Gianfranco Fini: Un polític de dretes (I)

L’anècdota ja és famosa: a finals dels anys 60 en un cinema de Bolonya –la ciutat on va néixer i on residia–, un Gianfranco Fini de 17 anys va al cinema per veure Boinas Verdes. Però davant d’aquell cinema, en la ciutat més roja d’Itàlia, on socialistes i comunistes governaren ininterrompudament des del final de la Segona Guerra Mundial fins a 1999, un piquet de militants d’esquerres, intenta impedir l’entrada als espectadors, distribuint fulls volants que titllen –amb certa raó–, la pel·lícula d’imperialista i feixista. No se sap si John Wayne va ser conscient, en algun moment de la seva vida, de l’efecte que tindria aquella pel·lícula i els fets que la rodejaren sobre aquell jove, al punt de transformar-lo, avui en dia, en el president de la Cambra dels Diputats italiana i possiblement, amb l’acord de bona part de la oposició, en l’únic dirigent polític que té a les mans la possibilitat de destronar il Cavaliere regnant.

El fet és que a partir de aquell episodi, entre el polític i el cinèfil, el jove Gianfranco Fini donà el pas i començà a militar en el MSI. Segons ell explica, evidentment amb un to autojustificatiu, com un acte de rebel·lió i de reivindicació de llibertat. De rebel·lió, perquè a Bolonya, a finals dels anys 60, era difícil definir-se feixista i militar al  MSI. De revindicació de llibertat, ja que, continua explicant, va entendre en aquella ocasió “que la llibertat estava del costat del MSI”. Ningú posa en discussió la veracitat de la anècdota. Les històries polítiques, sempre són també històries personals. Sobretot, i aquest n’és un exemple ben clar, es nodreixen de la reconstrucció del significat de les coses que ens marquen més enllà, fins i tot, de la seva realitat. En aquest cas, aquella experiència ha estat magnificada i transmesa pel president Fini com a una mena d’assegurança pública sobre el seu coratge i la seva consciència política. Tanmateix, les experiències i les seves significacions –interessades o no, no és aquest el punt–, estan immerses en un context històric, que val la pena dibuixar, encara que sigui breument.

La història política de Gianfranco Fini, com s’ha dit, comença al Movimento Sociale Italiano (MSI), o, més concretament a la Giovane Italia, una organització que contribuiria a constituir, a principi dels anys 70, el  Fronte della Gioventú, l’organització dels joves del partit. El MSI va néixer al final de l’any 1946 de la mà de Giorgio Almirante, Pino Romualdi i Manlio Sargenti, tots ex dirigents i militants de la Repubblica Sociale Italiana, l’estat col·laboracionista que, després de l’estiu de 1943, es va establir al nord de Itàlia i que, mentre reivindicava tornar a les arrels del feixisme, es posava a les ordres del Tercer Reich, participant en exterminis i deportacions i lluitant en contra dels homes i les dones de la Resistència.

Cal ressaltar el moment històric en el qual es fundà el MSI. Un cop acabada la guerra i derrotat el feixisme, aquest és a Itàlia i al món, un pària polític. La Constitució que es discutiria i finalment entraria en vigor al 1948, no només fou el producte de l’esforç unitari dels partits antifeixistes, sinó que arribaria a contenir un norma específica que prohibia la reconstitució del partit feixista. I això, malgrat les depuracions a Itàlia foren –per decisió del llavors ministre de justícia Palmiro Togliatti, líder del Partit Comunista i convençut de que no es podia buidar l’administració de l’estat, puix el grau de compromís amb el feixisme de l’aparell de l’estat va ser altíssim–, poc incisives. Així, quan al final de 1946 es constituí el MSI, les autoritats decidiren no perseguir legalment aquesta força política, sobre la base de la idea que més valia deixar un petit espai d’expressió política als nostàlgics, sempre que foren poc influents. El MSI mai va amagar els seus vincles amb el feixisme. Fins i tot, molts deien que el propi símbol del partit –una base trapezoïdal amb una flama tricolor a sobre–, tenia un significat esotèric lligat al propi dictador: el trapezi era el taüt de Mussolini, del qual sortia una flama.

Les primeres passes del MSI foren difícils: a les eleccions de 1948, les primeres a les quals es presentà, pogué aconseguir només el 2,01% dels vots a la Cambra dels Diputats i el 0,89% al Senat, tot i que els seus militants havien posat tot l’esforç en aconseguir consensos. Fins i tot, havien anat a la recerca del vot conservador de les dones del sud explicant-lis que MSI era l’acrònim de Maria Santa Immacolata (Maria Santa Immaculada). Va tenir, en aquells primers anys de vida, la competència del moviment de l’anomenat Uomo Qualunque (l’Home Qualsevol), una força política extemporània i dretana que, sobretot al Sud, va recollir el descontentament de notables locals –molts  d’ells nobles– i lumpen agrari i urbà, que no acabaven de veure amb bons ulls la democratització que representava l’establiment de la República, o, simplement, desconfiaven que els partits antifeixistes poguessin recollir els seus interessos.

En les eleccions de 1953, quan ja el moviment qualunquista s’havia desinflat, els resultats del MSI foren decididament millors (5,8% a la Cambra de Diputats i 6% al Senat) i, a més es configurava l’estructura geogràfica i social del partit que l’acompanyaria al llarg de tota la seva història: amb bona entrada en els estaments militars en tota la geografia del país, al nord bastant feble, era el partit de la petita burgesia i de franges minoritàries de classe obrera, al centre –menys en les regions roges–, més fort i amb una base important entre les petites burgesies d’ordre de les ciutats, i al sud, encara més fort amb una base que es repartia entre notables reaccionaris i lumpen. El MSI arribaria a tenir també un sindicat propi –la CISNAL, avui UGL–, que recolliria, tot i ser minoritari, certa part de treballadors, sobretot funcionaris.

Més enllà del seu pes parlamentari –que acabà sent comparable al de les forces mitjanes del parlament italià, entre el 5 i el 6%–, al llarg de tots els anys 50 i primers 60, el partit viuria una situació un xic paradoxal. Féu de crossa decisiva en més d’una ocasió als executius monocolors democratacristians i participà en l’elecció de presidents de la República, tot i que el seu apropament, encara que fos tangencialment i de passada, a qualsevol centre de poder, fou viscut com un trauma important per la resta de forces polítiques i per amplíssims sectors de la població. Sense anar més lluny, el 1959, el suport extern que havia donat al govern presidit pel democratacristià Tambroni provocà una indignació sense precedents. Quan l’any següent el partit va voler celebrar el seu congrés a Gènova –ciutat medalla d’or de la Resistència–, la indignació es transformà en mobilització antifeixista a la capital de Ligúria i a d’altres importants ciutats del centre d’Itàlia. La intervenció de la policia acabà provocant morts.

Després dels fets del juliol de 1960, i, dos anys més tard, amb el començament dels anomenats governs de centre – esquerra, el MSI, malgrat haver-se consolidat organitzativament i territorialment, tornaria a una relativa marginalitat parlamentària. Tanmateix, al llarg dels anys 60 i, sobretot cap al final, quan els moviments estudiantils, i després obrers, poblaren el país, el MSI es va convertir en un dels referents no només de sectors d’aquella anomenada majoria silenciosa que estava horroritzada amb el creixement dels moviments reivindicatius i d’esquerra sinó també dels joves revolucionaris de dretes que miraven amb favor la dictadura dels coronels a Grècia així com, de personatges i organitzacions que tingueren papers inquietants en aquella que es va anomenar la estratègia de la tensió i que fou el preludi dels anys de la violència política en al dècada dels 70.

Fou en aquest escenari quan el jove Gianfranco Fini començà a militar políticament en el MSI. La seva carrera fou ràpida, gairebé fulgurant. Considerat un moderat –en un partit on, oficialment, es defensava la dictadura de Pinochet–, crescut sota l’ala del secretari del partit Giorgio Almirante, al 1977 esdevenia secretari del Fronte della Gioventù, mentre es traslladava a Roma per a completar la seva formació universitària com a psicòleg. La secretaria de la organització juvenil, li donaria dret a participar a la direcció nacional i l’aposta que féu Almitante per ell, es traduí aviat en un escó parlamentari. Amb només 31 anys, al 1983, entrava a la Cambra dels Diputats i es postulava clarament com a successor d’Almirante. A la mort d’aquest, al 1988, s’inicià la cursa per la successió. A disputar-li el càrrec concorregué Pino Rauti, dirigent més gran que ell, decididament menys moderat, admirador de Julius Evola i Ezra Pound i, de fet proper als ambients insurreccionals. Fini guanyà la partida en el congrés de Sorrento, encara que per un reduït nombre de vots. La seva primera etapa com a secretari general, que duraria només fins a 1990, fou difícil, amb el partit dividit i sobretot orfe del seu pare – secretari, en un món, a les portes de 1989, on tot estava a punt de canviar radicalment.

Amb un partit amb cada cop més dificultats, el congrés de Rimini, al 1990, va portar a  l’elecció de Rauti. Tanmateix, la secretaria de Rauti també estaria destinada a durar poc. Tot i que el nou secretari intentà la tradicional retòrica social del feixisme, per a captar –segons feia saber en els cartells electorals del partit per les eleccions administratives de 1990– els desenganyats del desastre comunista. L’estratègia no tingué efectes considerables, ja que els resultats d’aquelles eleccions foren desastrosos. Un cop més Fini es trobaria encapçalant el MSI a partir de 1991, un partit que, possiblement, gràcies a la marginació que havia viscut, es trobà paradoxalment afavorit pel tsunami judicial que s’emportà, a principi dels anys 90, tots els grans partits de la primera República (val a dir que la crisi del Partit Comunista i la seva transformació en Partit Demòcrata d’Esquerra és imputable a la situació internacional, no a episodis de corrupció). El MSI no va tenir ni un sol dels seus dirigents implicat en casos de corrupció. La legalitat, que ja era un tema propi de la dreta, es tornà un valor a l’alça en el desolador panorama polític d’aquell començament de dècada. I Fini decidí fer el pas, postulant-se com a candidat a la alcaldia de Roma en les eleccions de 1993.

(Autora: Paola Lo Cascio)

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús