L’exili republicà espanyol de 1939 a la República Dominicana

“El 21 de desembre [de 1939] salpàvem d’aquell port [Bordeus] amb el Cuba, paquebot francès de 17.000 tones armat a popa amb dues peces de petit calibre per mor dels submarins. El 10 de gener cap a les onze vèiem terra: era Puerto Rico. Vam navegar al llarg d’aquesta illa fins a la caiguda del vespre i l’endemà a l’alba ancoràvem a la rada de l’Ozama, que fa de port a la ciutat de Santo Domingo.

A Bordeus vam comprar un atlas voluminós i una colla de llibres, tot plegat per fer-nos una certa idea d’a on anàvem. Heu de saber en efecte que no en teníem cap. El mapamundi era mut i amb la Nuri ens trencàvem el cap per endevinar quina podia ser una illa del mar Caribe que hi apareixia pintada amb el color de l’imperi francès ¡no en teníem ni la més remota idea! Doncs vet aquí que és precisament aquesta on ara ens trobem, que es veu que a París encara es pensen que forma part del seu imperi.

Fóra llarg de contar com és que hem anat a petar en una illa com aquesta, on evidentment no se’ns havia perdut res.”

(Extret de SALES, Joan (1976): Cartes a Màrius Torres. Barcelona: Club Editor.)

Amb aquestes paraules, el 28 de gener de 1940 l’escriptor i exiliat Joan Sales descrivia al seu amic, el poeta Màrius Torres, l’arribada de la seva família a la República Dominicana, on s’instal·laren fins a finals de l’any 1941. Sorprenentment, aquest país caribeny acceptà acollir a gairebé 4000 exiliats espanyols, tot i estar governat per un dictador cruel i dèspota, Rafael Leónidas Trujillo, que tenia terroritzada la població local. Enmig d’aquest atzucac, quina sort els esperava als exiliats que arribaren a aquest país entre 1939 i 1940?

Si la República Dominicana acceptà acollir un gran contingent de refugiats espanyols, no fou pas per l’afinitat ideològica que pogués tenir el règim de Trujillo amb el govern de la II República, ans el contrari. Si els obrí les seves portes, fou fonamentalment per motius propagandístics, per donar una imatge d’humanitarisme de la dictadura després que aquesta hagués perpetrat una brutal matança d’haitians l’any 1937 a la zona fronterera entre els dos països. Davant la manca d’alternatives quan Mèxic i Xile tancaren les seves fronteres a les expedicions col·lectives, els exiliats espanyols s’hagueren d’agafar a un ferro roent si volien allunyar-se de l’Europa que aviat seria devastada per la II Guerra Mundial.

Entre tres i quatre mil exiliats espanyols arribaren a la República Dominicana entre 1939 i 1940, en set grans expedicions col·lectives. Un cop allí, una gran part d’ells foren obligats a instal·lar-se en colònies agrícoles, creades pel govern dominicà en zones selvàtiques, aïllades dels nuclis de població importants. El clima tropical, la mala qualitat de la terra, el desconeixement de l’ofici d’agricultor per part de la immensa majoria dels exiliats o la manca de bones llavors, eines i plaguicides, determinaren el fracàs rotund d’aquestes colònies agrícoles. La fam i les malalties tropicals foren les principals companyes de viatge dels exiliats que s’hi instal·laren. A les ciutats, l’atur fou la tònica predominant entre els republicans espanyols. El mercat laboral del país no estava suficientment desenvolupat per absorbir una població amb professions fonamentalment orientades als sectors secundari i terciari. La situació tan precària en la qual es trobaven els exiliats els impulsà a reemigrar cap a altres països americans, com Mèxic o Veneçuela, tan aviat com els fou possible. Així doncs, es calcula que el desembre de 1942 ja només quedaven 1000 exiliats a l’illa i l’any 1945, la presència de republicans espanyols al país era absolutament testimonial. Així doncs, tal i com deia Joan Sales, en aquell país als exiliats espanyols semblava que evidentment no se’ls hi havia perdut res.

Paradoxalment, tot i la seva curta durada, aquest exili causà un profund impacte en la societat dominicana. Entre els refugiats espanyols arribats a l’illa, no hi havia dirigents polítics de primer ordre ni tampoc intel·lectuals, escriptors o artistes de gran renom. Malgrat tot, en el seu desenvolupament professional al país revolucionaren camps com el de l’art, la cultura o la Universitat. En paraules de l’historiador dominicà Bernardo Vega “fue como si un Renacimiento hubiera llegado a la Edad Media más penumbrosa”. La seva contribució també fou destacable en l’àmbit polític i social. A pesar de no poder vincular-se oficialment a la incipient oposició al règim de Trujillo, les publicacions i entitats que impulsaren i la seva sola presència enmig de la societat dominicana va generar les primeres manifestacions antitrujillistes i la creació d’uns dels primers nuclis sòlids d’oposició al règim.

Els historiadors dominicans i les institucions públiques de la República Dominicana, conscients de l’aportació fonamental dels exiliats a la vida cultural, acadèmica i política del seu país, en els darrers anys han centrat molts dels seus esforços a estudiar i documentar aquest fet. Precisament, durant el 2009 i el 2010 s’ha commemorat el 70è aniversari de l’arribada dels exiliats al país. Això s’ha plasmat en l’organització d’exposicions artístiques i històriques, la recollida de testimonis orals, la reedició d’obres escrites pels exiliats i, a nivell historiogràfic, en la realització d’un interessant seminari internacional que portava per títol El exilio republicano español en la sociedad dominicana (podeu consultar les actes del seminari en línia a la direcció http://es.calameo.com/read/000345214b2895dea2d16).

L’exili espanyol a la República Dominicana és sovint un dels més oblidats pels historiadors d’àmbit europeu, com ho demostren els pocs estudis existents fins al moment sobre el tema. A la República Dominicana, les investigacions sobre aquest fenomen es troben en estat emergent, però des d’aquí ens trobem amb la dificultat d’accedir a les seves publicacions, rarament distribuïdes a aquesta banda de l’Atlàntic. Tot i això, val la pena apropar-nos a aquest exili, on potser si que se’ns ha perdut alguna cosa.

(Autora: Elisenda Barbe Pou)

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    • Ferran Vital

      23/09/2010 - 14:47

      Elisenda, primer de tot felicitats per aquest article! Està molt ben estructurat i explicat. Però al llegir el teu article m’ha sorgit un dubte: crec que vaig llegir que el dictador, Leónidas Trujillo, volia portar exiliats republicans per què aquests eren blancs, i podien millorar la “raça dominicana”, massa ennegrida pel criteri de Trujillo. Penso que va enviar molts refugiats al nord de l’illa a treballar a plantacions agràries, i per això les gents d’aquesta zona són una mica més clars que els del sud, de color més fosc. És això correcte?

      Una curiositat: els meus alumnes dominicans em van explicar que va haver-hi un president català.Aquest era el senyor Joaquín Balaguer.Tanmateix, a la República Dominicana encara recorden amb molt de carinyo al president Balaguer, d’ascendència catalana, mentre que critiquen obertament al dictador Trujillo.

    • Elisenda Barbé

      24/09/2010 - 12:06

      Hola Ferran!
      Moltes gràcies! Hi ha diverses teories que intenten explicar perquè el dictador Trujillo va acceptar portar exiliats republicans (i molts altres immigrants durant les més de tres dècades que va durar la seva tirania) a la República Dominicana. És indiscutible que un dels fets determinants fou, com dic en l’article, la necessitat de “rentar la imatge” al seu règim.
      La frontera entre Haití, un estat on el 90% de la població era negra, i la República Dominicana sempre fou un motiu de litigi entre ambdós països. La pressió demogràfica d’Haití ocasionava que nombrosos contingents dels seus ciutadans s’instal•lessin en les terres frontereres pertanyents ja a la República Dominicana. Els dies 2, 3 i 5 d’octubre de 1937 es produí una sagnant matança d’haitians en setanta localitats dominicanes del nord-oest del país, sota les ordres del dictador Trujillo. La xifra de morts, desconeguda encara avui però que s’arribà a valorar en 12.000 segons la premsa nord americana, esgarrifà a la comunitat internacional i molt especialment als Estats Units d’Amèrica. El règim necessitava rentar-se la cara, i aprofità l’oportunitat que li brindà la Conferència d’Evian, celebrada el juliol de 1938 per intentar solucionar el problema del desplaçament de jueus fugint de l’Alemanya nazi i l’Anschluss. El govern dominicà s’oferí per acollir entre 50.000 i 100.000 emigrats jueus, un gest humanitari que darrere amagava la voluntat de la República Dominicana de ser absolta internacionalment per la matança d’haitians. Malgrat l’oferiment, pocs jueus acabaren traslladant-se al país caribeny, estem parlant més o menys d’uns 2000 o 2500 en total. Aquests s’instal•laren al nord de l’illa a partir de 1940, fundant un assentament jueu a la localitat de Sosúa. En l’actualitat, queden unes 25 famílies jueves a l’indret. La resta, com els republicans espanyols, reemigraren després de la II Guerra Mundial principalment cap als Estats Units o Israel.
      Amb aquestes mateixes intencions el dictador Rafael Leónidas Trujillo va acceptar donar acollida dins la República Dominicana a un importantíssim contingent de republicans espanyols exiliats, tot i reconèixer ja l’1 d’abril de 1939 el govern de Franco i simpatitzar- hi obertament. Acollir als republicans li donava a Trujillo una pàtina de progressisme, o almenys de liberalisme, com a arma propagandística de cara a l’exterior.
      Tot i això, sí que és cert que també hi ha teories que expliquen que un altre dels motius que impulsà a la República Dominicana a acollir els exiliats republicans era la política migratòria elaborada pel govern i explicitada en l’informe de Vicente Tolentino, director general d’estadística, del setembre de 1937, que pretenia assolir el blanquejament de la població dominicana enfront de l’Haití negre, l’enfortiment de l’economia agrícola, la creació d’indústries i la colonització de les zones despoblades. Segons el govern dominicà, els espanyols contribuirien també a reforçar el caràcter i la cultura espanyola a la illa enfront del criollisme francès haitià, dins un projecte per a, tal i com ho anomenaven ells, “millorar la raça”.
      Les colònies agrícoles on s’instal•laren els exiliats republicans estaven repartides per tota l’illa, però com molt bé dius, la població de la part nord de la República Dominicana és majoritàriament d’un color de pell més clar que la del sud. Fins i tot, els catalans i espanyols que actualment viuen al país diuen que Santiago de los Caballeros (la segona ciutat després de Santo Domingo) és molt més europea o d’estil occidental que la capital. No sé si una cosa té a veure amb l’altra, però m’has despertat la curiositat per intentar trobar-hi una resposta.
      I finalment, la República Dominicana, com molt bé dius, va tenir un president anomenat Joaquín Balaguer, d’ascendència catalana per part de pare. Balaguer va formar part dels governs de la Era Trujillo i un cop assassinat el dictador, fou el president del país entre 1961 i 1962; 1966 i 1978; i 1986 i 1996. Sobretot els dos primers períodes de govern es caracteritzaren per un marcat autoritarisme i una democràcia molt limitada (de vegades, inexistent). Tot i això, les nombroses obres públiques que dugué a terme així com les mesures populistes que prengué són factors que potser permeten entendre perquè una part de la població el pot recordar amb afecte. El que sí és cert és que la dictadura de Trujillo és condemnada oficialment al país (cosa que no vol dir que encara quedin sectors de població que admirin el dictador). Em va cridar l’atenció que fins i tot als llibres escolars de l’assignatura d’ètica hi ha un capítol dedicat a “l’actitud a tenir davant la dictadura de Trujillo” (més o menys s’anomenava així el tema), on s’explica als infants què fou i quins crims cometé la dictadura de Trujillo.
      Aprofito Ferran per felicitar-te pel teu blog, que llegeixo assíduament, i, potser ara no hi caus, però ja fa uns quants anys vam ser companys de classe a la Facultat durant els primers cursos de la carrera d’Història. M’alegro molt que ens puguem retrobar aquí.
      Una abraçada!
      Elisenda

    • Ferran Vital

      27/09/2010 - 00:39

      Hola Elisenda!
      Gràcies per aclarar-me els dubtes sobre Trujillo i Balaguer. Quins personatges! Dictadors populistes caribenys…n’hi han per donar i per vendre!! Gràcies a tu, ara conec una mica més la realitat política del país d’origen de molts dels meus alumnes!! Continua així de bé i molta sort Una abraçada i fins aviat!

      Ferran Vital

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús