Gianfranco Fini: Un polític de dretes (II)

Un empresari milanès, baixet i riquíssim, pare de la televisió comercial i propietari de molts altres negocis, que en aquell moment estava preparant –a partir de les estructures de la seva pròpia empresa– un partit polític que marcaria per sempre més els tres lustres següents de la història italiana, amb una senzilla declaració feta a la premsa, feia saber que donaria suport a la candidatura de Fini (convé recordar que fins ara el referent polític de Silvio Berlusconi havia estat Bettino Craxi, secretari general del Partit Socialista d’Itàlia o PSI).  Berlusconi havia captat la possibilitat d’obtenir futurs aliats a molt bon preu. Mai personatges d’una certa rellevància social i, sobretot, ben situats en el món polític d’aquell que fou “l’arc constitucional”, les forces antifeixistes que havien fundat la República, s’havia atrevit a donar suport a un candidat del MSI. Ací començà la relació entre Berlusconi i Fini. Una relació desigual, encara que els dos contraents en derivaren beneficis. Un tenia un aliat que li seria fidel al punt de superar moltes vegades el propi ideari del partit en qüestions tan delicades com ara la legalitat, i l’altre obtenia la sortida de cinquanta anys de marginació política, situant finalment el seu partit en disposició d’arribar al govern del país i de moltes administracions locals.

L’arribada, com a resultat de les eleccions de 1994, d’homes del MSI al poder, donà inici a dos fenòmens paral·lels, que a dia d’ avui han arribat a un punt culminant. Per un costat, molts dels dirigents polítics del MSI –els anomenats coronels– han lligat cada cop més els seus destins polítics a Berlusconi, en comptes de Fini, considerat aquest, sobretot en els últims anys quan les ruptures entre els dos s’han fet més freqüents, com a poc capaç de continuar garantint-los l’accés a càrrecs públics, ja siguin parlamentaris o de govern. L’altre procés, més complex, de més profunditat, té a veure amb la defeixistització del MSI, fortament volguda per Fini. La idea era que, en un escenari canviant –a nivell internacional per la crisis del socialisme real, a nivell italià pel tsunami judicial–, s’havia de tancar l’experiència política del MSI per obrir-ne una de nova, que transformés l’antic partit d’Almirante en una dreta moderna i democràtica. La concreció teòrica, va venir en el seu moment, de Domenico Fisichella, professor de Ciència Política a la universitat de Roma, qui, a finals de 1992, llençà la idea de la constitució d’una Aliança Nacional, la qual, abandonant la seva matriu feixista, pogués sortir definitivament de la marginalitat i optar a ocupar l’espai polític conservador. Al final de l’any 1993, abans de l’últim congrés del MSI, la decisió estava presa: de fet, a les esmentades eleccions de 1994, el partit, en coalició amb Berlusconi i amb l’ala dretana del que quedava de la Democràcia Cristiana (DC), es presentà amb el nom d’Aliança Nacional i amb un nou símbol. Es mantenien el trapezi i la flama però molt més petits i en la part baixa com si fossin l’arrel de la nova formació.

El congrés del gener de 1995, celebrat a la ciutat de Fiuggi, consagrà de manera molt ferma el gir, no només per convicció dels delegats, sinó també perquè ningú estava disposat a posar en entredit el fet d’haver arribat al govern. Només Pino Rauti sortí del nou partit amb una petita minoria per a crear el moviment Fiamma Tricolore, que acabà en la marginalitat política i electoral. L’operació de canvi cultural i polític que Fini havia plantejat tanmateix era d’una certa envergadura. Requeria, en primer lloc, canviar profundament el judici sobre el passat : sobre el feixisme, la seva aliança amb el nazisme, la Resistència i la pròpia República. En definitiva, s’havia de canviar el codi genètic d’un partit que havia nascut en la negació del sistema que li havia permès existir, per transformar-lo en un partit de la dreta democràtica que es reconegués en la Constitució antifeixista. I, en aquest sentit, el camí fou llarg i difícil si és que s’ha acabat de fer encara del tot. El que és indubtable és que Fini el va perseguir, i encara el persegueix, amb una tenacitat i amb una determinació importants.

Al Congrés de Fiuggi ja s’havia fet el primer trencament amb el passat al afirmar que “la dreta política no és filla del feixisme” i que “és just demanar a la Dreta italiana d’afirmar sense reticències que l’antifeixisme fou el moment històricament essencial per al retorn als valors democràtics que el feixisme havia postergat”. La història dels anys següents estaria plena de moments en els quals, el inicialment vicepresident del govern de Berlusconi i ara president de la Cambra dels Diputats, deixaria clar el seu profund canvi d’opinió respecte al feixisme. En aquest sentit, un dels moments possiblement més importants va ser el viatge que va fer al novembre de 2003 a Israel, quan kippah al cap, va declarar que s’havien de “denunciar les pàgines de vergonya, que hi són en la història del nostre passat. Hem de fer-ho per entendre les raons per les quals indiferència, complicitat i vilesa van fer que molts italians no fessin res al 1938 per reaccionar en contra de les lleis racials que volgué el feixisme”. Es trencava així una de les justificacions clàssiques del feixisme italià: les lleis racials foren imposades per la aliança amb l’Alemanya nazi. No, Fini posava el dit a la nafra desmuntant aquella idea tan tranquil·litzadora i tan falsa alhora de que els italians eren i sempre havien estat bona gent, indicant clarament les responsabilitats del feixisme en l’Holocaust. I, encara més, fa molt poc temps, feia saber el seu judici sobre la Resistència, al afirmar que, tot i que hi havia gent que de bona fe s’havia arrenglerat amb la República de Saló, hi havia una causa equivocada –la de la República Social Italiana– i una correcta, la de la Resistència. Un canvi de paradigma important, que convertia Fini en un polític de la dreta democràtica i laica, capaç, per exemple, d’expressar opinions autònomes i relativament atrevides –al menys pel que fa la dreta política italiana– en torn a temes com ara el dret de vot pels immigrants regulars, les parelles de fet o la fecundació assistida.

El creixement de l’autonomia política de Fini i de la seva importància van provocar que aquell pacte desigual que el lligava amb Berlusconi des de 1994 se li fes cada cop més difícil d’honorar. Encara més, si es pensa que els conflictes entre el poder judicial i el poder polític de il Cavaliere (les anomenades lleis ad personam, els escàndols, els atacs continus a la magistratura, les desafortunades sortides de to –una de les més desconcertants al Parlament Europeu, es pot veure aquí: http://www.youtube.com/watch?v=ZV1Y3vVC3ZU), així com la indubtable tendència a l’autocràcia del magnat italià, qui ha anat sistemàticament eliminant qualsevol veu discordant en la seva coalició, han coaccionat el debat polític.

Quan a finals de 2007 Berlusconi  anuncià per sorpresa el naixement d’un nou partit “Il Popolo delle Libertà” (PdL), Fini acceptarà afegir-s’hi uns mesos més tard –i, amb ell tota l’Aliança Nacional–. Sigui per un acte reflex, per por a la tornada a la marginalitat política, perquè amb les eleccions de la primavera de 2008 a les portes no hi havia d’altres solucions, perquè l’altre antic aliat que havia mostrat la seva disconformitat –el democratacristià Casini– havia estat literalment defenestrat, perquè el gruix del seu partit volia un lloc segur al parlament, el fet és que Fini s’hi adhereix. Ara bé, des del principi hi serà de forma crítica, fent el que fan el polítics que es defineixen com a democràtics: demanant debat obert dins el partit, expressant opinions, volent garanties sobre qui i com gestionarà la línia política del partit, defensant el respecte a les institucions. Però es topà amb un obstacle insuperable: Berlusconi. Il Cavaliere, no és –no ho ha estat mai, i aquí rau part de la seva força–, un polític democràtic. Ni discuteix, ni construeix acords, ni respecta les institucions, ni creu que un partit polític sigui altre cosa que un club de fans.

Tot i la folgada victòria del nou partit al 2008, que portà Fini a la presidència de la Cambra dels Diputats, les relacions ja estaven trencades i no hi havia recomposició possible. Fini creà la seva pròpia fundació (FareFuturo http://www.farefuturofondazione.it), un think tank d’aquella que ell mateix defineix com una dreta democràtica i moderna, en contraposició a la unanimitat forçada i al personalisme dels quals pateix el PdL.

Finalment la sang arribaria al riu a l’abril de 2010, quan en la primera reunió de la direcció nacional del PdL (la primera dos anys després de la fundació del partit!), Berlusconi acusaria Fini de sabotejar el govern des de la seva posició com a president de la Cambra –més d’una vegada havia expressat la seva disconformitat, sobretot en matèria judicial– a la vegada que Fini faria notar com el PdL, tot i ser el més gran partit italià, estava totalment mancat de democràcia interna i més d’una vegada actuava més com a instrument de defensa dels interessos personals del president del govern que com una altra cosa. Les imatges de l’esbroncada (http://www.youtube.com/watch?v=pWZkTfFYmpA&feature=related), a més d’ésser antològiques, demostren totes les diferències d’estil entre els dos personatges: es veu un empresari amb un llenguatge paternalista esbroncant a un polític.

La ruptura aquest cop va ser definitiva, amb un cost força alt per tot el centredreta i amb incògnites que poden fer caure el govern i canviar altre cop el panorama polític italià. La majoria de parlamentaris de la antiga AN s’han arrenglerat amb Berlusconi, a la vegada que ha començat una campanya mediàtica que pretén la destrucció política de l’antic secretari general de l’Aliança Nacional. Per altra banda, més de 30 diputats han fet costat a Fini qui ha creat, a finals del darrer estiu, un nou moviment, Futuro e Libertà, que pot posar en serioses dificultats al govern de Berlusconi, privant-lo de la majoria al parlament, o, si més no, desgastant-lo. Se’n ha tingut prova fa pocs dies, quan en la votació de confiança al govern, els diputats de Futuro e Libertà, tot i votar-hi a favor, han demostrat tenir la força política i numèrica per poder desendollar el govern Berlusconi en qualsevol moment.

La situació és a hores d’ara molt fluïda. La potència destructora de la màquina berlusconiana és alta. Però un Fini ara ja lliure del pacte desigual i amb res a perdre, sap que els temes sobre els quals ha trencat amb l’antic aliat –la legalitat per sobre de qualsevol altra cosa–, són temes crucials per sectors importants dels electors italians, fins i tot del centredreta. Malgrat s’hagin fet sondeigs sobre la possible força electoral de la nova formació de Fini, és difícil ara per ara mesurar-ne l’impacte sobre el quadre polític general, donat que, a més, entren en joc variables com la decisió de construir un pol de centre juntament amb l’UDC  de Casini o l’API de l’antic dirigent del PD Francesco Rutelli, com i quan es canviaria la llei electoral, o la mateixa capacitat dels diputats finians a resistir-se a les ofertes berlusconianes.

El que sí és cert és que la decisió de Fini de trencar amb Berlusconi ha –com mai havia passat des del final de la anomenada Primera República, a principi dels anys 90– posat al bell i mig de l’agenda política la fi del berlusconisme i la construcció d’una cultura política conservadora democràtica i moderna. Queda per saber si aquell jove feixista dels anys 60, que encara a la meitat dels anys 80 demanava la introducció de la pena de mort, i ara reconvertit en polític demòcrata és un General Della Rovere –em perdonin Bernat Muniesa i Javier Cercas per haver utilitzat la mateixa metàfora que van fer servir al parlar d’Adolfo Suárez–, que ha descobert les virtuts i la grandesa de la democràcia o un trepa qui ha simplement adoptat les seves formes. Possiblement mai ho sabrem. Al capdavall, no importa. A vegades, en aquest tipus de coses, les formes són substància.

(Autora: Paola Lo Cascio)

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús