Queralt Solé i Barjau)

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    • Anna Abadia

      19/10/2010 - 09:36

      No sabia ben bé com havia succeït tot aquest procés de trasllat dels cossos al Valle de los Caidos i em sembla força irònic que en Franco acabès enterrat envoltat dels morts dels seus tant odiats rojos. El que sí sé, explicat per la meva àvia, que coneixia una persona que va escapar dels treballs de construcció del Valle de los Caidos (eren presos de guerra), és que no només hi ha els cossos de molts republicans traslladats a posteriori, si no que amb explosions de dinamita també en van colgar molts que hi estaven treballant. El que em sembla una vergonnya és que aquesta aberració continui en peu! Moltes gràcies per la feina que feu!

    • Robustiana

      29/10/2010 - 12:35

      En sembla d’un cinisme surrealista,tots els dictadors son uns animals de la pitjor mena.

    • Spain: The Eternal Fight to Dismantle a Fascist Symbol and Mass Grave · Global Voices

      06/04/2013 - 21:40

      […] historian Queralt Solé (@qbru), who also appeared in the documentary, explains, in her article [ca] on the Centre for International History Studies‘ blog [ca], published by the Catalan […]

    • España: La eterna lucha por desmontar un símbolo fascista y fosa común | SesiónDeControl.com

      19/04/2013 - 20:49

      […] historiadora Queralt Solé (@qbru), que también apareció en el documental, explica en su artículo en el blog del Centro de Estudios de Historia Internacional, publicado por la revista catalana de […]

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús