La represa de les negociacions a Israel – Palestina

Els titulars d’internacional d’aquests dies anuncien una represa de les negociacions entre el govern d’Israel i l’Autoritat Nacional Palestina de forma indirecta i sota la mediació dels Estats Units d’Amèrica. Després de setmanes d’entrebancs entre l’administració Obama i la de Netanyahu per la negativa d’aquest últim a acceptar qualsevol condició prèvia, finalment els EUA i l’Autoritat Nacional Palestina cedeixen i sembla que s’inicien unes converses indirectes amb l’objectiu d’avançar en la represa del procés de pau. Des d’una perspectiva històrica, aquest procés no és nou, segueix tenint els mateixos principis dels anteriors processos.

L’octubre de 1991, es convocava a Madrid, una conferència de Pau, multilateral, amb l’objectiu de desenvolupar un procés de pau, basat en les resolucions 242 i 338 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, i que tenia com a principi l’establiment de dos estats a la regió. Dos anys després, la declaració de principis entre Israel i la OAP, dóna el tret de sortida a un procés de pau, sota mediació dels EUA, que es desenvoluparà per fases, on es crearà l’Autoritat Nacional Palestina i els territoris ocupats quedaran dividits en zones segons el control polític i militar. El procés després de nombroses mesures transitòries, tenia per objectiu arribar a un acord final entre les parts. Aquest acord fracassarà a Camp David l’any 2000. La cimera de Taba al gener de 2001, no podrà recuperar ni desencallar els desacords sobre les principals problemàtiques del conflicte. La declaració del Full de ruta al 2003, o la cimera d’Annapolis no arribaran ni tan sols a plantejar les principals problemàtiques del conflicte i s’encallaran per la manca de compromisos i el compliment d’unes mínimes condicions prèvies.

Les converses actuals, tenen moltes de les debilitats inicials dels processos anteriors, es reprenen sense el compliment previ de la legalitat internacional ja que l’estat d’Israel segueix incomplint nombroses resolucions del Consell de Seguretat i viola bona part del IV conveni de Ginebra. Neix sense un reconeixement ni una confiança entre els actors: Hamas, es manté al marge de la negociació i el govern d’Israel no el reconeix com a contrapart política. Finalment, el procés es segueix basant en una falsa simetria entre les parts, que equipara força, estatus, capacitat i poder dels actors del conflicte. Aquestes premisses fan que difícilment puguem esperar resultats positius en aquest procés.

L’actual represa de les converses ignora inicialment els principals punts tractats en les converses anteriors. L’oposició de Netanyahu de congelar la construcció d’assentaments a Cisjordània i a Jerusalem Est i declarar aquesta capital indivisible d’un estat jueu, dificultarà molt les negociacions sobre dues de les principals problemàtiques del conflicte: per una banda la qüestió dels assentaments, que com durant els anteriors processos fracassats han seguit creixent, i per l’altra la qüestió de Jerusalem Est, segons el dret internacional capital del futur estat palestí. La qüestió dels refugiats, difícilment s’abordarà en aquesta fase indirecta. Finalment la qüestió territorial, sembla l’únic tema important a tractar. Les negociacions es poden centrar en reafirmar el projecte de Fayad d’establir un estat palestí, però sovint la sobirania, les fronteres, la continuïtat territorial i el control intern posen en evidència el propi concepte d’Estat.

Com amb l’anterior govern de Netanyahu de 1996 a 1999, els intents d’un possible acord de pau vénen marcats per la pressió internacional i no per la voluntat política del primer ministre israelià, que tan sols considera la qüestió palestina com la lluita contra el terrorisme. L’anterior govern de Netanyahu es va desenvolupar en un context on les negociacions i les converses eren directes, i el procés estava a l’ordre del dia de les agendes polítiques dels diferents actors polítics. El govern actual de Netanyahu està precedit per la interrupció del procés, pels atacs indiscriminats contra la població de Gaza, i per la continuïtat d’una política agressiva de control i expulsió de població a Cisjordània i a Jerusalem Est. La divisió entre Hamas i Fatah, torna a centrar el procés en els actors i no en les principals qüestions a resoldre. Les possibilitats d’èxit són remotes malgrat l’interès d’Obama de complir les seves promeses a El Caire. Els èxits difícilment vindran sense afrontar de cara i directament totes les qüestions citades anteriorment, sense un reconeixement i un compromís amb el procés dels diferents actors, sense una aplicació del dret internacional, i com ha apuntat nombrosos cops el Secretari General de les Nacions Unides, sense una atenció molt especial a les necessitats humanes de la població palestina, que el relator especial sobre la situació dels drets humans als territoris ocupats des de 1967, recull en els seus informes. Com diu Ilan Pappe, les iniciatives de pau han centrat els seus esforços pacificadors en la solució de la dimensió territorial del conflicte oblidant completament qüestions fonamentals com la culpabilitat, la restitució dels drets o la justícia.

(Autor: Oscar Monterde)

Comparteix

    Etiquetes:

    Comentaris

    • Ferran Vital

      26/05/2010 - 12:49

      En primer lloc, felicitats per aquest post tant treballat. Exposes en poc espai una informació molt ben sintetitzada.
      Només volia fer-te una pregunta: penses realment que al govern d’Israel li convé i l’interessa la pau amb els Palestins? Recordem el significat de la bandera d’Israel: del mar mediterrani fins al mar mort, terra jueva. I vaja si ho estàn complint….

    • Oscar Monterde

      27/05/2010 - 14:03

      Ferran, crec que no, Netanyahu i el seu partit no han mostrat mai un interès real per establir la pau amb els palestins. La seva política envers els palestins, ha estat sempre la d’ampliar i continuar amb la colonització, mantenir l’status quo i la política de fets consumats, i davant de qualsevol intent o procés de negociacions evitar tan com pugui la devolució territorial. Un dels altres partits del govern però, els laboristes de Ehud Barak, si que els hi interessa, i sempre han estat més flexibles, ja que saben molt bé que actualment és l’única via que els queda per conservar l’estat d’Israel amb els seus principis d’homogeneïtat ètnica i religiosa. Les banderes són símbols, i no sempre s’ajusten a la realitat i als fets polítics, la d’Israel s’inspira segons les fonts en el tal·lit jueu, això no vol dir que alguns pensadors sionistes i alguns dirigents d’Israel no hagin o segueixin reivindicat l’Eretz Yisrael, les fronteres dels quals s’estendrien del riu Nil fins a l’Eufrates, o en una versió més reduïda del mediterrani al mar mort.

    • Dani

      03/06/2010 - 14:35

      Trobo que el problema aqui sempre s’ha intentat tapar amb la religió però és també un clarament polític i demogràfic.
      Seria just i crear un estat palestí dividit en dos? Jo crec que no.
      És justa l’ocupació israeliana i la colonització? Jo crec que no.
      És necessari possibilitar el retorn dels Palestins que viuen a altres països? Crec que si.
      És normal que un país on el fet religiós sigui enormement vinculant a l’hora d’obtenir la nacionalitat? Crec que no.
      Dit això:

      Seria just explulsar tots els jueus d’Israel i crear un gran estat Palestí en el qual no tinguessin cabuda els ciutadans jueus nascuts a israel, que s’haurien d’exiliar de la mateixa manera que ho han fet els palestins creant un problema similar? Crec que no.

      La solució més justa seria crear un únic estat on tothom tingués cabuda i que l’estat es confessés laic i aconfessional i no crees favoritismes.

      El problema que plantejaria per a Israel seria que en aquest context, jugant amb les regles democràtiques, i la demografia, acabarien guanyant els partits propalestins, sobretot si tenim en compte el retorn dels exiliats.
      Tots sabem que malauradament la convivència pacífica entre ambdues parts, sobretot tenint en compte el context dels països veïns, seria desgraciadament inviable…

      A nivell històric no deixo de trobar curiós que els palestins de jordània guardin les claus de les cases potser ja enderrocades que van haver de deixar l’any 48 i que encara hi hagi jueus sefardís que guardin les claus de quan van deixar la cororna espanyola…

      Al cap i a la fi crec que ningú és ningú per dir amparant-se en textos “sagrats” o en suposada superioritat cultural, racial o tecnològica, que té dret a fer fora algú de casa per colonitzar una terra. Per què té més drets un jueu argentí recent arribat a viure com a coló a cisjordània que un palesti que ha nascut en aquella casa? És un despropòsit surrealista!
      En aquest conflicte sempre s’ha recorregut a la religió per acabar justificant que és un tema molt complicat i sobre el qual s’ha de saber molt per poder opinar, és un tema tabú. Jo només sé que per mi les persones no són millors ni pitjors per tenir unes creences o unes altres i que de males o bones persones hi ha a totes les religions. Intenteu analitzar el mateix conflicte en clau econòmica i geopolítica i veureu que té poques diferències amb el far west, o les conquestes de Jaume I. És un procés de colonització al segle XXI…
      Hem d’avançar cap a la democràcia i també cap al laïcisme. El Corà, la Torah o la Bíblia a casa, no a l’Estat. Les religions es basen en dogmes i amb els dogmes de vegades és difícil arribar a punts d’acord que permetin un veritable contracte social que garanteixi la convivència.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús