Què passa a Itàlia?

“Què passa a Itàlia?” és una pregunta que un observador extern es posa molt freqüentment quan intenta orientar-se en el complicat panorama polític italià dels darrers vint anys, tant inestable com radicalment diferent de la resta dels països europeus, i caracteritzat per la proliferació de partits, reagrupaments, coalicions que – sovint – no duren ni una sola legislatura.

La moderna democràcia italiana, nascuda desprès de la derrota del feixisme a la Segona Guerra Mundial, es va basar en un sistema electoral proporcional, fortament condicionat pel context internacional de la Guerra Freda. En aquest clima, la centrista Democràcia Cristiana (DC) va emergir com a partit dominant, i es va mantenir al govern del país durant més de quaranta anys, aliant-se amb l’històric Partit Socialista (PSI, que des dels anys 60 va abandonar les seves posicions més radicals) i amb altres partits menors. Les coalicions entre la DC i els seus socis, sempre suportades per l’èxit electoral, van configurar així un panorama aparentment immutable: el Partit Comunista (PCI), tot i comptar aproximadament amb el vot d’un terç dels italians, es va veure perennement condemnat al paper de principal partit de la oposició amb motiu de la mencionada Guerra Freda.

Per aquesta raó, foren els canvis al panorama internacional, després de la caiguda del Mur de Berlín, els indirectes responsables de les radicals transformacions polítiques italianes. En primer lloc, el PCI es va convertir – entre 1990 i 1991 – en un partit social-demòcrata més moderat (PDS), patint l’escissió de la seva ala més radical (que va constituir-se en el partit de la Refundació Comunista, PRC). L’any 1992, l’acció investigadora dels jutges de Milà (la coneguda acció de “Mans Netes”) va destapar la enorme xarxa de corrupció, clientelisme i criminalitat que ofegava la vida política italiana. Els partits de govern, (DC, PSI i socis menors) – ara que ja no podien presentar-se com baluards de la democràcia davant de una amenaça comunista ja desapareguda – van veure així com els seus líders més carismàtics eren indagats pels tribunals, i van literalment desaparèixer en pocs mesos: en el marasme de 1992-93, una població cansada dels vells polítics va pressionar per un canvi radical i, gràcies a un referèndum, va optar per modificar la mateixa llei electoral. El nou sistema majoritari – més proper al model britànic – que va néixer l’any 1993, va afavorir així les agregacions polítiques al voltant de dos pols (un conservador i un progressista), demolint la capacitat de la DC per posicionar-se com a punt d’equilibri del sistema i precipitant la seva atomització.

El pol conservador es va així agregar al voltant de “Força Itàlia”, el nou subjecte fundat per Silvio Berlusconi, un empresari mediàtic i sense miraments que va decidir involucrar-se en la política després del col·lapse dels seus referents tradicionals (sobretot el PSI). Berlusconi, a més, va consentir també l’evolució democràtica del MSI, el partit hereu del feixisme que es va transformar en la més moderada Aliança Nacional (AN). Per altra banda, el PDS (a partir de 1998, DS) va convertir-se en la força dominant del pol progressista, tot i que aquest reagrupament – en el qual van participar directa o indirectament alguns dels trànsfugues de la DC, els neocomunistes del PRC, els Verds i altres forces minoritàries – va ser caracteritzat sempre per una major conflictivitat interna respecte a un centre-dreta literalment dominat per Berlusconi i pel seu “partit-empresa”.

Mentre conservadors i progressistes s’alternaven en el govern del país entre 1994 i 2008, dintre dels dos pols es duien a terme ulteriors simplificacions. El partit de Berlusconi es va així fusionar, l’any 2009, amb AN en el nou Poble de la Llibertat (PdL), constituint així un únic subjecte polític conservador; en el bàndol progressista, l’any 2007 va veure el naixement del Partit Democràtic (PD), que unificava dins d’un nou partit les components més moderades del pol de centre-esquerra i aïllava així a les forces més radicals.

Dins d’aquest quadre en continua evolució, dominat per una confusió que desorienta fins i tot als mateixos ciutadans italians, un únic subjecte polític ha aconseguit evitar transformacions i canvis de sigles, mantenint-se excepcionalment estable en el panorama polític. El partit en qüestió és la Lliga Nord, una federació nascuda l’any 1991 amb la agregació de diversos moviments de caràcter regionalista (Lliga Llombarda, Lliga Vèneta, etc.) i liderada pel seu carismàtic secretari Bossi. Tot i ser un partit difícilment classificable segons les tradicionals etiquetes de “dreta” o “esquerra” (per una banda adopta sovint posicions xenòfobes, per altra banda defensa els drets dels treballadors del Nord del país), i tot i no ser un component orgànic del partit de Berlusconi – amb el qual, en el passat, les relacions han estat excepcionalment tenses – la Lliga s’ha convertit en el baluard indispensable de la coalició de centre-dreta que governa des de 2008, obtenint resultats excepcionals a totes les darreres eleccions. Per citar algunes dades: 8,3% a nivell nacional l’any 2008; 10,2% a les europees del 2009; el 35% al Vèneto i el 26,2% a Llombardia l’any 2010. La Lliga Nord domina electoralment la zona més rica i més productiva d’Itàlia, on ha aconseguit escombrar als progressistes i posar en dificultat als seu mateix aliat Berlusconi: la seva solidesa, la presència al territori, la capacitat de captar els humors del poble han fet del partit de Bossi el subjecte polític més dinàmic i actiu d’aquests darrers anys, encara que les seves freqüents oscil·lacions entre separatisme i federalisme impedeixin que el seu èxit arribi fins a Roma o al Sud Itàlia.

Potser és precisament aquest el punt més impactant per l’observador estranger: encara que sembli mentida, el partit més antic, entre tots aquells representats al Parlament de Roma, és – al mateix temps – el partit que més radicalment critica les actuals celebracions del 150º aniversari de la unificació italiana, que s’oposa a onejar la bandera tricolor a les seves manifestacions i que rarament participa, amb els seus representants, als actes commemoratius institucionals (tal com va passar el darrer 2 de juny, festa de la República).

(Autor: Alberto Pellegrini)

Comparteix

    Etiquetes:

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús