L’atzucac a Afganistan

La descolonització va deixar unes fronteres a les quals ràpidament es van acomodar les elits dirigents dels nous Estats. A més, la lluita per la independència va forjar moviments nacionals allí on no existien. Ja l’any 1893 la línia Durand, que delimita la frontera entre l’Afganistan i el Pakistan, havia dividit el territori dels Pastun. La partició de 1947 entre l’Índia i el Pakistan no va remetre l’irredentisme Pastun que, en les zones tribals, va seguir alimentant les complicitats amb els seus homònims afganesos. Així, mentre les fronteres post – colonials es consolidaven a l’Orient Mitjà, i la guerra contra l’Iraq per l’ocupació de Kuwait en 1991 va demostrar que qualsevol intent de modificar-les estava destinat al fracàs, els confins Afgans – Pakistanesos (AfPak) segueixen immersos en una inestabilitat estructural.

La situació a AfPak és un mal de cap per a les tropes de l’International Security Assistance Force (ISAF), 119.500 efectius (21 de juny de 2010), en la seva majoria nord-americanes (78.430) i amb un notable contingent espanyol (1.415, l’onzè de 46 països). Nou anys després de l’ocupació, els objectius de l’Administració Bush no s’han complert: els talibans segueixen operant en les dues terceres parts del país; no s’ha vençut a Al Qaeda la direcció de la qual, afeblida i amb escassa capacitat operativa, es refugia entre Kosht (Afganistan) i el Waziristan Nord (Pakistan) protegida pel clan Haqqani; ni s’han complert les promeses de reconstrucció i democràcia. Per contra, la corrupció mina al Govern de Hamid Karzai -guanyador sota sospita de les darreres eleccions i amb la complicitat de criminals de guerra-; el total de desplaçats i refugiats ha crescut exponencialment, a la vegada que el rebuig a l’ocupació estrangera i el cultiu d’opi (8.000 tones en 2008). L’Afganistan figura, doncs, entre les principals preocupacions del president Barack Obama, que pretén, no ja guanyar la guerra, sinó posar fi al conflicte incrementant en 30.000 efectius la presència nord-americana i tancant Guantànamo.

En el seu discurs d’El Caire (juny de 2009), Obama va afirmar que “cap sistema de govern pot ser imposat per un país a un altre”. Ni una paraula sobre la democràcia a l’Afganistan com pretenia Bush. Sobre el terreny, les diferències són menors. En contra de l’evidència (el total de baixes de l’ ISAF era de 1.070 fins a febrer de 2009 i de 1.883 fins a juny de 2010) i, a pesar d’intentar minimitzar els “danys col·laterals”, l’argument militar segueix considerant-se prioritari i abasta també a les zones tribals del Pakistan.

Per sortir de l’atzucac cal comptar amb tots els actors i amb els països amb interessos en la regió (Rússia, Xina i Pakistan) i desactivar el conflicte de Caixmir entre l’Índia i el Pakistan. I ha de fer-se sense dinamitar la ja de per si fràgil estabilitat del Pakistan, l’arsenal nuclear del qual, descontrolat, suposaria una greu amenaça. Es tractaria, d’una banda, d’aïllar a Al Qaeda, que ha perdut suports, perquè l’11-S va ultrapassar la jihad defensiva afavorint la invasió de l’Afganistan i perquè el seu antixiisme i l’adopció del takfir, que converteix en infidels i permet atemptar contra altres musulmans, són rebutjats per altres grups radicals; i, per un altre, d’arribar a un acord amb els suposats talibans moderats. Però, el precedent de la mediació saudita en les frustrades negociacions de Karzai amb líders talibans el 2008 i l’acord pakistanès de febrer de 2009, que permetia instaurar la sharia a canvi de la pau civil en les regions tribals, no conviden a l’optimisme. Aquest acord va ser aprofitat pels talibans, els atemptats dels quals havien obligat a traslladar les rutes d’aprovisionament de l’ISAF al nord de l’Afganistan, per a ampliar el seu camp d’acció.

El problema és, doncs, on es fixen les línies vermelles d’un acord per a posar fi al conflicte i comprendre la complexitat d’un escenari que s’ha convertit en refugi i camp de batalla de grups radicals. La reunió del 25 de març entre Staffan de Mistura, enviat especial de Nacions Unides a l’Afganistan, amb dirigents de Hezb-i-islami, el partit de Gulbuddin Hekmatyar – aliat de Washington contra l’Exèrcit Roig i després d’Al Qaeda i els talibans-; la reconsideració d’una gran operació en la província de Kandahar, i la substitució de Stanley McChrystral per David Petraeus, amb àmplia experiència a l’Iraq, presagien un canvi d’estratègia.

No obstant això, convé aprendre del passat i recordar que a l’Afganistan l’ús exclusiu de la força va costar als britànics gairebé 16.000 baixes entre els soldats i civils que van abandonar Kabul el gener de 1842 per a arribar a l’Índia; i que, el 15 de febrer de 1989, els últims soldats soviètics deixaven enrere més de 15.000 companys morts des de 1979. I recordar així mateix que la invasió de l’Iraq va donar avantatges a Al Qaeda, que van disminuir quan es va permetre als iraquians decidir parcialment el seu futur.

En suma, aquesta és una batalla que es juga també en l’interior de l’Islam, on la confrontació de valors resulta més eficaç que l’ús exclusiu de la força, en el camp de la reconstrucció -la democràcia és també una categoria socio – econòmica- i en el de la lliure decisió dels afganesos.

(Autor: Antoni Segura, publicat originalment a El País el dia 8 de juliol de 2010)

Comparteix

    Etiquetes:

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús