L’equip del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) – Pavello de la República us desitja un molt bon estiu a tots i a totes.
Ens retrobem a principis de Setembre!
Arxiu del mes: juliol 2010
Ens retrobem al setembre
divendres, 23/07/2010Joan Pinsach i Solé, L’Alcalde de Santa Pau afusellat pel franquisme.
dilluns, 19/07/2010En aquests dies de juliol esdevé inevitable historiar el 74è aniversari de l’aixecament militar contra el govern de la República i l’inici de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). En aquest cas m’agradaria que el lector m’atorgués la llicència a deixar de banda la “gran història†i de fer un breu esment a com aquells esdeveniments van afectar a  una petita localitat de la Garrotxa, Santa Pau, on la Guerra Civil – com a la majoria de poblacions del nostre paÃs- dividà la societat civil i polÃtica en dos bà ndols oposats i amb una creixent radicalitat, desencadenant inicialment una violència revolucionà ria contra els sectors conservadors i una revolució social que trastocà la quotidianitat del municipi, aixà com la posterior repressió, a partir de 1939, del bà ndol guanyador contra tots aquells que havien pres la iniciativa revolucionà ria i la defensa de la legalitat vigent aquell juliol de 1936.
Mentre en la consciència col·lectiva dels catalans es serva la figura del President mà rtir LluÃs Companys i el seu afusellament per part del règim franquista, el nom de Joan Pinsach i Solé esdevé desconegut per a la majoria dels Santapauencs. No és solament que desconeguin l’afusellament pel franquisme de l’alcalde que Santa Pau tingué durant la Guerra Civil, sinó que l’imaginari col·lectiu desconeix la transcendència de l’obra de govern promoguda pel Consell Municipal durant el trienni 1936-1939 aixà com la magnitud de la repressió franquista que es produà a partir del 7 de febrer de 1939.
La primera i única ruptura que es produeix en el govern de les institucions públiques de Santa Pau, fou durant el perÃode comprès entre el juliol de 1936 i l’esmenta’t 7 de febrer de 1939. Per primera vegada les classes subalternes del poble –treballadores i populars– assoleixen el control del consistori i altres organismes de poder local. Joan Pinsach i Solé esdevé alcalde i inicia una acció de govern que durarà gairebé tres anys i on rau  precisament la seva rellevà ncia històrica.
Les noves generacions de Santapauencs tenim dret a conèixer la història més recent de Santa Pau, el poble en què hem nascut i crescut, tenim dret a saber què va succeir en el nostre municipi durant la Guerra Civil i el franquisme, precisament allò que els nostres pares també desconeixen i allò que els nostres avis i besavis mai ens han volgut explicar.
Aquests són també els principis que han regit la creació del Memorial Democrà tic, l’entitat que ha subvencionat la recerca sobre la figura d’en Pinsach. Catalunya ha hagut d’esperar fins el 2003, amb la formació del primer govern d’esquerres i catalanista al capdavant de la Generalitat, per a disposar d’un instrument propi encarregat de dur a terme polÃtiques públiques de recuperació de la memòria històrica. Quelcom que els successius executius de CiU a Catalunya i del PSOE i PP a Espanya es negaren a impulsar.
Setanta anys després del seu afusellament, el 22 d’octubre de 1939, el cos de Joan Pinsach i Solé roman en un lloc indeterminat de la fossa comuna del cementiri de Girona,  on va ser llençat el seu cos sense vida. Dit altrament, el cos de Joan Pinsach i Solé ha estat enterrat, però mai sepultat. Els seus familiars ni tant sols tenen un lloc on dipositar flors el dia de Tots Sants. Aquesta és la darrera humiliació que encara ara han de suportar els perdedors de la Guerra Civil. Dignificar la memòria de Joan Pinsach i Solé i la reparació moral dels seus familiars, han estat, en darrera instà ncia, els motius més que necessaris per impulsar tal investigació els resultats de la qual podeu consultar en aquesta adreça web:
(Autor: Albert Planas i Serra)
La guerra Civil, mapa per mapa
dijous, 15/07/2010Acaba de ser publicat per a la Editorial DAU, l’Atles de la Guerra Civil a Catalunya. El volum és el resultat d’un llarga tasca de recerca portada endavant pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la UB amb la col·laboració del Departament de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat i la Diputació de Barcelona.
Sota la direcció dels professors Antoni Segura i Joan Villarroya, un grup d’investigadors, integrat per VÃctor Hurtado i Paola Lo Cascio amb la col·laboració d’Andreu Grau, ha treballat durant més de quatre anys per a confeccionar més de 400 entre mapes i grà fics, que analitzen tots els aspectes del conflicte relacionats amb Catalunya o a la participació catalana en la guerra.
El llibre és el resultat d’un esforç de recerca i de sÃntesi d’especial envergadura. De fet, per a la seva realització s’ha comptat no només amb l’extensÃssima bibliografia que existeix sobre la dimensió nacional, internacional i local del conflicte, sinó sobretot amb les fonts documentals procedents d’arxius nacionals i estrangers. Entre d’altres, s’ha comptat amb material procedent de l’Archivio dell’Ufficio Storico dello Stato Maggiore dell’Areonautica Militare Italiana, de l’Archivio dell’Ufficio Storico dell’Esercito Italiano, de l’Archivio dell’Ufficio Storico della Marina Militare Italiana, (els tres situats a Roma), aixà com de l’arxiu del Corriere della Sera de Milà , l’Arxiu NegrÃn, a ParÃs, de l’Archivo Militar de Ãvila, l’Archivo del Cuartel General del Ejército del Aire, situat a Vilaviciosa de Odón (Madrid), de l’Archivo Histórico Nacional de Madrid, de l’Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de Barcelona, de l’Arxiu Nacional de Catalunya, a més, evidentment  de l’Arxiu CEHI-Pavelló de la República.
L’estructura de l’Atles revela la seva voluntat de ser una obra exaustiva. En disset capÃtols es disseccionen tots els aspectes relatius a la guerra. Els tres primers capitols analitzen els antecedents de la guerra, el cop d’estat, i les conseqüències del 19 de juliol. Nou capÃtols més, tractats en ordre cronològic, centren la seva atenció als aspectes pròpiament bèl·lics, analitzant detalladament la guerra de columnes, les campanyes de Mallorca i de Madrid, la guerra en terres d’Aragó al llarg de tot el 1937, la batalla de Terol i la consegüent retirada, els primers combats en terres catalanes a la primavera de 1938, el front del Segre-Noguera, la Batalla de l’Ebre i finalment, la Batalla de Catalunya. Tres capÃtols estan dedicats a aspectes menys usuals per a una obra cartogrà fica com són ara els Fets de Maig, l’economia de guerra i la societat catalana durant el conflicte. Aquesta part ha requerit un esforç molt important pel que fa no només la recerca d’informacions, sinò també per a la seva sÃntesi cartogrà fica, una sÃntesi que no s’havia fet fins a aquest moment. Finalment, els dos capÃtols finals, estan dedicats a la guerra en el mar i a la guerra aèria i avarquen tot el lapse temporal del conflicte. Els autors han cregut, però, que fos especialment important singularitzar aquests dos aspectes per a la seva importà ncia cabdal en el desenvolupament de la guerra i també perquè l’accés als arxius militars, sobretot italians, ha permès comptar amb informació absolutament inèdita.
La importà ncia del volum està en primer lloc en la seva concepció unità ria –és a dir, en la voluntat d’oferir per primer cop una lectura del conflicte que superi la mera dimensió bèl·lica–, i, en segon lloc, en el fet de que representa un esforç de revisió i, en la majoria dels casos de vertadera composició, dels elements d’explicació quantitativa i grà fica relacionats amb la guerra civil. Aquest últim element sembla especialment important pel valor d’obra de consulta que té l’Atles.
No existeix, en aquest sentit, ni a Catalunya ni a la resta de l’Estat, cap altre volum, realitzat o per realitzar, de caracterÃstiques semblants. L’Atles de la Guerra Civil a Catalunya, per a les seves caracterÃstiques, pot ser alhora una eina important per tots els historiadors que s’ocupin de la guerra civil –ja que representa un esforç de recerca i de sÃntesi de primer ordre–, alhora que, en un context més ampli, representa una experiència pionera, que, per les seves caracterÃstiques d’immediatesa, es configura també com un útil instrument divulgatiu i didà ctic.
Si es vol saber, doncs de quina manera el 19 de juliol a Barcelona les forces lleials a la República pogueren guanyar la plaça de Catalunya als revoltats utilitzant d’amagat els túnels de metro, o per quin pobles va passar la Columna Durruti, o el nombre i el lloc on van ser assassinats milers de religiosos durant la guerra civil, o quants i quins cinemes continuaren a funcionar a Barcelona al llarg de tot el conflicte, o quants vaixells van ser enfonsats a les costes catalanes, o on eren situats els refugis antiaeris o quantes escoles i biblioteques va impulsar la Generalitat durant la guerra i on aquesta les va situar, totes aquestes i moltes més són informacions que es poden trobar a l’Atles de la Guerra Civil a Catalunya. En sÃntesi: la guerra civil, mapa per mapa, a l’abast de tothom.
L’Atles de la Guerra Civil a Catalunya es presentarà el proper dimecres 21 de juliol, a les 19 hores, en la sala d’actes del Memorial Democrà tic, via Laietana, 69, Barcelona.
(Autora: Paola Lo Cascio)
L’atzucac a Afganistan
dilluns, 12/07/2010La descolonització va deixar unes fronteres a les quals rà pidament es van acomodar les elits dirigents dels nous Estats. A més, la lluita per la independència va forjar moviments nacionals allà on no existien. Ja l’any 1893 la lÃnia Durand, que delimita la frontera entre l’Afganistan i el Pakistan, havia dividit el territori dels Pastun. La partició de 1947 entre l’Ãndia i el Pakistan no va remetre l’irredentisme Pastun que, en les zones tribals, va seguir alimentant les complicitats amb els seus homònims afganesos. AixÃ, mentre les fronteres post – colonials es consolidaven a l’Orient Mitjà , i la guerra contra l’Iraq per l’ocupació de Kuwait en 1991 va demostrar que qualsevol intent de modificar-les estava destinat al fracà s, els confins Afgans – Pakistanesos (AfPak) segueixen immersos en una inestabilitat estructural.
La situació a AfPak és un mal de cap per a les tropes de l’International Security Assistance Force (ISAF), 119.500 efectius (21 de juny de 2010), en la seva majoria nord-americanes (78.430) i amb un notable contingent espanyol (1.415, l’onzè de 46 països). Nou anys després de l’ocupació, els objectius de l’Administració Bush no s’han complert: els talibans segueixen operant en les dues terceres parts del paÃs; no s’ha vençut a Al Qaeda la direcció de la qual, afeblida i amb escassa capacitat operativa, es refugia entre Kosht (Afganistan) i el Waziristan Nord (Pakistan) protegida pel clan Haqqani; ni s’han complert les promeses de reconstrucció i democrà cia. Per contra, la corrupció mina al Govern de Hamid Karzai -guanyador sota sospita de les darreres eleccions i amb la complicitat de criminals de guerra-; el total de desplaçats i refugiats ha crescut exponencialment, a la vegada que el rebuig a l’ocupació estrangera i el cultiu d’opi (8.000 tones en 2008). L’Afganistan figura, doncs, entre les principals preocupacions del president Barack Obama, que pretén, no ja guanyar la guerra, sinó posar fi al conflicte incrementant en 30.000 efectius la presència nord-americana i tancant Guantà namo.
En el seu discurs d’El Caire (juny de 2009), Obama va afirmar que “cap sistema de govern pot ser imposat per un paÃs a un altre”. Ni una paraula sobre la democrà cia a l’Afganistan com pretenia Bush. Sobre el terreny, les diferències són menors. En contra de l’evidència (el total de baixes de l’ ISAF era de 1.070 fins a febrer de 2009 i de 1.883 fins a juny de 2010) i, a pesar d’intentar minimitzar els “danys col·laterals”, l’argument militar segueix considerant-se prioritari i abasta també a les zones tribals del Pakistan.
Per sortir de l’atzucac cal comptar amb tots els actors i amb els països amb interessos en la regió (Rússia, Xina i Pakistan) i desactivar el conflicte de Caixmir entre l’Ãndia i el Pakistan. I ha de fer-se sense dinamitar la ja de per si frà gil estabilitat del Pakistan, l’arsenal nuclear del qual, descontrolat, suposaria una greu amenaça. Es tractaria, d’una banda, d’aïllar a Al Qaeda, que ha perdut suports, perquè l’11-S va ultrapassar la jihad defensiva afavorint la invasió de l’Afganistan i perquè el seu antixiisme i l’adopció del takfir, que converteix en infidels i permet atemptar contra altres musulmans, són rebutjats per altres grups radicals; i, per un altre, d’arribar a un acord amb els suposats talibans moderats. Però, el precedent de la mediació saudita en les frustrades negociacions de Karzai amb lÃders talibans el 2008 i l’acord pakistanès de febrer de 2009, que permetia instaurar la sharia a canvi de la pau civil en les regions tribals, no conviden a l’optimisme. Aquest acord va ser aprofitat pels talibans, els atemptats dels quals havien obligat a traslladar les rutes d’aprovisionament de l’ISAF al nord de l’Afganistan, per a ampliar el seu camp d’acció.
El problema és, doncs, on es fixen les lÃnies vermelles d’un acord per a posar fi al conflicte i comprendre la complexitat d’un escenari que s’ha convertit en refugi i camp de batalla de grups radicals. La reunió del 25 de març entre Staffan de Mistura, enviat especial de Nacions Unides a l’Afganistan, amb dirigents de Hezb-i-islami, el partit de Gulbuddin Hekmatyar – aliat de Washington contra l’Exèrcit Roig i després d’Al Qaeda i els talibans-; la reconsideració d’una gran operació en la provÃncia de Kandahar, i la substitució de Stanley McChrystral per David Petraeus, amb à mplia experiència a l’Iraq, presagien un canvi d’estratègia.
No obstant això, convé aprendre del passat i recordar que a l’Afganistan l’ús exclusiu de la força va costar als brità nics gairebé 16.000 baixes entre els soldats i civils que van abandonar Kabul el gener de 1842 per a arribar a l’Ãndia; i que, el 15 de febrer de 1989, els últims soldats soviètics deixaven enrere més de 15.000 companys morts des de 1979. I recordar aixà mateix que la invasió de l’Iraq va donar avantatges a Al Qaeda, que van disminuir quan es va permetre als iraquians decidir parcialment el seu futur.
En suma, aquesta és una batalla que es juga també en l’interior de l’Islam, on la confrontació de valors resulta més eficaç que l’ús exclusiu de la força, en el camp de la reconstrucció -la democrà cia és també una categoria socio – econòmica- i en el de la lliure decisió dels afganesos.
(Autor: Antoni Segura, publicat originalment a El PaÃs el dia 8 de juliol de 2010)
Futbol, una Història de somnis i malsons
dilluns, 5/07/2010Mundial de Sud-à frica 2010, dimarts 15 de juny, Ellis Park Stadium de Johannesburg: la pentacampiona del món, Brasil, s’enfronta a la selecció d’un dels països més aïllats i hermètics del planeta, Corea del Nord, al primer mundial de futbol celebrat al continent africà . Com es pot intuir, una trobada d’aquestes caracterÃstiques li dóna un altre significat al concepte “xoc de civilitzacions†del que parlava Samuel Huntington. A més a més, l’esdeveniment posa en evidencia un fet inqüestionable: el poder globalitzat i globalitzador del futbol.
Les raons d’aquest poder i del seu abast mundial, queden perfectament sintetitzades per les paraules de l’historiador Eric Hobsbawm, quan explica com un esport d’origen brità nic, que s’estén entre finals del segle XIX i principis del segle XX grà cies als representants de l’Imperi de Sa Majestat, esdevé un fenomen global:
“Este juego sencillo y elegante, con unas normas y una indumentaria poco complicadas, que se podÃa practicar en cualquier espacio más o menos llano de las medidas adecuadas, se abrió camino en el mundo por méritos propios y, con la creación del Campeonato del Mundo de 1930 (en la que venció Uruguay), pasó a ser genuinamente internacionalâ€.
Deixant de banda la comercialització de tot allò que envolta el món del futbol (que no és poc), aquest regne de la lleialtat humana exercida a l’aire lliure (com el definiria un dels intel·lectuals més potents del segle XX, Antonio Gramsci), ha tingut, té, i amb tota probabilitat, tindrà , repercussions polÃtiques, socials, econòmiques i culturals que van molt més enllà de l’esport.
No obstant, el món del futbol no sempre ha anat lligat al regne de la lleialtat del qual parlava Gramsci. Ras i curt, hi ha hagut partits que no s’haurien d’haver jugat mai; partits que van esdevenir episodis històrics veritablement dolorosos i traumà tics.
Un d’aquests episodis va ser el que “teòricament†va enfrontar a les seleccions de Xile i l’URSS en un partit de classificació per al Mundial de 1974, el novembre de 1973, a l’Estadi Nacional de Santiago de Xile, poc desprès del cop d’Estat del General Pinochet contra el legÃtim govern de Salvador Allende. I diem que teòricament va enfrontar aquestes seleccions perquè, després d’un partit d’anada a l’Estadi Lenin de Moscou amb resultat d’empat a zero i davant d’un partit de tornada amb tot per decidir, els soviètics es van negar jugar a Xile com a senyal de protesta pel cop d’Estat. La FIFA, com succeiria anys més tard amb el Mundial de futbol d’Argentina 1978, va demostrar la seva nul·la sensibilitat cap als drets humans: va donar per bo el resultat d’un partit on només es va presentar l’amfitrió (el qual va guanyar el partit per 1-0) i que es va disputar a un estadi on, fins feia molt poc, encara ressonaven els crits de les tortures comeses pels militars colpistes que utilitzaren el recinte com a camp de concentració. Aquestes són les imatges del partit probablement més curt i vergonyós de la història del futbol: http://www.youtube.com/watch?v=Fb5KpkSajpw&feature=related
Hi ha d’altres partits que també hauria estat millor per als seus protagonistes que no s’haguessin jugat, però aquests protagonistes van escollir jugar. I no només això, van escollir jugar i guanyar. Com el cas del conjunt ucraïnès del FC Start (majorità riament format per antics jugadors del Dinamo de Kiev) que sota l’ocupació alemanya d’Ucraïna, i durant els anys 1941 i 1942, va guanyar diversos partits contra conjunts militars alemanys i de països aliats dels nazis com Hongria i Romania; i es va convertir en un sÃmbol de la resistència contra el feixisme. L’últim partit el va jugar el 16 d’agost de 1942, i com tots els anteriors també el va guanyar. El preu de la victòria: l’assassinat de cinc dels jugadors per part dels nazis. El llegat: un monument al Museu del Dinamo de Kiev, amb una llegenda que recorda als “esportistes que amb la seva lluita i el seu honor van contribuir a l’alliberament de la nostra pà tria i a la derrota dels invasors alemanysâ€; i un parell de pel·lÃcules que recorden la seva gesta, entre elles la hollywoodiana Evasión o victoria (Victory) de John Huston, molt llunyanament inspirada en aquest fet històric: http://www.youtube.com/watch?v=xOxj26vcwMI
Tanmateix, deixant enrere els malsons, encara hi ha partits de somni. Encara hi ha partits que s’haurien de jugar algun dia. Un d’aquests partits pendents és el que hauria d’enfrontar l’actual campió d’Europa, l’Inter de Milà , amb una selecció del Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN).
La història d’aquest hipotètic partit entre els interistes i els zapatistes va començar l’any 2004, quan el jugador argentà i capità de l’Inter Javier Zanetti, jugador d’origen humil i impulsor de la Fundació PUPI (Por Un PiberÃo Integrado) d’ajuda als nens sense recursos, va organitzar una col·lecta entre els jugadors de l’equip italià per comprar medicaments amb destinació a les comunitats indÃgenes de Chiapas. L’any següent la donació interista va dirigir-se cap a la Junta del Bon Govern d’Oventic, institució comunità ria dels territoris zapatistes, i va consistir en l’enviament d’equipament esportiu i un xec de 5.000 euros. La resposta de l’EZLN a la solidaritat neroazzurra, signada pel mateix Subcomandant Marcos, va estar a l’alçada de les circumstà ncies: un repte per disputar un partit entre l’Inter i l’EZLN. A la carta, adreçada al president interista Massimo Moratti, el Subcomandant deixava constà ncia del desafiament:
“Les escribo para desafiarlos formalmente a un encuentro de futbol entre su equipo y la selección del EZLN, en un lugar, fecha y hora que ya definiremos. Visto el gran afecto que sentimos por ustedes, estamos dispuestos a no ganarles por goleada y darles una paliza, sino a derrotarlos con un solo gol, para que su noble afición no los abandone.â€
Per fer-ho encara més surrealista, la rèplica de multimilionari i propietari del club italià Massimo Moratti, a més de posar de manifest la predisposició de l’Inter a jugar el partit, també es deixava impregnar per l’esperit zapatista i afirmava que “toda revolución empieza desde su propia área pequeña y termina en la porterÃa contrariaâ€.
Aquesta actitud de Moratti recordava la temptativa utòpica del Fitzacarraldo de la pel·lÃcula de Werner Herzog, on el protagonista volia construir un teatre en plena selva amazònica per portar fins allà el més gran espectacle del seu temps: l’òpera. Ara, el més gran espectacle de l’actualitat, el futbol d’elit, podria arribar fins al cor de la selva Lacandona.
La resposta afirmativa de l’Inter de Milà ocuparia pà gines de diaris a Ità lia i Mèxic, i en una carta posterior Marcos arribaria a assenyalar una possible seu per al partit, l’Estadi olÃmpic de la Ciutat Università ria de Mèxic D.F., i fins i tot a fer una proposta d’à rbitre: Diego Armando Maradona; però el partit no arribaria a concretar-se mai.
Cinc anys després, tot sembla indicar que el partit continuarà pendent, com tants i tants altres partits que s’haurien d’haver jugat i encara no han trobat el seu moment. Però mentre la pilota continuï rodant, els somnis són possibles.
(Autor: Jose Manuel Rua)
VÃctor GavÃn coordina el Blog del CEHI (Centre d’Estudis Històrics Internacionals – Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona). Hi escriuran historiadors, investigadors i periodistes dedicats a l’anà lisi del present en clau històrica, és a dir, de les arrels històriques dels problemes i les qüestions actuals. L'objectiu d'aquest blog és oferir eines per entendre la actualitat més immediata mitjançant la història contemporà nia.
