Arxiu del mes: octubre 2010

La CNT. Cent anys de la Confederació.

dilluns, 25/10/2010

Els dies 30 i 31 d’octubre i 1 de novembre de 1910, aquesta setmana fa cent anys, en un congrés obrer celebrat al Palau de Belles Arts de Barcelona, un dels grans edificis bastits amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, es fundà la central sindical anarcosindicalista Confederació Regional del Treball, que l’any següent agafaria el nom de Confederació Nacional del Treball (CNT). En el seu origen la CNT fou explícitament catalana, i la seva fundació representà la culminació d’un procés de reorganització de les societats obreres que havia començat tres anys abans amb la constitució de l’organització sindical Solidaritat Obrera.

A Catalunya, el moviment obrer havia sortit greument danyat de la repressió governamental contra l’anarquisme terrorista de finals del segle XIX, i amb el procés de Montjuïc s’havia tancat una època clàssica del societarisme obrer i de l‘anarquisme d’acció, que deixà l’obrerisme afeblit i desmoralitzat. Foren les mobilitzacions i les vagues generals dels primers anys del segle XX, el que estimulà la reorganització de les societats obreres, la qual, ideològicament, va estar molt influenciada per  l’anarcosindicalisme francès, que tot just acabava de liderar la reestructuració de la Confédération Générale du Travail (CGT). Ideològicament el model se sustentava en la reafirmació dels principis de l’apoliticisme dels sindicats i l’acció directa;  plantejaments que eren àmpliament difosos per la premsa i les publicacions anarquistes de l’època. A partir d’aquell moment, el procés de reconstrucció i modernització del moviment obrer estava en marxa. Les reunions entre sindicalistes catalans per crear una federació sindical barcelonina van culminar l’agost del 1907 amb la creació de Solidaritat Obrera que, tot i estar formada per societats de tipus divers amb l’única exclusió clara dels lerrouxistes, des del principi va estar liderada pels anarquistes.

A Espanya, tradicionalment, a diferència del que ocorregué en altres països, l’anarquisme va estar sempre vinculat a les reivindicacions del moviment obrer, i la seva influència acabaria essent determinant en el desenvolupament de les organitzacions sindicals. Els anarquistes havien intervingut en la constitució de les societats obreres, i tot i que bona part d’aquestes es declaraven formalment apolítiques i havien desenvolupat uns objectius molt pragmàtics en el sentit de lluitar per la millora de les condicions salarials i laborals, estigueren molt influenciades pels bakuninistes.

La força de Solidaritat Obrera és difícil d’avaluar, però entre 1907 i 1908, passà de barcelonina a catalana, i  es començaren a dibuixar les tendències favorables a ampliar el camp d’acció per tota Espanya. El procés iniciat amb Solidaritat Obrera es va veure interromput pels els fets de la Setmana Tràgica (1909) i la repressió que va seguir. Finalment, però, el consell directiu del sindicat convocà un congrés  pels darrers dies d’octubre del 1910 en el que els representants de les societats obrers i federacions locals de tendència anarquista, van constituir  una Confederació Regional del Treball, inicialment d’àmbit català, que l’any següent va ampliar el seu camp d’acció a la resta d’Espanya i va passar a anomenar-se Confederació Nacional del Treball, coneguda de tots per les seves sigles, CNT.

La CNT era una central sindical explícitament anarcosindicalista, o sindical revolucionaria. Propugnava el sindicalisme com a mitjà de lluita per assolir un canvi revolucionari; defensava que els mitjans de producció havien d’estar en mans dels sindicats, i que les vagues generals no podien tenir només objectius pragmàtics sinó que s’havien de plantejar amb un objectiu més radical. La seva força radicava a Catalunya i Andalusia i, amb fluctuacions, des de la seva fundació i fins el 1937, fou el sindicat predominant a Catalunya i una alternativa a la UGT, fundada l’any 1888, en molts indrets d’Espanya.  La història de la CNT esta marcada pel creixement continuo i les successives reestructuracions que denoten la seva fortalesa, però també per la clandestinitat, les polèmiques internes i la violència, generada i patida, que l’acabaren debilitant.

Paral·lelament, i com a part del procés de modernització del sindicalisme, el 19 d’octubre de 1907, Solidat Obrera havia iniciat la publicació d’un setmanari portaveu de l’organització, que portaria el mateix nom, Solidaridad Obrera; el periòdic, convertit en òrgan de la CNT, passà a  ser diari i amb el temps esdevingué el principal periòdic del sindicalisme català, reflex fidel dels avatars de la història de la Confederació fins el 1939.

(Autora: Teresa Abelló Güell)

Qui està enterrat a les criptes del Valle de los Caídos?

dilluns, 18/10/2010

El 9 d’abril de 1959,  l’any d’inauguració del monument i pocs dies després del 20è aniversari commemoratiu del final de la Guerra Civil, havien entrat a la Cripta del Valle de los Caídos 10.001 restes de civils i soldats, franquistes i republicans, morts durant el conflicte i que fins llavors havien estat sota terra en centenars de fosses comunes repartides per tot l’Estat. Al juny de 1983 s’inhumava l’última resta a la Basílica, provenia de la província de Barcelona i els familiars havien demanat expressament el seu trasllat al Valle de los Caídos. Als anys vuitanta, ja en democràcia, encara existia, per tant, la possibilitat de demanar ser enterrat al costat del dictador; durant les dècades dels 50, 60 i 70 no hi va haver opció i moltes restes van ser traslladades cap a Cuelgamuros amb l’absolut desconeixement dels seus familiars, tant republicans com, també i encara que pugui semblar sorprenent, franquistes.

El Valle de los Caídos es començà a construir l’any 1940, i havia de ser fet en un any. Un cop finalitzada l’obra, aquesta havia de rebre les despulles dels soldats franquistes, però també de tots aquells civils que demanessin que el seu familiar, màrtir de la guerra, fos enterrat al gran mausoleu. Hem de suposar que l’any 1940, la recent instaurada dictadura, victoriosa, pletòrica, al costat de les forces de l’eix a Europa, confiava plenament en què les criptes del Valle no serien suficients per encabir-hi els milers de franquistes que voldrien que els seus familiars hi fossin enterrats. Però l’obra no es construí en un any, ni en cinc, ni en quinze. Finalment foren 19 anys els que calgueren per acabar-la. I aleshores tot havia canviat: la mateixa dictadura, el context internacional, i els ànims dels triomfadors del conflicte. Si l’any 40 potser, només potser, hi hauria pogut haver-hi més ànim per traslladar familiars al Valle de los Caídos, l’any 1958 la gent el què volia era els seus morts a prop de casa.
Tot i així, el 1958, va començar un moviment de terres que va abastar tot el territori espanyol per anar omplint d’antics “màrtirs” (civils represaliats a la reraguarda republicana) i “herois” (soldats de l’exèrcit rebel) a les cavitats construïdes expressament en els laterals de la basílica i l’altar major. El procés es va realitzar amb absoluta transparència, es van publicar als principals diaris estatals i en els butlletins oficials de totes les províncies anuncis oferint la possibilitat de la inhumació al Valle de los Caídos. Però la resposta per part de familiars de víctimes franquistes de la guerra no va ser ni molt menys la que el règim esperava. Les sol·licituds individuals dels familiars dels “màrtirs” van distar tant de les previsions, que es va decidir incrementar les exhumacions de fosses de soldats franquistes morts al front, així com afegir-hi l’exhumació i trasllat de fosses de soldats republicans sense, en aquest cas, informar els familiars.

En la seva majoria, dels soldats i civils franquistes es sabien les dades: dels primers, l’exèrcit vencedor va preservar durant 20 anys la informació dels llocs on s’havien obert grans fosses: a l’Ebre, a Terol, a Madrid … és més, els soldats havien estat enterrats amb ampolles en què hi havia la seva filiació; els segons, els civils,  les seves famílies havien pogut servir-se de la Causa General per saber on havien estat enterrats els seus familiars i recuperar-ne les restes. En canvi, els republicans havien perdut la guerra, i amb ella qualsevol possibilitat de localitzar les grans fosses de soldats i civils, unes fosses que ara costa tant obrir i que el 1958 el règim, després de sol·licitar i rebre informacions des de tots els Governs Civils de l’estat respecte la ubicació dels grans fossars de soldats republicans, sovint anomenades “zanjas de rojos”, les va obrir i buidar per omplir d’ossos el que havia de ser la tomba del dictador i els seus partidaris. I val a dir també que utilitzar el terme exhumació per parlar d’aquest fet, seria un eufemisme. Les restes òssies es treien amb pic i pala de la terra que les havia acollit durant vint anys, es posaven en caixes de fusta de pi, sempre de la mateixa mida, on podien cabre els restes de fins a 15 persones, i estant totes les restes barrejades es traslladaven al Valle, on en arribar se’ls resava un Pare Nostre i servien per anar omplint la monumental cripta.
Els noms dels que estan enterrats enllà es coneixen en part: els llistats es poden consultar  lliurement, igual que la documentació, a l’Archivo General de la Administración a Alcalà de Henares o en el “Libro de los Muertos” custodiat per la Biblioteca del Palacio Real de Madrid. Però molts dels familiars mai van ser informats. I més enllà dels noms que es coneixen, no oblidem que hi ha milers, desenes de milers de restes que van ser traslladades sense conèixer la seva identitat, la majoria restes de soldats republicans. Les xifres no poden ser exactes, tot i que darrerament es parla que serien unes 40.000 restes en total les que hi haurien a les criptes.

En resum, molts dels que van lluitar en el seu dia contra Franco ara estan forçats a acompanyar-lo en la major fossa comuna d’Espanya, l’única gran tomba de la Guerra Civil, la tomba del dictador que per més restes de les que s’envoltés mai no li podran fer ombra, i menys en l’estat en què es troben: les caixes s’han desfet, les criptes son grans nínxols d’humitat, i els ossos s’amunteguen barrejats els uns amb els altres. Cap individualitat s’ha conservat, cap identificació possible…. i és que Franco no va cuidar ni dels seus morts, tenia molt clar que no li havien de poder fer cap mena d’ombra en un monument que va ser pensat, ideat i construït per a perpetuar amb ciment el que va ser el règim franquista.

(Autora: Queralt Solé i Barjau)

Una lectura per a entendre Itàlia i el fenomen Berlusconi

dimecres, 13/10/2010

El passat 12 de setembre, el primer ministre italià Silvio Berlusconi, en una reunió amb les joventuts del seu partit (Poble de la Llibertat), produí un dels seus freqüents shows, aconsellant als espectadors casar-se amb un milionari i emigrar d’Itàlia per a tenir èxit, i rematant la seva intervenció amb un acudit sobre els nazis i amb els habituals tocs de masclisme. Pocs dies després, en ocasió del seu 74è aniversari, es va despatxar a gust contra els magistrats italians, afegint a les seves paraules un ulterior i terrible acudit – aquesta vegada sobre els jueus – que en qualsevol país hagués provocat un veritable terratrèmol polític.

Tot i el seu aparent bon humor, Berlusconi no està passant precisament pel seu millor moment. A les seves recurrents dificultats judicials s’ha afegit ara una veritable crisi política després de la recent ruptura amb Gianfranco Fini, ruptura que – com s’ha vist en els darrers dies – deixa la seva majoria amb escàs marge de maniobra, i que ha sigut eficaçment comentada en aquest mateix blog. Mentrestant, la crisi econòmica i social està copejant a Itàlia de forma dramàtica, i problemes de tota mena (des de la acumulació d’escombraries a Nàpols, a la lentitud de la reconstrucció de l’Aquila) contribueixen a fer cada dia més fosca la imatge del govern liderat pel magnat milanès.

Precisament per aquestes raons, algunes preguntes més que legítimes poden sorgir en qualsevol observador exterior, especialment després d’haver llegit les anteriors entrades del blog centrades en la actualitat italiana: com és possible que Berlusconi encara sigui popular? Què va fer que tants italians li hagin confiat el seu vot durant tots aquests anys, fins al punt de convertir-lo en el protagonista absolut de la vida política transalpina dels darrers vint anys? Quines són les claus del seu – indiscutible – èxit? I, sobre tot, quines són les causes més profundes de la crisi política italiana dels darrers vint anys?

Una bona manera per a intentar respondre a aquests interrogants, i a molts altres sobre Berlusconi i sobre Itàlia en general, la ofereix el periodista nord-americà Alexander Stille, en un llibre de recent publicació titulat El saqueo de Roma. De cómo un bonito país con un pasado glorioso y una cultura deslumbrante fue sometido por un individuo llamado Silvio Berlusconi (Papel de Liar, Barcelona, 2010, 452 pàg.). Stille, fill de l’antic director del prestigiós diari Corriere della Sera, i autor i periodista de fama internacional especialitzat en temes italians, presenta finalment també als lectors espanyols una edició revisada i actualitzada d’un llibre que havia sortit a Itàlia poc abans de les eleccions polítiques de 2006, i que va rebre immediatament crítiques molt positives des de diferents mitjans de comunicació tant italians com estrangers.

El saqueo de Roma és un llibre centrat en la figura del multimilionari empresari mediàtic que des de 2008 (tal com havia fet entre 2001 i 2006, i breument en 1994) governa una de les principals potències econòmiques mundials. Stille examina totes les etapes que van veure el meteòric ascens de Berlusconi en l’economia i en la vida pública italiana, dedicant una especial atenció als aspectes més foscs de la seva escalada al poder (com ara les relacions perilloses amb la màfia i amb individus sense escrúpols com el seu advocat Previti). Al mateix temps és també un llibre que no perd mai de vista el panorama general, col·locant eficaçment la crònica de l’èxit de Berlusconi dins del complicat context de la història italiana més recent, mitjançant el recurs a una àmplia i profunda bibliografia i a una anàlisi rigorosa dels documents.

Tot i això, el llibre – més que per la seva detallada crònica de les vicissituds polítiques i legals del primer ministre – resulta una eina fonamental sobre tot per la seva anàlisi de la societat italiana, i del canvi que va experimentar a partir dels anys 80. En aquest sentit, els capítols bàsics per a entendre aquest canvi són el tercer i el quart, en els quals Stille explica com, fa aproximadament 30 anys, va tenir lloc una connexió – al cap i a la fi decisiva – entre la predisposició d’una part important de la població a adoptar un nou estil de vida (caracteritzat per la falta de compromís, per la voluntat de refugiar-se dins de l’àmbit privat i pel consumisme), i la irrupció de Berlusconi en el naixent mercat de la televisió comercial.

La clau del discurs de l’autor nord-americà resideix precisament en aquesta fatal connexió, la qual va donar lloc a la creixent identificació d’aquesta part de la població amb el model berlusconià expressat en les seves cadenes de televisió (entreteniment, consum, publicitat, èxit, ostentació), preparant així el terreny per a les posteriors victòries electorals de la dreta. Sense oblidar l’enorme poder econòmic i mediàtic del imperi de Berlusconi, i la feblesa d’un bàndol progressista que sembla dedicar-se sobre tot a les lluites intestines, les raons més profundes de l’èxit polític del multimilionari milanès s’han de buscar, per tant, en l’existència d’un important segment de ciutadans italians que va ser literalment modelat per les televisions berlusconianes i que, successivament, va convertir-se en un dipòsit fiable i constant de vots per Força Itàlia.

Es tracta, en definitiva, d’una lectura altament recomanable per a entendre la – complicada – actualitat política italiana. Stille (encara que no oculti ni un moment la seva escassa simpatia per Berlusconi) no presenta aquí un fàcil opuscle limitat a la demonització del personatge, sinó un rigorós treball d’investigació. Un treball que, a més, resulta de gran utilitat per a entendre amb quines formes el model berlusconià pot influir (i en alguns casos ja s’estigui difonent) també més enllà de les fronteres italianes. Si volem, tal com recita la contraportada, és una irònica lliçó cautelar.

(Autor: Alberto Pellegrini)

Gianfranco Fini: Un polític de dretes (II)

dimecres, 6/10/2010

Un empresari milanès, baixet i riquíssim, pare de la televisió comercial i propietari de molts altres negocis, que en aquell moment estava preparant –a partir de les estructures de la seva pròpia empresa– un partit polític que marcaria per sempre més els tres lustres següents de la història italiana, amb una senzilla declaració feta a la premsa, feia saber que donaria suport a la candidatura de Fini (convé recordar que fins ara el referent polític de Silvio Berlusconi havia estat Bettino Craxi, secretari general del Partit Socialista d’Itàlia o PSI).  Berlusconi havia captat la possibilitat d’obtenir futurs aliats a molt bon preu. Mai personatges d’una certa rellevància social i, sobretot, ben situats en el món polític d’aquell que fou “l’arc constitucional”, les forces antifeixistes que havien fundat la República, s’havia atrevit a donar suport a un candidat del MSI. Ací començà la relació entre Berlusconi i Fini. Una relació desigual, encara que els dos contraents en derivaren beneficis. Un tenia un aliat que li seria fidel al punt de superar moltes vegades el propi ideari del partit en qüestions tan delicades com ara la legalitat, i l’altre obtenia la sortida de cinquanta anys de marginació política, situant finalment el seu partit en disposició d’arribar al govern del país i de moltes administracions locals.

L’arribada, com a resultat de les eleccions de 1994, d’homes del MSI al poder, donà inici a dos fenòmens paral·lels, que a dia d’ avui han arribat a un punt culminant. Per un costat, molts dels dirigents polítics del MSI –els anomenats coronels– han lligat cada cop més els seus destins polítics a Berlusconi, en comptes de Fini, considerat aquest, sobretot en els últims anys quan les ruptures entre els dos s’han fet més freqüents, com a poc capaç de continuar garantint-los l’accés a càrrecs públics, ja siguin parlamentaris o de govern. L’altre procés, més complex, de més profunditat, té a veure amb la defeixistització del MSI, fortament volguda per Fini. La idea era que, en un escenari canviant –a nivell internacional per la crisis del socialisme real, a nivell italià pel tsunami judicial–, s’havia de tancar l’experiència política del MSI per obrir-ne una de nova, que transformés l’antic partit d’Almirante en una dreta moderna i democràtica. La concreció teòrica, va venir en el seu moment, de Domenico Fisichella, professor de Ciència Política a la universitat de Roma, qui, a finals de 1992, llençà la idea de la constitució d’una Aliança Nacional, la qual, abandonant la seva matriu feixista, pogués sortir definitivament de la marginalitat i optar a ocupar l’espai polític conservador. Al final de l’any 1993, abans de l’últim congrés del MSI, la decisió estava presa: de fet, a les esmentades eleccions de 1994, el partit, en coalició amb Berlusconi i amb l’ala dretana del que quedava de la Democràcia Cristiana (DC), es presentà amb el nom d’Aliança Nacional i amb un nou símbol. Es mantenien el trapezi i la flama però molt més petits i en la part baixa com si fossin l’arrel de la nova formació.

El congrés del gener de 1995, celebrat a la ciutat de Fiuggi, consagrà de manera molt ferma el gir, no només per convicció dels delegats, sinó també perquè ningú estava disposat a posar en entredit el fet d’haver arribat al govern. Només Pino Rauti sortí del nou partit amb una petita minoria per a crear el moviment Fiamma Tricolore, que acabà en la marginalitat política i electoral. L’operació de canvi cultural i polític que Fini havia plantejat tanmateix era d’una certa envergadura. Requeria, en primer lloc, canviar profundament el judici sobre el passat : sobre el feixisme, la seva aliança amb el nazisme, la Resistència i la pròpia República. En definitiva, s’havia de canviar el codi genètic d’un partit que havia nascut en la negació del sistema que li havia permès existir, per transformar-lo en un partit de la dreta democràtica que es reconegués en la Constitució antifeixista. I, en aquest sentit, el camí fou llarg i difícil si és que s’ha acabat de fer encara del tot. El que és indubtable és que Fini el va perseguir, i encara el persegueix, amb una tenacitat i amb una determinació importants.

Al Congrés de Fiuggi ja s’havia fet el primer trencament amb el passat al afirmar que “la dreta política no és filla del feixisme” i que “és just demanar a la Dreta italiana d’afirmar sense reticències que l’antifeixisme fou el moment històricament essencial per al retorn als valors democràtics que el feixisme havia postergat”. La història dels anys següents estaria plena de moments en els quals, el inicialment vicepresident del govern de Berlusconi i ara president de la Cambra dels Diputats, deixaria clar el seu profund canvi d’opinió respecte al feixisme. En aquest sentit, un dels moments possiblement més importants va ser el viatge que va fer al novembre de 2003 a Israel, quan kippah al cap, va declarar que s’havien de “denunciar les pàgines de vergonya, que hi són en la història del nostre passat. Hem de fer-ho per entendre les raons per les quals indiferència, complicitat i vilesa van fer que molts italians no fessin res al 1938 per reaccionar en contra de les lleis racials que volgué el feixisme”. Es trencava així una de les justificacions clàssiques del feixisme italià: les lleis racials foren imposades per la aliança amb l’Alemanya nazi. No, Fini posava el dit a la nafra desmuntant aquella idea tan tranquil·litzadora i tan falsa alhora de que els italians eren i sempre havien estat bona gent, indicant clarament les responsabilitats del feixisme en l’Holocaust. I, encara més, fa molt poc temps, feia saber el seu judici sobre la Resistència, al afirmar que, tot i que hi havia gent que de bona fe s’havia arrenglerat amb la República de Saló, hi havia una causa equivocada –la de la República Social Italiana– i una correcta, la de la Resistència. Un canvi de paradigma important, que convertia Fini en un polític de la dreta democràtica i laica, capaç, per exemple, d’expressar opinions autònomes i relativament atrevides –al menys pel que fa la dreta política italiana– en torn a temes com ara el dret de vot pels immigrants regulars, les parelles de fet o la fecundació assistida.

El creixement de l’autonomia política de Fini i de la seva importància van provocar que aquell pacte desigual que el lligava amb Berlusconi des de 1994 se li fes cada cop més difícil d’honorar. Encara més, si es pensa que els conflictes entre el poder judicial i el poder polític de il Cavaliere (les anomenades lleis ad personam, els escàndols, els atacs continus a la magistratura, les desafortunades sortides de to –una de les més desconcertants al Parlament Europeu, es pot veure aquí: http://www.youtube.com/watch?v=ZV1Y3vVC3ZU), així com la indubtable tendència a l’autocràcia del magnat italià, qui ha anat sistemàticament eliminant qualsevol veu discordant en la seva coalició, han coaccionat el debat polític.

Quan a finals de 2007 Berlusconi  anuncià per sorpresa el naixement d’un nou partit “Il Popolo delle Libertà” (PdL), Fini acceptarà afegir-s’hi uns mesos més tard –i, amb ell tota l’Aliança Nacional–. Sigui per un acte reflex, per por a la tornada a la marginalitat política, perquè amb les eleccions de la primavera de 2008 a les portes no hi havia d’altres solucions, perquè l’altre antic aliat que havia mostrat la seva disconformitat –el democratacristià Casini– havia estat literalment defenestrat, perquè el gruix del seu partit volia un lloc segur al parlament, el fet és que Fini s’hi adhereix. Ara bé, des del principi hi serà de forma crítica, fent el que fan el polítics que es defineixen com a democràtics: demanant debat obert dins el partit, expressant opinions, volent garanties sobre qui i com gestionarà la línia política del partit, defensant el respecte a les institucions. Però es topà amb un obstacle insuperable: Berlusconi. Il Cavaliere, no és –no ho ha estat mai, i aquí rau part de la seva força–, un polític democràtic. Ni discuteix, ni construeix acords, ni respecta les institucions, ni creu que un partit polític sigui altre cosa que un club de fans.

Tot i la folgada victòria del nou partit al 2008, que portà Fini a la presidència de la Cambra dels Diputats, les relacions ja estaven trencades i no hi havia recomposició possible. Fini creà la seva pròpia fundació (FareFuturo http://www.farefuturofondazione.it), un think tank d’aquella que ell mateix defineix com una dreta democràtica i moderna, en contraposició a la unanimitat forçada i al personalisme dels quals pateix el PdL.

Finalment la sang arribaria al riu a l’abril de 2010, quan en la primera reunió de la direcció nacional del PdL (la primera dos anys després de la fundació del partit!), Berlusconi acusaria Fini de sabotejar el govern des de la seva posició com a president de la Cambra –més d’una vegada havia expressat la seva disconformitat, sobretot en matèria judicial– a la vegada que Fini faria notar com el PdL, tot i ser el més gran partit italià, estava totalment mancat de democràcia interna i més d’una vegada actuava més com a instrument de defensa dels interessos personals del president del govern que com una altra cosa. Les imatges de l’esbroncada (http://www.youtube.com/watch?v=pWZkTfFYmpA&feature=related), a més d’ésser antològiques, demostren totes les diferències d’estil entre els dos personatges: es veu un empresari amb un llenguatge paternalista esbroncant a un polític.

La ruptura aquest cop va ser definitiva, amb un cost força alt per tot el centredreta i amb incògnites que poden fer caure el govern i canviar altre cop el panorama polític italià. La majoria de parlamentaris de la antiga AN s’han arrenglerat amb Berlusconi, a la vegada que ha començat una campanya mediàtica que pretén la destrucció política de l’antic secretari general de l’Aliança Nacional. Per altra banda, més de 30 diputats han fet costat a Fini qui ha creat, a finals del darrer estiu, un nou moviment, Futuro e Libertà, que pot posar en serioses dificultats al govern de Berlusconi, privant-lo de la majoria al parlament, o, si més no, desgastant-lo. Se’n ha tingut prova fa pocs dies, quan en la votació de confiança al govern, els diputats de Futuro e Libertà, tot i votar-hi a favor, han demostrat tenir la força política i numèrica per poder desendollar el govern Berlusconi en qualsevol moment.

La situació és a hores d’ara molt fluïda. La potència destructora de la màquina berlusconiana és alta. Però un Fini ara ja lliure del pacte desigual i amb res a perdre, sap que els temes sobre els quals ha trencat amb l’antic aliat –la legalitat per sobre de qualsevol altra cosa–, són temes crucials per sectors importants dels electors italians, fins i tot del centredreta. Malgrat s’hagin fet sondeigs sobre la possible força electoral de la nova formació de Fini, és difícil ara per ara mesurar-ne l’impacte sobre el quadre polític general, donat que, a més, entren en joc variables com la decisió de construir un pol de centre juntament amb l’UDC  de Casini o l’API de l’antic dirigent del PD Francesco Rutelli, com i quan es canviaria la llei electoral, o la mateixa capacitat dels diputats finians a resistir-se a les ofertes berlusconianes.

El que sí és cert és que la decisió de Fini de trencar amb Berlusconi ha –com mai havia passat des del final de la anomenada Primera República, a principi dels anys 90– posat al bell i mig de l’agenda política la fi del berlusconisme i la construcció d’una cultura política conservadora democràtica i moderna. Queda per saber si aquell jove feixista dels anys 60, que encara a la meitat dels anys 80 demanava la introducció de la pena de mort, i ara reconvertit en polític demòcrata és un General Della Rovere –em perdonin Bernat Muniesa i Javier Cercas per haver utilitzat la mateixa metàfora que van fer servir al parlar d’Adolfo Suárez–, que ha descobert les virtuts i la grandesa de la democràcia o un trepa qui ha simplement adoptat les seves formes. Possiblement mai ho sabrem. Al capdavall, no importa. A vegades, en aquest tipus de coses, les formes són substància.

(Autora: Paola Lo Cascio)

Gianfranco Fini: Un polític de dretes (I)

dilluns, 4/10/2010

L’anècdota ja és famosa: a finals dels anys 60 en un cinema de Bolonya –la ciutat on va néixer i on residia–, un Gianfranco Fini de 17 anys va al cinema per veure Boinas Verdes. Però davant d’aquell cinema, en la ciutat més roja d’Itàlia, on socialistes i comunistes governaren ininterrompudament des del final de la Segona Guerra Mundial fins a 1999, un piquet de militants d’esquerres, intenta impedir l’entrada als espectadors, distribuint fulls volants que titllen –amb certa raó–, la pel·lícula d’imperialista i feixista. No se sap si John Wayne va ser conscient, en algun moment de la seva vida, de l’efecte que tindria aquella pel·lícula i els fets que la rodejaren sobre aquell jove, al punt de transformar-lo, avui en dia, en el president de la Cambra dels Diputats italiana i possiblement, amb l’acord de bona part de la oposició, en l’únic dirigent polític que té a les mans la possibilitat de destronar il Cavaliere regnant.

El fet és que a partir de aquell episodi, entre el polític i el cinèfil, el jove Gianfranco Fini donà el pas i començà a militar en el MSI. Segons ell explica, evidentment amb un to autojustificatiu, com un acte de rebel·lió i de reivindicació de llibertat. De rebel·lió, perquè a Bolonya, a finals dels anys 60, era difícil definir-se feixista i militar al  MSI. De revindicació de llibertat, ja que, continua explicant, va entendre en aquella ocasió “que la llibertat estava del costat del MSI”. Ningú posa en discussió la veracitat de la anècdota. Les històries polítiques, sempre són també històries personals. Sobretot, i aquest n’és un exemple ben clar, es nodreixen de la reconstrucció del significat de les coses que ens marquen més enllà, fins i tot, de la seva realitat. En aquest cas, aquella experiència ha estat magnificada i transmesa pel president Fini com a una mena d’assegurança pública sobre el seu coratge i la seva consciència política. Tanmateix, les experiències i les seves significacions –interessades o no, no és aquest el punt–, estan immerses en un context històric, que val la pena dibuixar, encara que sigui breument.

La història política de Gianfranco Fini, com s’ha dit, comença al Movimento Sociale Italiano (MSI), o, més concretament a la Giovane Italia, una organització que contribuiria a constituir, a principi dels anys 70, el  Fronte della Gioventú, l’organització dels joves del partit. El MSI va néixer al final de l’any 1946 de la mà de Giorgio Almirante, Pino Romualdi i Manlio Sargenti, tots ex dirigents i militants de la Repubblica Sociale Italiana, l’estat col·laboracionista que, després de l’estiu de 1943, es va establir al nord de Itàlia i que, mentre reivindicava tornar a les arrels del feixisme, es posava a les ordres del Tercer Reich, participant en exterminis i deportacions i lluitant en contra dels homes i les dones de la Resistència.

Cal ressaltar el moment històric en el qual es fundà el MSI. Un cop acabada la guerra i derrotat el feixisme, aquest és a Itàlia i al món, un pària polític. La Constitució que es discutiria i finalment entraria en vigor al 1948, no només fou el producte de l’esforç unitari dels partits antifeixistes, sinó que arribaria a contenir un norma específica que prohibia la reconstitució del partit feixista. I això, malgrat les depuracions a Itàlia foren –per decisió del llavors ministre de justícia Palmiro Togliatti, líder del Partit Comunista i convençut de que no es podia buidar l’administració de l’estat, puix el grau de compromís amb el feixisme de l’aparell de l’estat va ser altíssim–, poc incisives. Així, quan al final de 1946 es constituí el MSI, les autoritats decidiren no perseguir legalment aquesta força política, sobre la base de la idea que més valia deixar un petit espai d’expressió política als nostàlgics, sempre que foren poc influents. El MSI mai va amagar els seus vincles amb el feixisme. Fins i tot, molts deien que el propi símbol del partit –una base trapezoïdal amb una flama tricolor a sobre–, tenia un significat esotèric lligat al propi dictador: el trapezi era el taüt de Mussolini, del qual sortia una flama.

Les primeres passes del MSI foren difícils: a les eleccions de 1948, les primeres a les quals es presentà, pogué aconseguir només el 2,01% dels vots a la Cambra dels Diputats i el 0,89% al Senat, tot i que els seus militants havien posat tot l’esforç en aconseguir consensos. Fins i tot, havien anat a la recerca del vot conservador de les dones del sud explicant-lis que MSI era l’acrònim de Maria Santa Immacolata (Maria Santa Immaculada). Va tenir, en aquells primers anys de vida, la competència del moviment de l’anomenat Uomo Qualunque (l’Home Qualsevol), una força política extemporània i dretana que, sobretot al Sud, va recollir el descontentament de notables locals –molts  d’ells nobles– i lumpen agrari i urbà, que no acabaven de veure amb bons ulls la democratització que representava l’establiment de la República, o, simplement, desconfiaven que els partits antifeixistes poguessin recollir els seus interessos.

En les eleccions de 1953, quan ja el moviment qualunquista s’havia desinflat, els resultats del MSI foren decididament millors (5,8% a la Cambra de Diputats i 6% al Senat) i, a més es configurava l’estructura geogràfica i social del partit que l’acompanyaria al llarg de tota la seva història: amb bona entrada en els estaments militars en tota la geografia del país, al nord bastant feble, era el partit de la petita burgesia i de franges minoritàries de classe obrera, al centre –menys en les regions roges–, més fort i amb una base important entre les petites burgesies d’ordre de les ciutats, i al sud, encara més fort amb una base que es repartia entre notables reaccionaris i lumpen. El MSI arribaria a tenir també un sindicat propi –la CISNAL, avui UGL–, que recolliria, tot i ser minoritari, certa part de treballadors, sobretot funcionaris.

Més enllà del seu pes parlamentari –que acabà sent comparable al de les forces mitjanes del parlament italià, entre el 5 i el 6%–, al llarg de tots els anys 50 i primers 60, el partit viuria una situació un xic paradoxal. Féu de crossa decisiva en més d’una ocasió als executius monocolors democratacristians i participà en l’elecció de presidents de la República, tot i que el seu apropament, encara que fos tangencialment i de passada, a qualsevol centre de poder, fou viscut com un trauma important per la resta de forces polítiques i per amplíssims sectors de la població. Sense anar més lluny, el 1959, el suport extern que havia donat al govern presidit pel democratacristià Tambroni provocà una indignació sense precedents. Quan l’any següent el partit va voler celebrar el seu congrés a Gènova –ciutat medalla d’or de la Resistència–, la indignació es transformà en mobilització antifeixista a la capital de Ligúria i a d’altres importants ciutats del centre d’Itàlia. La intervenció de la policia acabà provocant morts.

Després dels fets del juliol de 1960, i, dos anys més tard, amb el començament dels anomenats governs de centre – esquerra, el MSI, malgrat haver-se consolidat organitzativament i territorialment, tornaria a una relativa marginalitat parlamentària. Tanmateix, al llarg dels anys 60 i, sobretot cap al final, quan els moviments estudiantils, i després obrers, poblaren el país, el MSI es va convertir en un dels referents no només de sectors d’aquella anomenada majoria silenciosa que estava horroritzada amb el creixement dels moviments reivindicatius i d’esquerra sinó també dels joves revolucionaris de dretes que miraven amb favor la dictadura dels coronels a Grècia així com, de personatges i organitzacions que tingueren papers inquietants en aquella que es va anomenar la estratègia de la tensió i que fou el preludi dels anys de la violència política en al dècada dels 70.

Fou en aquest escenari quan el jove Gianfranco Fini començà a militar políticament en el MSI. La seva carrera fou ràpida, gairebé fulgurant. Considerat un moderat –en un partit on, oficialment, es defensava la dictadura de Pinochet–, crescut sota l’ala del secretari del partit Giorgio Almirante, al 1977 esdevenia secretari del Fronte della Gioventù, mentre es traslladava a Roma per a completar la seva formació universitària com a psicòleg. La secretaria de la organització juvenil, li donaria dret a participar a la direcció nacional i l’aposta que féu Almitante per ell, es traduí aviat en un escó parlamentari. Amb només 31 anys, al 1983, entrava a la Cambra dels Diputats i es postulava clarament com a successor d’Almirante. A la mort d’aquest, al 1988, s’inicià la cursa per la successió. A disputar-li el càrrec concorregué Pino Rauti, dirigent més gran que ell, decididament menys moderat, admirador de Julius Evola i Ezra Pound i, de fet proper als ambients insurreccionals. Fini guanyà la partida en el congrés de Sorrento, encara que per un reduït nombre de vots. La seva primera etapa com a secretari general, que duraria només fins a 1990, fou difícil, amb el partit dividit i sobretot orfe del seu pare – secretari, en un món, a les portes de 1989, on tot estava a punt de canviar radicalment.

Amb un partit amb cada cop més dificultats, el congrés de Rimini, al 1990, va portar a  l’elecció de Rauti. Tanmateix, la secretaria de Rauti també estaria destinada a durar poc. Tot i que el nou secretari intentà la tradicional retòrica social del feixisme, per a captar –segons feia saber en els cartells electorals del partit per les eleccions administratives de 1990– els desenganyats del desastre comunista. L’estratègia no tingué efectes considerables, ja que els resultats d’aquelles eleccions foren desastrosos. Un cop més Fini es trobaria encapçalant el MSI a partir de 1991, un partit que, possiblement, gràcies a la marginació que havia viscut, es trobà paradoxalment afavorit pel tsunami judicial que s’emportà, a principi dels anys 90, tots els grans partits de la primera República (val a dir que la crisi del Partit Comunista i la seva transformació en Partit Demòcrata d’Esquerra és imputable a la situació internacional, no a episodis de corrupció). El MSI no va tenir ni un sol dels seus dirigents implicat en casos de corrupció. La legalitat, que ja era un tema propi de la dreta, es tornà un valor a l’alça en el desolador panorama polític d’aquell començament de dècada. I Fini decidí fer el pas, postulant-se com a candidat a la alcaldia de Roma en les eleccions de 1993.

(Autora: Paola Lo Cascio)