Memòries conflictives de la Segona Guerra Mundial

“El passat 1 de setembre el món va recordar el començament de la Segona Guerra Mundial, el conflicte més sagnant de la història de la humanitat”.

Aquesta afirmació, aparentment obvia i indiscutible, en realitat conté com a mínim dos errors. El primer, menys transcendent si volem, té a veure precisament amb la data esmentada: l’1 de setembre de 1939, quan les tropes hitlerianes van creuar les fronteres orientals del Reich, el que va començar va ser el conflicte entre Alemanya i Polònia; un conflicte que es va convertir en II Guerra Mundial només 48 hores després, amb la declaració de guerra Anglo – Francesa als nazis.

I en segon lloc, parlar d’un “món” que recorda el començament de la guerra l’1 de setembre és una colossal fal·làcia, i una demostració del eurocentrisme que encara domina les mentalitats del nostre continent. En efecte, per un cinquè dels habitants del planeta el conflicte va començar en una data molt anterior: Xina, al setembre de 1939, ja portava més de dos anys lluitant a mort contra la agressió de l’imperialisme japonès, en una guerra ferotge que es va saldar amb un tràgic balanç de 20 milions de morts xinesos (i de fet podríem començar a comptar a l’any 1931 amb la invasió de Manxuria per part del Japó). Si passem a l’altre costat del Pacífic, i ens traslladem per un moment als Estats Units, podrem veure que els monuments que honren la memòria dels 418.000 morts nord-americans porten gairebé tots la inscripció “World War II, 1941-1945”, recordant als visitants que, per un dels grans guanyadors del conflicte, la guerra va començar només a finals de 1941, quan es va produir l’atac a la base de Pearl Harbour. (Un discurs semblant es pot fer també respecte a Itàlia, on els 450.000 caiguts són de la guerra del “40-45”).

Tot i així, els problemes relacionats amb la memòria del conflicte del 39-45 són molt més greus i polèmics quan passem a examinar la vasta àrea de l’Europa centroriental, especialment l’antiga URSS i els països del bloc comunista. El cas més emblemàtic és precisament el de la Unió Soviètica, l’altre gran triomfador de la guerra mundial al costat dels Estats Units: pagant el terrible preu de més de 26 milions de morts, el país de Stalin va de fet jugar un paper absolutament decisiu en la victòria final contra el nazisme, tal com reconeixen actualment tots els historiadors especialitzats (fins i tot els menys sospitosos de simpaties comunistes, com Max Hastings, Laurence Rees o Norman Davies). No és llavors d’estranyar que a totes les ciutats de Rússia hi hagin monuments, parcs i museus que recorden l’extraordinari sacrifici de sang pagat per derrotar a la Wehrmacht; ni és d’estranyar que la memòria de la “Gran Guerra Patriòtica” sigui un assumpte d’Estat per la nova classe dirigent russa (fins al punt de tornar a adoptar, per les forces armades, les ensenyes i les banderes del antic Exèrcit Roig). El – més que legítim – orgull dels russos pel seu paper en la victòria de 1945 s’exhibeix cada any amb la gran celebració del 9 de maig: l’any passat, la participació (per primera vegada) de contingents dels antics aliats occidentals a la desfilada de la Plaça Roja de Moscou va despertar fins i tot més d’una perplexitat entre la població moscovita, i russa en general, que encara tendeix a menysprear la aportació dels anglosaxons al conflicte.

Això no obstant, no es pot passar per alt un detall més que significatiu: per la Rússia actual, la “Gran Guerra Patriòtica” recordada en els esmentats museus, monuments i celebracions, va començar l’any 1941, quan els exèrcits nazis van atacar el territori de la URSS. El problema és que – de fet – la Unió Soviètica es va veure involucrada en el conflicte mundial molt abans: concretament ja a partir del setembre de 1939, quan l’Exèrcit Roig va envair les regions orientals de Polònia, en una ràpida campanya militar que igualment va costar entre sis i deu mil morts. El país de Stalin, en aquelles primeres setmanes de guerra, era un excel·lent aliat de l’Alemanya hitleriana desprès de la firma dels pactes Molotov – Ribbentrop, i juntament als nazis es va repartir Polònia. El desventurat país, per cert, no va ser la única víctima de l’expansionisme estalinià: poques setmanes després, els soviètics van atacar la democràtica i pacífica Finlàndia (Guerra d’Hivern, 1939-40); i a l’estiu de 1940, en el marc dels protocols secrets del pacte amb Alemanya, la URSS es va annexionar les tres repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània). Es correcte, llavors, oblidar-se d’aquesta etapa d’expansionisme agressiu – en la qual els occidentals es plantejaven fins i tot bombardejar els pous petrolers del Caucas – i recordar només el sacrifici soviètic de 1941-45? És èticament just que contingents occidentals desfilin a la Plaça Roja al costat de les banderes estalinianes?

Tot i així, les perplexitats occidentals encara són poca cosa si comparades amb la fredor de Polònia: un estat que va ser, a la vegada, guanyador i víctima del conflicte, que va cedir grans extensions de territori a la URSS, obtenint en canvi riques regions que pertanyien al Reich alemany. L’arribada de l’Exèrcit Roig a Polònia, va significar un alliberament (de la tirania nazi) o una conquesta, amb la posterior imposició d’un règim dictatorial que va desaparèixer només l’any 1989? Els soldats polonesos que lluitaven juntament als soviètics, eren traïdors de la pàtria o patriotes ells mateixos? No és llavors d’estranyar que les difícils relacions encara existents entre Polònia i Rússia (sobretot durant la etapa de govern dels germans Kaczyński) tinguin tant a veure amb la conflictiva memòria dels esdeveniments de la guerra mundial.

Un discurs semblant, per altra banda, es pot fer també respecte als països bàltics: per ells, la guerra va començar amb la mencionada invasió soviètica de 1940, i l’arribada de les tropes nazis a l’estiu de 1941 va ser vista sovint com un alliberament de la dictadura de Stalin. Lituans i letons van fins i tot col·laborar amb entusiasme a l’extermini de la població jueva de la regió, i van formar grups armats per lluitar al costat dels alemanys: grups que, en alguns casos, són recordats per les noves autoritats democràtiques com “patriotes” anticomunistes

Els exemples d’aquesta problemàtica de la memòria respecte a la II Guerra Mundial podrien de fet continuar, confirmant així, una vegada més, l’absoluta rellevància de l’esdeveniment central de la història del segle XX: un conflicte que, a més de deixar uns 60 milions de morts i infinites destruccions, va obrir ferides que, més de 70 anys desprès, encara no s’han tancat.

(Autor: Alberto Pellegrini)

Frontera entre Alemania i Polònia (1-9-39)

Comparteix

    Etiquetes:

    Comentaris

    • VICTU

      08/09/2010 - 14:03

      M’ha agradat molt l’article.
      Com a simple lector de llibres d’història, més del segle XX que d’altres, m’agradaria fer una pregunta respecte a la II Guerra Mundial.
      Quan llegeixo quins van ser els motius de la caiguda de l’Alemanya nazi, sempre es parla d’Stalingrad, de Normandia, de tenir Alemanya molts fronts oberts, de la poca capacitat de Hitler com a cap militar,… La meva pregunta és: si els japonesos no haguèssin atacat Pearl Harbour, els Estats Units haguessin entrat en el conflicte? I en cas no haver-ho fet, els que varen guanyar ho haguessin fet?
      Gràcies.

    • Alberto Pellegrini

      09/09/2010 - 13:31

      Victu, entre els motius de la derrota final d’Alemanya que menciones, afegiria també la batalla de Kursk de 1943, fonamental perquè la Wehrmacht perd definitivament la iniciativa militar al front Oriental (el front decisiu per al desenllaç de la guerra). En canvi, el desembarcament de Normandia es va produir quan ja no hi podia haver dubtes sobre la caiguda del nazisme.
      Respecte a la teva pregunta, la cosa més probable és que els Estats Units haguessin acabat per entrar en el conflicte igualment. El president nord-americà Roosevelt, de fet, ja estava en una situació de “pre-bel•ligerància” al estiu de 1941, ajudant explícitament al Regne Unit amb la Llei de Préstecs i Arrendaments, i considerava inevitable una participació del seu país a la guerra. A més – i encara que la qüestió sigui objecte de debat – hi ha raons per pensar que també Hitler considerés inevitable, a llarg termini, una confrontació militar amb els Estats Units per el domini del món (una vegada derrotats Regne Unit i URSS): de fet, el Führer ja havia ordenat posar en marxa un ambiciós pla de construccions navals per preparar-se al enfrontament.

      La resposta a la segona part de la teva pregunta és en canvi més complexa, i en darrera instància, es pot reduir a la qüestió “Podien la URSS i el Regne Unit derrotar als nazis sense l’ajuda dels Estats Units?”. La resposta, òbviament, depèn de tota una sèrie de factors d’enorme influència: sobre tot, depèn de si els Estats Units haguessin igualment ajudat materialment a Londres i Moscou, i si Japó hagués atacat a la URSS a les fronteres del Extrem Orient (impedint així el desplegament de les tropes siberianes al front de Moscou). En general, la majoria dels historiadors considera que – si Japó no hagués atacat al Orient soviètic – la URSS hagués acabat guanyant igualment la guerra contra Alemanya, per la seva major capacitat productiva, per la millor direcció estratègica de les operacions militars i per la pràctica impossibilitat d’ocupar totalment el territori soviètic per part alemanya: no hem d’oblidar que els – importants – ajuts nord-americans al país de Stalin van començar a arribar en gran quantitat només a partir de 1943, quan ja la URSS havia demostrat la seva capacitat per infligir enormes derrotes als nazis. Això sí, la victòria final soviètica hagués costat infinitament més (humanament i materialment).
      De totes maneres, aquestes qüestions de “Història virtual” solen engendrar molts debats entre els especialitzats, i és gairebé impossible que hi hagi un acord generalitzat sobre tots els punts del debat.

    • VICTU

      13/09/2010 - 13:36

      Sr. Alberto Pellegrini.
      Moltes gràcies per la seva resposta.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús