Arxiu del mes: juny 2010

Acte d’Homenatge a Jaume Vicens Vives (1910-1960)

dilluns, 21/06/2010

Jaume Vicens Vives i els estudiants d’Història a la Universitat de postguerra:

El Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI), una de les institucions de recerca amb més llarga trajectòria dins la Universitat de Barcelona i que llueix amb orgull la qualitat de ser fruit de la iniciativa i l’empenta de qui fou el seu fundador l’any 1949, ha volgut sumar-se als actes commemoratius de l’Any Jaume Vicens Vives per celebrar el centenari del seu naixement.

Hem organitzat un acte d’homenatge sota el títol Jaume Vicens Vives i els estudiants d’Història a la Universitat de postguerra que tindrà lloc el proper dia 28 de juny  a les 12 del mig dia, a l’Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.

L’acte comptarà amb la participació de l’historiador Jordi Nadal i Oller com representant dels deixebles del professor Vicens, i amb la participació de l’expresident de la Generalitat de Catalunya Molt Honorable Sr. Jordi Pujol i Soley qui valorarà la figura de Jaume Vicens i el seu compromís cívic i polític amb el país. I també comptarem amb la presència de deixebles i estudiants que van poder gaudir del magisteri del professor en l’àmbit universitari.

La representació institucional de la Universitat de Barcelona anirà a càrrec de la degana de la Facultat de Geografia i Història Mª Ángeles del Rincón, del director del Departament d’Història Contemporània Joan Oliver i dels directors del CEHI Antoni Segura i Andreu Mayayo.

Dia i hora: dilluns 28 de juny de 2010 a les 12 del migdia

Lloc: Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història (Carrer Montalegre, 6, 4a planta, Barcelona)

Més informació sobre els actes de l’Any Jaume Vicens Vives:

http://www.ub.edu/cehi/ i http://pagines.uab.cat/anyvicensvives/

(Autora:Lola Harana)

La veritable importància del 12 de juny de 1985

dijous, 17/06/2010

El dissabte dia 12 tenia un lloc un aniversari al que, crec, no se li ha donat la importància deguda perquè no se li ha donat la seva justa dimensió. M’estic referint al 25è aniversari de l’ingrés d’Espanya en l’aleshores anomenada Comunitat Econòmica Europea (CEE) avui Unió Europea (UE).

Fou aquest un projecte nascut el 9 de maig de 1950 amb la Declaració Schuman, la qual proposà col·locar la producció siderúrgica de França i de la República Federal d’Alemanya (RFA), i de tots aquells altres estats europeus que s’hi volguessin adherir, sota un aparell de gestió comú. El projecte s’encarrilà de manera definitiva set anys després, el 25 de març de 1957, amb la signatura del Tractat de Roma que donava lloc a la CEE. Formada inicialment per sis estats (França, la República Federal d’Alemanya, Itàlia, Bèlgica els Països Baixos i Luxemburg), aquest grup de països esdevingué ràpidament el model de l’Europa més rica econòmicament, més lliure políticament i més avançada socialment. No ha d’estranyar, per tant, que de seguida és formés una cua d’estats demanant l’ingrés.

El contrast entre aquesta Europa i l’Espanya de l’època no podia ser més brutal. Espanya vivia sota una dictadura nascuda d’una Guerra Civil on el bàndol del General Franco s’havia imposat amb l’ajut, precisament, d’aquells règims que els estats de  l’Europa de la CEE havien derrotat i deixat enrere. Econòmicament era un país pobre i endarrerit, i socialment pretenia viure d’acord amb una moral catòlica tradicional que poc tenia a veure amb els aires que respiraven els europeus dels anys 50 i 60. Ens equivocaríem però, si situéssim l’endarreriment espanyol només en el Franquisme, aquest no va ser altre cosa que la darrera expressió d’aquell, el qual venia de molt més lluny i era el propi d’un país que en bona mesura s’havia mantingut al marge de tots aquells esdeveniments que havien conformat l’Europa moderna: la Revolució Francesa, les revolucions liberals del segle XIX, la revolució industrial etc… Com em digué un professor ja fa uns quant anys: “pensa que mentre al segle XIX a Anglaterra un vaixell mercant assegurava la càrrega abans de sortir de port, a Espanya s’encarregava una missa per demanar a Déu que la protegís…” Aquest endarreriment es va traduir en la pràctica en un país tancat en si mateix, al marge dels principals corrents europeus, amb una arrogància folla lligada a un vell passat imperial i sempre llest per esclafar al preu que fos qualsevol intent modernitzador com el de la Segona República.

Situats de nou en els any 50-60 del segle passat ens trobem un país on pràcticament l’únic que era de nivell europeu eren les seves platges i els seus clubs de futbol els quals comptaven, en els seus partits per el Vell Continent, amb el recolzament dels milers i milers de treballadors espanyols obligats a emigrar per guanyar-se la vida. És aquesta una realitat de la nostra història recent que més d’un i de dos han pretès oblidar en els darrers anys de bonança econòmica. Són també els anys on la gent amb consciència política i social havia de llegir Le Monde, quan la dictadura no prohibia la seva venda, per assabentar-se no només del que passava fora sinó molts cops del que passava dins! i, qui s’ho podia permetre, fer viatges a l’estranger, a França, a Anglaterra etc… per respirar els aires de llibertat que a Espanya no bufaven.

A tot això se li posà punt i final aquell 12 de juny de 1985  i aquesta és la veritable dimensió de l’esdeveniment al que faig referència. No cal oblidar, és obvi, la importància econòmica. Em compto entre aquells que pensen que aleshores, amb gairebé 40 anys de retard, Espanya va rebre el seu Pla Marshall, via els fons de solidaritat europeus, en forma de 118.000 milions d’euros entre 1986 i 2006, però per a qui això signa el més important fou l’obertura definitiva de portes i finestres perquè circulés sense entrebancs l’aire de més enllà dels Pirineus.

Com que diuen que una imatge val mes que mil paraules us recomano la visió d’una de les millors pel·lícules que ha produït el cinema espanyol els darrers anys: “Un Franco, 14 pesetas” del director Carlos Iglesias, la qual narra la vida de dos emigrants espanyols a Suïssa en els anys 60, un d’ells el seu pare. Pocs cops la imatge cinematogràfica ha aconseguit reflectir de manera tant fidel el contrast entre la realitat d’un país i el seu entorn.

(Autor: Víctor Gavín)

Presentació del darrer número de la revista Mirmanda

dilluns, 14/06/2010

Aquest proper dijous 17 de juny a les 19h30, tindrà lloc la presentació del número 4 de la revista Mirmanda a la llibreria Laie (C/ Pau Claris 85, de Barcelona).

Aquest darrer monogràfic de la revista, que porta per títol “Visions creuades. Exilis, Persones i Fronteres”, inclou dos articles estretament relacionats amb els fons documentals del Centre d’Estudis Històrics Internacionals.

D’una banda trobem l’article, “L’Exili dels anys setanta: conversa amb Felip Solé”, una entrevista de Queralt Solé –membre del CEHI- al periodista, realitzador de televisió, i també activista antifranquista. En aquest article Felip Solé explica la seva vinculació a la lluita antifranquista durant la dictadura, l’activitat i caiguda de l’Organització de la Lluita Armada i el seu exili a Perpinyà, que va extendre’s fins l’any 1994.

A finals de 2009 Felip Solé va cedir a través del Centre d’Estudis Històrics Internacionals, documentació relacionada amb l’Organització de la Lluita Armada (OLLA), que actualment podeu consultar a la Biblioteca del Pavelló de la República. Trobareu més informació sobre aquest interessant fons al post “La Biblioteca del Pavelló de la República rep un nou fons: el “fons personal Felip Solé i Sabaté”: http://blocpavellorepublica.ub.edu/2009/11/06/la-biblioteca-del-pavello-de-la-republica-rep-un-nou-fons-el-fons-personal-felip-sole-i-sabate/ al Bloc de la Biblioteca del Pavelló de la República.

D’altra banda, aquest número de Mirmanda també inclou l’article “Espais de frontera, espais de memòria” on Jordi Planes -antic secretari del CEHI-, entrevistat per  Gemma Caballer –membre del CEHI-, passa revista a la tasca de recuperació i conservació de la memòria dels exiliats desenvolupada per la Fondation internationale d’études historiques et sociales sur la Guerre Civile d’Espagne de 1936-1939 (FIEHS). Amb l’arribada de la democràcia els fons de la FIEHS, amb seu a Perpinyà, van ser cedits al Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, fet que explica la riquesa que actualment poseeix el fons del CEHI en un àmbit de documentació de tan difícil compilació i conservació, com són els fons generats a l’exili (monografies, publicacions periòdiques, documentació d’arxiu, etc.).

A l’acte de presentació del núm. 4 de la revista Mirmanda hi intervindran:

Agustí Colomines (professor de la Universitat de Barcelona i de la UOC)

Gemma Caballer (grup de recerca del CEHI, autora d’un article)

Jordi Planes (responsable de la Fondation Internationale d’Études
Historiques et Sociales sur la Guerre d’Espagne, testimoni)

Jordi Riba (membre de Mirmanda)
En finalitzar la presentació se servirà una copa de cava.

+info: info@mirmanda.com | http://mirmanda.blogspot.com/

(Autora: Gemma Caballer)

Què passa a Itàlia?

dilluns, 7/06/2010

“Què passa a Itàlia?” és una pregunta que un observador extern es posa molt freqüentment quan intenta orientar-se en el complicat panorama polític italià dels darrers vint anys, tant inestable com radicalment diferent de la resta dels països europeus, i caracteritzat per la proliferació de partits, reagrupaments, coalicions que – sovint – no duren ni una sola legislatura.

La moderna democràcia italiana, nascuda desprès de la derrota del feixisme a la Segona Guerra Mundial, es va basar en un sistema electoral proporcional, fortament condicionat pel context internacional de la Guerra Freda. En aquest clima, la centrista Democràcia Cristiana (DC) va emergir com a partit dominant, i es va mantenir al govern del país durant més de quaranta anys, aliant-se amb l’històric Partit Socialista (PSI, que des dels anys 60 va abandonar les seves posicions més radicals) i amb altres partits menors. Les coalicions entre la DC i els seus socis, sempre suportades per l’èxit electoral, van configurar així un panorama aparentment immutable: el Partit Comunista (PCI), tot i comptar aproximadament amb el vot d’un terç dels italians, es va veure perennement condemnat al paper de principal partit de la oposició amb motiu de la mencionada Guerra Freda.

Per aquesta raó, foren els canvis al panorama internacional, després de la caiguda del Mur de Berlín, els indirectes responsables de les radicals transformacions polítiques italianes. En primer lloc, el PCI es va convertir – entre 1990 i 1991 – en un partit social-demòcrata més moderat (PDS), patint l’escissió de la seva ala més radical (que va constituir-se en el partit de la Refundació Comunista, PRC). L’any 1992, l’acció investigadora dels jutges de Milà (la coneguda acció de “Mans Netes”) va destapar la enorme xarxa de corrupció, clientelisme i criminalitat que ofegava la vida política italiana. Els partits de govern, (DC, PSI i socis menors) – ara que ja no podien presentar-se com baluards de la democràcia davant de una amenaça comunista ja desapareguda – van veure així com els seus líders més carismàtics eren indagats pels tribunals, i van literalment desaparèixer en pocs mesos: en el marasme de 1992-93, una població cansada dels vells polítics va pressionar per un canvi radical i, gràcies a un referèndum, va optar per modificar la mateixa llei electoral. El nou sistema majoritari – més proper al model britànic – que va néixer l’any 1993, va afavorir així les agregacions polítiques al voltant de dos pols (un conservador i un progressista), demolint la capacitat de la DC per posicionar-se com a punt d’equilibri del sistema i precipitant la seva atomització.

El pol conservador es va així agregar al voltant de “Força Itàlia”, el nou subjecte fundat per Silvio Berlusconi, un empresari mediàtic i sense miraments que va decidir involucrar-se en la política després del col·lapse dels seus referents tradicionals (sobretot el PSI). Berlusconi, a més, va consentir també l’evolució democràtica del MSI, el partit hereu del feixisme que es va transformar en la més moderada Aliança Nacional (AN). Per altra banda, el PDS (a partir de 1998, DS) va convertir-se en la força dominant del pol progressista, tot i que aquest reagrupament – en el qual van participar directa o indirectament alguns dels trànsfugues de la DC, els neocomunistes del PRC, els Verds i altres forces minoritàries – va ser caracteritzat sempre per una major conflictivitat interna respecte a un centre-dreta literalment dominat per Berlusconi i pel seu “partit-empresa”.

Mentre conservadors i progressistes s’alternaven en el govern del país entre 1994 i 2008, dintre dels dos pols es duien a terme ulteriors simplificacions. El partit de Berlusconi es va així fusionar, l’any 2009, amb AN en el nou Poble de la Llibertat (PdL), constituint així un únic subjecte polític conservador; en el bàndol progressista, l’any 2007 va veure el naixement del Partit Democràtic (PD), que unificava dins d’un nou partit les components més moderades del pol de centre-esquerra i aïllava així a les forces més radicals.

Dins d’aquest quadre en continua evolució, dominat per una confusió que desorienta fins i tot als mateixos ciutadans italians, un únic subjecte polític ha aconseguit evitar transformacions i canvis de sigles, mantenint-se excepcionalment estable en el panorama polític. El partit en qüestió és la Lliga Nord, una federació nascuda l’any 1991 amb la agregació de diversos moviments de caràcter regionalista (Lliga Llombarda, Lliga Vèneta, etc.) i liderada pel seu carismàtic secretari Bossi. Tot i ser un partit difícilment classificable segons les tradicionals etiquetes de “dreta” o “esquerra” (per una banda adopta sovint posicions xenòfobes, per altra banda defensa els drets dels treballadors del Nord del país), i tot i no ser un component orgànic del partit de Berlusconi – amb el qual, en el passat, les relacions han estat excepcionalment tenses – la Lliga s’ha convertit en el baluard indispensable de la coalició de centre-dreta que governa des de 2008, obtenint resultats excepcionals a totes les darreres eleccions. Per citar algunes dades: 8,3% a nivell nacional l’any 2008; 10,2% a les europees del 2009; el 35% al Vèneto i el 26,2% a Llombardia l’any 2010. La Lliga Nord domina electoralment la zona més rica i més productiva d’Itàlia, on ha aconseguit escombrar als progressistes i posar en dificultat als seu mateix aliat Berlusconi: la seva solidesa, la presència al territori, la capacitat de captar els humors del poble han fet del partit de Bossi el subjecte polític més dinàmic i actiu d’aquests darrers anys, encara que les seves freqüents oscil·lacions entre separatisme i federalisme impedeixin que el seu èxit arribi fins a Roma o al Sud Itàlia.

Potser és precisament aquest el punt més impactant per l’observador estranger: encara que sembli mentida, el partit més antic, entre tots aquells representats al Parlament de Roma, és – al mateix temps – el partit que més radicalment critica les actuals celebracions del 150º aniversari de la unificació italiana, que s’oposa a onejar la bandera tricolor a les seves manifestacions i que rarament participa, amb els seus representants, als actes commemoratius institucionals (tal com va passar el darrer 2 de juny, festa de la República).

(Autor: Alberto Pellegrini)

L’ocupació i el bloqueig de la franja de Gaza

dimecres, 2/06/2010

La franja de Gaza, és un territori de 360 km2, on hi viuen actualment 1,5 milions de palestins. Gaza, va acollir bona part dels refugiats palestins que havien estat expulsats de les seves terres des de novembre de 1947, fet que va modificar completament la seva estructura demogràfica, i és avui un dels territoris del món amb més densitat de població. Amb l’armistici de 1949 Gaza va quedar sota control militar egipci. Les possibilitats laborals per a la població eren ínfimes, i les condicions als camps de refugiats molt dures. No és estrany així, que els primers moviments de resistència sorgeixin als camps de refugiats d’aquests territoris. Els moviments afins als Germans Musulmans trobaran, ja des dels seus inicis, suport en la desesperació de la població d’aquest territori, que veia en el moviment una forma de lluita anticolonial i un camí per a la subsistència. També arrelaran amb èxit però els moviments marxistes, panarabistes i nacionalistes, a partir dels anys cinquanta i seixanta.

Després de la guerra dels sis dies, el 1967, Gaza, com la resta dels territoris ocupats, queda sota control d’Israel, que va establir el que anomenava “territoris sota custodia”. Els primers intents després de la guerra dels sis dies anaven encaminats a continuar l’expulsió iniciada el 1948. Els 590.000 palestins que vivien a Cisjordània i els 380.000 que vivien a la franja de Gaza, posaran en evidència la dimensió i la dificultat d’aquesta política. Les revoltes als camps de Jabbalya, a la franja de Gaza, el 1971, frenen en bona mesura els processos d’expulsió a Gaza. Paral·lelament, però, el govern d’Israel, havia iniciat la política d’assentaments als territoris ocupats i imposava un règim militar que reprimirà amb molta força qualsevol tipus d’oposició i resistència a l’ocupació.

L’economia de la franja de Gaza passa a dependre, el 1967, exclusivament d’Israel i del suport de la comunitat internacional, especialment a través dels moviments de resistència i de les agències internacionals, com la UNRWA. Israel, va imposar als territoris ocupats un sistema capitalista de lliure mercat que li va permetre establir-hi una relació neocolonial amb la qual podia adquirir mà d’obra a baix cost, comercialitzar bens de consum als territoris ocupats, però no va realitzar cap tipus d’inversió, ni creació d’infraestructures que permetessin una millora de les condicions de vida de la població palestina. El 1971, el 50% dels treballadors de Gaza han de creuar diàriament els controls militars, superar l’anomenat “mercat d’esclaus” per poder treballar una jornada a Israel sense cap tipus d’assegurança ni dret laboral, a sous miserables, però, això sí, millors respecte als dels països veïns. Les polítiques repressives, les dificultats de treballar, i la forta densitat demogràfica continuaran essent factors determinants en el futur de Gaza. L’any 1987, hi havia 850.000 refugiats a la franja, amb una mitjana d’edat de 27 anys. En aquest context, hem de situar l’esclat de la primera Intifada als seus camps de refugiats i la seva extensió a la resta dels territoris ocupats. Així mateix s’explica el creixement i la formació de grups sota la bandera de l’islam polític, com Hamàs o la Jihad Islamica, i la seva política de resistència contra l’ocupació.

L’inici del procés de pau, la creació de la ANP, i l’ajut internacional, semblava portar esperances a les condicions de la població palestina. Tot i així, sovint els ajuts es van veure condicionats a invertir en cossos de seguretat i en mecanismes de control més que no pas de millora envers la població palestina. Les donacions a la UNRWA, decreixeran, ja que els donants apostaven en la donació als actors actius en el procés de pau, fet que perjudicarà als refugiats palestins.

Malgrat que els acords de pau prohibien explícitament qualsevol tipus d’acció que modifiqués la realitat dels territoris ocupats, a Gaza, la població de colons, el 1996, havia augmentat un 62%. Al mateix temps, Israel, cada cop es nodria menys de treballadors palestins i degut a la continua resistència, sovint amb atemptats suïcides dels grups islamistes, construirà a mitjans dels noranta un mur de fil ferrada electrificada i torres de vigilància, que convertien Gaza en un camp de presoners.

Després del fracàs dels acords l’any 2000, la política de repressió als territoris ocupats s’accentua. A la franja de Gaza la dificultat de mantenir els assentaments en un territori densament poblat, explica el pla de desconnexió impulsat per Ariel Sharon, que es veurà realitzat l’any 2005 amb l’evacuació d’uns 9000 colons de la franja. Tot i així, Gaza continuava sota ocupació ja que totes les fronteres per terra, mar i aire seguien controlades directament o indirectament per Israel. Inclòs el pas de Rafah, on Egipte té el control i Israel té poders d’observador. La victòria de Hamàs a les eleccions democràtiques legislatives de 2006, portarà a Israel i a la comunitat Internacional a establir un bloqueig sobre Palestina. Els enfrontaments entre les faccions palestines, duran a Fatah a controlar Cisjordània, Hamàs però, mantindrà el seu poder a la franja de Gaza, fet que li costarà la imposició d’un bloqueig total, que la deixarà sense els principals subministraments vitals. La destrucció d’infraestructures, de cases, etc. de l’any passat ha deixat a la població en condicions infrahumanes.

El relator especial sobre la situació dels drets humans als territoris palestins ocupats, ha destacat com el bloqueig impedeix l’entrada de materials per a la reconstrucció. Ha denunciat també les restriccions al subministrament elèctric i les greus conseqüències econòmiques que comporta. Ha denunciat la política de construcció d’un mur subterrani per destruir la xarxa de túnels que actualment serveixen de salvavides humanitari davant la durada del bloqueig. Finalment, destaca com els combois humanitaris organitzats per la societat civil són expressions simbòliques amb la voluntat de lliurar una guerra de legitimitat en nom dels palestins mentre aquests vegin reprimits els seus drets fonamentals, i el seu benestar col·lectiu estigui sotmès a una pressió desorbitada, al temps que serveixen per posar de manifest les limitacions de la capacitat i l’esforç de les Nacions Unides per complir la seva responsabilitat de protegir a la població de Gaza d’aquesta ocupació opressiva.

(Autor: Oscar Monterde)

Israel i les Nacions Unides

dimarts, 1/06/2010

Un dels objectius d’aquest blog és donar perspectiva històrica al fets de l’actualitat i els darrers esdeveniments relacionats amb Israel, Gaza, la Comunitat Internacional i la reacció de les Nacions Unides m’han fet pensar que pot ser interessant que accediu a aquesta plana web de Le Monde Diplomatique on es fa el llistat de les resolucions de Nacions Unides que han tingut Israel per objecte i quina ha estat la reacció d’aquest.

(Autor: Víctor Gavín)