Comentava un vell magistrat que la judicatura només tenia por als mitjans de comunicació i als grans bufets d’advocats. Tret d’aquestes dues amenaces, els jutges són deus quan exerceixen el càrrec: poden empresonar, decretar una llibertat, ordenar un internament psiquiàtric, declarar la incapacitat civil, ordenar una esterilitat biològica… Una magistrada comentava que “al cel manava Déu, però a la terra ella”. No és una afirmació desbaratada. Al llarg de la història, la judicatura ha reclamat insistentment la seva independència, curiosament més intensament quan hi ha hagut règims democràtics, però alhora no se l’ha exigit la responsabilitat civil i penal que comportava gaudir d’aquella. No pot existir independència judicial sense responsabilitat. Sovint, les actuacions delictives de la judicatura han acabat en un expedient disciplinari, el qual moltes vegades ha acabat arxivat. No hi ha constància històrica que l’Estat indemnitzés els ciutadans perjudicats per actuacions arbitràries o errònies dels jutges.

La situació es pot tòrcer per a la corporació quan sorgeix un jutge que trenca els seus paràmetres. Hi ha dos exemples prou significatius, naturalment oblidats. Francisco Javier Elola Díaz-Varela i Adolfo Fernández-Moreda Fernández-Chacón. El primer fou un eminent jurista, de prestigi internacional, diputat a Corts Constituents el 1931, magistrat del Tribunal Suprem i president de la seva Sala III, una de les primeres autoritats judicials de la República. Costa de trobar una carrera més prestigiosa i compromesa. Però el 1939 fou afusellat a Barcelona per la dictadura franquista per haver-se mantingut lleial a la legalitat republicana. Elola fou oblidat per una immensa part de la judicatura durant el seu consell de guerra, després i actualment. El segon, Fernández-Moreda, fou un jutge molt avançat a la seva època, bàsicament perquè intentava sintonitzar amb la ciutadania i fer-se càrrec de les seves demandes. A tot això, sempre va acatar la República i la Generalitat. El 1936 fou nomenat president de l’Audiència Territorial de Barcelona i magistrat del Tribunal de Cassació de Catalunya, cosa que equivalia a tenir la categoria de magistrat del Tribunal Suprem. Però el 18 de juliol de 1936 es trobava de vacances a la Rioja, on fou detingut i executat pels militars rebels.

Dos magistrats del Tribunal Suprem assassinats pel franquisme, el nomenament dels quals era anterior al 18 de juliol de 1936… Qui se’n recorda d’ells? Quantes plaques s’han col·locat per rememorar el seu nom, la seva vida i el seu tràgic i injust final? Ambdós descansen a l’oblit, o sigui, no han existit, perquè la seva història forma part dels perdedors, com tants altres assassinats. El Tribunal Suprem també té  els seus assassinats pel franquisme, els seus màrtirs, que ha de conèixer, li serà de molt profit si vol comprendre el dolor de tantes víctimes de la dictadura. Aquest coneixement també pot ser molt didàctic per a la magistratura, perquè ambdós magistrats van ostentar molt poder jurisdiccional, i com van acabar…

Baltasar Garzón ha estat un jutge atípic (el verb ja està en passat), sempre imprevisible. La seva lluita contra ETA i el narcotràfic el van fer famós els anys noranta. Era tant el seu prestigi i la seva fama que el 1993 va anar a les llistes del PSOE i fou escollit diputat. Tanmateix, retornava a la judicatura poc després, per malentesos amb els socialistes, que l’havien menystingut. Llavors, comença la investigació sobre el GAL i les clavegueres de l’Estat, coses que encara van allunyar-lo més dels socialistes, fins i tot el PP el va veure com un jutge proper i les seves investigacions van ajudar-lo a guanyar les eleccions de 1996. La seva fama i protagonisme mediàtic culmina quan va instruir els sumaris contra els caps de les dictadures militars argentina i xilena, fent realitat la jurisdicció universal en la persecució del delictes comesos contra la humanitat. També va començar a perseguir el terrorisme de caire islamista. Garzón ha estat rebutjat per una part de la carrera judicial,  perquè no ha acatat els paràmetres no escrits que la corporació imposa, i perquè la independència judicial s’ha entendre sempre dins els valors interns del grup. Tot i això, les seves instruccions no sempre van ser impecables i alguna vegada foren anul·lades pels tribunals superiors.  Era tanta la seva fama i el seu protagonisme,  i alhora tants els seus enemics, que qualsevol error en un futur el podia enfonsar, si l’Estat i la judicatura no l’emparaven. Ningú podia creure que això pogués succeir, tenia massa fama mundial i prestigi. Però va passar.

Quan el 2008 va començar a investigar les desaparicions durant el franquisme, s’inicia el seu ocàs. Després que l’Audiència Nacional va declarar la seva incompetència per dur a terme la investigació, el sindicat ultradretà Manos Limpias va presentar el 2009 una querella contra ell per haver-se extralimitat a l’haver vulnerat la llei d’Amnistia de 1977, tot i que ell sempre va basar la investigació en el fet que els  crims contra la humanitat no prescrivien ni cap llei estatal podia impedir la seva indagació, a més l’Estat havia subscrit convenis i tractats internacionals que obligaven a investargar-los. Falange Española va afegir-se a la querella perquè se sentia víctima de les investigacions de Garzón… La Sala del Penal del Tribunal Suprem va admetre la querella per unanimitat: Garzón havia caigut en desgràcia. I allò més sorprenent, aquesta causa l’ha instruït un magistrat progressista: Luciano Varela, un jutge que potser no deuria entendre les investigacions de Garzón contra el GAL. Davant la commoció interna i internacional, el Tribunal Suprem va intentar dissimular l’obertura d’aquesta causa i va admetre una querella el 28 de gener de 2010 dels advocats Antonio Panea i José Luis Mazón que acusaven Garzón dels delictes de prevaricació i suborn al sol·licitar a diferents entitats diners per finançar les seves activitats acadèmiques a la Universitat de Nova York el 2005 i 2006. Aquestes imputacions ja les havia rebutjat temps enrere el Tribunal Suprem i n’havia  acordat el seu arxiu, però ara la confluència de moltes forces contràries a Garzón, visibles i invisibles, les impulsaven. Però totes dues causes eren qüestionables i amb poc pes jurídic per aconseguir una condemna del jutge, a més havia de ser criminalitzat més insistentment, per atreure aquells segments de la societat, conservadors, que avalarien les seves actuacions.

El 24 de febrer de 2010, Ignacio Paláez, advocat i exfiscal de l’Audiència Nacional, defensor de José Luis Ulibarri, imputat al cas Gürtel, va presentar una querella, perquè Garzón va interferir les comunicacions a la presó entre ell i el seu defensat, vulnerant la llei. Posteriorment, van afegir-se a la querella els advocats José Antonio Choclán i Gonzalo Rodríguez-Mourullo, defensors en el mateix cas de Francisco Correa i Pablo Crespo, perquè també havien estat interferides les seves comunicacions amb els seus representants. La querella va ser admesa per unanimitat per la Sala del Penal del Tribunal Suprem –les admissions per unanimitat s’ha anat repetint, quan als tribunals sempre hi ha vots particulars, molt més tractant-se de querelles tant qüestionables com la segona, la qual prèviament havia estat rebutjada, sembla com si s’hagués fet un pacte de cavallers per procedir contra el magistrat. Garzón  va afirmar que si va interceptar les comunicacions entre els acusats de la trama Gürtel i els seus advocats fou perquè a la presó es produïa una continuació dels delictes que investigava i pels quals tots ells estaven empresonats. El Tribunal Suprem entenia que s’havia vulnerat el dret dels empresonats a la defensa. El jutge instructor del cas Gürtel ha estat el primer condemnat! El món al revés, el poder sovint el capgira i el perverteix. Aquesta sentència és un clar avís contra els jutges que tinguin discrepàncies jurídiques amb el Tribunal Suprem. I un toc d’atenció contra tots aquells que investiguin els delictes de “coll blanc” o personalitats d’importància social i política. La sentència blinda i salvaguarda els interessos i les actuacions de les trames delictives, tot emparant-les perversament en la protecció dels principis i garanties de l’estat de dret. Els principis democràtics emprats per danyar la pròpia democràcia… Això ja va succeir el 1933 a la República de Weimar, el naixement de l’Estat totalitari nazi.

La causa per les escoltes del cas Gürtel era la que aportava més bases jurídiques per condemnar Garzón, com així va ser.  Garzón ha estat condemnat, també per unanimitat, per l’última querella que van presentar contra ell. La jugada havia sortit rodona. Perquè quan la sentència fou publicada, ja s’havia celebrat el judici per les desaparicions durant el franquisme, cosa que obliga al tribunal a emetre sentència, tot i l’expulsió del Garzón de la carrera judicial, moment en què va perdre el fur per qüestió del càrrec i de destinació. Cap més altre tribunal podria jutjar aquest cas. Només quedava per resoldre la querella pels cursos a Nova York. El jutge instructor, Manuel Marchena, després de dos anys d’investigacions, va adonar-se’n el 12 de febrer de 2012 que els delictes havien prescrit, no podien perseguir-se, motiu pel qual va acordar l’arxivament de la causa. Una nova deshonra per a Garzón, perquè la prescripció porta implícita una possible responsabilitat criminal.

Ara només queda per conèixer la sentència per les desaparicions durant el franquisme, la primera querella que es va presentar, i la que més ha desprestigiat el Tribunal Suprem i l’organització judicial espanyola. Possiblement serà absolutòria. En un altre cas, seria el desprestigi definitiu del tribunal i de la democràcia espanyola, que difícilment podria presentar-se immune en el context internacional. La justícia espanyola pot haver entrat en caiguda lliure, dia rere dia es desprestigia, mentre el ciutadà viu les retallades socials i la trista realitat de l’atur i la recessió econòmica. Mentrestant, una part de la judicatura viu immersa en el prosaisme i el seus alts vols jurídics concèntrics, abstrets i buits, que la fan més desencarnada de la realitat cada dia. La inseguretat jurídica dels mateixos jutges i de la ciutadania està servida. Sort d’alguns membres de la carrera judicial que aguanten aquesta administració de justícia cada dia més allunyada de les necessitats del ciutadans, els quals sovint també poden arribar a ser-ne víctimes. La vida política espanyola s’ha “judicialitzat”, tot depèn dels tribunals. La realitat sociopolítica de l’Estat ja no la determinen el militars, sinó els tribunals, del soroll dels sables s’ha passat a la fressa de les sales de justícia i a la foscor de les togues. La política s’ha banalitzat en detriment de la morbositat de les actuacions dels jutges i de les seves resolucions. Els representants polítics espanyols han optat per viure en una minoria d’edat, tot delegant la seves responsabilitats en els tribunals, els quals determinen les decisions que ells es resisteixen a adoptar. Aquesta realitat també es aplicable al Tribunal Constitucional, convertit tàcitament en una tercera cambra legislativa, quan aquesta no és la seva funció… En darrera instància, la perversió de la cosa pública.

Fa por pensar que l’Espanya de 2012 retorni a les velles dinàmiques de la Restauració (1876-1923).

(Autor: Frederic Vazquez)

Baltasar Garzon

Hi ha imatges que valen més que mil paraules. Com per exemple la del secretari judicial que va emprar un bombo de joguina –de color groc i blau, d’aquells que es regalen als nens pels Reis per jugar al bingo– per designar el jurat que havia de jutjar Francisco Camps, expresident de la Generalitat valenciana, i Ricardo Costa, exsecretari general del PP valencià. Una imatge que ens pot apropar a l’estat en què es troba l’administració de justícia espanyola. A l’inrevés, estan les sales de justícia del Tribunal Suprem, decorades amb tapisseria de vellut vermell i pintades de daurats, amb escultures, marbres i ornaments regis; unes sales solemnes, altives, i cerimonioses. Però com advertia el magistrat franquista Juan Ríos Sarmiento: “oye uno hablar de la Sala…, la Sala…, (…) le parece que la Sala es un gran salón, y luego la ve uno cerca y resulta que la Sala es un cuarto oscuro”.[1]  La sala pot esdevenir una dependència fosca on hi ha un bombo de bingo de joguina… Quan la realitat és tèrbola, fosca, i es vesteix d’ingenuïtat les conseqüències poden ser molt destructives.

El Tribunal Suprem és la màxima instància de l’administració de justícia, cap tribunal està per sobre d’ell. El Tribunal Constitucional no pertany a la justícia ordinària, sinó a la constitucional, perquè se li encomana la interpretació de la Constitució. El Tribunal Suprem resolt els recursos de cassació, però sobretot està per enjudiciar les personalitats aforades com el president del govern i del congrés, els diputats, els senadors… Les més altes autoritats de l’Estat! És un tribunal eminentment conservador per naturalesa, perquè alhora de jutjar aquestes altes autoritats no preval el principi territorial (on s’ha comès el delicte), sinó el del càrrec que investeix de fur. La seva funció es protegir les altes autoritats dels jutges dels partits judicials, molts dels quals podrien actuar contra totes elles sense tenir en compte les seves grans responsabilitats. D’aquí que els seus magistrats hagin estat sempre un fidel reflex de la classe política que detenia el poder, molt especialment la conservadora.  Si el Tribunal Suprem ha jutjat el magistrat Garzón, és perquè per sobre de l’Audiència Nacional no hi ha cap més altre tribunal ordinari.

Sembla com si el magistrat Garzón hagués estat sentenciat tàcitament el 2008. La sentència que coneixem per les escoltes del cas Gürtel és la ratificació d’aquella altra. El Tribunal Suprem havia acabat la seva paciència, tot perquè el febrer de 2008 se li va avançar i va suspendre totes les activitats d’Acció Nacionalista Basca i el Partit Comunista de les Terres Basques. L’endemà, el Tribunal Suprem, la seva Sala 61,  molt disgustada amb Garzón, perquè s’havia immiscit en un àmbit que era de la seva jurisdicció i estava pendent de resolució, el rectificava i declarava que Acció Nacionalista Basca no podia concórrer a les eleccions del 9 de març, però li permetia continuar les seves activitats, tot i que no podia rebre subvencions públiques. El Tribunal Suprem no estava disposat a acceptar aquests comportaments d’un subordinat que amb les seves resolucions el deixaven com un tribunal inferior, traient-li tot el seu protagonisme i la seva autoritat. Molt més quan patia les intromissions del Tribunal Constitucional, que sovint rectificava les seves resolucions, equiparant-lo a un tribunal qualsevol. Per això, el Tribunal Suprem no consentiria més afrontes de Garzón ni que el reptés  jurisdiccionalment. Tanmateix, era difícil desfer-se’n. Per si sol costava molt, a més era massa arriscat (li mancava legitimitat jurídica i força social). La necessitat de deslliurar-se de Garzón havia de confluir amb alguns altres agents socials que també ho desitgessin. El cas Gürtel va unir el Partit Popular i bona part de la corporació judicial, àmpliament conservadora, en l’anhel d’enfonsar-lo, com als anys noranta haguessin fet, potser, els socialistes per les seves investigacions sobre el GAL. Margarita Robles, viceministra d’Interior en el govern de Felipe González, encara no s’ha refet d’aquella instrucció; tot i això, ocupa una plaça al Tribunal Suprem i actualment es vocal del Consell General del Poder Judicial, un dels seus membres amb més influència i poder per pactar amb els conservadors els nomenaments de les altes autoritats judicials…

La Transició democràtica no va preocupar-se de la judicatura que heretava de la dictadura franquista, molt més quan havia estat un dels pilars de la puresa ideològica del règim, tot i que l’heretada per la II República de la monarquia alfonsina havia desestabilitzat el sistema polític. La benevolència dels protagonistes polítics de la transició va arribar fins al punt d’atorgar-li el 1981 el govern del Poder judicial, el qual l’escollien per votació interna exclusivament.  Això significa que un dels poders de l’Estat procedia de la voluntat d’un cos funcionarial, perquè havia assolit el càrrec després d’aprovar una oposició (és una discussió històrica si els jutges són funcionaris o membres d’un dels poders de l’Estat). Quan el PSOE va guanyar les eleccions el 1982, va esmenar aquesta incongruència de legitimitat democràtica, però li va costar uns constants enfrontaments, d’una gran intensitat, amb el president del Consell General del Poder Judicial Federico Carlos Sáinz de Robles i la cúpula judicial, mentre era ministre de Justícia  Fernando Ledesma. Finalment, la Llei orgànica del Poder judicial de 1985 va establir que els membres del Consell General del Poder Judicial els designaven les Corts. Just a partir d’aquest moment, comença la inoperància d’aquest òrgan constitucional i el seu bloqueig pels conservadors, amb els quals gran part de la judicatura s’ha identificat, i els progressistes, molt minoritaris dins els col·lectiu, gairebé testimonials.  Sovint ser jutge i de dretes han estat naturaleses inseparables, prou es va encarregar la Restauració i el franquisme de fer-les indivisibles. Va començar el règim de quotes polítiques dins el Consell i va aviciar-se la seva funció constitucional. Qualsevol nomenament de les altes autoritats judicials ha depès, de vegades, més de la voluntat política dels vocals, acomplint el mandat del partit polític que els havia designat, que de la vàlua i els mèrits de l’aspirant al càrrec, sense cap explicació del motiu pel qual se’l nomenava, sempre ha estat discrecional. Els nomenaments han esdevingut un mercadeig barroer entre conservadors i progressistes (canvi de cromos), més pendents de la seva influència dins l’òrgan i dels tribunals que del servei a la ciutadania i l’organització política. Els enfrontaments més despietats són alhora de designar els magistrats de la Sala II del Penal i la III del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem, les sales on recau el gran poder públic. La cúpula judicial de l’actual democràcia parlamentària ha estat un fidel reflex  de la voluntat del PP i PSOE, aquest darrer amb un clar desavantatge,  perquè no ha posseït mai dins la judicatura gaire simpatitzants, i els que així s’han declarat en alguna ocasió, ho han fet per  oportunisme polític, una forma d’assolir els alts càrrecs judicials més ràpidament per l’absència de competitivitat dins el sector esquerrà.

L’Administració de justícia no va estar a l’ordre del dia durant la Transició democràtica, perquè va existir en tot moment la temença que el nou règim no arrelés o el desestabilitzés, com va succeir durant la II República. La intensitat dels enfrontaments entre les forces polítiques conservadores i progressistes per a l’aconseguiment d’una judicatura plenament integrada en el sistema democràtic inaugurat el 1978 va produir un ajornament en la forma de selecció de la judicatura, només van arribar a modificar l’organització dels tribunals per adaptar-los a la nova configuració autonòmica de l’Estat i especialitzar-los segons la matèria que havien d’enjudiciar i jutjar.  La formació i selecció de la judicatura va posposar-se gairebé fins al dia d’avui. Poca diferència hi ha en la formació i selecció d’un jutge de final del segle XIX i un de principi del XXI: ambdós s’han hagut de sotmetre a un temari, que l’han hagut de memoritzar, i després l’han hagut recitar davant d’un tribunal que representa l’esperit burocràtic més genuí. Aquest procediment no té en compte els coneixements jurídics veritables del candidat, sinó la seva capacitat de memoritzar, sense que importi que quan sigui nomenat jutge sigui incapaç d’interpretar i d’aplicar la llei. Però allò més important: per a la selecció de la judicatura no s’ha tingut en compta la salut psíquica dels candidats. Fernando de los Ríos, ministre de Justícia, es lamentava el 1931 de la judicatura que havia heretat la República, motiu pel qual anhelava un nou prototipus de jutge, perquè “El nuevo juez necesita cualidades, una de las cuales, sólo una, es suceptible de ser valorada en el sistema de oposición, que es el saber. La formación científica puede apreciarse, si bien deficientemente, en una oposición; pero, ¿y la actitud profesional? ¿Y la interna vocación? ¿Y la pulcritud moral? ¿Puede encargarse la misión de la justicia a quien no tenga esas cualidades, saber, pulcritud moral, vocación para la altísima misión que se le encomienda? Evidentemente, no”. Des de llavors, la situació ha canviat molt tènuement. El magistrat Juan Ríos Sarmiento assegurava el 1956 que “La oposición es una lotería en la que pesan la inteligencia del opositor, su prepraración, su serenidad, su arte de exponer, su simpatía y sus influencias”… [2]

A les forces conservadores sempre li ha agradat l’actual sistema de selecció, potser perquè com explicava el magistrat Ríos, quan  un opositor a la judicatura aprovava les oposicions, exclamava: “¡Ea! Ya no tengo que hacer más que lo que me diga el diputado”[3]. Gràcies a aquest sistema de selecció la dreta espanyola ha creat i ha mantingut una judicatura molt pròxima. Bàsicament, perquè el sistema de selecció és en sí molt conservador, perquè només exigeix molts anys per memoritzar el temari (en la majoria dels casos, joves que acaben la llicenciatura en dret amb 22 anys). L’oposició forma part d’una cultura funcionarial que no tots els llicenciats poden acatar-la o sotmetre’s. A més, es necessiten recursos per sobreviure durant els llargs anys en què s’estudia –passa el mateix en les oposicions a l’Advocacia de l’Estat, a la fiscalia, al Registre de la Propietat o al notariat… Els grans cossos de l’Estat. L’elit funcionarial!  Si tot això no és prou, imposa la cultura funcionarial castellana més castissa i centralista, cosa que allunya, per exemple, molts catalans, els grans absents dins la judicatura, tot i que darrerament han ingressat amb més normalitat, potser degut a la crisi econòmica que ha desfet moltes de les sortides laborals que abans tenien. En l’actual democràcia funcionen uns torns per accedir a la judicatura oberts a juristes d’eminent prestigi, experiència i mèrits, els quals havien d’equilibrar els desajustos que provocava els sistema d’oposició tradicional. Però han servit de poca cosa, per l’oposició del cos funcionarial que va ingressar per oposició i la perversió a la qual l’han condemnat els partits polítics, més pendents d’investir jutges proclius que veritables servidors de l’administració de justícia, i no sempre els investits han estat els més rellevants i meritoris dins el món de les carreres jurídiques.

Històricament, la judicatura no ha tingut gaire interès per la formació i l’ampliació de coneixements, cosa que denunciava el 1928 el catedràtic Francisco Beceña: “La carrera no hace vida cultural de ninguna clase”, y la jurisprudència del Tribunal Suprem no havia impedit que fossin analfabetos, una de les poques matèries en què es posaven al dia. Els jutges, afegia, “en vez de estar rodeados de libros, viven rodeados de establos, que con la inteligencia a medio formar, caen en un ambiente de prosaismo y de incultura que ahoga lentamente el temperamento mejor formado”. Per això, la magistratura necessitava “respirar de cuando en cuando aires de justicia, de ciencia, de ciudadanía, de solemnidad”[4]. Els jutges només se sentien a gust dins el grup, en les relacions endogàmiques, sempre a bones amb el poder polític conservador, i contraris a les crítiques externes, perquè asseguraven que qüestionaven la seva legitimitat. Les resolucions judicials s’havien d’interpretar com si es tractessin dels relats bíblics, gairebé religiosament, amb devoció i fe. Tanmateix, històricament, s’ha criticat el Poder executiu i el legislatiu… El corporativisme sempre ha preservat la judicatura d’intoxicacions externes que podien fer trontollar la cohesió del grup. Com afirmava Alfonso Rodríguez Draguet el 1930, un magistrat en un futur progressista: “No hay nada más triste que las colectividades desunidas, incapaces para propagar sus ideales, corroídas por la animadversación mutua que no sienta la solidaridad profesional, en que el compañerismo es un mito”.[5] El grup havia d’emparar els companys i defensar-los d’accions hostils externes, alhora que imposava un valors interns, no escrits, que tots els membres havien d’acatar.  La judicatura s’ha presentat com a una massa amorfa, sense ànima, allunyada de la mundanitat, distant, sense ideologia… Uns qualificatius que intentaven negligir la humanitat del jutge i les seves preferències polítiques, socials i religioses, motiu pel qual durant la Restauració se’l va presentar com a un sacerdot i durant el franquisme com a un sacerdot-soldat.  Al dia d’avui, no ha canviat tant aquests trets de la magistratura.

---

[1] J. Ríos Sarmiento,  Recuerdos de un magistrado español, Editorial Juventud, 1956, pàg. 19.

[2] F. de los Ríos, “Discurso pronunciado en la apertura de los Tribunales el 15 de septiembre de 1931”, a  E. Mejías i altres, La revolución en marcha, Imprenta Argis, Madrid, 1931, pàg. 54.

[3] J. Ríos Sarmiento, Op. Cit., pàg. 14.

[4] . Beceña, Magistratura y justicia,  Librería General de Victoriano Suárez, Madrid, 1928, pàg. 325.

[5] A. Rodríguez Dranguet, Responsabilidad e independencia, Editorial Justicia, Madrid, 1930, pàg. 158.

(Autor: Frederic Vazquez Osuna)

Baltasar Garzon

Seguint el fil de l’anterior post sobre les execucions extrajudicials comeses a Paracuellos del Jarama els últims mesos de 1936, arribem al moment clau d’un trasllat de presoners que es converteix en matança.

La data de referència per a l’organització del trasllat és el 6 de novembre, quan al Ministeri de la Guerra té lloc una reunió entre el dirigent comunista Antonio Mije, el general soviètic Gorev i el cap de l’Estat Major republicà Vicente Rojo; i a la seu del PCE, el mateix dia, es produeix una trobada entre Miguel Martínez (en aquest cas l’alies del periodista i home del Kremlin Mikhail Koltsov) i Pedro Checa (Secretari d’organització del PCE). Aquesta mateixa nit la Consejería de Orden Público posa en marxa l’evacuació dels presoners: l’enigma encara pendent és qui pren la decisió de transformar evacuació en execució massiva. Aquí és on els papers jugats per Santiago Carrillo, José Cazorla i Segundo Serrano Poncela resulten fonamentals per comprendre els fets. Uns fets on participen membres de la JSU que ara formen part de la Dirección General de Seguridad, una “Brigada Especial” dirigida per l’agent soviètic Josif Grigulèvitx, membres del Quinto Regimiento sota les ordres de Vittorio Vidali, i, no ho oblidem, milicians anarquistes que controlen les carreteres d’accés a la capital.

El 7 de novembre al vespre té lloc una reunió decisiva entre la JSU (que controla la Consejería de Orden Público) i la Federació Local de la CNT. En representació de la JSU hauria d’haver anat algun (o més d’un) dels màxims dirigents de la Consejería: Carrillo, Cazorla i Serrano Poncela –a aquest últim hores després, la matinada del 7 al 8 de novembre, el situem a la presó Modelo supervisant un suposat trasllat que esdevindria una “saca” (concepte referent a l’execució dels presoners)-. En aquella reunió entre la JSU i els anarquistes, segons l’informe presentat el dia següent al Comité Nacional de la CNT, s’hauria arribat a l’acord de dividir als presoners en tres grups: un primer grup d’elements perillosos que havia de ser executat, un segon grup menys perillós havia de ser traslladat a Chinchilla (Albacete) i un últim grup no compromès havia de ser alliberat.

El trasllat es va iniciar la matinada del 7 de novembre, possiblement obeint ordres d’un Pedro Checa sota influència directa de Koltsov (Miguel Martínez) i amb la complicitat dels anarquistes. Els punts d’arribada teòrics eren Alcalá de Henares, Chinchilla i Valencia, però només van arribar 300 presoners. Durant les quatre setmanes que van allargar-se les “sacas” (els dies 7-9, 18, 24-30 de novembre i l’1 i el 3 de desembre) als pobles de Paracuellos del Jarama i Torrejón de Ardoz van ser assassinats entre 2200 i 2500 presoners. Les ordres d’evacuació estaven signades, fins el 22 de novembre, pel segon de la Dirección General de Seguridad, el policia Vicente Girauta Linares, i a partir d’aquí pel seu substitut Bruno Carreras Villanueva o per Serrano Poncela. L’ordre d’executar als presoners no existeix com a tal, però el cert és que a la documentació de la Dirección General de Seguridad s’indicava quins presoners havien de ser “alliberats” o traslladats a Chinchilla, unes indicacions que eren sinònim d’execució. En canvi, quan la destinació indicada era Alcalá, els presoners majoritàriament arribaven al seu destí

Sobre el grau d’implicació de Santiago Carrillo resulta difícil arribar a una conclusió. Deixant de banda les calumnies interessades per l’extrema dreta mediàtica i els revisionistes històrics, es fa difícil compartir les seves declaracions de desconeixement dels fets, quan aquests fets eran coneguts (i van ser denunciats) per ministres republicans com Manuel Irujo i José Giral (que es trobaven a València), o l’anarquista i inspector especial de presons Melchor Rodríguez, i diversos representants diplomàtics estrangers (tots ells a Madrid); mentre ell era la màxima autoritat d’ordre públic a la capital i rebia informes diaris de Serrano Poncela.

Com molt bé apunta Paul Preston a l’hora de caracteritzar aquests fets: “Els seus horrors estan explicats, però no justificats per les terribles condicions en què es trobava la capital durant el setge. A diferència de les sacas prèvies, provocades per la indignació popular davant dels bombardejos i les notícies sobre la repressió practicada pels rebels, aquests assassinats extrajudicials van se conseqüència de decisions polítiques i militars”. En aquest punt hem de tenir present que mentre a la zona controlada pels militars rebels les matances indiscriminades a la rereguarda eren la norma general (vegeu post anterior sobre el 75è aniversari de la matança a la Plaça de Toros de Badajoz), a la zona republicana successos com els de Paracuellos, resultat d’una planificació política i militar de la repressió, són la terrible excepció; dins d’una situació límit on les institucions republicanes han de fer front a una evolució terriblement adversa de l’escenari bèl·lic per la manca d’efectius militars, i a un caos generalitzat a la rereguarda en no disposar d’instruments per controlar l’ordre públic. Tanmateix, la situació militar al front madrileny es redreçarà entre novembre i desembre de 1936 gràcies a la reorganització de l’exèrcit republicà amb l’arribada de nou armament i la presència de les Brigades Internacionals, juntament amb una efectiva organització popular, impulsada pels comunistes, de la resistència antifeixista a tots els nivells. I de retruc, a finals de 1936, l’aparell de seguretat també es reorganitzarà (decrets del 9 de novembre de 1936 de la Consejeria de Orden Público per desarmar a les persones no autoritzades i centralitzar les tasques de vigilància interior), endegant un procés que acabarà amb la repressió indiscriminada, tal i com indican les dades. El 97’6% de les execucions a la capital van tenir lloc abans de nadal de 1936, moment que la centralització de les forces d’ordre públic acabà amb les txeques (presons clandestines de partits i sindicats) i amb la violència incontrolada  No obstant, alhora que es desenvolupava aquest procés, també s’estaven produint els fets de Paracuellos.

Està clar que la repressió política durant la guerra civil no es pot reduir només a una qüestió de números (uns números que malgrat la fredor de l’estadística tenen noms i cognoms), però tampoc podem oblidar-los: les investigacions més acurades i recents deixen clar que mentre la repressió republicana es situa al voltant de les 38.500 víctimes, la repressió franquista s’aproxima a les 100.000 víctimes durant la guerra, arribant a un total de 150.000 si ampliem el període de 1936 a 1945. Però a més a més de la important diferència quantitativa, existeix una diferència qualitativa fonamental. Aquesta última la trobem en els intents de les institucions republicanes d’evitar (al començament de la guerra sense èxit) la violència indiscriminada, amb accions tan destacades com les de Joan Peiró (amb el seu llibre de denúncia dels “incontrolats” Perill a la rereguarda) o Lluís Companys (President d’una Generalitat que en no poder mantenir l’ordre públic els primers mesos de la guerra va facilitar passaports i avals que salvaren la vida a més de 30.000 persones que es sentien amenaçades per la violència revolucionària); dos personatges que com a recompensa per les seves accions humanitàries serien afusellats a la postguerra pels vencedors. Encara més, sense deixar els fets de Paracuellos, també trobem republicans que van arriscar moltes coses per evitar aquests assassinats, com és el cas de Mariano Gómez, president del Tribunal Suprem, o l’anteriorment citat Melchor Rodríguez (que es jugaria la vida aturant les “sacas” i expulsant als milicians de les presons). En canvi, a la zona controlada pels militars rebels no es va produir cap temptativa comparable per aturar el terror com a arma política, perquè el terror era la seva arma política.

[Autor: José Manuel Rúa Fernández, desembre de 2011, Cambridge]

Cementiri de Paracuellos del Jarama