És un curs adreçat a alumnes de la UB (poden obtenir 2 o 3 crèdits) però obert al pĂşblic en general fins al lĂmit de l’aforament. En aquest enllaç podeu veure el programa i tota la informaciĂł necessĂ ria per assistir-hi.
Fraga no va néixer l’any 1978.
dilluns, 23/01/2012 (CEHI)
LA NACIĂ“ OPRIMIDA DE CHACĂ“N. Enguany es compliran trenta-cinc anys de la publicaciĂł del poemari Cau de Llunes, de l’enyorada Maria-Mercè Marçal. Premi Carles Riba, la Divisa que encapçala aquesta obra Ă©s tota una declaraciĂł de principis que ha anat molt mĂ©s enllĂ del llibre i, fins i tot, de l’autora: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,/ de classe baixa i de naciĂł oprimida./ I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. No em pregunteu perquè, però vaig recordar insistentment aquest poema –breu i preciĂłs– desprĂ©s de veure per televisiĂł com Carme ChacĂłn presentava la seva candidatura a la secretaria general del PSOE a la localitat d’Olula del Rio (Almeria). Sens dubte, ChacĂłn, com abans Maria-Mercè Marçal, se sent molt orgullosa de ser dona. Fins i tot, l’exministra es pot permetre el luxe de presumir de ser filla d’unes classes populars que, d’altra banda, els membres del seu partit nomĂ©s es posen a la boca quan arriben les periòdiques cites electorals. I de naciĂł oprimida? Uf! Capitán, mande firmes…
CATALANS A LES ESPANYES. De totes maneres, Carme ChacĂłn no Ă©s la primera catalana que intenta emmascarar l’origen a base de remuntar-se en el seu arbre geneològic. Ja se sap que, per fer fortuna a les Espanyes, la identitat catalana no Ă©s la millor carta de presentaciĂł, com molt bĂ© s’encarreguen de recordar-nos personatges de la vĂ lua de JosĂ© Bono. I aquesta antipatia/desconfiança no Ă©s nova, sinĂł que es remunta en el temps. Sense anar mĂ©s lluny, l’any 1705, en plena guerra de SuccessiĂł, els estrategs aliats reunits a Lisboa van debatre, i molt, quin era l’indret mĂ©s adequat perquè Carles d’Àustria desembarquĂ©s a la penĂnsula Ibèrica al capdavant dels seus exèrcits. Els castellans que li donaven suport apostaven per Cadis, malgrat que, finalment, l’Arxiduc es va decantar per Barcelona “por lo en favor mĂo que estaba este paĂs y no el de AndalucĂa”. Tot i que en un primer moment l’operaciĂł va ser un èxit, ja que es va aconseguir ocupar la capital catalana i establir allĂ la cort reial de Carles III, a la llarga alguns experts qĂĽestionen la validesa d’aquella iniciativa. Segons aquestes opinions, “l’aposta catalana” de l’Habsburg va comportar un notable augment de les antipaties castellanes cap a la seva opciĂł polĂtica que explicarien, de retruc, l’important suport que el seu rival, l’inefable Felip V, va tenir durant tota la guerra a les terres castellanes.
MANUEL FRAGA I ELS AFUSELLAMENTS. Una guerra de SuccessiĂł que va resultar, finalment, un gran drama per a la poblaciĂł catalana de l’epoca. Però ni les desenes de viles i ciutats cremades, ni els milers de morts, empresonats o exiliats que es van derivar d’aquella derrota van estovar gens ni mica l’à nima d’aquell gran estadista que va ser el recentment traspassat Manuel Fraga Iribarne. Per a ell, el resultat d’aquell conflicte nomĂ©s va representar per als catalans “un canvi de règim polĂtic [...] en què el conseller en cap Rafael Casanova no va ser ni afusellat”.
REALMENT, SEMBLAVA MÉS GRAN. Efectivament, Casanova – com Fraga, d’altra banda– va acabar els seus dies de mort natural, cosa que no es pot dir dels milers d’assassinats pel franquisme, molt dels quals encara avui continuen en fosses comunes. Ni tampoc del dirigent comunista Julián Grimau, afusellat l’any 1963, amb la validaciĂł unĂ nime del consell de ministres del règim, al qual pertanyia don Manuel, com a titular d’InformaciĂł i Turisme. Dic això perquè desprĂ©s de la mort del veterĂ polĂtic gallec, hi ha hagut mitjans de comunicaciĂł que han obviat els capĂtols mĂ©s obscurs de la seva llarga biografia per presentar-nos Manuel Fraga com un home obsessionat per la democrĂ cia i amb una bondat que superava de llarg la de la mare Teresa de Calcuta i Vicent Ferrer junts. I a mi, com diem al Pallars, no m’agrada que ens facin beure en una orella de ruc. Perquè si veritablement Manuel Fraga va nĂ©ixer l’any 1978 de bracet de la ConstituciĂł espanyola, això significa que ha mort amb nomĂ©s 34 anys. I què volen que els digui, la veritat Ă©s que me l’imaginava mĂ©s gran…
[Autor: Jordi Creus, historiador i editor de la revista SĂ piens]
[Article publicat al diari Ara el 21 de gener de 2012]
Manuel Fraga
SĂŤ, S’HA DE RETIRAR LA CREU DEL TRIAI D’OLOT
dimecres, 11/01/2012 (CEHI)
El passat mes de juny, la darrera junta de govern presidida per LluĂs Sacrest (PSC) decidĂ un pla d’actuaciĂł basat en la identificaciĂł, contextualitzaciĂł històrica i senyalitzaciĂł de la simbologia franquistaexistent en la ciutat. Anteriorment el mateix consistori encarregĂ a l’escultor Claudi Casanovas el monument Als vençuts, inaugurat ja el 2006 i que homenatje els olotins que van lluitar per la defensa de la RepĂşblica democrĂ ticament instituĂŻda entre el 1931 i el 1939. Celebro aquest tipus d’iniciatives promogudes des de l’Ajuntament olotĂ, però tanmateix, denuncio el pecat original, la trampa – Ă dhuc error- de com han estat concebudes: la senyalitzaciĂł i contextualitzaciĂł ha de ser compatible amb la retirada de la via pĂşblica de la simbologia franquista. Aquest tipus d’actuacions no es poden concebre com un complement pedagògic a l’existència de la simbologia franquista, sinĂł per la substitució de la simbologia feixista per una de democrĂ tica.
La matinada del 31 d’octubre de 1936 tinguĂ© lloc als prats del Triai la matança perpetrada per milicians revolucionaris d’11 olotins considerats conservadors i  com a represĂ lia als rumors d’una invasiĂł feixista a la costa empordanesa. Una vegada finalitzada la Guerra Civil amb la victòria del bĂ ndol franquista s’erigĂ una gran creu de 5 metres d’alçada en el lloc del succĂ©s amb les inscripcions del nom de les vĂctimes aixĂ com l’escut del jou i les fletxes de la Falange i altres escrits de carĂ cter franquista. Una cosa Ă©s la matança d’11 persones, i una altra ben diferent, l’aprofitament de la mort d’aquestes onze persones per construir un sĂmbol franquista. La superació de qualsevol conflicte transcendeix per la capacitat de perdonar i s’ha de reconĂ©ixer el mĂ©rit de la societat civil a l’hora de prendre’n la iniciativa. Perdonarem, però no oblidarem. És per aquesta argumentaciĂł que defensem la retirada de la creu del Triai essent substituĂŻda per una placa explicativa dels fets amb el nom i cognom de les onze vĂctimes, ja sigui obra del Memorial DemocrĂ tic, l’Ajuntament d’Olot o conjuntament.
El Memorial DemocrĂ tic és l’instrument de la Generalitat per executar polĂtiques pĂşbliques de recuperaciĂł de la memòria històrica. DesprĂ©s de catalogar tota la simbologia franquista present a Catalunya, n’aconsellava la retirada exceptuant aquelles ocasions que pugui ser considerada patrimoni cultural. Com pot ser considerat patrimoni cultural un sĂmbol feixista? La ubicaciĂł de tota simbologia franquista amb interès històrico-artĂstic han de ser els museus; sigui com sigui, el que esdevĂ© intolerable Ă©s la presència de sĂmbols feixistes a la via pĂşblica.
La ciutat de Barcelona ha esdevingut referència a seguir: desprĂ©s de la retirada de l’estĂ tua de la Victòria, a la confluència de la Diagonal i el Passeig de GrĂ cia, s’han eliminat tots els monuments franquistes. ContrĂ riament, l’alcalde de la ciutat de Tortosa, el convergent Ferran Bel, es nega a retirar el monument franquista de la ciutat sota la justificaciĂł que esdevindria motiu de polèmica. Tanmateix, la convocatòria d’unes eleccions municipals provoca divisiĂł i polèmica. I es convoquen. I es convoquen com a exercici de la dinĂ mica democrĂ tica. L’aprovaciĂł dels pressupostos municipals esdevĂ© segurament el moment mĂ©s polèmic de molts consistoris. I s’aproven. I s’aproven com a exercici de la dinĂ mica democrĂ tica. Que la retirada dels sĂmbols franquistes formi part com un exercici democrĂ tic com qualsevol altre.
Si el 2012 encara existeixen sĂmbols feixistes a les nostres places i als nostres carrers Ă©s per l’actitud poruga de regidors, alcaldes i consellers; la seva passivitat Ă©s la seva complicitat. En una societat democrĂ tica, tolerant i del segle XXI com la nostra hem de fer cau i net amb els vestigis franquistes com un exercici d’higiene democrĂ tica tot reforçant aixĂ la qualitat de la cultura democrĂ tica. Cal mĂ©s contundència en la democratitzaciĂł dels espais pĂşblics per l’eradicaciĂł de totes aquelles restes ofensives per la democrĂ cia i la llibertat.
[Autor: Albert Planas i Serra]
Creu del Triai
EL TRIST LLEGAT DEL DICTADOR DE LA FAM
dijous, 22/12/2011 (CEHI)
Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, Corea comptava amb 35 anys sota domini colonial japonès, deixant el paĂs amb unes profundes ferides. El 15 d’agost de 1945, una vegada finalitzada la campanya militar i amb la rendiciĂł incondicional de l’Imperi japonès davant les forces aliades, els EUA i la URSS acordaven partir el paĂs en dos Ă rees d’influència, dividint Corea en dos estats diferenciats: el Nord controlat per la URSS, i el Sud pels Estats Units.
Cinc anys més tard començava la guerra de Corea (1950-1953), quan Corea del Nord, amb el suport de la República Popular de la Xina i la URSS, va creuar la frontera del Sud, que comptava amb el suport dels EUA i les Nacions Unides. El resultat final d’aquest primer conflicte estrictament de Guerra Freda es va saldar amb un armistici que restablia la frontera al paral·lel 38. Des d’aleshores els dos estats han estat separats per aquesta frontera amb una evolució ben diferenciada.
La mort de Kim Jong-Il al passat dissabte 17 de desembre posa fi a una etapa d’un dels paĂŻsos mĂ©s aĂŻllats i hermètics del mĂłn. DesprĂ©s d’accedir al poder el 1994 amb la mort del seu pare Kim Il-sung , Kim Jong-il ha combinat el culte a la  personalitat amb la repressiĂł mĂ©s cruel contra qualsevol manifestaciĂł de dissidència o oposiciĂł. Qualificat com el darrer dictador estalinista, el seu llegat de 17 anys al capdavant de Corea del Nord es veu indubtablement tacat per les execucions, les tortures, la fam i la violaciĂł sistemĂ tica de drets humans, tal com denuncien diferents organitzacions com Human Rights Watch o Amnistia Internacional. Aquesta darrera ONG revela la existència de 200.000 presoners polĂtics en sis grans camps de concentraciĂł sotmesos a unes condicions vexatòries. Pel que fa a la polĂtica penitenciĂ ria, un informe elaborat el 2006 posava a la llum la mort de 400.000 persones a les presons nord-coreanes en els darrers trenta anys, aixĂ com la prĂ ctica d’experiments quĂmics entre la poblaciĂł reclusa.
L’altre gran enemic de la poblaciĂł nord-coreana Ă©s la fam. Les xifres mĂ©s pessimistes parlen de mĂ©s d’un miliĂł de morts de gana durant els noranta. Part de responsabilitat d’aquesta tragèdia humana rau en la doctrina denominada Juche que impulsa el govern de Pyongyang, consistent en l’autosuficiència i l’autarquia econòmica. Una enquesta elaborada el 2008 a 1300 nord-coreans exiliats a la Xina posava a la llum la realitat social, econòmica i polĂtica del paĂs: el 23% dels homes i el 37% de les dones afirmaven que algun membre de la seva famĂlia havia mort de gana. Igualment, un de cada quatre enquestats havia estat detingut per motius polĂtics, un 60% havia observat morts per cops o tortura i un 37% havia testimoniat una execuciĂł.
Les estadĂstiques macroeconòmiques mostren xifres caracterĂstiques dels pitjors paĂŻsos tercermundistes. L’esperança de vida dels nord-coreans Ă©s 14 anys inferior a la dels sud-coreans. Els 46 milions de telèfons mòbils existents a Corea del Sud contrasten amb les onze mil unitats del Nord. Les exportacions de Corea del Sud el 2007 van tenir un valor de 364.000 milions d’euros mentre el Nord en prou feines superava els 1000 milions. SimptomĂ ticament, Corea del Nord sobrepassa al Sud en nombre de soldats i pressupost militar: als 1.127.000 soldats regulars de Corea del Nord cal sumar-hi els 3.800.000 de GuĂ rdia Vermella de Camperols i 115.000 efectius de seguretat de l’Estat. L’exèrcit de Corea del Nord Ă©s el quart mĂ©s gran del mĂłn amb mĂ©s d’un miliĂł de soldats en actiu i 4,7 a la reserva. Cap altre paĂs del mĂłn com Corea del Nord destina un 25% del seu PIB a despesa militar. El benestar dels nord-coreans no figurava en la llista de prioritats del govern de Pyongyang: primer els militars, fou la polĂtica iniciada pel Kim Il-sung i mantinguda a capa i espasa pel recent traspassat Kim Jong-il.
[Autor: Albert Planas i Serra]
Kim Jong Il
75 anys de la matança de Paracuellos del Jarama: Repressió, República i Guerra Civil (II)
diumenge, 11/12/2011 (CEHI)
Seguint el fil de l’anterior post sobre les execucions extrajudicials comeses a Paracuellos del Jarama els últims mesos de 1936, arribem al moment clau d’un trasllat de presoners que es converteix en matança.
La data de referència per a l’organitzaciĂł del trasllat Ă©s el 6 de novembre, quan al Ministeri de la Guerra tĂ© lloc una reuniĂł entre el dirigent comunista Antonio Mije, el general soviètic Gorev i el cap de l’Estat Major republicĂ Vicente Rojo; i a la seu del PCE, el mateix dia, es produeix una trobada entre Miguel MartĂnez (en aquest cas l’alies del periodista i home del Kremlin Mikhail Koltsov) i Pedro Checa (Secretari d’organitzaciĂł del PCE). Aquesta mateixa nit la ConsejerĂa de Orden PĂşblico posa en marxa l’evacuaciĂł dels presoners: l’enigma encara pendent Ă©s qui pren la decisiĂł de transformar evacuaciĂł en execuciĂł massiva. AquĂ Ă©s on els papers jugats per Santiago Carrillo, JosĂ© Cazorla i Segundo Serrano Poncela resulten fonamentals per comprendre els fets. Uns fets on participen membres de la JSU que ara formen part de la DirecciĂłn General de Seguridad, una “Brigada Especial” dirigida per l’agent soviètic Josif Grigulèvitx, membres del Quinto Regimiento sota les ordres de Vittorio Vidali, i, no ho oblidem, milicians anarquistes que controlen les carreteres d’accĂ©s a la capital.
El 7 de novembre al vespre tĂ© lloc una reuniĂł decisiva entre la JSU (que controla la ConsejerĂa de Orden PĂşblico) i la FederaciĂł Local de la CNT. En representaciĂł de la JSU hauria d’haver anat algun (o mĂ©s d’un) dels mĂ xims dirigents de la ConsejerĂa: Carrillo, Cazorla i Serrano Poncela –a aquest Ăşltim hores desprĂ©s, la matinada del 7 al 8 de novembre, el situem a la presĂł Modelo supervisant un suposat trasllat que esdevindria una “saca” (concepte referent a l’execuciĂł dels presoners)-. En aquella reuniĂł entre la JSU i els anarquistes, segons l’informe presentat el dia segĂĽent al ComitĂ© Nacional de la CNT, s’hauria arribat a l’acord de dividir als presoners en tres grups: un primer grup d’elements perillosos que havia de ser executat, un segon grup menys perillĂłs havia de ser traslladat a Chinchilla (Albacete) i un Ăşltim grup no compromès havia de ser alliberat.
El trasllat es va iniciar la matinada del 7 de novembre, possiblement obeint ordres d’un Pedro Checa sota influència directa de Koltsov (Miguel MartĂnez) i amb la complicitat dels anarquistes. Els punts d’arribada teòrics eren Alcalá de Henares, Chinchilla i Valencia, però nomĂ©s van arribar 300 presoners. Durant les quatre setmanes que van allargar-se les “sacas” (els dies 7-9, 18, 24-30 de novembre i l’1 i el 3 de desembre) als pobles de Paracuellos del Jarama i TorrejĂłn de Ardoz van ser assassinats entre 2200 i 2500 presoners. Les ordres d’evacuaciĂł estaven signades, fins el 22 de novembre, pel segon de la DirecciĂłn General de Seguridad, el policia Vicente Girauta Linares, i a partir d’aquĂ pel seu substitut Bruno Carreras Villanueva o per Serrano Poncela. L’ordre d’executar als presoners no existeix com a tal, però el cert Ă©s que a la documentaciĂł de la DirecciĂłn General de Seguridad s’indicava quins presoners havien de ser “alliberats” o traslladats a Chinchilla, unes indicacions que eren sinònim d’execuciĂł. En canvi, quan la destinaciĂł indicada era Alcalá, els presoners majoritĂ riament arribaven al seu destĂ
Sobre el grau d’implicaciĂł de Santiago Carrillo resulta difĂcil arribar a una conclusiĂł. Deixant de banda les calumnies interessades per l’extrema dreta mediĂ tica i els revisionistes històrics, es fa difĂcil compartir les seves declaracions de desconeixement dels fets, quan aquests fets eran coneguts (i van ser denunciats) per ministres republicans com Manuel Irujo i JosĂ© Giral (que es trobaven a València), o l’anarquista i inspector especial de presons Melchor RodrĂguez, i diversos representants diplomĂ tics estrangers (tots ells a Madrid); mentre ell era la mĂ xima autoritat d’ordre pĂşblic a la capital i rebia informes diaris de Serrano Poncela.
Com molt bĂ© apunta Paul Preston a l’hora de caracteritzar aquests fets: “Els seus horrors estan explicats, però no justificats per les terribles condicions en què es trobava la capital durant el setge. A diferència de les sacas prèvies, provocades per la indignaciĂł popular davant dels bombardejos i les notĂcies sobre la repressiĂł practicada pels rebels, aquests assassinats extrajudicials van se conseqüència de decisions polĂtiques i militars”. En aquest punt hem de tenir present que mentre a la zona controlada pels militars rebels les matances indiscriminades a la rereguarda eren la norma general (vegeu post anterior sobre el 75è aniversari de la matança a la Plaça de Toros de Badajoz), a la zona republicana successos com els de Paracuellos, resultat d’una planificaciĂł polĂtica i militar de la repressiĂł, sĂłn la terrible excepciĂł; dins d’una situaciĂł lĂmit on les institucions republicanes han de fer front a una evoluciĂł terriblement adversa de l’escenari bèl·lic per la manca d’efectius militars, i a un caos generalitzat a la rereguarda en no disposar d’instruments per controlar l’ordre pĂşblic. Tanmateix, la situaciĂł militar al front madrileny es redreçarĂ entre novembre i desembre de 1936 grĂ cies a la reorganitzaciĂł de l’exèrcit republicĂ amb l’arribada de nou armament i la presència de les Brigades Internacionals, juntament amb una efectiva organitzaciĂł popular, impulsada pels comunistes, de la resistència antifeixista a tots els nivells. I de retruc, a finals de 1936, l’aparell de seguretat tambĂ© es reorganitzarĂ (decrets del 9 de novembre de 1936 de la Consejeria de Orden PĂşblico per desarmar a les persones no autoritzades i centralitzar les tasques de vigilĂ ncia interior), endegant un procĂ©s que acabarĂ amb la repressiĂł indiscriminada, tal i com indican les dades. El 97’6% de les execucions a la capital van tenir lloc abans de nadal de 1936, moment que la centralitzaciĂł de les forces d’ordre pĂşblic acabĂ amb les txeques (presons clandestines de partits i sindicats) i amb la violència incontrolada No obstant, alhora que es desenvolupava aquest procĂ©s, tambĂ© s’estaven produint els fets de Paracuellos.
EstĂ clar que la repressiĂł polĂtica durant la guerra civil no es pot reduir nomĂ©s a una qĂĽestiĂł de nĂşmeros (uns nĂşmeros que malgrat la fredor de l’estadĂstica tenen noms i cognoms), però tampoc podem oblidar-los: les investigacions mĂ©s acurades i recents deixen clar que mentre la repressiĂł republicana es situa al voltant de les 38.500 vĂctimes, la repressiĂł franquista s’aproxima a les 100.000 vĂctimes durant la guerra, arribant a un total de 150.000 si ampliem el perĂode de 1936 a 1945. Però a mĂ©s a mĂ©s de la important diferència quantitativa, existeix una diferència qualitativa fonamental. Aquesta Ăşltima la trobem en els intents de les institucions republicanes d’evitar (al començament de la guerra sense èxit) la violència indiscriminada, amb accions tan destacades com les de Joan PeirĂł (amb el seu llibre de denĂşncia dels “incontrolats” Perill a la rereguarda) o LluĂs Companys (President d’una Generalitat que en no poder mantenir l’ordre pĂşblic els primers mesos de la guerra va facilitar passaports i avals que salvaren la vida a mĂ©s de 30.000 persones que es sentien amenaçades per la violència revolucionĂ ria); dos personatges que com a recompensa per les seves accions humanitĂ ries serien afusellats a la postguerra pels vencedors. Encara mĂ©s, sense deixar els fets de Paracuellos, tambĂ© trobem republicans que van arriscar moltes coses per evitar aquests assassinats, com Ă©s el cas de Mariano GĂłmez, president del Tribunal Suprem, o l’anteriorment citat Melchor RodrĂguez (que es jugaria la vida aturant les “sacas” i expulsant als milicians de les presons). En canvi, a la zona controlada pels militars rebels no es va produir cap temptativa comparable per aturar el terror com a arma polĂtica, perquè el terror era la seva arma polĂtica.
[Autor: José Manuel Rúa Fernández, desembre de 2011, Cambridge]
Cementiri de Paracuellos del Jarama
La primavera marroquina
divendres, 2/12/2011 (CEHI)
El passat 25 de novembre tingueren lloc eleccions legislatives al Marroc, les primeres on el rei tenia l’obligaciĂł constitucional d’anomenar cap de govern al guanyador de les eleccions fos del partit que fos. La victòria dels islamistes moderats assenyalĂ que el procĂ©s de canvi al mĂłn Ă rab havia arribat tambĂ© al Marroc, d’acĂ que el moviment que culminĂ en les eleccions i que hom considera que es va iniciar amb les manifestacions del 20 de febrer, rebi el nom de Primavera marroqui. Aquest cop, per donar perspectiva a l’esdevinement hem comptat amb Mohamed Douief, perfecte coneixedor de la zona i estudiant d’història a la Universitat de Barcelona. Aquest Ă©s el seu text.
La primavera marroquina ha acabat amb les eleccions celebrades el passat 25 de novembre, les quals donaren la victòria al partit JustĂcia i Desenvolupament (islamista moderat) que obtinguĂ© 107 dels 395 escons de la cambra baixa del parlament. Per què han guanyat els islamistes moderats? Les raons sĂłn fĂ cils: l’atur, que afecta al 20 de la poblaciĂł, la pobresa, la mala situaciĂł de la sanitat i de l’educaciĂł, la corrupciĂł i l’existència de zones rurals que encara viuen en el complet abandĂł per part de l’estat. Per tant, el mĂ©s normal era que guanyessin els islamistes.
Però què Ă©s la primavera marroquina? A causa de la caiguda dels dictadors de TunĂsia i Egipte, Ben AlĂ i Hosni Mubarak respectivament,  i a la inèrcia que es va produir al mĂłn Ă rab de llibertat i democrĂ cia, es va formar al Marroc el 20 del febrer passat un moviment de joves per demanar democrĂ cia, llibertat i igualtat anomenat moviment 20 de febrer. Eren joves titulats  i majoritĂ riament d’esquerres als quals s’hi van unir associacions feministes, de drets humans i altres grups islamistes il·legals. Es van manifestar el 20 de febrer i segueixen manifestant-se cada diumenge. Van tenir poc èxit i l’afluència va ser mĂ©s aviat escassa. La formaciĂł del moviment 20 de febrer va coincidir amb vagues dels funcionaris de justĂcia, dels metges i infermers i dels professors d’educaciĂł primĂ ria. Aquests col·lectius van amenaçar amb unir-se al moviment vint de febrer i el règim no podia suportar vagues i manifestacions nombroses i donar una imatge al mĂłn de desestabilitzaciĂł.
El govern va prendre dues decisions. La primera, pujar el sou als treballadors tant del sector pĂşblic com del privat. AixĂ evitava que els funcionaris pĂşblics s’adherissin al moviment. La segona decisiĂł va ser augmentar la subvenciĂł de productes de primera necessitat: sucre, pa, llet, farina, butĂ i gas. És a dir, un marroquĂ quan va a comprar el butĂ Â paga 4 euros de mitjana quan l’estat paga la meitat. Amb aquestes decisions el govern curtcircuitĂ el moviment 20 de febrer el qual, no ho oblidem,  nomĂ©s aplegava titulats en autr, partits d’extrema esquerra i els islamistes del partit JustĂcia i Caritat, moviment il·legal per no acceptar que el rei sigui comanador dels creients.
Per la seva banda, Mohamed VI va prendre la iniciativa de reformar la constituciĂł i pactar-ne  la reforma amb els partits polĂtics. D’aquesta forma donava una imatge d’escoltar al poble i de ser un exemple de monarca reformista a ulls d’occident. El 9 de març passat va fer un discurs on designava una comissiĂł d’experts constitucionalistes marroquins, majoritĂ riament d’esquerres, per reformar la constituciĂł sobre la base de les propostes dels partits polĂtics. Aquesta reforma tenia com a objectiu la separaciĂł de poders, establir una justĂcia independent, atorgar mĂ©s poder per al govern, que passaria a ser triat pel poble, aixĂ com el respecte als drets humans. Finalment, el passat 1 de juliol es va aprovar la constituciĂł amb el 99% de vots afirmatius. Per acabar de rematar el procĂ©s de reforma exprĂ©s marroquina es van convocar eleccions anticipades el passat 25 de novembre, com ja s’ha comentat en els parĂ grafs anteriors.
No podem dir que el Marroc sigui un paĂs democrĂ tic com Espanya, amb una monarquia parlamentĂ ria, però Ă©s cert que hi haurĂ un parlament designat lliurement pel poble i el cap de govern serĂ del partit vencedor. A mĂ©s hi haurĂ una justĂcia independent i una legislaciĂł per respectar els drets humans. Podem afirmar que el Marroc serĂ un paĂs democrĂ tic amb matisos, i aquests matisos sĂłn que el rei mantĂ© el poder sobre l’exèrcit, Ă©s comanador dels creients i retĂ© el poder sobre les qĂĽestions de seguretat nacional.
Segons els mitjans de comunicaciĂł marroquins el rei nomenarĂ en els propers dies a Abdelilah Benkirane,  cap del partit JustĂcia i Desenvolupament i vencedor de les passades eleccions,  com a cap de govern, qui al no disposar de majoria absoluta haurĂ de pactar amb els socialistes i els nacionalistes de l’istiqlal, partits històrics en declivi. Els reptes sĂłn enormes per al nou govern: reduir l’atur, establir i assentar una justĂcia independent, rebaixar el grau de corrupciĂł, reformar l’educaciĂł i afrontar els reptes de l’analfabetisme i la igualtat.
Benkirane tĂ© la intenciĂł de dialogar amb el moviment  20 de febrer i la voluntat de treballar per a el paĂs. El seu discurs dĂłna esperances a la societat marroquina. Si el nou govern aconsegueix donar resposta a les demandes de la societat hi haurĂ un llarg govern dels islamistes i de pas tornarĂ a fer que el poble marroquĂ confiĂŻ en la polĂtica, aspecte primordial per a la democrĂ cia. Pel que fa al moviment 20 de febrer seguirĂ manifestant-se, nomĂ©s accepten una democrĂ cia total, sense matisos. És bo que un govern tingui oposiciĂł tant al carrer com al parlament com a mesura de pressiĂł.
Hi ha esperances en la societat marroquina i moltes ganes de canviar la situaciĂł del paĂs, per a lo qual Ă©s indispensable un bon govern capaç d’aplicar les reformes i canvis necessaris.
[Autor: Mohamed Douief, estudiant d’història a la Universitat de Barcelona]
Marroc 20 de febrer de 2011
75 anys de la matança de Paracuellos del Jarama: Repressió, República i Guerra Civil (I)
dilluns, 28/11/2011 (CEHI)
La veritat Ă©s sempre revolucionĂ ria. Aquesta mĂ xima d’Antonio Gramsci, dirigent comunista italiĂ i un dels grans cervells del segle XX, hauria de guiar la recerca de qualsevol historiador, o simplement la curiositat de tota persona interessada en la Història. I encara mĂ©s quan s’ha d’enfrontar a episodis difĂcils pel seu carĂ cter traumĂ tic i controvertit. La repressiĂł polĂtica a la rereguarda republicana durant la Guerra Civil espanyola Ă©s un d’aquests episodis. Una repressiĂł que acostuma a anar associada al nom d’una localitat: Paracuellos del Jarama. L’extrema dreta polĂtica i mediĂ tica a Espanya ha arribat a parlar de l’holocaust o el genocidi de Paracuellos, una caracteritzaciĂł incorrecta (vegeu: http://www2.ohchr.org/spanish/law/genocidio.htm) i polĂticament mesquina, associant les matances al règim republicĂ en el seu conjunt. Deixant de banda les interpretacions malintencionades, els fets sĂłn que en aquest poble a pocs quilòmetres de Madrid van ser assassinats la majoria dels gairebĂ© 2.500 presoners sospitosos de col·laborar amb els militars rebels que inicialment havien de ser evacuats de presons republicanes com La Modelo o San AntĂłn, i que finalment van ser executats de forma extrajudicial entre els dies 7 i 8 de novembre de 1936 (encara que les execucions van allargar-se fins a començaments del mĂ©s segĂĽent). Aquests assassinats van suposar un cop molt dur per a la imatge de la RepĂşblica, un govern legĂtim que havia de garantir l’Estat de Dret en circumstĂ ncies extremes. I sĂłn precisament aquests assassinats i aquestes circumstĂ ncies extremes les que tractarem d’analitzar en aquest escrit.
Davant l’avanç inexorable de les tropes faccioses sobre la capital, el 6 de Novembre de 1936 el govern de la RepĂşblica abandona Madrid i la Junta de Defensa encapçalada pel General Miaja ocuparĂ el buit de poder civil i militar, en un context on la disciplina i l’organitzaciĂł del Partit Comunista d’Espanya (PCE) seran claus a l’hora de posar en marxa la resistència de la ciutat. Dins de la Junta, la ConsejerĂa de Orden PĂşblico tindria com a responsable a Santiago Carrillo, que en el moment del nomenament Ă©s dirigent de la Juventud Socialista Unificada (JSU), però que el mateix 6 de novembre al vespre ingressa en el PCE, circumstĂ ncia que apunta, juntament amb un viatge a Moscou realitzat el març de 1936 per reunir-se amb la Internacional Comunista de la Joventut, a una estreta relaciĂł prèvia amb la direcciĂł comunista. Juntament amb Carrillo, els membres de la JSU i responsables de la ConsejerĂa JosĂ© Cazola Maure (segon de Carrillo a la ConsejerĂa) i Segundo Serrano Poncela (Director General de Seguretat), tambĂ© van incorporar-se al PCE en aquell moment. La ConsejerĂa tindria com a principal missiĂł reorganitzar les forces d’ordre pĂşblic (fragmentades i atomitzades en diversos grups de milicians que actuaven com a forces repressives a les ordres de partits i sindicats, o directament pel seu compte) i reprimir la cinquena columna, nom amb el qual es feia referència, a partir d’unes declaracions del General colpista Emilo Mola per rĂ dio, als integrants d’una part de l’exèrcit rebel que operaria infiltrada darrere de les lĂnies republicanes realitzant activitats terroristes, de sabotatge o propagandĂstiques (p.e.: promociĂł del derrotisme). Tot i que al novembre de 1936 encara no existia a Madrid una organitzaciĂł mereixedora d’aquest nom (a diferència del que succeiria mesos desprĂ©s) en una ciutat assetjada, amb bombardejos constants sobre la poblaciĂł civil i la por a una ocupaciĂł imminent, on les històries de la repressiĂł a Extremadura i Toledo transmeses pels refugiats s’havien escampat per tot arreu, qualsevol persona sospitosa de simpatitzar amb els militars colpistes era considerada un membre de la cinquena columna.
Per aquelles dates hi havia uns 8.000 “quintacolumnistes” empresonats, sense fer gaires distincions en el grau de relació de cadascun d’ells amb els rebels (on trobem des d’oficials de l’exèrcit que renegaven del seu jurament a la República i simpatitzants de l’extrema dreta, fins a gent de missa). En el combat a vida o mort que es vivia a Madrid, aquest col·lectiu de presoners es convertiria fà cilment en el blanc de totes les ires de la població i de les forces repressives de la república.
A més a més, també existia la por a que aquests presos incrementessin en poc temps les forces dels revoltats, una por alimentada pels intents de rescatar als presoners facciosos i els contactes entre aquests i els militars rebels (recordem que el 6 de novembre els militars colpistes es trobaven només a 185 metres de distà ncia de la presó Modelo), aixà com per les amenaces als seus carcellers. Davant d’això, l’ordre d’evacuar els presos va arribar l’1 de novembre a la reunió del Comisariado de Guerra, procedent del President del Consell de Ministres, Largo Caballero.
El General Miaja i el Tinent Coronel Rojo (responsables de la defensa de Madrid) tambĂ© es mostraven partidaris d’evacuar als presos el mĂ©s rĂ pidament possible, i hem tenir present que “evacuar-los” no implicava executar-los, nomĂ©s traslladar-los a presons mĂ©s allunyades del front. En aquests i d’altres temes, el comandament militar republicĂ es trobava assessorat per la delegaciĂł soviètica. Entre els delegats trobem el general Vladimir Gorev, dels serveis d’intel·ligència militar (GRU) i Mikhail Koltsov, corresponsal del diari Pravda però home molt proper a Stalin, sense oblidar l’italiĂ Vittorio Vidali (el famĂłs Comandante Carlos del Quinto Regimiento); personatges per als quals, d’acord amb la seva experiència polĂtica i militar, el trasllat de presoners i l’eliminaciĂł de la cinquena columna es confonien.
La posada en marxa de l’evacuaciĂł del presoners corresponia al Consejo de Orden PĂşblico sota les ordres de Serrano Poncela (organisme que depenia de la ConsejerĂa). Portar a terme aquestes ordres, el trasllat de 8.000 presoners enmig d’una cruenta batalla i amb una desorganitzaciĂł mĂ©s que evident de les forces de seguretat republicanes, semblava una missiĂł impossible, i efectivament ho va ser. La responsabilitat de que aquest trasllat es transformĂ©s en una matança de presoners es reparteix entre diferents persones i organismes, fet que provoca que a mesura que es dispersen, les responsabilitats tambĂ© es dilueixin, cosa que no vol dir que desapareguin. Una diluciĂł que, a l’hora d’analitzar-la, encara resulta mĂ©s problemĂ tica en trobar noms falsos o personalitats col·lectives, com la de Miguel MartĂnez, un suposat agent llatinoamericĂ de la Internacional Comunista que jugaria un paper fonamental en la decisiĂł d’executar els presoners, i que en realitat seria el nom en clau de diverses persones: Koltsov, Gorev, el membre dels serveis de seguretat soviètics (NKVD) Josif Grigulèvitx i algun que altre “assessor” mĂ©s.
És en aquest punt que apareix un organisme clau en el desenvolupament dels fets, el NKVD, que tot i tenir una presència reduïda a Espanya en aquell moment (no arribaven a 10 agents), la seva influència era més que considerable. Lev Lazarèvitx Nikolsky (alies Aleksandr Orlov) era el responsable de la delegació de l’NKVD a Madrid i tenia com a missió oficial ajudar en tasques de seguretat, però les seves atribucions també incloïen perseguir trotskistes i reprimir la cinquena columna, fet que també el lliga a les matances d’aquests dies. A més a més, dos agents de l’NKVD implicats en els fets i citats anteriorment, Vidali i Grigulèvitx formaven part de la secció denominada “Administració de Tasques Especials”, responsable de la “feina bruta” (interrogatoris, segrestos, assassinats…).
Arribats a aquest punt, amb el context i els personatges presentats, en un proper post mirarem de reconstruir la seqüència final dels fets i reflexionar al voltant de la repressiĂł polĂtica a la rereguarda republicana durant la guerra civil.
[Autor: José Manuel Rúa Fernández, novembre 2011, Cambridge]
Antiga presĂł model de Madrid
Les Revoltes Àrabs qüestionades.
dijous, 17/11/2011 (CEHI)
A Europa preocupa la brutalitat d’alguns actes de repressiĂł (inclosa la mort de Gadafi) desprĂ©s de la guerra civil a LĂbia i la invocaciĂł a la sharĂa del president del Consell Nacional de TransiciĂł, MustafĂ Abdeljalil. Tampoc agraden els resultats de les primeres eleccions lliures a TunĂsia, on l’islamista Ennahda va obtenir el 41% dels vots. Es pensa que la primavera pot tornar-se en cru hivern amenaçant la seguretat i la pau. Se segueix llegint malament el que estĂ succeint.
Les revoltes Ă rabs s’emmarquen en un procĂ©s recentment iniciat, que s’inscriu en un cicle històric global que no estĂ tancat, per aquest motiu les prediccions sĂłn arriscades. El 1989 (caiguda del Mur de BerlĂn) i 1991 (col·lapse del comunisme en la URSS) es van tancar quatre dècades de Guerra Freda i segles d’un sistema d’equilibri de poders que regulava les relacions entre les grans potències. El nou model de relacions internacionals i del poder mundial estĂ per definir. L’ intent neoconservador d’imposar un unilateralisme sota hegemonia nord-americana va llegar les herències d’Afganistan i l’ Iraq. Avui sembla imposar-se un multilateralisme difĂşs on noves potències emergents pugnen amb altres en declivi per convertir-se en actors regionals i globals. Es percep un MĂłn menys estable on les poblacions es rebel·len davant el rol al que semblaven predestinades.
El mĂłn Ă rab (concepte que homogeneĂŻtza realitats molt diverses) es nega a acceptar resignadament la perpetuaciĂł de dictadures la suposada legitimitat de les quals era frenar l’ascens de l’islamisme. Un malestar creixent es va instal·lar en aquestes societats -i molt especialment en una joventut sense futur- on a la falta de llibertats s’unia una creixent desigualtat provocada per la corrupciĂł i el nepotisme dels grups governants. Les protestes se succeĂŻen abrigallades pels moviments socials -sindicats, associacions de joves, de dones, de llicenciats en atur…- i, finalment, el 2011, esclaten les revoltes.
A TunĂsia, amb el rerefons de l’aixecament miner de Gafsa en 2009 recolzat per les seccions locals de la UGTT, el malestar es precipita el 17 de desembre de 2010 amb la immolaciĂł de Mohamed Buazizi a Sidi Buzid. A Egipte, des de 2004, el moviment Kifaya agrupa activistes dels moviments socials i, a l’abril de 2008, esclata una vaga general en suport dels treballadors de la fĂ brica tèxtil de Mahalla. Les xarxes socials van jugar un paper fonamental en l’èxit de la vaga. El catalitzador va arribar al juny de 2010 amb l’assassinat de l’internauta Khaled Said per la policia a Alexandria. El moviment Tots Som Khaled Said va desembocar en les multitudinĂ ries concentracions a la plaça de Tahrir que van enderrocar a Mubarak. A LĂbia, familiars de les vĂctimes i activistes dels drets humans, mantenien viu el record dels 1.200 presos assassinats a la presĂł d’Abu Salim de TrĂpoli l’estiu de 1996. D’aquest record va sorgir un moviment d’oposiciĂł que es va expandir amb les xarxes socials. Al febrer de 2011, la detenciĂł d’un activista a Bengasi va provocar les primeres protestes a les quals va respondre Gadafi amb l’Exèrcit, que va bombardejar als manifestants, desencadenant aixĂ la guerra civil.
Les revoltes sĂłn part, doncs, d’un procĂ©s mĂ©s ampli, que ajunta moviments socials i noves tecnologies i en el qual els manifestants comparteixen objectius i caracterĂstiques: rebuig de les dictadures i de la repressiĂł, exigència d’eleccions lliures, joves que reclamen una dignitat segrestada per les condicions d’uns mercats que els condemnen a l’emigraciĂł, a l’atur i la indigència. Però, Ă©s tambĂ© un procĂ©s heterogeni que prendrĂ camins diferents segons les particularitats, el context i la correlaciĂł de forces en cada cas concret. I Ă©s, sobretot, un procĂ©s que recentment s’iniciĂ , que serĂ llarg, amb avanços i reculades, i del que solament podem afirmar que Ă©s irreversible perquè la geopolĂtica d’Ă€frica del Nord i Orient Pròxim no tornarĂ a ser la mateixa.
En definitiva, convindria interioritzar algunes reflexions:
1. Tot procĂ©s de canvi polĂtic comporta un risc -fins i tot el que tot quedi igual, però amb altres actors-, per aquest motiu els temors manquen de sentit, perquè si s’accepta la necessitat del canvi (com en l’Europa del Sud a mitjans dels setanta) cal acceptar el risc que porta associat.
2. Les societats d’aquests paĂŻsos reclamen poder decidir autònomament el seu futur el que, contradient la suposada incompatibilitat entre islam i valors democrĂ tics, pot portar a configurar sistemes i hegemonies que no sempre seran del grat de la UE. Però, mentre que el procĂ©s electoral sigui tan transparent com a TunĂsia, caldrĂ acceptar als nous interlocutors, perquè no han de repetir-se els errors de 1992 (Algèria) i 2006 (Palestina).
3. Finalment, la UE haurĂ d’assumir un nou escenari geopolĂtic en l’espai mediterrani on apareix amb força un actor que pot convertir-se en una nova potència regional i que, al mateix temps, pot servir de model als grups de l’islam polĂtic finançats fins ara amb fons de Riad. Potser, a no trigar molt, Brussel·les lamentarĂ haver impedit l’ ingrĂ©s de Turquia en la UE.
[Autor: Antoni Segura i Mas. Article publicat a El PaĂs el 14 de novembre de 2011]
Tunisia-Eleccions 2011
Adéu Berlusconi.
dilluns, 14/11/2011 (CEHI)
Aquest cap de setmana s’ha tancat una etapa de la història d’ItĂ lia amb la dimissiĂł del primer ministre, Silvio Berlusconi. Per tal de tenir una mica de perspectiva sobre aquest fet, us convidem a rellegir els posts que la Paola Lo Cascio i l’Alberto Pellegrini van escriure en aquest blog fa unes setmanes. Els trobareu sota l’etiqueta “ItĂ lia.”
Bye Bye Silvio
VĂctor GavĂn coordina el Blog del CEHI (Centre d’Estudis Històrics Internacionals – PavellĂł de la RepĂşblica de la Universitat de Barcelona). Hi escriuran historiadors, investigadors i periodistes dedicats a l’anĂ lisi del present en clau històrica, Ă©s a dir, de les arrels històriques dels problemes i les qĂĽestions actuals. L'objectiu d'aquest blog Ă©s oferir eines per entendre la actualitat mĂ©s immediata mitjançant la història contemporĂ nia.