“Quan els treballadors fan vaga, no és que no vulguin treballar, sinó que volen fer-ho en millors condicions”.

Aquesta cita d’una de les personalitats més il·lustres del moviment obrer català, el polític republicà i advocat laboralista Francesc Layret, expressa de forma tan senzilla com contundent la naturalesa de la vaga com a recurs dels treballadors per millorar la seva sort. Però quan al concepte de vaga li afegim el qualificatiu de “general”, ja no estem parlant d’un qüestió merament laboral i focalitzada en una fàbrica o un sector productiu concret; en parlar de “vaga general” ens endinsem en el món de la lluita política, perquè l’escenari del conflicte és d’abast nacional i els objectius que es persegueixen transcendeixen l’àmbit de decisió de l’empresa. Amb la vaga al centre de treball, l’interlocutor és el patró; amb la vaga general l’interlocutor (i el poder amb el qual s’estableix un pols de força) és el Govern.

Així doncs, no resulta estrany que el sindicalisme, al llarg de la seva història, hagi plantejat i utilitzat la vaga general com un poderós instrument per defensar els seus interessos. Un instrument al qual, a vegades, se li han atribuït propietats gairebé màgiques per transformar la realitat, tal i com reconeix el mateix Friedrich Engels en la seva crítica al concepte de vaga general dels anarquistes:

“En el programa bakuninista, la vaga general és la palanca de què cal valdre’s per a desencadenar la revolució social. Un bon matí, els obrers de tots els gremis d’un país i fins i tot del món sencer deixen el treball i, en quatre setmanes com a màxim, obliguen les classes posseïdores a donar-se per vençudes o llançar-se contra els obrers, amb el que donen a aquests el dret a defensar-se i a derrocar, aprofitant l’ocasió, tota la vella organització social”.

Però la creença en la infal·libilitat de la vaga general, com a instrument òptim de la classe treballadora per assolir les seves fites polítiques i socials, no ha estat un plantejament exclusiu dels anarquistes. Aquesta mateixa creença es va veure reflectida en les convocatòries de la Jornada de Reconciliació Nacional (1958) i la Vaga Nacional Pacífica (1959) promogudes pels comunistes espanyols i catalans, acompanyats d’altres forces opositores, durant la Dictadura franquista. Aquestes mobilitzacions apostaven per una demostració de força massiva i directa com la millor manera d’enderrocar la Dictadura. El fracàs d’aquestes convocatòries obligarà a una rectificació en l’estratègia de l’oposició, que lligarà la lluita política per la democràcia amb les reivindicacions laborals, estudiantils i veïnals, dins d’una estratègia de desgast indirecte del règim franquista que, tot i que no renunciava a la vaga general com a recurs polític, l’entenia com el punt culminant d’un procés d’acumulació de forces i de vertebració del teixit social antifranquista.

No obstant, encara que la vaga general no sigui una eina infal·lible, continua sent un instrument vàlid per modificar l’ordre de coses existents, tal i com posa de manifest l’experiència de les vagues generals esdevingudes des de la transició democràtica a Espanya. Des de l’aprovació de la Constitució l’any 1978, hi ha hagut quatre vagues generals de 24 hores (1985, 1988, 1994 i 2002) i una vaga general de mitja jornada l’any 1992.

La primera vaga general, el 20 de juny de 1985, contra la llei de pensions promoguda pel govern socialista de Felipe González que augmentava el període de càlcul de les pensions, no va gaudir d’un recolzament unitari per part del moviment obrer. La Unió General de Treballadors (UGT) es va deslligar de la convocatòria de Comissions Obreres (CC.OO) i altres sindicats minoritaris. El resultat fou un seguiment molt desigual de la protesta i un replantejament de l’estratègia sindical per part dels convocants.

El 14 de desembre de 1988 arribaria la primera vaga convocada de forma unitària pels sindicats majoritaris contra el pla d’ocupació juvenil (amb els famosos “contractes escombreria”) i la política econòmica del govern, que es considerava allunyada dels interessos de les classes populars. Aquesta data marcaria un punt d’inflexió en la història del socialisme espanyol, perquè per primera vegada un sindicat socialista com l’UGT plantava cara a les polítiques del govern socialista del PSOE. La vaga assoliria un èxit sense precedents i el govern es veuria obligat a imprimir a la seva política un “gir social” i a pactar amb els sindicats.

La vaga de mitja jornada del 28 de maig de 1992 contra el decret que reduïa les prestacions als desocupats i el projecte de llei de vaga no arribà als nivells de seguiment del 14-D, i s’hauria d’esperar fins el 27 de gener de 1994 per visualitzar una jornada de vaga general comparable a la del any 1988. Malgrat el seguiment massiu de la protesta contra una reforma laboral que retallava drets als treballadors, el govern no modificà la seva política. I és que l’èxit de la mobilització és una condició necessària, però no suficient, per canviar les coses.

Amb el Partit Popular de José María Aznar al poder arribaria l’última vaga general fins la data d’avui. La jornada del 20 de juny de 2002 expressava el rebuig al “decretazo” del  govern per reformar el mercat laboral, un decret que 5 anys més tard el Tribunal Constitucional declararia inconstitucional. Tot i que el seguiment de la protesta va ser motiu de polèmica entre govern i sindicats (polèmica que costà una condemna judicial a TVE pel tractament de la vaga), les massives manifestacions van portar al govern d’Aznar a fer marxa enrere amb els aspectes més importants de la citada reforma laboral.

Arribats a aquest punt, podem afirmar que la vaga general d’avui, 29 de setembre de 2010, independentment dels seus resultats, passarà a formar part de la història política i laboral del nostre país. El 29-S esdevindrà una jornada històrica que no només representa un repte per al govern de torn, sinó també per als sindicats. La vaga general és un recurs que necessita un elevat grau d’organització, conscienciació i mobilització del moviment obrer per portar-se a terme, amb el cost que això implica per als organitzadors. I és que convé recordar una cosa: qualsevol tipus de lluita política implica un desgast (que és multiplica en cas de derrota). Sense desgast, no hi ha lluita; però sense lluita tampoc hi ha esperança d’un futur millor, tal i com recorden les paraules de l’activista nord-americà i lluitador contra la esclavitud Frederick Douglass:

“Sense lluita no hi ha progrés. Aquells que diuen estar a favor de la llibertat però menyspreen l’agitació política son persones que volen collir sense haver sembrat, volen la pluja sense el llamp i el tro, volen l’oceà sense l’horrible estrèpit de les seves cabaloses aigües”.

(Autor: José Manuel Rúa)