EL TRANSIBERIÀ MOSCOU- PEKÍN PELS ULLS D’UN HISTORIADOR

“Dius que vols creuar Rússia en un mes sense saber el rus, sense conèixer l’alfabet ciríl·lic i viatjant sol? Albert, això és una temeritat!”. Aquestes paraules van ser l’inici d’una llarga conversa que vaig mantenir a casa la Montserrat, una catalana llicenciada en Filologia Eslava i enamorada de Rússia, just una setmana abans d’agafar el vol que em portaria fins a Moscou.

Una vegada trepitjades les llambordes de la Plaça Roja em vaig adonar de l’advertiment que m’havia adreçat la Montserrat. No obstant això, tots els temors quedaven enlluernats per la fal·lera desbordada de recórrer tres països amb un alt contingut simbòlic atès que es tractaven de països que van experimentar el triomf d’una revolució socialista. Tenia clar, doncs, que a més dels ulls del viatger, també incorporava el prisma d’un historiador del món contemporani.

Qualsevol persona que hagi estat a Rússia haurà pogut copsar ràpidament el sacrifici que aquest país féu durant la Gran Guerra Patriòtica – així anomenen els russos la Segona Guerra Mundial-. Totes les ciutats, àdhuc pobles, del Bàltic al Pacífic i de l’Àrtic al Mar Negre, tenen almenys un espai on es poden  dignificar les 27 milions de víctimes mortals que la URSS tingué durant la campanya bèl·lica de 1941 a 1945, ja sigui en forma de monuments als soldats, a la Victòria o flames enceses nit i dia per rememorar els fills que van lluitar i perdre la vida davant la ocupació nazi. Especialment destacat esdevé el Park Pobedy ( Parc de la Victòria ) de Moscou, un monumental espai configurat per un obelisc decorat amb la figura de la deessa de la victòria Nika, diferents escultures, un monument a Gueorgui Vencedor i finalment el colossal Museu de la Guerra. Inaugurat el 9 de maig de 1995 per commemorar el cinquanta aniversari de la victòria a la Segona Guerra Mundial, esdevé una visita obligada per a hom qui visiti Moscou. A la part inferior del museu s’hi recreen les 6 grans batalles en què lluità l’Exèrcit Roig ( Leningrad, Moscou, Stalingrad, Minsk, Kursk i Berlín); la part central està dedicada a les 11800 persones que van ser condecorades amb la Medalla Heroi de la Unió Soviètica, totes elles inscrites amb noms i cognoms sobre marbre blanc al voltant d’una gran escultura de bronze dedicada al Soldat de la Victòria. Finalment, a la part superior s’hi exposa tot de material bèl·lic, militar, propagandístic…

A la segona planta una espectacular Sala dels Generals dóna la benvinguda a la esmentada Sala de la Glòria. Fou en aquest espai on vaig conèixer la transcendència de Zhukov. Stalin va confiar en aquest general per a fer front a la defensa de Leningrad i Moscou davant el setge nazi, així com fou el responsable de la primera derrota nazi a la sagnant batalla de Stalingrad. Per aquests motius fou conegut com “el bomber de Stalin” i condecorat 4 vegades com Heroi de la Unió Soviètica, 2 amb l’Ordre de la Victòria,  6 vegades amb l’Ordre Lenin, 3 amb l’Ordre de la Bandera Roja i tot un reguitzell de medalles. Ni el mateix Stalin podia presumir de tal historial. Tanmateix, en sortir del museu vaig poder comprovar que l’autèntic heroi popular de la Unió Soviètica no era Zhukov; ni cap altre militar, ni polític…  L’heroi popular de la URSS era cosmonauta i es deia Yuri, Yuri Gagarin ! En una típica botiga plena de souvenirs, vaig decidir que era el moment de comprar algun record. Lluny de samarretes adreçades a turistes amb la bandera tricolor de Rússia, lemes com VODKA connecting people o les sigles CCCP, vaig decidir-me per l’estampa de Gagarin i les seves lletres a la part superior de la mateixa escrites en ciríl·lic. Els moscovites, i més tard els siberians, s’aturaven per felicitar-me i a comentar les gestes del primer cosmonauta que fou enviat a l’espai a bord dels Vostok I mentre anaven exclamant Gagarin, Gagarin ! De la mateixa manera que avui els nens de Barcelona volen ser com Messi o els joves de Liverpool de finals dels seixanta somniaven per ser com els Beatles, fa cinquanta anys a la Unió Soviètica els nens volien ser cosmonautes i emular les gestes de Yuri Gagarin.

La primera estació després de Moscou fou Kazan, ciutat capital del Tatarstan i de convivència exemplar entre cristians ortodoxos, jueus i musulmans. Seguidament fou el torn d’Ekaterinburg. En arribar a l’antiga Sverdlovsk vaig poder visitar el lloc exacte on fou assassinat el darrer tsar de Rússia – Nicolau II – i la resta de la família imperial el 17 de juliol de 1918. Després de ser assassinats, els cadàvers foren amagats i enterrats en una fossa a 12 quilòmetres als afores de la ciutat essent un misteri durant més de 70 anys la seva localització. El 12 d’abril de 1989 els diaris informaven de la troballa, i finalment la tomba fou oberta el 1991 per les autoritats soviètiques. L’endemà, doncs, vaig poder visitar el bosc i el sot exacte on va ser enterrada la família imperial; no estava sol: l’emplaçament ha esdevingut un destí turístic de primera magnitud i lloc de pelegrinatge pels nostàlgics de l’imperi tsarista i els fidels seguidors més ultres de l’església ortodoxa russa.

Dels Urals vaig passar a Sibèria mercès a un llarg cap de setmana tancat a un tren siberià. La destinació era Krasnoyarsk, situada al cor de Sibèria. Durant el temps de la URSS la ciutat va concentrar gran part de la indústria armamentística i nuclear soviètica; precisament per aquest motiu la ciutat estava tancada als turistes estrangers, era impossible viatjar a Krasnoyarsk fins a mitjan dels noranta. Per tant, la existència del turisme internacional a la ciutat té poc més d’una dècada. Quan hom arriba a Krasnoyarsk hom observa fàcilment que es tracta d’una ciutat plenament soviètica. Gairebé la totalitat de l’urbanisme pertany a aquest període, destacant els edificis de cinc o sis plantes de color gris. De fet, la població passà de 60 000 habitants que tenia durant la Revolució d’Octubre a gairebé un milió a la fi de la URSS. La ciutat patí una greu crisi econòmica i social durant la dècada dels 90 amb el desmantellament de la URSS, però mica en mica van apareixent els símptomes de recuperació i normalització econòmica.

Si ens guiéssim per la onomàstica i les arts escultòriques municipals  podríem pensar que es tracta de l’edèn socialista. En sortir de l’estació de tren un enorme mosaic vermellós amb la figura de Lenin i els revolucionaris de 1917 dóna la benvinguda a tots els visitants. Més endavant, a l’inici del carrer Lenin, un mural amb mides superiors al més gran que trobem a la ciutat nord-irlandesa de Derry també recrea les gestes revolucionaris del poble soviètic i el rostre omnipresent del dirigent de la revolució de 1917. En motiu del centenari del seu naixement, s’instal·là una enorme estàtua de Lenin al carrer Karl Marx a 1870. I a la ciutat encara hi ha dues estàtues més de Lenin per rememorar el seu pas a la ciutat durant l’època tsarista. La onomàstica de Krasnoyarsk reflecteix els principis doctrinaris del marxisme: carrer Karl Marx, carrer Lenin, carrer del Proletariat, carrer dels Comunistes, carrer de la Dictadura del Proletariat. La ciutat encara no té metro, però disposa d’una xarxa d’autocars públics amb una freqüència tant elevada que els autocars circulen un darrera l’altre. En pujar al primer autocar urbà em va deixar clavat el conductor: simultàniament fumava, parlava per mòbil i menjava pipes mentre conduïa amb 30 persones a dins. Més tard vaig observar que la resta de conductor també fumaven, menjaven pipes i atenien a les trucades al mòbil mentre exercien la seva funció.

La perla natural i turística de Rússia és el llac Baikal. La ciutat d’Irkutsk és qualificada com “la París de Sibèria”, amb les seves típiques cases de fusta. Per visitar adequadament el Baikal vaig decidir visitar l’illa Olkhon, l’única illa que té el llac Baikal. El tour que vaig fer el diumenge en furgoneta, a més de recórrer la illa, també vam fer pas per un Gulag ( inicials de Glávnoye upravleniye ispravitel’no-trudovíj lagueréi, que traduït significa Direcció General de Camps de Treball ) de l’època estalinista on hi van recloure 400 persones, la majoria dissidents lituans.

Abans de creuar la frontera en direcció Mongòlia volia visitar Ulan Ude, bàsicament per contemplar el cap de Lenin més gran del món. Els meus 1,73 metres equivalen només al nas de Lenin, ja que l’estàtua té més de 7 metres. A més, tenia ganes de parlar amb en Pietr Ishkin, un professor d’anglès que em va allotjar a casa seva. En Pietr contava que la dècada dels noranta fou duríssima a la nova Rússia, amb alts índexs de corrupció i desgovern, que juntament amb les privatitzacions, van provocar una important fractura a la societat russa, amb les conseqüències d’atur – inexistent a l’URSS – , augment de preus, pauperització de les classes més desafavorides… A tot això en Pietr va afegir un nou fenomen que jo desconeixia: la nova administració, centralitzada a Moscou, queda a milers de quilòmetres de Moscou, provocant un allunyament entre la ciutadania i les elits dirigents. A més, el caràcter dels siberians no és comprès a Moscou… i viceversa. Per tots aquests motius el graner de vots del Partit Comunista de la Federació Soviètica, l’antic PCUS, continuava en Pietr, procedeix de persones adultes que van viure sota la URSS i que en l’actualitat no reben aquelles prestacions socials (habitatge, feina, jubilació amb garanties ) que rebien durant l’època soviètica. En acabar la conversa jo no vaig poder contenir-me i li vaig fer la pregunta: Per tu què és millor, viure sota la URSS o en l’actual Rússia ? En l’actual Rússia va contestar-me en Pietr, sense vacil·lacions.

A Ulan Ude el temps em va permetre passar-me pel Museu de la Gran Guerra Patriòtica. Segons s’explicava en aquest museu, Stalin va reservar durant el primer any de guerra (1941) els soldats de Sibèria pensant en una invasió de Japó a la URSS. Aquesta previsió es va descartar amb l’atac sobre Pearl Harbour el desembre de 1941. Fou aleshores quan la reserva de soldats de l’extrem orient rus van desplaçar-se fins al front de guerra contra els nazis. Aquesta incorporació fou quantitativa i qualitativa. Quantitativa perquè s’incorporaven nous soldats al camp de batalla, i qualitativa perquè com a siberians i de l’extrem orient rus eren els habitants que podien resistir més bé el fred. Per això s’atribueixen part de la victòria a la batalla d’Stalingrad al febrer de 1943.

A Mongòlia les coses són diferents. A l’estepa el temps es detura. Així vaig entendre perquè aquest país mai apareix en les telenotícies ni en els diaris, a banda de les revistes especialitzades en viatges. La capital, Ulan Batoor, a banda de ser la capital d’estat més freda del món, destaca per ser el centre d’immigració de famílies que procedeixen d’arreu del país, i que veuen en la ciutat noves perspectives de futur davant l’estancament, àdhuc empobriment, de l’estepa.

La República Popular de la Xina em va avisar des del primer moment que ja no estava a Mongòlia. A la frontera, a la ciutat d’Erlian, després de passar pel rutinari detector de metalls, dos policies se’m van adreçar per tal que els hi ensenyés la meva càmera fotogràfica. Només van revisar una per una les gairebé 400 fotografies que havia fet fins al moment amb la finalitat d’eliminar qualsevol fotografia que fos considerada perillosa per règim xinès. Jo , com ja els hi havia comentat anteriorment, procedia de Mongòlia. Després, com qualsevol turista que visita la República Popular de la Xina, vaig poder visitar la plaça de Tiananmen, la ciutat prohibida i la gran muralla.

En definitiva, una ruta per tres països que a mitjan segle XX van aplicar, a la seva manera, l’ideal d’estat socialista. A inicis del segle XXI han optat per vies diferents. Mongòlia ha esdevingut una democràcia parlamentària homologable a qualsevol país de l’Europa occidental. Avui governa el Partit Revolucionari del Poble Mongol, el mateix i únic partit que va liderar l’estat comunista de 1924 a 1990, i que ha estat el guanyador de les eleccions democràtiques de 1990, 1992 ( el 1996 les guanyà la oposició del Partit Democràtic)  i 2000. A 1990 va rompre amb l’òrbita moscovita i es va situar dins l’esfera de la socialdemocràcia, ingressant el 2003 dins la Internacional Socialista. Ningú discuteix, a diferència de Rússia, la qualitat democràtica del sistema pluripartidista mongol, tot i que la Constitució de 1992 contempla la pena de mort i els treballs forçats. Després de l’esfondrament de la Unió Soviètica, Rússia ha esdevingut una democràcia amb economia de mercat. Efectivament, és una democràcia, però una democràcia de baixa intensitat. Tothom coneix les poques garanties de la oposició per poder expressar lliurement les seves opinions en mitjans de comunicació. Els crítics de Putin han estat detinguts, empresonats, o en els pitjor dels casos, executats des del Kremlin. L’actual República Popular de la Xina combina l’economia de mercat neoliberal més agressiva i salvatge econòmicament parlant amb l’indiscutible poder del Partit Comunista sense masses canvis en el funcionament i estructura políticament parlant. La República Popular de la Xina no coneix la paraula llibertat, ni democràcia, ni drets humans. Una bona metàfora de l’actual situació del règim xinès que resumeix aquesta situació em succeí a Pekín, quan vaig introduir la paraula Freedom al cercador Google. Aleshores a la pantalla apareix Error.

(Autor: Albert Planas i Serra)

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    • Rafel Comas

      17/09/2010 - 14:04

      Quina entrada més interessant. Albert, mentre et llegia he sentit enveja sana. Jo també he anat un parell de vegades a Rússia i la veritat és que és un país fascinant. Moltes felicitats per aquest article en particular i pel bloc del CEHi en general.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús