Mestres en Gai Saber

dijous, 1/05/2014 (tojaner)

Durant l’edat mitjana, en occità, llengua del sud de França, gai significava alegre. Segons algunes teories, la paraula podria derivar del llatí gaudium (“alegria”), d’on tenim goig, gaudi o gaudir. No deixa de ser curiós que un dels habituals prenoms romans fos Gaius, abreujat amb la lletra C. Es creu, però, que és d’origen osc –antiga llengua itàlica. Derivaria d’un ocell anomenat gaig (gaius); per tant, no tendria res a veure amb gaudium.

Va ser precisament a la ciutat de Toulouse on el 1324 es va crear una acadèmia de ciència poètica, coneguda com a Gaia Ciència o Gai Saber, és a dir, “Alegre Ciència” o “Alegre Saber”. El seu objectiu era revifar la somorta poesia trobadoresca. Això es féu fins el 1484 mitjançant un concursos literaris que reberen el nom de Jocs Florals –a l’antiga Roma aquests jocs, dedicats a Flora (Cloris grega), deessa de la primavera, tenien un caire llicenciós i sensual. El 1393, sota l’aixopluc del rei Joan I, Barcelona també tendria els seus propis Jocs Florals, que es convocarien fins al segle XV. El 1859, quan foren restaurats, els seus guanyadors obtenien el títol de Mestres en Gai Saber –entre els guardonats hi hagué Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Costa i Llobera, Joan Alcover i Josep Carner. La guerra civil interrompé la celebració dels Jocs Florals de Barcelona. Els catalans exiliats reprengueren la tradició amb el nom de Jocs Florals de la Llengua Catalana. A partir de 1978 els Jocs es tornaren a celebrar a Barcelona.

La forta tradició que tingué a Europa la Gaia Ciència queda palesa en l’obra homònima que el 1883 publicà el filòsof Friedrich Nietzsche (en alemany, Die fröhliche Wissenschaft). Amb el temps, el gai occità passaria a l’anglès, a través del francès,  com a “gay”, ja amb una connotació sexual. Per reivindicar la seva igualtat, molts gais angloparlants veien en aquest terme l’acrònim de Good As You (“tan bo com tu”). Avui gai s’empra sobretot per referir-se al col·lectiu homosexual masculí. En català, fonèticament es pot confondre amb el mascle de la gallina, el gall, que deriva també del llatí gallus –res a veure amb el gentilici singular dels antics francesos, gallus.

La primera pel·lícula que emprà la paraula gai amb el seu significat modern fou La fera de la meva nena (1938), de Howard Hawks. Es tracta d’una comèdia de l’absurd protagonitzada per Katharine Hepburn i Cary Grant. Aquí en teniu una seqüència:

 

Antoni Janer Torrens

Les cortines de l’hort de la cort

dimarts, 29/04/2014 (tojaner)

Antigament, al costat dels palaus, hi havia una espècie de corral anomenat cohors –en català, hort seria la forma abreujada del terme. Amb el temps, les persones que habitaven aquests corrals passaren a formar part d’una unitat militar coneguda com a cohort i també del seguici o cort reial. Es tractava d’un selecte grup de persones que destacaven per la seva cortesia. L’edat mitjana fou precisament l’època de l’amor cortès, amor noble, sincer i cavalleresc. La cortesana de torn esperava el seu estimat aferrada a les cortines del finestral de la cort. Era una forma romàntica de festejar o de cortejar.

Tanmateix, la paraula cort no trigà a ampliar el seu significat. Així, passà a designar un tribunal de justícia (la Cort Penal Internacional de l’Haia) o el lloc on es reuneixen els estament governamentals (les Corts espanyoles integren el Senat i el Congrés de diputats). En castellà també existeix el terme “cortijo” – en català, masia, derivat del llatí manere (“romandre”).

Per molta similitud fonètica que hi hagi, cohort no té res a veure amb conhort, sinònim de consol. Aquesta paraula deriva del verb hortari (“incitar”), d’on tenim també exhortar i desconhort. Empesos, però, per falses etimologies, no falten els qui cerquen conhort en un hort.

Antoni Janer Torrens

Estimar té un preu

dijous, 24/04/2014 (tojaner)

Avui, festivitat de Sant Jordi, és un dia per dir “t’estim” sense embuts. Amb tot, si hem de ser fidels a l’etimologia d’aquesta paraula, podem començar a preparar la nostra cartera. Una de les monedes que feren servir els romans s’anomenà aes, donat que estava feta de “bronze”. Precisament aquest és el terme que trobam en el verb que ens ocupa (aestimare). No debades, en el seu origen hi ha un sentit de valoració econòmica: es tractava de donar un preu a alguna cosa. En català aquesta noció es conserva plenament en expressions com: “El preu estimat de la joia és de dos-cents euros”. La resta de llengües romàniques expressen la idea d’estimar amb verbs que contenen altres arrels llatines. En castellà, per exemple, “querer” ve de quarere, que vol dir “buscar” i d’on beuen també disquisició, adquirir, qüestionar, conquerir, exquisit, inquirir, requerir, perquisició (“pesquisa”, en castellà), requisit, enquesta i, en castellà, “querencia”, “cualquiera” i “siquiera”. El francès (“aimer) i l’italià (“amare), en canvi, provenen d’amare, present també en el mot mare.

Per ventura avui hi haurà parelles que es comprometran i esdevindran així marit i muller o, el que és el mateix, espòs o esposa, de manera que en castellà “vivirán con esposas (manilles en català) toda la vida”. Són paraules que deriven del llatí spondere (“prometre”, “oferir”), d’on tenim també respondre, espontani, responsable, correspondència, corresponsal o respons (cant litúrgic). En aquesta llista no podem deixar d’afegir-hi sponsor, que és un llatinisme que ens arribat, a través de l’anglès, de manera incorrecta amb el significat de patrocinador. En l’àmbit jurídic romà, però, un sponsor era el “fiador”, “qui responia davant l’incompliment del deutor”.

A diferència del que entenem avui, en un primer moment els esposos no eren els que ja estaven casats, sinó els que estaven promesos. Aquesta idea es manté en la paraula esposalles (“esponsales” en castellà) o esposori, que és la cerimònia prèvia al matrimoni, consistent en el compromís mutu de casament. És el moment en què el jove demana la mà de la seva estimada. A l’antic dret romà, la manus tenia el sentit de pàtria potestat; les dones sempre havien d’estar sota la mà d’un tutor, ja fos el seu pare o un germà seu. Així doncs, quan el baró demanava la mà a la jove, el que sol·licitava en realitat era la seva tutela per fer-se càrrec d’ella.

L’anell de casat no deixar de ser una metàfora del jou (iogum) que etimològicament tenalla els cònjuges. Aquest mateix jou llatí el trobam en altres paraules com junyir, jugular, juxtaposar, ajuntar, conjunció, subjuntiu, adjunt, conjuntura, conjunt, disjuntiva, conjugar, subjugar o ajuntament.

Sobres bodes i divorcis
A l’hora de casar-se, els promesos es juraven amor etern, és a dir, feien els seus vots, en llatí vota (plural de votum), d’on naixeria boda. Tothom felicitava la nova casada, la nova nupta. De nova i novus sorgiria la paraula noviis o nuvis. Resulta curiós, doncs, que en el seu origen llatí, els esposos eren els compromesos a casar-se i es convertien en nuvis un cop casats –res a veure amb el significat que donam avui a aquestes paraules.

 

Repas de noces à Yport (Alain Fourié)

En català, un altre sinònim per a boda és el plural de noces, terme que prové del verb nubere (“cobrir amb un vel”), d’on ve també nigul o núvol. Després de les noces, la parella s’instal·lava en una casa i per això es deia que estaven casats. La tradició diu que, fins que la mort els separàs, havien de “viure feliços i menjar anissos” (“vivir felices y comer perdices”, en castellà). En alguns casos, però, la convivència podia ser insuportable, de manera que n’hi ha que no dubtaren a demanar el divorci perquè cadascú pogués tirar per camins diferents. No debades, la paraula, que conté el prefix dis– (separació), deriva de verto, verti, versum (“girar”), d’on tenim també aniversari, adversitat, revertir, revés, tergiversar (< tergum, “esquena”), versàtil, advertir, revers, anvers, introvertit, extravertit, enrevessat, versió, malversar, convers, vertigen (rodament de cap) o vèrtebra (en tenim trenta-tres, permeten el gir i marca la diferència entre vertebrats i invertebrats).

Les metàfores de l’amor
Els divorcis se solen produir enmig de molta tensió. No debades, sovint l’amor és presentat en clau bèl·lica. Aquí en teniu alguns exemples extrets del llibre “Metáforas de la vida cotidiana, de George Lakoff i Mark Johnson.

És conegut per les seves abundants i ràpides conquestes.
Va lluitar per ell, però la seva amant va vèncer.
Fugí davant dels seus avanços (insinuacions).
El va perseguir implacablement.
Lentament va guanyant terreny amb ella.
El subjugà.
L’assetgen els pretendents.
S’ha de defensar d’elles.
Reclutà l’ajuda dels seus amics.
S’alià amb la seva mare.
Si he vist un matrimoni desigual (aliança), és aquest.

L’amor, però, també pot ser vist com un viatge, amb totes les adversitats que implica:

Mira si hem arribat enfora.
Estam en una cruïlla.
Haurem d’emprendre camins separats.
Ara no podem tornar enrere.
No crec que aquesta relació vagi enlloc.
On som?
Estam encallats!
És un camí llarg, ple de clots.
Aquesta relació és un carreró sense sortida.
Aquesta relació s’enfonsa
El nostre matrimoni fa aigües.

A vegades ens costa verbalitzar el nostre amor envers algú. Ja ens ho diu la cançó “Words don’t come easy” (“Les paraules no vénen fàcilment”), de F.R.David

 

 

 

Com veis, doncs, l’amor és un autèntic joc lingüístic!

Article ampliat de l’Ara Balears (23/04/2014)

Antoni Janer Torrens

Llibres que ens fan lliures

dimarts, 22/04/2014 (tojaner)

Don Quixot i els seus llibres, il·lustració d'Adolf Schroedter, 1834

No deixa de ser curiós que dues paraules d’etimologies diferents compartesquin sonoritat. És com si en la nostra llengua el destí s’hagués conjurat per casar fonèticament llibre amb llibertat. Massa sovint el llibre ha estat vist com un objecte incòmode. Ja al segle V aC, el filòsof Protàgoras, autor de la cèlebre sentència “l’home és la mesura de totes les coses”, va ser desterrat d’Atenas, acusat d’impietat. Aleshores, les seves obres foren cremades a l’àgora.

Al segle III aC la ciutat egípcia d’Alexandria, esdevinguda el nou far cosmopolita de la cultura grega, s’alliberà de tota mena de prejudicis i féu construir una biblioteca amb la intenció de preservar la memòria de la humanitat. Al segle I aC patiria el seu primer incendi fortuït durant una batalla de Juli Cèsar. Al llarg dels segles vinents arribarien les ràtzies de cristians i pagans. Al segle VII dC el cabdill dels àrabs, el califa Umar I diria: “Si estan d’acord amb l’Alcorà, aquests llibres són innecessaris; si hi estan en desacord, millor serà cremar-los”.

Els cristianisme, però, també contribuiria a l’empobriment cultural d’Occident. Durant l’edat mitjana molts autors de l’antiguitat clàssica foren objecte de la censura dels copistes encarregats de la seva transcripció i, per tant, de la seva conservació per a la posteritat. L’Església considerà inacceptable assumir l’herència intel·lectual d’un món que no coneixia el Déu veritable. D’aquesta manera, a falta de noves còpies, els manuscrits originals se sotmeteren als estralls del temps.

Al segle XV els llibres es produïren de forma més ràpida i en grans quantitats gràcies a la impremta. Es tractava d’un mitjà molt poderós a l’hora de divulgar idees i d’influir en l’opinió pública. Sense ell no es podria entendre l’expansió al segle XVI del protestantisme de Luter a Alemanya i a altres indrets d’Europa. De seguida, tant les autoritats eclesiàstiques com estatals, conscients dels “perills” de l’invent de Gutenberg, varen començar a instituir formes de control i de censura. El 1542 l’Església Catòlica va crear la Congregació del Sant Ofici, amb la missió d’examinar i condemnar els llibres considerats herètics o immorals. A Espanya, aquesta institució reforçaria el paper de la Inquisició, que, en enviar els jueus a la foguera, també hi feia cremar els seus llibres talmúdics. D’altra banda, a França, el 1640, el cardenal Richelieu, primer ministre de Lluís XIII, va promoure la creació d’una impremta reial que garantia la publicació d’obres adequades als interessos de l’estat.

La Revolució Industrial dels segles XVIII i XIX comportà l’escolarització progressiva de la població infantil i, per tant, la democratització de la lectura. Aviat tothom s’imbuí de l’esperit de llibertat intel·lectual de la Il·lustració. Per satisfer aquestes inquietuds, es multiplicaren els diaris i sorgiren nous gèneres editorials com llibres pornogràfics i satírics on es criticava el govern i l’Església. Eren obres que es distribuïen de manera clandestina per esquivar els tentacles del poder.

La lectura privada, doncs, es convertí en sinònim de llibertat. El 1740, aCarolina del Sud (EUA) s’aprovà una llei que prohibia ensenyar a llegir els esclaus sota pena d’assot. Aterria la idea d’ “una població negra alfabetitzada” que pogués trobar en els llibres idees revolucionàries, fins i tot en la mateixa Bíblia. La llei va estar en vigor fins el 1865. En ple segle XX, però, el llibres continuaren essent un objecte incòmode. A Catalunya, els franquistes, al crit d’“¡Abajo la inteligencia!”, calaren foc a les biblioteques privades d’intel·lectuals com Pompeu Fabra i s’apropiaren de molts documents oficials que foren traslladats a Salamanca – el 1520 el conqueridor Hernán Cortés, en arribar a Mèxic, ja havia fet cremar tots els llibres asteques que poguessin recordar als natius el seu passat gloriós.

L’any 1944 les tropes alemanyes, poc abans de deixar Polònia, també varen incendiar nombroses biblioteques en un intent d’extirpar la cultura nacional polonesa. Tanmateix, després de la Segona Guerra Mundial, els aliats victoriosos ordenaren igualment la destrucció de tota literatura contagiada de nazisme.

Una placa a terra, al mig de la Bebelplatz de Berlín, commemora la crema de llibres que hi va tenir lloc el 10 de maig de 1933. Es coneix com la Buecherverbrennung i es va estendre a la majoria de ciutats importants d'Alemanya.


El 1981 el dictador xilè Augusto Pinochet prohibí el
Quixot en considerar que era una obra que atemptava contra l’autoritat convencional. El 1989 fanàtics islàmics sentenciaren a mort Salman Rushdie per la seva novel·la Versos satànics, qualificada de blasfema. Ara l’escriptor italià Roberto Saviano està patint el mateix malson. Des que el 2006 va publicar Gomorra, on parlava dels truculents negocis de la màfia, viu permanentment amb escorta privada i sense poder trepitjar el seu país. A les Balears, esperem que enguany Sant Jordi vengui carregat de bons llibres que ens esperonin a ser més lliures i més forts per poder combatre tanta mediocritat institucional.

Antoni Janer Torrens

Article publicat a l’Ara Balears (21/04/2014)

Amor maternal

diumenge, 20/04/2014 (tojaner)

Mare i fill (Gustav Klimt)

Sempre es parla de l’amor incondicional de les mares envers els seus fills. I no és d’estranyar, ja que amor i mare comparteixen arrel etimològica amb d’altres paraules com amable, amant, amateur,enamorat, amic, enemic o amè. Anem, però, a pams. Els fonemes consonàntics més senzills, que articula un infant de qualsevol lloc del món, són els bilabials: m, b i p. I el més precoç de tots ells és la m. Això explica que gairebé totes les llengües del món tenguin una paraula onomatopeica que comença per m –o que reforça la m- per designar la idea de mare: ama (basc), mam (gal·lès), mama (suahili), mamma (italià), man (hindi), mair (armeni), matar (sànscrit), me (vietnamita), móte (liatuà), mother o mum (anglès), umm (àrab) o Mutter (alemany).

En proferir el crit de mare, moltes criatures se solen trobar xuclant la llet del pit o la mama –d’aquí que siguem mamífers. En català, però, mama també és el terme afectuós per designar la nostra progenitora. El poble iacuti de Sibèria anomena la Terra com a mamma, és a dir, la “mare”. Quan al segle XVII es descobriren en aquest indret de la Rússia oriental les primeres restes d’un gegantí animal prehistòric, en iacuti li posaren un nom derivat de mamma, que ens ha arribat com a mamut.

 

Mamut ve de mama

Per referir-nos a les mares de les nostres mares, tant la paraula catalana àvia com la castellana “abuela” provenen de la versió masculina del llatí avus, amb el mateix significat  –en canvi, la variant mallorquina padrina ve de pater (“pare”). Curiosament, moltes altres llengües al·ludeixen a una “gran mare”: grand-mère (francès), grandmother (anglès) o Grossmutter (alemany). En grec, àvia és μάμμη, paraula que en castellà ha originat el terme “mamotreto” en al·lusió a un llibre gruixut. Amb l’afegitó de l’ètim τρέφω (“alimentar”), vol dir literalment “criat per la padrina” i evocava la creença que les padrines malcrien els seus néts, deixant-los engreixar –en català, en lloc de “mamotreto”, deim patracol, paraula derivada de protocol, que, antigament era el full aferrat amb cola (κολλα) al principi (πρῶτος) de cada manuscrit.

La mare del metro
En grec, mare és μήτερ, d’on deriva metròpoli, nom donat a la ciutat (πολις) mare d’on sortien els pobladors de les colònies. Avui, però, el terme al·ludeix a la ciutat principal d’un estat i, en la seva versió abreujada (metro), als ferrocarrils subterranis de grans ciutats –el primer metro s’inaugurà a Londres el 1863 amb el nom de Metropolitan Railway; curiosament ara, al seu lloc d’origen, aquest terme clàssic s’ha vist desplaçat pel de the Underground (“el de sota terra”) –a EUA, en canvi, l’hi diuen Subway (“camí per sota”).

Del mot mater llatí tenim matriu (matrix) com a sinònim d’úter. No debades, és l’òrgan que serveix de mare al fetus fins al moment del part. Matrix, però, també s’emprà en el sentit figurat de “registre”, com reflecteix el seu diminutiu llatí matricula. Avui ens matriculam a un curs, tenim matrícules com a plaques distintives dels nostres cotxes o, a la universitat, podem obtenir la màxima qualificació (matrícula d’honor) que ens permetrà tenir la matrícula de franc el curs següent. Per cert, que la universitat és la mare de tots els coneixements queda palès en el sobrenom que l’ha acompanyat des dels seus orígens: alma mater (“mare que alimenta”). En la mitologia clàssica, però, era una apel·latiu associat a Cíbele, deessa de la vegetació.

 

Alma mater, universitat de Bolonya (la primera universitat d'Occident)

Mares amb matèria
El llatí mater també s’aplicà a la part essencial de les plantes, que garanteix la seva nutrició: el tall o el tronc. D’aquí el nom de materia que en llatí es donà al material de construcció que s’obtenia del tronc dels arbres i que en castellà es manté com a “madera” –la nostra fusta, en canvi, deriva d’una altra paraula llatina, fustis (“pal”). Al segle XIV, els navegants portuguesos trobaren per casualitat una illa a l’oceà atlàntic, amb un clima extraordinari i amb un bosc molt frondós. Tan abundant era la fusta a l’illa, que l’anomenaren Madeira.

Amb el temps, la materia llatina amplià el seu significat per designar la substància física de les coses. I amb aquest significat tenim derivats com material, materialisme o immaterial. Mater, però, ens ha deixat molts altres descendents directes: maternitat, matriarcat, matricidi, madrina o els castellans “madriguera” (lloriguera, en català), “comadreja” (mostela, en català) o “desmadrar-se” (“passar-se de la ratlla” o “sortir de mare”, en català).

A l’antiga Roma, la matrona era la dona casada i mare de família, el nom de la qual estava associat a la virtut i la dignitat. Avui, a casa nostra, la matrona és la infermera especialitzada en obstetrícia –també, però, és coneguda com a comare. Matrimoni és un altre derivat de mater, de manera que es pot interpretar que antigament aquesta institució només es concebia amb finalitats reproductives. El patrimoni, en canvi, estava reservat exclusivament als pares. Per sort, avui les coses han canviat i les dones ja poden tenir el seu patrimoni. Però, encara que un pare amb molt de patrimoni estimi el seu fill, l’etimologia sempre estarà de part de la mare. Així d’incondicional és l’amor maternal.

Antoni Janer Torrens

 

 

 

 

 

 

 

 

La llengua de la Setmana Santa

divendres, 18/04/2014 (tojaner)

L'última cena (Juan de Juanes, 1523-1579)

L'última cena (Juan de Juanes, 1523-1579)

Per molt secularitzada que estigui la nostra societat i per molt que intentem donar l’esquena a la religió, sempre ens surt algun mot o frase feta d’herència cristiana. Avui, en temps de crisi, a molts la “processó ens va per dins” i, per no defallir, sovint se’ns interpel·la amb el crit d’ “endavant les atxes”. Aquesta expressió, que antigament se sentia a les processons, servia per animar els prohoms a aguantar uns ciris gruixuts anomenats atxes, paraula derivada del llatí fax, -cis (“torxa”).

També és molt habitual dir “això és més llarg que la Quaresma” en al·lusió a una cosa que dura molt. La Quaresma és el període de temps, de prop de set setmanes, comprès entre el Carnaval i Pasqua de Resurrecció. Per a l’Església eren dies de dejunis i abstinències en memòria dels quaranta dies que Jesucrist, després de ser batiat per Sant Joan Baptista, va passar al desert patint fam i lluitant  contra les temptacions del dimoni. Ara només “feim Quaresma” principalment el Divendres Sant, el dia de la mort del Redemptor. El diumenge anterior a aquesta data tan assenyalada és conegut com el Diumenge del Ram, en què se celebra l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem abans de sofrir la passió i la mort. Ara, quan una parella espera una criatura abans de casar-se, se sol dir que “han fet Pasqua abans del Ram”; per analogia, però, també es diu d’aquelles coses que es fan en un ordre invers al que és natural.

El bes de Judes
En l’origen de la Setmana Santa hi trobam una traïció. Dins el si del judaisme, no caigué gens bé que el natzarè fes una interpretació lliure de la seva religió, com per exemple, que curàs malalts en dissabte, dia del descans hebreu. Amb la intenció de portar-lo davant la justícia, els fariseus –avui sinònim d’hipòcrites- subornaren Judes amb trenta monedes de plata perquè els fes entrega del seu mestre. Després de l’últim sopar, que commemoram el Dijous Sant, l’apòstol se’ls endugué a l’hort de Getsemaní, on, segons havia acordat, besà Jesús perquè el poguessin identificar. És el famós “bes de Judes” amb què al·ludim a actes d’afecte enganyosos. Des d’aleshores el nom de Judes quedaria lligat a la traïció amb expressions com “ser més fals que Judes”. Jesús, tot i saber el seu destí, estava realment aclaparat pel turment que l’esperava. Tant és així que, moments abans de ser lliurat als fariseus, va començar a sortir del seu cos una suor que era com de gotes de sang –d’aquí que, en fer un gran esforç, “suem sang i aigua”.

 

El bes de Judes

El bes de Judes

Un cop capturat, el natzarè va ser conduït davant els summes pontífexs d’Israel, primer davant Anàs i després davant Caifàs. Aquest últim li preguntà si, tal com proclamava, era el Fill de Déu i, en rebre una resposta afirmativa, es va “estripar les vestidures” com a mostra d’indignació –idèntic significat té avui aquesta expressió. Llavors Caifàs va lliurar Jesús als seus enemics perquè en fessin el que els semblàs. Aquests decidiren portar-lo al governador romà de Judea, Pons Pilat, confiats que el condemnaria a mort.

Pilat no va trobar tan greus els càrrecs que es presentaven contra aquell captiu, de manera que el fer remetre a Herodes Antipas, tetrarca de Galilea que es trobava ocasionalment a Jerusalem. Després d’interrogar-lo, Herodes el va retornar a Pilat –d’aquest episodi tenim les expressions “anar d’Anàs a Caifàs” o “anar d’Herodes a Pilat” equivalents a “anar d’ací i allà”.

Ecce homo
Per treure’s de sobre el problema, Pilat va aprofitar el costum que hi havia aleshores d’alliberar un pres. Així, deixà triar als jueus entre Jesús o un delinqüent anomenat Barrabàs –d’on tenim “barrabassada” per a una acció insensata. L’airada multitud es va decantar per aquest últim, tot demanant la crucifixió del natzarè. A continuació, el capitost romà féu flagel·lar Jesús i, amb una corona d’espines, el presentà de bell nou al seus súbdits exclamant en llatí ecce homo! (“heus aquí l’home!”).

Ecce homo (Antonio Ciseri)

Ecce homo (Antonio Ciseri)

La turba, però, va continuar proferint crits de mort. Avui d’una persona d’aspecte llastimós deim “sembla un eccehomo” i, en el món de l’art, un eccehomo és una representació pictòrica de Jesucrist coronat d’espines. Pilat no tengué més remei que acatar la decisió popular. Abans, però, havent-se rentat les mans en un cossi d’aigua, es dirigí per últim cop al tumult dient, segons Sant Mateu: “Innocent sóc de la mort d’aquest just. Vosaltres veureu”. D’aquí naixeria l’expressió “rentar-se’n les mans” per indicar que algú es desentén d’alguna cosa.

Per més inri
Aleshores Jesús fou portat fins al turó del Gòlgota, als afores de Jerusalem, també conegut com a Calvari –del llatí calvus, “calb” per la seva similitud amb l’aspecte d’un crani. Per burlar-se d’ell, els romans feren que arrossegàs al coll un creu amb la inscripció INRI, acrònim d’Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum (“Jesús de Natzaret, rei dels jueus”) -avui l’expressió “per a més inri” equival a greuge. Aquest trajecte o viacrucis (“camí de la creu”) va ser molt dolorós, o dit d’una altra manera, “un autèntic calvari”. Precisament la creu és la base de moltes expressions actuals: “donar creu” (ser pesat), “fer-se’n creus” (no acabar-s’ho de creure), “fer una creu a algú” (rebutjar-lo) o “quina creu!” (quina molèstia!). Un cop clavat a la creu, Jesús va ser abandonat a la seva pròpia sort, és a dir, “va ser deixat de la mà de Déu”.

L’alegria que provocà entre els seus seguidors la resurrecció del Messies també es reflecteix en l’expressió “fer cara de Pasqua” o “estar més content que una Pasqua”. Pasqua provendria de l’hebreu pésakh (“pas”) i antigament al·ludiria al “pas” de l’esclavitud patida a l’Egipte faraònic a la llibertat del poble jueu sota la tutela de Moisès (Pasqua jueva); amb la crucifixió de Jesús, el cristianisme li hauria donat el significat de “pas” de la vida a la mort (Pasqua de Resurrecció). Curiosament, entre les dues celebracions hi ha una continuïtat històrica, ja que Jesús morí el primer dia de la festa israelita. El naixement del Fill de Déu també és considerat un “pas” important digne de celebració. I d’aquí vendria, en castellà, l’expressió nadalenca “Felices Pascuas“.

Reportatge publicat a l’Ara Balears (15/04/2014)

Antoni Janer Torrens

Titànic, la maledicció d’un nom

diumenge, 13/04/2014 (tojaner)

Tal dia com avui de fa 102 anys es va produir una de les majors tragèdies nàutiques mundials. El 14 d’abril de 1912 el Titànic va xocar contra un iceberg. Només sobrevisqueren 500 dels seus 2.200 passatgers que quatre dies abans havien salpat de Southampton (Anglaterra) amb direcció a Nova York. Tanmateix, el vaixell més gran de la història portava un nom maleït. I és que, en la mitologia grega, la generació dels Titans no acabà molt bé.

Els Titans (< τιταίνω, “estendre”) eren fills de Gea (Terra) i d’Urà (Cel). Són dotze, sis mascles (entre ells, Oceà, Hiperió, Jàpet i Cronos) i sis femelles, les titànides (entre elles, Tetis, Rea, Temis i Mnemòsine). Igual que els seus germans Ciclops, els titans també eren de grans dimensions. D’aquí tenim que avui la paraula tità sigui sinònima de “gegant” –també tenim l’expressió “lluita de titans” per referir-nos a un enfrontament entre grans rivals.

Una castració fructífera
El pare dels Titans, Urà (Saturn llatí), es convertí aviat en un déu dèspota. A mesura que els seus fills naixien, els anava tancant al Tàrtar (les profunditats dela Terra). En donar a llum al darrer tità Cronos (Saturn llatí), Gea, enutjada, li entregà una falç perquè tallàs els genitals del seu pare mentre es disposava a colgar-se amb ella. En haver complert la missió, Cronos llançà els genitals a la mar, prop de Creta. Del  contacte amb l’aigua es formà una espècie d’escuma d’on sorgí, ja adulta, Afrodita (<ἀφρός “escuma”), la deessa de l’amor i la bellesa. El déu Zèfir (oest) l’impulsà suaument cap a Xipre (Citera), on la reberen les Hores, les quals la vestiren i l’adoraren amb precioses joies.

 

La castració d'Urà per Saturn (Gherardi Christofano)

La castració d’Urà per Saturn (Gherardi Christofano)

Un cop castrat el seu pare, Cronoses féu amb el poder i es casà amb la seva germana, la titànida Rea.Rea era una divinitat de l’agricultura, associada amb l’asiàtica Cíbele. Els romans l’adoraren com a Magna Mater (“la Gran Mare”) o Alma Mater (“mare nodrissa”). Avui en dia l’expressió alma mater s’aplica a les universitats com a mares que alimenten les ments. Al món romà Rea fou identificada amb Ops (“opulència”), la deessa de la terra, vista com a productora d’abundància i riquesa. Per representar el seu excés de riqueses, se la representava amb un feix de blat en una mà i una cornucòpia (corn de l’abundància) a l’altra.

Estàtua de la deessa Cíbele (Rea), Madrid

Estàtua de la deessa Cíbele (Rea), Madrid

El temps, que tot ho devora
Cronos (χρονος, “temps”) i Rea constituïren la segona parella de déus titans. Ells foren els pares de la generació dels olímpics: Hèstia, Demèter, Hera, Hades, Posidó i Zeus. Reberen aquest nom perquè, segons la mitologia, habitaven el cim de l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb2.917 metresd’altitud –està situada al nord del país, a la regió de Tesàlia. A Grècia hi havia altres muntanyes amb el mateix nom –no debades, Ὄυλ- és una arrel indoeuropea que significa muntanya. A l’oest del Peloponnès hi ha la ciutat d’Olímpia, anomenada així per tenir un santuari dedicat a Zeus Olímpic, al voltant del qual se celebraren els Jocs Olímpics.

Saturn devorant el seu fill (Goya)

Saturn devorant el seu fill (Goya)

Amb Cronos al poder, la tragèdia dels titans es tornà a repetir. Gea havia advertit el seu fill Cronos que seria destronat per un fill seu, tal com ell havia fet amb el seu pare. És així com Cronos s’anà empassant els seus fills a mesura que naixien. En néixer Zeus, però, Rea l’amagà en una cova de Creta i enganyà el seu marit entregant-li una pedra envoltada amb pedassos que Cronos devorà igualment.

Ja adult, Zeus va donar al seu pare una beuratge que li féu vomitar tots els seus germans i a continuació es rebel·là contra ell en la coneguda titanomàquia (l’afegitó μαχή significa lluita). De res serví a Cronos l’ajuda dels seus germans Titans. Aquesta batalla dels olímpics contra els titans pot ser una descripció simbòlica de la invasió de Grècia per part dels primers individus de parla ja grega. Aquests portaren amb ells els seus déus, desplaçant o absorbint els déus dels habitants dela Grècia primitiva.

L’ègida protectora
Per defensar-se de l’atac dels Titans, Zeus es construí un escut amb la pell de la cabra (αἰγίς, -ίδος) Amaltea que l’havia alletat durant la seva infància a Creta. Avui en dia “estar sota l’ègida d’algú” significa estar sota la tutela o autoritat protectora d’algú. Quan Atena, deessa de la guerra i la intel·ligència, va néixer del cap de Zeus, ho féu armada i amb una ègida.

 

Zeus alletat per la cabra Amaltea, de nin (Nicolas Poussin)

Zeus alletat per la cabra Amaltea, de nin (Nicolas Poussin)

Tot i haver-se desfet del seu pare, Zeus encara no pogué cantar victòria. Gea, mare de Cronos i padrina de Zeus, volgué venjar la derrota del seu fill enviant contra els olímpics els seus altres fills, els Gegants. S’encetà aleshores la gegantomàquia. Un altre cop guanyaren els olímpics i Gea, furiosa, en el seu darrer intent de sortir-se amb la seva, engendrà Tifó –que res té a veure amb els actuals ciclons tropicals, els quals agafaven el nom d’una paraula àrab que significa “terbolí”. Tifó assetjà l’Olimp en la coneguda com a tifonomàquia. Però tingué la mateixa sort que els seus germans els Gegants.  Fou així com Zeus, fill de titans, es convertí en l’amo de l’univers. La maledicció, però, de la seva estirp es reviuria a principi del segle XX amb l’enfonsament del Titànic. Amb tot, si volem posar color a les nostres vides, sort que encara ens queda la marca innòcua de Titanlux (“llum de tità).

Com a homenatge a l’iceberg que va provocà l’enfosament del Titànic, aquí teniu la deliciosa cançó d’Antònia Font “Icebergs i guèisers”.

Antoni Janer Torrens

 

 

 

Compte amb els amfitrions!

divendres, 11/04/2014 (tojaner)

Avui un amfitrió és la persona que es desviu pels seus convidats. En la mitologia grega, Amfitrió era el marit d’Alcmena, rei de Tirint i nét de l’heroi Perseu. Un dia que Amfitrió se n’anà a la guerra, Zeus visità Alcmena sota l’aparença del seu marit. En tornar, Amfitrió s’uní amb la seva dona. El resultat d’aquests amors foren dos bessons, Íficles (fill d’Amfitrió) i Hèracles (fill de Zeus), que en un principi s’anomenà Alcides.

L’actual significat d’amfitrió, però, neix d’una comèdia homònima del francès Molière (1668), el qual a la vegada s’inspirà en una altra homònima del comediògraf llatí Plaute (segle III aC). En l’escena final de l’obra de Molière es representa un banquet, on Sòsia, l’esclau d’Amfitrió, no sap si està parlant amb el seu vertader amo o amb Zeus, que havia adoptat el seu aspecte. I, quan és convidat a la taula, s’esvaeix la seva preocupació i li diu: Le véritable Amphitryón est l’Amphitryon où l’on din (“El vertader Amfitrió és qui convida a sopar”). La frase fou rebuda amb simpatia pel públic, i aviat Amfitrió s’incorporà a la llengua francesa amb el significat de “qui convida a sopar”.

D’altra banda, el nom de Sòsia també serviria per encunyar un nou concepte. Avui un sòsia és una persona que s’assembla extraordinàriament a una altra. I és que en l’obra de Plaute el déu Mercuri pren la figura de l’esclau d’Amfitrió per protegir la infidelitat de Zeus.

Coneixent ja l’origen de la paraula amfitrió, pensau, doncs, que rere la seva figura per ventura s’hi amaga el mateix Zeus!!!

Antoni Janer Torrens

El múscul foner

dimarts, 8/04/2014 (tojaner)

Foner de S'Hort del Rei, Palma (Llorenç Rosselló, 1868-1911)

Foner de S'Hort del Rei, Palma (Llorenç Rosselló, 1868-1911)

Enguany la societat balear no atura d’exhibir el seu múscul foner més reivindicatiu. Davant les fortes envestides institucionals contra la llengua i cultura pròpies, ha estat necessari imbuir-nos de l’esperit bel·licós dels nostres il·lustres avantpassats talaiòtics, almanco els de Mallorca i Menorca –Eivissa i Formentera, en canvi, romangueren sota l’òrbita cartaginesa.

David, el rei bíblic que estomacà d’una pedrada el gegant Goliat, és per ventura el foner més conegut de la història. A Occident, però, els illencs foren els tiradors més destres de l’antiguitat. Així ho reflecteix el nostre topònim –la teoria més acceptada diu que Balears prové de l’antic púnic Ba’lé yaroh, “mestres del llançament”. Els grecs també tengueren en compte aquesta habilitat en diferenciar entre les Pitiüses (“illes dels pins”) i les Gimnèsies (“illes dels despullats”). Era un apel·latiu que remetia no tant a la quasi completa nuesa (gymnos) dels seus habitants, sinó a l’escassetat del seu equipament militar. Tanta era la por que infonien amb la bassetja, que en un principi ningú no s’atreví ni a vorejar les nostres costes.

La fona no deixa de ser una clara manifestació de la resistència illenca a qualsevol presència forana. Ja ho apuntà el 1900 Costa i Llobera en el gran poema La deixa del geni grec. El seu protagonista, Melesigeni, és un nouvingut –alter ego d’un jove Homer- que acaba encadenat per una tribu del poblat talaiòtic de Ses Païsses d’Artà. Aleshores, Nuredduna, una sibil·la del clan indígena, s’enamora d’aquell foraster de lira seductora i l’ajuda a escapar. Això li suposa morir lapidada pels seus.

Tanmateix, els foners balears no trigaren a obrir-se al món a canvi d’una compensació econòmica en forma d’espècies. Com a mercenaris, es convertiren en els soldats d’elit per excel·lència. Al segle V aC, a les ordres dels cartaginesos, primer lluitaren contra els grecs; i, després, entre els segles III i II aC, en les guerres púniques, contra els romans. Aquest cop, però, la seva ajuda no fou suficient per sotmetre la totapoderosa Roma. Reclosos de bell nou en la seva Arcàdia feliç, els illencs no dubtaren a rebre amb pedrades el nou vencedor. El123 aC, per repel·lir-les, el cònsol Quint Cecili Metel ordenà cobrir les seves naus amb pells, la qual cosa permeté un ràpid desembarcament. Els supervivents autòctons d’aquella escabetxina optaren per tornar a oferir els seus serveis a l’enemic. Fou així com al segle I aC trobam mallorquins i menorquins llançant pedres al costat de Juli Cèsar en la conquesta de les Gàl·lies.

Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb fona (oli de Francesc Mestre Font, 1881)

Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb fona (oli de Francesc Mestre Font, 1881)

El llibre De bello gallico del gran general romà és l’últim testimoni escrit que tenim sobre la presència dels nostres mercenaris balears a l’antiguitat. Amb la romanització, la bassetja acabaria per convertir-se en un simple estri de pastors. Ara, per una qüestió de justícia històrica, el tennista Rafel Nadal s’hauria d’erigir en el màxim defensor de la causa illenca. No debades, és la representació moderna dels nostres llegendaris ancestres. Comparteix amb ells musculatura i equipament. Com si fos una fona, la raqueta que empunya sempre està a punt per a la millor pilotada. I la seva cinta frontal de Nike i l’incòmode elàstic dels calçons que sempre es toca, com si es tractàs ja d’un tic, recorden, respectivament, les altres dues bassetges que duien aquells intrèpids guerrers: una, petita, cenyida al cap, i una altra, més llarga, fermada a la cintura.

Per les venes de Nadal, però, també corr sang mercenària. Així, sota l’aixoplugut de grans marques comercials, s’ha passejat per tot el món guanyant-se bé la vida a base d’exhibir braó, però també sacrifici, perseverança i humilitat. Precisament per aquests valors, avui en crisi, fa poc el rector de la UIBha proposat investir-lo amb el títol de doctor honoris causa. Amb tot, alguns dels seus col·legues s’hi han oposat no sabem si empesos per les manifestes simpaties del manacorí enversla Marca Espanya o pel rebuig a un ofici allunyat del món acadèmic.

Rafel Nadal, representació moderna del foner balear

Rafel Nadal, representació moderna del foner balear

El número u del tennis mundial ha preferit tancar la polèmica declinant tal nomenament. Hi ha qui espera d’ell un altre gest que l’honori: que llanci d’una vegada una pilotada a favor de la cultura de la terra que l’ha vist néixer. En honor al seu poliglotisme, encara és hora que pronunciï unes paraules en català en una final de Roland Garros o de Wimbledon. Acomplexat dels seus orígens, li deu fer por que li passi el mateix que a la colombiana Shakira, actual blanc de les ires espanyolistes per haver cantat “Boig per tu” en la llengua de la seva parella culer. ¡Vamos Rafa! Oblida’t per un moment del teu atàvic esperit mercenari i treu ja el teu múscul foner més reivindicatiu! Les teves pedrades poden fer més mal que les nostres. Demana-ho, si no, al teu conco entrenador Toni, de ment clarivident.

Article publicat a l’Ara Balears (07/04/2014)

Antoni Janer Torrens


				

Per què en català es diu arc de Sant Martí i en castellà “arco iris”?

dilluns, 7/04/2014 (tojaner)

En aquesta pregunta s’enfronten paganisme i cristianisme. La denominació castellana de “arco iris” al·ludeix al nom de la deessa que, en la mitologia grega, era la missatgera dels déus –per tant, la versió masculina del déu Hermes (Mercuri romà). Com a símbol de la unió del cel i la terra, era representada amb ales i coberta amb un vel mol tènue que, quan li pegava la llum del sol, es descomponia en diferents colors. Per analogia amb el personatge mitològic, en anatomia l’iris també és el nom del disc membranós, pigmentat i contràctil, de l’ull, al centre del qual hi ha la pupil·la.

 

Iris entregant un missatge a Príam

Iris entregant un missatge a Príam

Si feim una ullada a la Bíblia, tenim que l’arc de cel va aparèixer després del Diluvi Universal com a signe d’aliança de Déu amb els homes. Durant l’edat mitjana aquest fenomen meteorològic que apareix quan coincideixen la llum del sol i la pluja rebria el nom d’arc de Sant Martí. Martí havia nascut a Hongria al segle IV aC. Era fill d’un oficial de l’exèrcit romà, que li donà el nom de Martinus en honor del déu de la guerra Mart      –que també donà altres noms propis com Marc o Marçal. Aviat, emigrà a França a fer de sentinella.

A Europa Martí va ser un dels sants més populars i amb més devoció durant l’edat mitjana. La seva festivitat és l’11 de novembre, aniversari del seu funeral a la ciutat de Tours, on té una basílica dedicada. A Catalunya el seu culte va ser introduït durant la conquesta franca. Va ser precisament durant aquesta època quan adoptàrem l’expressió arc de Sant Martí.

La basílica aixecada sobre la seva tomba de Tours va ser un dels principal centres de pelegrinatge de l’Europa medieval i l’edifici religiós més gran de tot França. En 1562, els protestants la van saquejar i van cremar les relíquies del sant; durant la Revolució francesa, l’edifici va ser enderrocat, malgrat el seu gran valor artístic. La nova basílica es construí entre 1884 i 1925. Avui, a França, Sant Martí és un heroi nacional.

Capellans amb capa de Sant Martí
Segons una versió, un dia Martí va desafiar el diable a veure qui dels dos feia un arc més bonic i gran. El futur sant va guanyar fent un magnífic arc multicolor que va deixar el dimoni bocabadat i ben rabiós. El del dimoni, més petit i de colors més difusos, hauria originat, en l’imaginari popular, l’ “arc secundari” que sovint es pot veure al costat de l’autèntic arc de Sant Martí.

Una altra versió diu que Martí fou el protagonista d’un acte de caritat. A l’hivern del 337, destinat com a soldat a Amiens, es trobà a les portes d’aquella ciutat amb un captaire mort de fred. Sense pensar-ho gens, tallà amb l’espasa la capa que duia i en donà una de les dues meitat al pobre vagabund, dient-li que li la donava en nom de Crist. Quan va pronunciar aquest nom, el cel es va obrir, el sol s’encengué i aparegué un gran arc policromat de banda a banda de la Terra. Així, aquest fenomen meteorològic rebria el seu nom, i l’interludi de bonança que cada any té lloc a mitjan novembre dins el rigor tardoral seria conegut com l’Estiuet de Sant Martí –alguns ho atribueixen al fet que quan el duien a enterrar, al pas del taüt s’obrien les flors en ple novembre. Durant la seva festivitat és quan se sol produir la matança del porc. D’aquí tenim la dita “A cada porc li arriba el seu Sant Martí”.

 

Sant Martí, El Greco (segle XVI)

Sant Martí, El Greco (segle XVI)

A la nit de trobar-se amb el captaire, Crist s’aparegué a Martí vestit amb la mitja capa del captaire, i, quan va despertar, es trobà amb la seva capa sencera. Aquest fet l’animà a batiar-se, encara que no abandonà l’exèrcit fins als 40 anys. Una vegada es llicencià, es dedicà a predicar l’Evangeli, tot fundant diversos monestirs. De vida asceta, es convertí en bisbe de Tours per aclamació popular. Se salvà per ben poc de figurar entre els màrtirs, ja que la seva conversió es va produir poc després de l’Edicte de Milà (313) i de l’arribada al poder de l’emperador Constantí, vertader artífex de la Cristiandat.

La capa miraculosa de Sant Martí es va conservar com a relíquia. El prevere encarregat de la custòdia d’aquella cappella (“capa curta” en llatí) era el cappellanus, d’on, en català, s’originà, d’una banda, la “capella”, com a lloc d’oració, per l’oratori on es conservava, i de l’altra, el terme “capellà” com a sacerdot.

Plou i fa sol
A part d’arc de Sant Martí, en el domini lingüístic català, també s’empren altres expressions com “arc de pluja”, que equival al rainbow anglès o al arco-da-chuva portuguès. En altres llengües (gallec, asturià, gal·lès) s’empren denominacions que signifiquen “arc de la vella”. Es tracta d’un ésser fabulós relacionat amb els fenòmens meteorològics present en moltes cultures de l’antiguitat. Nosaltres ens hi referim en la cançoneta popular: “Plou i fa sol, les bruixes es pentinen; plou i fa sol, les bruixes porten dol”.

Els colors de l’arc de Sant Martí
Tradicionalment s’ha considerat que l’arc té set colors: vermell, taronja, groc, verd, blau, indi i morat. Aquest nombre, però, l’establí al segle XVII el físic anglès Isaac Newton. En bona lògica, s’haurien d’haver considerat només els tres colors bàsics (vermell, groc i blau) i tres de secundaris (taronja, verd i morat).

Newton va forçar la inclusió de l’indi o anyil a fi que el nombre de colors fóra set perquè el número set és un número màgic en les cultures de l’antiguitat: els set dies de la setmana, els set savis de Grècia, les set meravelles del món antic, les set notes musicals, els set pecats capitals, el set sagraments, els set turons de Roma… El número set, però, no és casual. En temps llunyans només era possible veure en el cel set cossos celestes -el sol, la lluna i cinc planetes- que es podien distingir clarament dels estels, molt més petits.

L’arc de Sant Martí i la bandera homosexual
La bandera homosexual de sis colors –els sis originaris de l’arc de Sant Martí- va ser ideada per l’artista Gilbert Baker el 1978 a petició de l’organització de la marxa de l’orgull gay a Califòrnia. El seu disseny s’inspirava suposadament en la cançó Over the Rainbowde Judy Garland.

Bandera LGTB

Bandera LGTB

La versió original de la bandera tenia vuit franges, però després se suprimiren els colors rosa i celeste degut a la dificultat de producció. Avui aquesta bandera representa tota la comunitat LGTB (gays, lesbianes, transsexuals i bisexuals). La comunitat LGTB, però, no és l’únic col·lectiu que oneja els colors de l’Arc de Sant Martí. Si la bandera té set franges (amb l’afegitó del celeste) és la bandera de la pau que va aparèixer a Itàlia el 1961 –en aquest cas el vermell va a baix.

Bandera de la pau

Bandera de la pau

Set color també té la bandera de l’imperi inca tan present a la ciutat peruana de Cuzco –en aquest cas el vermell va a dalt.

 

Bandera de Cuzco

Bandera de Cuzco

Antoni Janer Torrens