Futbol, una Història de somnis i malsons

Mundial de Sud-àfrica 2010, dimarts 15 de juny, Ellis Park Stadium de Johannesburg: la pentacampiona del món, Brasil, s’enfronta a la selecció d’un dels països més aïllats i hermètics del planeta, Corea del Nord, al primer mundial de futbol celebrat al continent africà. Com es pot intuir, una trobada d’aquestes característiques li dóna un altre significat al concepte “xoc de civilitzacions” del que parlava Samuel Huntington. A més a més, l’esdeveniment posa en evidencia un fet inqüestionable: el poder globalitzat i globalitzador del futbol.

Les raons d’aquest poder i del seu abast mundial, queden perfectament sintetitzades per les paraules de l’historiador Eric Hobsbawm, quan explica com un esport d’origen britànic, que s’estén entre finals del segle XIX i principis del segle XX gràcies als representants de l’Imperi de Sa Majestat, esdevé un fenomen global:

“Este juego sencillo y elegante, con unas normas y una indumentaria poco complicadas, que se podía practicar en cualquier espacio más o menos llano de las medidas adecuadas, se abrió camino en el mundo por méritos propios y, con la creación del Campeonato del Mundo de 1930 (en la que venció Uruguay), pasó a ser genuinamente internacional”.

Deixant de banda la comercialització de tot allò que envolta el món del futbol (que no és poc), aquest regne de la lleialtat humana exercida a l’aire lliure (com el definiria un dels intel·lectuals més potents del segle XX, Antonio Gramsci), ha tingut, té, i amb tota probabilitat, tindrà, repercussions polítiques, socials, econòmiques i culturals que van molt més enllà de l’esport.

No obstant, el món del futbol no sempre ha anat lligat al regne de la lleialtat del qual parlava Gramsci.  Ras i curt, hi ha hagut partits que no s’haurien d’haver jugat mai; partits que van esdevenir episodis històrics veritablement dolorosos i traumàtics.

Un d’aquests episodis va ser el que “teòricament” va enfrontar a les seleccions de Xile i l’URSS en un partit de classificació per al Mundial de 1974, el novembre de 1973, a l’Estadi Nacional de Santiago de Xile, poc desprès del cop d’Estat del General Pinochet contra el legítim govern de Salvador Allende. I diem que teòricament va enfrontar aquestes seleccions perquè, després d’un partit d’anada a l’Estadi Lenin de Moscou amb resultat d’empat a zero i davant d’un partit de tornada amb tot per decidir, els soviètics es van negar jugar a Xile com a senyal de protesta pel cop d’Estat. La FIFA, com succeiria anys més tard amb el Mundial de futbol d’Argentina 1978, va demostrar la seva nul·la sensibilitat cap als drets humans: va donar per bo el resultat d’un partit on només es va presentar l’amfitrió (el qual va guanyar el partit per 1-0) i que es va disputar a un estadi on, fins feia molt poc, encara ressonaven els crits de les tortures comeses pels militars colpistes que utilitzaren el recinte com a camp de concentració. Aquestes són les imatges del partit probablement més curt i vergonyós de la història del futbol: http://www.youtube.com/watch?v=Fb5KpkSajpw&feature=related

Hi ha d’altres partits que també hauria estat millor per als seus protagonistes que no s’haguessin jugat, però aquests protagonistes van escollir jugar. I no només això, van escollir jugar i guanyar. Com el cas del conjunt ucraïnès del FC Start (majoritàriament format per antics jugadors del Dinamo de Kiev) que sota l’ocupació alemanya d’Ucraïna, i durant els anys 1941 i 1942, va guanyar diversos partits contra conjunts militars alemanys i de països aliats dels nazis com Hongria i Romania; i es va convertir en un símbol de la resistència contra el feixisme. L’últim partit el va jugar el 16 d’agost de 1942, i com tots els anteriors també el va guanyar. El preu de la victòria: l’assassinat de cinc dels jugadors per part dels nazis. El llegat: un monument al Museu del Dinamo de Kiev, amb una llegenda que recorda als “esportistes que amb la seva lluita i el seu honor van contribuir a l’alliberament de la nostra pàtria i a la derrota dels invasors alemanys”; i un parell de pel·lícules que recorden la seva gesta, entre elles la hollywoodiana Evasión o victoria (Victory) de John Huston, molt llunyanament inspirada en aquest fet històric: http://www.youtube.com/watch?v=xOxj26vcwMI

Tanmateix, deixant enrere els malsons, encara hi ha partits de somni. Encara hi ha partits que s’haurien de jugar algun dia. Un d’aquests partits pendents és el que hauria d’enfrontar l’actual campió d’Europa, l’Inter de Milà, amb una selecció del Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN).

La història d’aquest hipotètic partit entre els interistes i els zapatistes va començar l’any 2004, quan el jugador argentí i capità de l’Inter Javier Zanetti, jugador d’origen humil i impulsor de la Fundació PUPI (Por Un Piberío Integrado) d’ajuda als nens sense recursos, va organitzar una col·lecta entre els jugadors de l’equip italià per comprar medicaments amb destinació a les comunitats indígenes de Chiapas. L’any següent la donació interista va dirigir-se cap a la Junta del Bon Govern d’Oventic, institució comunitària dels territoris zapatistes, i va consistir en l’enviament d’equipament esportiu i un xec de 5.000 euros. La resposta de l’EZLN a la solidaritat neroazzurra, signada pel mateix Subcomandant Marcos, va estar a l’alçada de les circumstàncies: un repte per disputar un partit entre l’Inter i l’EZLN. A la carta, adreçada al president interista Massimo Moratti, el Subcomandant deixava constància del desafiament:

“Les escribo para desafiarlos formalmente a un encuentro de futbol entre su equipo y la selección del EZLN, en un lugar, fecha y hora que ya definiremos. Visto el gran afecto que sentimos por ustedes, estamos dispuestos a no ganarles por goleada y darles una paliza, sino a derrotarlos con un solo gol, para que su noble afición no los abandone.”

Per fer-ho encara més surrealista, la rèplica de multimilionari i propietari del club italià Massimo Moratti, a més de posar de manifest la predisposició de l’Inter a jugar el partit,  també es deixava impregnar per l’esperit zapatista i afirmava que “toda revolución empieza desde su propia área pequeña y termina en la portería contraria”.

Aquesta actitud de Moratti recordava la temptativa utòpica del Fitzacarraldo de la pel·lícula de Werner Herzog, on el protagonista volia construir un teatre en plena selva amazònica per portar fins allà el més gran espectacle del seu temps: l’òpera. Ara, el més gran espectacle de l’actualitat, el futbol d’elit, podria arribar fins al cor de la selva Lacandona.

La resposta afirmativa de l’Inter de Milà ocuparia pàgines de diaris a Itàlia i Mèxic, i en una carta posterior Marcos arribaria a assenyalar una possible seu per al partit, l’Estadi olímpic de la Ciutat Universitària de Mèxic D.F., i fins i tot a fer una proposta d’àrbitre: Diego Armando Maradona; però el partit no arribaria a concretar-se mai.

Cinc anys després, tot sembla indicar que el partit continuarà pendent, com tants i tants altres partits que s’haurien d’haver jugat i encara no han trobat el seu moment. Però mentre la pilota continuï rodant, els somnis són possibles.

(Autor: Jose Manuel Rua)

Comparteix

    Etiquetes:

    Comentaris

    • Salvador Nonell

      08/07/2010 - 13:51

      Brutal article. A causa de la meva edat encara recordo aquell “partit” a Santiago de Xile. Bona feina, Srs Rua i Gavín.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús