Diògenes no tenia cap síndrome

dilluns, 9/06/2014 (tojaner)

Sovint sentim a parlar de la síndrome de Diògenes. És un trastorn del comportament que normalment afecta persones d’edat avançada i amb doblers que, de manera voluntària, viuen aïllades i envoltades per una gran quantitat d’escombraries. Aquesta síndrome, batiada així el 1975, agafa el nom d’un famós filòsof grec del segle IV aC que en realitat no patia res d’això.

Diògenes de Sínope (413-327 aC) era un dels cans (κύων) o cínics integrants d’un moviment filosòfic fundat al segle V aC al gimnàs atenenc de Kynosargos (“el ca àgil”). Enlluernats per Sòcrates, els cínics, com els cans, aspiraven a una vida austera, deslligada dels béns materials i de qualsevol convenció social. Mantenien una actitud provocadora envers una societat que considera alienadora; d’aquesta manera, preferien el model de la vida salvatge abans que el d’una vida sotmesa a les regles d’un ramat ordenat però embrutidor. Avui, amb tot, l’adjectiu cínic s’empra per al·ludir a una persona falsa o insolent. Així doncs, ha experimentat una certa evolució semàntica.

La llinterna de Diògenes

 Diògenes encarnava el cínic per excel·lència. Vivia en la seva cèlebre bóta i realitzava totes les seves necessitats en públic, tant les sexuals com les fisiològiques. Ningú no es salvava del seus sarcàstics comentaris. Són moltes les excentricitats que se li atribuïren i que sabem per boca de Diògenes Laerci (segle III dC) i d’altres autors antics. Una d’elles diu que un dia, després d’haver vist com un ca llepava l’aigua d’un bassiot, va entendre que fins i tot el bol, últim testimoni de la vida civil, era prescindible, de manera que es va desfer d’ell. La seva fama dual, d’home boig i savi, va a arribar fins a les orelles d’Alexandre el Gran, qui es va desplaçar fins a Atenes per conèixer-lo. Havent-se situat davant de la seva bóta, li preguntà si li podia fer algun favor. I la resposta fou del tot demolidora: “Podries apartar-te, m’estàs tapant el sol”.

 

Diògenes i Alexandre el Gran (Thomas Christian Wink)

Diògenes (John W Waterhouse, 1882)

A pesar de la seva austeritat, el nom de Diògenes ha acabat associat a una síndrome que representa precisament tot el contrari: acumulació desordenada i compulsiva d’objectes innecessaris. Tota una paradoxa històrica!

Antoni Janer Torrens

Paraules adulterades

dijous, 5/06/2014 (tojaner)

Avui la llibertat d’expressió, una de les grans fites del món democràtic, està adulterada per l’odi i la mentida. Cada dia assistim perplexos a l’ús del tot barroer d’un dels béns més preuats que tenim per combatre els totalitarismes i el pensament únic. Malmenam les paraules aprofitant l’empara que ens donen constitucions i declaracions universals de drets humans. Ens burlam dels cants a la tolerància proferits al segle XVIII pels pares de la Il·lustració. Emetem judicis sense escrúpols, sense importar la seva veracitat i sense dotar-los del més mínim respecte. Quins són, doncs, els límits a la llibertat d’expressió?

La nostra llibertat per opinar neix del liberum arbitrium o lliure albir, és a dir, la facultat que tenim per decidir pel nostre compte. I, per fer-ho, necessitam la paraula. Al segle V aC, Sòcrates, el pare de la filosofia, tenia clar que només mitjançant el diàleg podem il·luminar els nostres pensaments d’acord amb la famosa inscripció del frontispici del temple de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”. Ara la confrontació d’idees es fa a partir de les desqualificacions personals. La humilitat socràtica –“només sé que no sé res”- ha estat substituïda per la prepotència verbal i la nostra eloqüència tan sols serveix per refermar prejudicis i mantenir la incondicional fidelitat tribal.

Un dels límits a la llibertat d’expressió hauria de ser l’ètica o, dit d’una altra manera, el sentit comú, que sovint, tanmateix, com se sol dir, no és el més comú de tots. En aquest terreny, la subtilesa i la ironia, signes d’intel·ligència –no confondre amb el llenguatge políticament correcte-, haurien de ser les nostres millors armes. L’exabrupte, però, sempre és més fàcil que el matís i té més repercussió.

La llibertat d’expressió també es perverteix quan falta a la veritat. Que aquest sigui un concepte difícil d’assolir no vol dir que hi hagi d’haver barra lliure per a qualsevol falsedat vestida de versemblança. Això no sembla que importi molt als principals altaveus de la nostra societat, els polítics i els mitjans de comunicació, que, agafats de la mà, en un acte d’irresponsabilitat, tendeixen a deformar la realitat de manera interessada, amb continus insults a la intel·ligència. Així, tenim polítics que són periodistes frustrats i periodistes, suposadament garants de la tan cobejada objectivitat, amb vocació de polítics.

El roto

La complexitat se simplifica i el bé comú es corromp per culpa de premisses inamovibles. L’atrofia mental dóna ales a la crispació. I tot plegat en nom de la llibertat d’expressió, que, de tant d’invocar, s’acaba malmetent. No sabem si avui Voltaire subscriuria la seva famosa cita: “No estic d’acord amb allò que dius, però defensaré amb la meva vida el teu dret a expressar-ho” .

Si no ens agrada allò que diu un diari, basta que no el comprem. I si qualque canal de televisió o emissora de ràdio ens disgusta sempre el podem desintonitzar de les nostres vides. El millor càstig és la indiferència. En l’actualitat, però, per estupor de molts, massa animalades verbals gaudeixen de total impunitat judicial. Per ventura Internet deu ser el mitjà que, abusant de l’anonimat, més exemplifica aquesta màniga ampla a la llibertat d’expressió, on tot s’hi val. Així s’ha constatat amb els comentaris de mal gust que es varen produir fa unes setmanes a Twitter després de l’assassinat de la presidenta popular de la Diputació de Lleó.

Sembla que aquest fet tan luctuós ha commogut més al Govern que no pas les manifestacions xenòfobes i catalanòfobes que des de fa temps ja circulen pel ciberespai. És per això que ara el ministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, està estudiant instruments legals extraordinaris per “acotar certes expressions que inciten a l’odi” en les xarxes socials. Per garantir una convivència harmoniosa bastaria, però, que s’aplicàs el Codi Penal, que ja castiga injúries, difamacions o calúmnies. De fet, quan interessa, així s’ha fet –arran del crim de Lleó quatre internautes foren detinguts per apologia de l’assassinat i el terrorisme.

La iniciativa del ministre Fernández és poc tranquil·litzadora tenint en compte els seus antecedents. El Consell General del Poder Judicial ja li ha fet nombroses observacions a la polèmica i abusiva llei de Seguretat Ciutadana. La norma, pendent encara d’aprovació, contempla multes de fins a 30.000 euros per a les protestes socials espontànies al carrer. És d’esperar, doncs, que ara es vulgui aplicar la mateixa censura prèvia a Internet i que Espanya seguesqui així el model de països com la Xina, l’Iran o Turquia. La llibertat d’expressió, per tant, té uns límits molt prims i cadascú se’ls agafa com més li convé. En tot cas, ara que la ultradreta ha agafat força a les darreres eleccions europees, el millor antídot contra tantes paraules adulterades és fer créixer la consciència cívica des de tots els estaments socials.

Antoni Janer Torrens

Article publicat a l’Ara Balears (02/06/2014)

 

Rectificar és de reis

dimecres, 4/06/2014 (tojaner)

Rei ve del verb llatí rego, rexi, rectum (“guiar”). Com a persona condreta que suposadament és, don Joan Carles ha obrat amb rectitud i rigor per a la regió que fins ara ha regit de manera tan irregular. Escortat per l’Estat de dret i amb el reglament a la mà, ha agafat la millor drecera. S’ha adonat que avui les regles del joc són unes altres. Per molt que l’intentàs redreçar o endreçar, el seu rígid rectorat ja no tenia sentit. El nostre regent director d’orquestra ha estat conscient que dirigir un país tan insurgent també implica corregir, així que ha pres la millor direcció. No li ha fet por rectificar, és a dir, “actuar” (facio) de manera recta o correcta. Ja feia temps que el seu règim no ens provocava ereccions, sinó més aviat insurreccions.

De don Joan Carles diuen (dico) moltes coses, però fins ara ningú no s’atrevia a dir-li que seguís els exemples del rei de Bèlgica o la reina d’Holanda. A la fi ha abdicat, així que s’ha “desdit” de les seves funcions reials. Havent anunciat la seva renúncia, hi ha qui sospira perquè la Rexpublica”, que tant d’estupor provoca, doni pas a una República, és a dir, a una “cosa pública”(Res publica) que, aquesta vegada, esperam que no sigui fictícia, sinó real. En grec, la monarquia és la solitud (μόνος) del poder (ἀρχή), que s’accentua encara més enmig de la sabana africana caçant elefants. Ara Sa majestat arrossega l’entotsolament del seu ja excàrrec. Només li queda fer examen de consciència des del monestir del seu retir.

Antoni Janer Torrens

Article publicat a l’Ara Balears (03/06/2014)

Cridar els quirits

diumenge, 1/06/2014 (tojaner)

El mont Quirinal segons Piranesi (segle XVIII)

L’etimologia del verb cridar ens remet a la famosa història del rapte de les sabines. Després d’haver fundat Roma (753 aC) al costat del riu Tíber, Ròmul es trobà amb el problema que la nova ciutat no tenia dones. Aleshores decidí convidar a una festa en honor a Neptú el poble veí dels sabins, que ocupaven un del set turons de Roma, el mont Quirinal o Quirí (nom sabí del déu de la guerra).

Mentre els homes sabins, liderats pel seu rei Tit Taci, estaven ocupats en la diversió, els romans raptaren les seves dones i filles. S’originà així una guerra entre ambdós bàndols que acabaria essent resolt per les mateixes sabines. Aquestes volien que es deixassin de matar perquè, si guanyaven els romans, perdrien els seus pares i germans; i, si guanyaven els sabins, perdrien els seus marits i els seus fills. Finalment se celebrà la reconciliació amb un banquet.

A partir d’aquest episodi Ròmul governà durant cinc anys amb Tit Taci, formant d’aquesta manera una diarquia. Fins i tot es casà amb la filla d’aquest, Hersília, la gran mediadora del conflicte. Conta la llegenda que una nit de pluges i llamps, Ròmul  fou raptat pels déus, que l’elevaren al cel. Des d’aleshores fou venerat com a déu Quirí, adoptant així l’antic nom del déu sabí. La seva dona Hersília també fou deïficada. Quirí fou un dels déus principals del panteó romà.

Un cop integrats al poble romà, els sabins passaren a ser coneguts com a quirits (quirites) en honor al seu lloc de procedència, el mont Quirí –després, quirits esdevindria el nom col·lectiu donat solemnement a tot ciutadà romà. Els quirits d’origen sabí arribaren a exercir una gran influència en la societat romana. Tothom recorria a ells per a qualsevol problema. Al segle I aC, l’historiador Marc Terenci Varró parla del verb quiritare com a sinònim de “demanar ajuda als quirits”. Fou així com quiritare adquirí el significat de “cridar per socors”. I en llatí vulgar es convertí en critare, d’on tenim cridar (català), gritar (castellà”), gridare (italià) crier (francès) i to cry (anglès a partir del francès) –sense descartar aquesta versió, el gran etimòleg Joan Coromines també aposta per un origen onomatopeic del terme. Curiosament avui el mont Quirinal s’identifica amb el Palau Quirinal, la residència oficial del president de la República italiana. Deu ser per això que sovint s’hi senten tants de crits.

Les sabines i la Revolució francesa
Cap al final de la Revoluciófrancesa, el pintor Jacques-Louis David fou empresonat. A la presó pintà La intervenció de les sabines (1799), que avui es pot contemplar al Museu del Louvre. La pintura és considerada com una crida a la unitat del poble després del vessament de sang revolucionària. Enmig del quadre, entre el rei sabí Tit Taci i el del romans, Ròmul, hi ha la sabina Hersília, filla de Tit Taci i muller de Ròmul. Demana als combatents que no les deixin vídues matant els seus esposos o òrfenes matant els seus pares.

 

 

La intervenció de les Sabines (Jacques-Louis David, 1799)

El crit
El crit més famós de tots els temps és el que va pintar el 1893 el norueg Edvard Munch (1863-1944). La seva fou una vida marcada pel patiment i la mort. Ell mateix va explicar la situació que va originar El crit (Skrik, en noruec), que avui es pot visitar a la Galeria Nacional d’Oslo: “Anava caminant amb dos amics pel passeig, el sol es ponia, el cel es tornava de cop i volta vermell. Jo em vaig aturar; cansat, em vaig recolzar en una barana […]; els meus amics continuaven la seva marxa i jo continuava aturat al mateix lloc tremolant de por i sentia que un udol infinit penetrava tota la naturalesa”.

 

 

El crit (Munch, 1893)

En paraules de Rafel Argullol (“La ruleta de les emocions”, diari Ara 18/05/2014): “Munch aspirava a pintar les emocions. No un home o una dona emocionats sinó les emocions mateixes. Volia pintar l’angoixa, la gelosia, el goig…, allò, en definitiva, que semblava prohibit als pintors perquè eren conceptes que únicament podien expressar els filòsofs. Schopenhauer havia escrit en un dels seus llibres que mai es podria pintar el crit”.

El crit no va ser molt ben acollit per la crítica –mes tard, el règim nazi qualificà Munch d’artista degenerat i retirà tots els seus quadres d’una exposició a Alemanya. Un crític considerà l’obra del pintor noruec tan pertorbador que fins i tot aconsellà les dones embarassades que no la vessin. A finals del segle XX, El crit esdevingué tota una icona cultural. El 1961 la revista Time l’il·lustrà a la portada d’una edició dedicada als complexos de culpa i a la ansietat.

Antoni Janer Torrens

 

 

Un elixir hermètic

dijous, 29/05/2014 (tojaner)

L'alquimista (Pietro Longhi)

Des dels seus orígens, l’alquímia s’ocupà de l’estudi dels fenòmens químics que tenien per objecte trobar la pedra filosofal. Es creu que la paraula àrab al-kimiya, nascuda al segle XIV, prové de Khemia (“terra negra”), l’antic nom d’Egipte que al·ludia als dipòsits fèrtils negres de les inundacions periòdiques del riu Nil -com a antònim hi havia el mot deshret (dšṛt), “terra vermella” en referència al desert. Al segle XVII, quan l’alquímia va perdre la primera síl·laba deixà enrere tot un llast de superstició i, amb la forma de química, entrà ja dins l’era científica. Aleshores esdevingué la branca del saber que s’ocupa de la composició, l’estructura i les propietats de les diverses substàncies, i també de les seves transformacions recíproques.

La pedra filosofal era una cobejada substància que havia de servir per transmutar els metalls en or, per guarir malalties –esdevenint així una panacea (< παν, “tot” + ἄκος, ους, “remei”)- i per aconseguir la immortalitat. Els àrabs varen anomenar aquesta substància imaginària al-iksir, que ens ha donat elixir segurament a partir del mot grec ξηρός (“sec”). No debades, la imaginaven com una pols seca, procedent d’alguna pedra especial i per aquest motiu fou coneguda també com a pedra filosofal –“filosofal” perquè fins al segle XVIII als científics se’ls anomenava “filòsofs”, de manera que podria haver-se dit pedra “científica”.

 

Hermes Trimegest, en un mural de la catedral de Siena

El llegendari egipci Hermes Trismegist, la figura del qual es mescla entre la realitat i la ficció, és considerat el pare de l’alquímia. A part del ser el déu grec missatger dels déus, Hermes era el nom amb el qual els hel·lens designaven Thot, déu egipci de l’escriptura, les ciències i les arts. I l’apel·latiu Trismegist ve de Τρι (“tres”), μεγας (“gran”), és a dir, “tres vegades gran”. A partir dels seus escrits de temàtica esotèrica (“obscur”, “incomprensible”, “adreçat només als iniciats” < ἑσω, “dins”) s’encunyà el concepte d’hermètic com a sinònim de cosa tancada, enigmàtica, obscura –el suposat alquimista Hermes Trismegist segellava les seves mescles en envasos impenetrables. Aquí va, doncs, el nostre humil homenatge a aquest personatge tan hermètic.

Antoni Janer

 

Vots devots

dimarts, 27/05/2014 (tojaner)

Conjunt d'exvots romans de Mèrida

La paraula vot ve del llatí votum, que era una “promesa” feta als déus a canvi d’un favor. Quan es feia aquesta promesa, hom esdevenia un devot, és a dir, havia de complir-la per no defraudar els déus i evitar així represàlies divines. El devot sentia autèntica devoció per la seva promesa o vot. La solia escenificar en un temple oferint al déu un objecte amb l’expressió ex voto, tot indicant el seu nom (“des de la promesa feta per …”) –amb el temps l’exvot passà a designar l’objecte donat.

Avui aquestes paraules s’han vist adulterades per les eleccions. Prometem votar els déus de la política perquè, a canvi, ens resolguin els problemes. A pesar de fer-los proselitisme, a vegades fins i tot ens castiguen amb pujades d’impostos i amb altres mesures impopulars. En tot cas, que vagin alerta: sempre ens queda el nostre vot de càstig en els propers comicis. Alguns religiosos, en canvi, continuen prometent vots d’obediència, pobresa i castedat. La paraula boda també ve de votum, ja que els nuvis es prometen, davant dels déus, a estar junts fins que la mort els separi.

 

Mosaic romà del Mitreu d'Òstia, amb la inscripció Felicissimus Exvoto

En les eleccions de l’antiga Roma la votació rebia el nom de suffragium. És una paraula composta de la preposició sub- (“sota”) i del verb frango, fregi, fractum (“rompre”), present també en mots com fractura, fragment, fràgil, fragor, fracàs, infracció, refrany (inicialment, repetició regular que trenca la cançó) o naufragi (“que trenca naus”).

Segons una teoria, inicialment els sufragis es feien per aclamació popular; aleshores els soldats manifestaven la seva voluntat, colpejant les seves llances entre elles, la qual cosa produïa un gran fragor (< frango). Amb tot, la versió més acceptada diu que en els primers sufragis es feia servir com a papereta un tros de ceràmica rompuda  on s’escrivia el nom del candidat.

L’ostracisme: el càstig de la democràcia
Aquesta darrera versió terrissaire sobre el sufragi llatí recordaria molt l’ὅστρακον, d’on s’originà el terme ostracisme, avui sinònim d’allunyament forçat d’algú. A l’antiga Grècia fou, però, una mesura promulgada al segle V aC pel pare de la democràcia atenesa, Clístenes. La instaurà per combatre qualsevol temptativa de restablir la tirania, després de l’expulsió d’Hípias. Paradoxalment era una iniciativa del tot antidemocràtica, atès que suposava condemnar algú sobre la base d’una simple sospita, vulnerant així la presumpció d’innocència.

 

Ôstracon contra Temístocles

L’ὅστρακον era un tros de ceràmica en forma d’ostra, fàcil de trobar al terra de l’àgora –la seva arrel indoeuropea osth- també es present en paraules com ὀστεόν (os) o la mateixa ostra. Per mantenir en secret el seu vot, els assemblearis hi escrivien amb un punxó el nom d’aquell polític de grans ambicions que volien allunyar de la polis durant almenys deu anys. La institució de l’ostracisme s’anà deteriorant progressivament fins a convertir-se en un boc expiatori amb el qual l’assemblea depurava responsabilitats en rebre crítiques per alguna decisió presa. Curiosament, el mateix Clístenes, l’inventor de la mesura, fou condemnat a l’ostracisme.

L’espermatozou del vot
La millor reflexió sobre l’acte de votar ens l’ofereix Pau Riba en el seu fantàstic llibre Al·lolàlia, ple de jocs de paraules:

“Això d’allargar el braç i ficar la mà, amb urna goteta de paper, dins la vulva cristal·lina de la impudorosa democràcia, sempre m’ha semblat un gest netament pornogràfic, urna procacitat. És la reproducció simbòlica d’urna inseminació (tan artificial com natural), precedida per l’acte carnal que la fa possible… i que culmina amb l’ejaculació: el gran dia, el moment final, paroxístic, de la votació. L’hora de la veritat després de l’allargassada tanda de jocs de seducció i cerimònies preliminars. El brollador làctic de la gran escorreguda col·lectiva.

Te la fic o no te la fic, la papereta, és el dilema. La decisió és: ¿M’uneixo al riu de l’esperma comunal? Perquè el vot, la goteta de paper és l’espermatozou (la cèl·lula individual que, transportant la informació cromosomàtica –les dades personals- i la voluntat íntima de cadascú –la x col·locada en determinada casella-, és impulsada per la cua vacil·lant d’urna voluntat que busca cegament fecundar l’òvul d’urna candidatura afí).”

Antoni Janer Torrens

Llegir bé en temps d’eleccions

diumenge, 25/05/2014 (tojaner)

A l’hora d’anar a votar, és a dir, a l’hora d’elegir els nostres representants, és necessari llegir bé la lletra petita de cada papereta. Elector equival a lector. No debades, ambdues paraules provenen del llatí lego, legi, lectum (“recollir”, “seleccionar”). Els grecs, que foren tan legals, ens han llegat el privilegi (<+ privus, a, um, “singular”) de fer sentir la nostra legítima veu a través de les urnes. Per llei, doncs, convé ser llests (“l’escollit”, “l’espavilat”) i diligents (< + dis-, “per separat”) amb el nostre dret democràtic. No exercir-lo seria poc intel·ligent (elegir entre, inter, dues coses), una negligència (< + nec, “no”), un sacrilegi (<+ sacer, sacra, sacrum, “sagrat”) o per ventura una deslleialtat amb els nostres avantpassats clàssics.

Per molt que els nostres polítics –alguns de pràctiques il·legals– ens hagin alliçonat, en castellà, des d’un “atril” ( < lector; en català, “faristol”, d’origen franc), convé escollir a consciència i no fer cas de sortilegis (< sors, sortis, “bola”) ni de llegendes urbanes –durant l’edat mitjana les biografies de sants foren conegudes com a  legenda, “que ha de ser llegit”; com que eren vides on es mesclaven fets històrics amb d’altres de fantasiosos, una llegenda passà a significar una cosa meravellosa, però també exemplar.

Aquest gran dia, que alguns consideren com la gran festa de la democràcia, en els col·legis electorals cadascú selecciona elegantment el seu col·lega predilecte. Esperem que el polític electe s’oblidi de pertànyer a una elit (classe selecta) i reculli bé la confiança dipositada en ell. Si no, formarà part de la nostra llarga col·lecció particular d’esperances frustrades. I la legió de desencantats amb la política ja comença a ser considerable. Vet aquí un al·legat a favor de la responsabilitat democràtica.

 

Vinyeta d'El Chopo

La versió grega del verb llatí lego també és λεγω –ambdues paraules provenen de l’arrel indoeuropea *leg-. D’aquest mateix ètim naixé el λόγος (“paraula”), que ens distingeix de la resta d’animals i que ens ha enriquit amb tants de derivats:

–          lèxic (< λέξις, “mot”) conjunt de mots d’una llengua.

–          dislèxia (+ δύς, “amb dificultat”): dificultat d’identificar, de comprendre i de reproduir els símbols escrits.

–          apologia (+ απο, “lluny de”): dissertació per apartar un d’una cosa.

–          lògica: ciència que estudia el pensament

–          analogia (+ ἀνά, “proporcionalment”): relació de semblança entre coses diferents.

–          catàleg (+ κατά, “cap amunt”): llista descriptiva de coses agrupades per un nexe comú.

–          diàleg (+ διά, “a través de”): conversa entre dues o més persones.

–          decàleg (+ δέκα, “deu”): conjunt dels deu manaments de la llei mosaica; fora de la religió, és el conjunt de regles o preceptes bàsics d’una professió o activitat.

–          eclèctic (+ εκ, “des de”): antigament, membre d’una escola filosòfica que professava escollir les millors doctrines de tots els sistemes; actualment al·ludeix a una persona que amalgama opinions o tendències, generalment considerades com a contradictòries.

–          antologia (+ ἄνθος, “flor”): recull de textos de diversos autors o de diverses obres d’un mateix autor.

–          monòleg (+μόνος, “únic”): sinònim de soliloqui (< solus, a, um, “sol” + loqui, “parlar”).

–          pròleg (+ πρό, “davant”; discurs introductiu d’un obra, dit en llatí prefaci (<prae, “abans” + fari, “dir”).

–          epíleg (+ἐπί, “sobre”, “a més a més”): part final d’una obra, sinònim de colofó, cloenda.

–          homòleg (ὁμος, “igual”): semblant a una cosa.

–          rellotge (< ὡρολογιον, “llistat d’hores”)

–          tautologia (ταὐτο, “el mateix”) repetició inútil d’un mateix pensament.

–          sil·logisme (+ συν, “amb”) modalitat d’argumentació deductiva consistent en l’afirmació de dues proposicions, relacionades entre elles i anomenades premisses, de les quals en resulta una altra, dita conclusió).

Esperem que, amb tot aquest bagatge lingüístic, cadascú faci la seva pròpia lectura d’això que en diuen democràcia.

Antoni Janer Torrens

Paraula de Déu

dimarts, 20/05/2014 (tojaner)

La paraula de Déu torna a dictar les nostres vides. Primer ha estat la tramitacio d’una llei d’avortament molt més restrictiva amb la qual el Govern de Rajoy ha compensat el disgust que arrossegava l’Església d’ençà que el 2005 Zapatero legalitzàs els matrimonis homosexuals. Ara la Conferència Episcopal Espanyola té més motius per treure pit amb la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMQE). El projecte del ministre Wert, que entrarà en vigor el curs vinent, equipara la religió amb la resta d’assignatures, de manera que la seva nota computarà a l’hora d’obtenir una beca. A més, la norma garanteix les subvencions estatals a aquells centres catòlics que segreguen per sexes.

L’actual força dels bisbes espanyols arranca amb el Concordat que el 1953 signà Franco amb el Vaticà –convenis similars foren subscrits també en altres països durant el període feixista europeu. El 1979, restaurada la democràcia, l’acord franquista seria ratificat pel govern de Suárez. És així com avui l’Església continua gaudint de grans privilegis. En el plànol econòmic, està exempta de pagar impostos com l’IRPF, l’IVA o l’IBI i es finança per dues vies: mitjançant la casella de l’IRPF que marquen voluntàriament els contribuents catòlics i mitjançant la partida assignada pels Pressupostos Generals de l’Estat. Dins l’àmbit públic, el clero té garantida l’assistència religiosa a presons, hospitals i  forces armades. I pel que fa al seu magisteri moral, el Concordat estableix que els plans d’estudis “inclouran l’ensenyança de la religió catòlica en tots els centres d’educació, en condicions equiparables a la resta de disciplines fonamentals”.

A priori, aquest tracte de favor podia xocar amb la suposada aconfessionalitat de la Constitució espanyola de 1978, aprovada gairebé un mes abans de la renovació dels vots d’obediència amb la Santa Seu. L’article 16.3 de la Carta Magna estableix que “cap confessió tindrà caràcter estatal”. A continuació, però, aclareix que “els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i les altres confessions”. L’article 27.3 també encobreix la confessionalitat de l’Estat espanyol: “Els poders públics garanteixen el dret que assisteix als pares perquè els seus fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves pròpies conviccions”.

Amb l’excepció de França, on està desterrada de les aules, la  religió és present en moltes escoles europees. En la majoria d’elles, però, no és computable com a mitjana per a l’obtenció de beques, com recull la flamant LOMQE. Per acabar amb el seu estigma d’assignatura “maria”, ara la religió ja no podrà ser l’alternativa a una activitat d’estudi. A primària, s’ofertarà al costat de “Valors Culturals i Socials” i, a secundària, de “Valors Ètics”, matèries que també serviran per fer mitjana.

Costa pensar que l’excel·lència educativa que pregona la llei Wert es pugui aconseguir reforçant el paper del catolicisme en detriment d’assignatures com Filosofia, Tecnologia, Música i Arts Plàstiques. Els més beneficiats d’aquests canvis seran els prop de 3.000 professors de religió –entre escoles públiques i concertades-, per als quals, segons algunes organitzacions laiques, l’Estat es gasta prop de 700 milions d’euros anuals. Mentre milers d’interins no aturen de ser acomiadats, aquests apòstols de la Paraula de Déu, que pagam tots, són elegits a dit per la Conferència Episcopal, qui els marca el temari a impartir. Per pocs alumnes que tenguin, no han de passar pena. La seva supervivència no està condicionada per la seva demanda, com sí passa amb la resta de matèries. Tampoc no saben res d’oposicions ni de l’estrès que suposa l’augment de la ràtio d’alumnes per aula.

A pesar de totes aquestes crítiques, seria un error que, empesos per un laïcisme radical, les aules donassin l’esquena al catolicisme. Les noves generacions necessiten conèixer les arrels judeocristianes d’Europa per poder entendre millor el nostre patrimoni artístic i intel·lectual –el món clàssic seria l’altre pilar a tenir en compte. Privar-los d’aquest valuós llegat, tan present també en el llenguatge quotidià i en infinitat de celebracions públiques, seria condemnar-los a l’analfabetisme cultural més espantós. A més, no es pot obviar que el fet religiós, o espiritual, és inherent a la condició humana. Sense caure en enfocaments banals, el seu ensenyament podria formar part d’una assignatura d’Història de les religions, on la Paraula de Déu seria una més a escoltar fora de qualsevol control ideològic episcopal.

Per conèixer més detalls sobre els privilegis de l’Església en la nostra societat, aquí teniu un reportatge de “Salvados”, titulat “Que Dios te lo pague”:

Antoni Janer Torrens

Article publicat a l’Ara Balears (19/05/2014)

Dies divins

diumenge, 18/05/2014 (tojaner)

Els sumeris foren els artífexs d’ajuntar els dies en grups de set, el que en llatí es conegué com a septimana. Es creu que la setmana de set dies sorgí del fet d’observar els cicles lunars; no debades, les fases de la Lluna (plena, minvant, nova i creixent) duren set dies cadascuna. De tota manera, el set és un nombre màgic en les cultures de l’antiguitat: els set savis de Grècia, les set meravelles del món antic, els set pujols de Roma, els set famosos reis de Roma, els set pecats capitals, els set colors de l’arc de Sant Martí, les set vides d’un moix, les set notes musicals o els set nans de la Blancaneus.

Els grecs dividien cada mes en tres períodes de deu dies. I els romans distingien tres divisions, herència de l’antic mes lunar: les Kalendae (el primer dia), les Nonae (solia ser el 5 o el 7 de cada mes), i les Idus (el 13, 14 o 15). La resta de diez se situaven amb relació a aquestes divisions; per exemple: el tercer dia després de les idus de març.

A causa de la difusió del cristianisme, la divisió del temps en setmanes de set dies es conegué a Grècia i després a Roma. Seguint la tradició oriental, a la capital del Laci els dies foren consagrats a cadascun dels astres (planetes) més visibles en el firmament, que alhora ja portaven el nom d’alguna divinitat. La visió geocèntrica dels primers temps féu considerar també com a planetes la Lluna i el Sol.

Com que en llatí es podia dir indistintament dies Lunae que Lunae dies, en algunes llengües romàniques els noms dels dies de la setmana acaben en –di. És el cas del francès, excepte el diumenge, que comença per di- (lundi, mardi, mercredi, jeudi, vendredi, samedi, dimanche) i l’italià, excepte el dissabte i el diumenge (lunedi, martedì, mercoledì, giovedì, venerdì, sabato, domenica). Però en altres llengües llatines, com ara el castellà, el romanès, l’aragonès, el cors, el sard o l’asturià, ni comencen ni acaben per di.

Dilluns
El dilluns fou consagrat a la Lluna (Lunae dies). Fora de les llengües romàniques, l’anglès Monday (“dia de la lluna”) i l’alemany Mondtag també coincideixen amb la denominació romana. Luna deriva de lux, lucis, arrel que trobam en altres paraules: il·lustrar, lluna, enlluernar, elucubrar, lluir, dilucidar, al·lucinar, lúcid o els topònims mallorquins de Lluc i Llucmajor -provenen de lucus (“bosc sagrat”), però en un principi significava una “clariana dins un bosc”. A finals del segle XIX veuríem el món amb una llum especial gràcies als germans Lumiere, inventors del cinematògraf –no podia ser d’altra manera amb un llinatge tan lluminós. El mot castellà “lugar” també deriva de lux.

L’equivalent grec de Lluna és Selene (Σελήνη). La mitologia la fa filla dels Titans Tia i Hiperó, i germana d’Eos (“Aurora”) i Hèlios (“Sol”). Se la representa com una dona jove i bella que recorre el cel dalt d’un carro de plata tirat per dos cavalls. El seu amor més cèlebre va ser un atractiu pastor anomenat Endimió.  Conta la llegenda que Selene veié Endimió adormit en una cova del mont Lamos, prop de Milet, on s’havia refugiat per descansar. Ambdós s’enamoraren de seguida. Aleshores Selene va demanar a Zeus que concedís a Endimió la vida eterna perquè així poguessin estar sempre junts. D’aquest amor nasqueren cinquanta filles. De Selene tenim la selenografia, part de l’astronomia que tracta de la descripció de la Lluna.

 

El somni d'Endimió (Louis Girodet, 1791)

La lluna, guardiana nocturna dels nostres somnis, és present en infinitat de mites de totes les cultures. Té un component romàntic, somiador, però també desestabilitzador; d’aquí tenim l’adjectiu llunàtic en relació a un humor variable, que va a rauxes.

Dimarts
El dimarts fou consagrat a Mart (Martis dies). El mes març també està dedicat a aquest déu de la guerra, és a dir, de les arts marcials, que equivalia a l’Ares grec. L’anglès Tuesday està dedicat a Tiw, déu nòrdic també de la guerra. Diferent és l’alemany Dienstag.

 

Mart (Velázquez)

Dimecres
Dimecres fou consagrat a Mercuri (Mercurii dies), Hermes grec. L’anglès Wednesday pren el nom del déu anomenat pels escandinaus Odin o Wotan, déu de la mort i de la saviesa –diferent és l’alemany Mittwoch (“dia del mig”). Mercuri és el missatger dels déus, guia dels morts fins als inferns i déu dels viatgers, del comerç i dels lladres. Se’l representa com un jove cobert amb un capa i un barret o casc alat, calçat amb sandàlies també alades i duent el caduceu a la mà.

Com a déu del comerç que era, Mercuri està relacionat amb el llatí merx, mercis (“mercaderia”), d’on tenim comerç,mercat, merceria (botiga de teixits de seda i teles), mercader, marxant (comerciant ambulant) i l’anglicisme “marketing”. En llatí també hi havia la merces, -edis com a sinònim de paga. Un mercenari, per tant, era aquell soldat que oferia els seus serveis a qualsevol a canvi d’una paga. Amb el temps, el terme també adquiriria el significat de compassió o de protecció. D’aquí tenim les expressions “demanar mercè a algú” o “estar a la mercè d’algú” (= al seu arbitri; l’anglès mercy significa “pietat”, “misericòrdia”).

 

Hermes

En plural, mercès ha esdevingut sinònim de gràcies (merci en francés; i remercier és “donar les gràcies”). Durant l’edat mitjana, a Castellla era habitual concedir el títol de “merced” a aquell vassall que havia destacat per algun mèrit especial. Se’l solia premiar amb una quantitat econòmica o amb una parcel·la de terra. El tractament que rebia aleshores era de “vuestra merced”.

Mercè, igual que la versió castellana “Mercedes”, és un nom propi ben estès en el domini català. La marca automobilística alemanya “Mercedes”, registrada el 1902, agafa el nom d’una nina vienesa, Mercedes Jellineck, filla d’un dels seus artífex.

Per les seves peculiars característiques fisicoquímiques, el mercuri s’utilitza àmpliament en medicina, entre d’altres coses, per a la fabricació de termòmetres. D’aquí que sovint el mercuri sigui sinònim de termòmetre. D’altra banda, a Amèrica Llatina hi ha diaris que reben el nom de Mercurio en al·lusió a la faceta de missatger del déu olímpic.

De l’Hermes grec deriva la paraula hermenèutica (+τέχνη “tècnica”), que és l’art de desxifrar, interpretar textos. Quan l’hermenèutica es dedica a la interpretació de textos sagrats, comla Bíblia o el Corà, agafa el nom d’exegètica (< εξηγέομαι, “extreure”, “revelar”).

Dijous
Dijous està consagrat a Júpiter (Iovis dies), el patriarca olímpic (Zeus grec). És el déu del cel i dels fenòmens atmosfèrics. El seu principal atribut és el tro, de manera que no és estrany que dijous en anglès sigui Thrusday (dijous); és un nom que deriva de Thor, el déu del tro en la mitologia nòrdica (curiosament, en anglès tro és thunder). Els alemanys li diuen Donnerstag (literalment, el “dia del tro”).

 

Zeus i Tetis, Jean-Auguste-Dominique Ingres (1811)

Els astròlegs atribuïen als nascuts sota el signe del planeta Júpiter un caràcter alegre; d’aquí el significat de l’adjectiu “jovial”. Júpiter, tanmateix, era un déu molt divertit i molt faldiller. La seva versió grega, ὁ Ζεύς, Διός, conté una arrel indoeuropea que significa “dia”. Els grecs el solien presentar com a Ζευς Πατήρ, és a dir, el “pare Dia”. És la mateixa fórmula que trobam en el déu vèdic (hindú) Dyau-Pitar, en el nòrdic Tyr després suplantat després per Odin, i, en el món romà, Diesppiter, que donaria Júpiter.

Plató elaborà la seva pròpia etimologia de Zeus. La féu derivar del verb ζάω (“viure”), atès que el déu suprem és el causant de la vida dels éssers vius. Pel que fa a la paraula θεός (“divinitat”), el filòsof d’Atenes cregué que estava emparentat amb el verb θέω (“córrer”). No debades, els primers habitants de l’Hèl·lada tingueren per déus els astres. I com que aquests sempre estaven en moviment els anomenaren θεόι.

Divendres
El divendres està consagrat a Venus (Veneris dies), Afrodita grega, la deessa de l’amor i la bellesa. L’anglès Friday i l’alemany Freitag estan dedicats a Freia, la deessa de l’amor i la fertilitat en el panteó nòrdic.

 

Venus d'Urbino (Tizià, 1538)

Dissabte
Inicialment, el dissabte està consagrat a Saturn  (Saturni dies), Cronos grec –així ho recull encara l’anglès Saturday; diferent és l’alemany Samstag. A partir del segle IV, proclamat el cristianisme com la religió oficial de l’Imperi romà, fou rebatiat com a sabbatum en homenatge al dia de descans jueu, el shabbat –que ens ha donat també l’expressió any sabàtic.

A l’Èxode, 20, 8, la Bíblia diu: “Acorda’t de santificar el dia del dissabte”. Per al judaisme, el shabbat és el setè dia de la setmana en què Deu descansà després d’haver creat la humanitat. És, per tant, un dia festiu en què està prohibit treballar. Durant l’edat mitjana els jueus conversos solien netejar les seves cases un dissabte per demostrar públicament la seva fe; d’aquí vendria l’expressió “fer dissabte”.

 

Saturn devorant el seu fill (Goya)

Per als jueus d’Israel la setmana encara comença el dia següent al dissabte, és a dir, el diumenge. Els portuguesos i els anglesos també segueixen aquest corrent; per als musulmans, en canvi, el primer dia de la setmana és dissabte, ja que el divendres era el dia que, segons la tradició, Mahoma va rebre el llibre sagrat del Corà de l’Arcàngel Gabriel.

Diumenge
En un principi estava dedicat al Sol (Solis dies), denominació que perviu en l’anglès Sunday i l’alemany Sonntag. El 321 Constantí el Gran, l’emperador que vuit anys abans havia deixat de perseguir els cristians amb l’Edicte de Milà, decretà que l’últim i el més important dia de la setmana no era el dissabte, sinó el diumenge, que seria el nou dia de descans setmanal dedicat al Senyor (diesdominicus); no debades, va ser el dia en què Jesús va ressuscitar.
En la mitologia grega, el Sol era personificat pel déu Hèlios (Ἡλιος), d’on ve heliocentrisme –després el seu rol seria assumit pel déu Apol·lo. Hèlios era fill del tità Hiperió i, per tant, germà de Selene (“Lluna”) i Eos (“Aurora”). Cada matí Hèlios sortia d’Orient (<orior “sortir”) muntat sobre el seu carro i disposat a recórrer la volta celeste per tal d’il·luminar el món. Al vespre, un cop arribat a Occident (<occido “morir”), es deixava arrossegar pel corrent del riu Oceà, que el portava fins a Orient, on de bell nou iniciaria el seu periple.

 

Hèlios desperta els déus

Portuguès, la rara avis romànica
El portuguès, essent una llengua romànica, només ha conservat el shabbat (sábado) i el dies dominica (Domingo), mentre que, per influència de l’àrab, ha optat per donar un nom numeral a la resta dels dies (Segunda-feira per al dilluns, Terça-feira per al dimarts i així successivament). Això és així perquè al segle VI un bisbe va decidir eliminar les denominacions llatines tradicionals que feien referència a déus pagans. El gallec, per la seva banda, té una doble denominació per als dies de la setmana. D’un costat té la portuguesa i, de l’altra, la que equival a l’espanyola (luns, martes, mércores, xoves, venres, sábado, domingo).

Antoni Janer Torrens

Testificar amb testosterona tres vegades

dijous, 15/05/2014 (tojaner)

El dret romà només reconeixia al sexe masculí la capacitat de declarar com a testimoni en els judicis. Convertits en terceres persones, eren coneguts com a testis, paraula derivada del numeral tres. Comediògrafs com Plaute (segle II aC) feien derivar testicle de testis, ocasionant així les rialles del públic. Segons aquesta versió etimològica, a falta d’una Bíblia o llibre sagrat –com passa avui als EUA-, els testimonis prometien dir la veritat estrenyent-se amb la mà dreta els testicles, els quals eren vistos així com un “petit testimoni”(testiculus) de la virilitat del declarant. El que es feia, doncs, amb aquest acte poc decorós era testificar, paraula composta de testis i de facere (“fer”). I el testimoni que donava fe de la innocència d’un acusat el que feia era protestar (+pro, “davant de”) – avui el terme és utilitzat en el sentit d’ “expressar una queixa”.

En grec, testicle és ὄρχις, d’on tenim orquídia per la semblança d’aquesta planta amb l’òrgan anatòmic. Els testicles són els encarregats de produir l’hormona sexual masculina coneguda com a testosterona. Aquest neologisme es formà a principi del segle XX a partir de l’aglutinació de les paraules testicle, esterol i hormona. Del numeral llatí tres també tenim testament, ja que antigament, per fer-lo, era imprescindible la presència de “testimonis”. El nom d’Antic i Nou Testament per designar les parts en què es divideixla Bíblia prové d’un error dels traductors llatins. En la versió grega apareix la paraula διαθήκη, que significava “acord, “conveni”, i feia referència, per tant, al conveni de Déu amb els homes.

Detestar el contrincant
Desgranar la infinitat de derivats que té el tres llatí requereix un gran treball. Avui una trifulga és una gran discussió, un gran aldarull. En llatí, una trifurca era un aparell amb tres palanques o forques que es feia servir als forns metal·lúrgics. Feia molt de renou, d’aquí l’actual ús metafòric del terme. Una trinca és el conjunt de tres coses de la mateixa classe, però també el conjunt de tres persones designades per a contendre entre elles en unes oposicions; d’aquí ve contrincant –l’expressió “nou de trinca” és d’origen incert.

A la Roma clàssica els negocis importants es feien al fòrum, i els menys importants al trivium (“cruïlla de tres camins”).  Així doncs, aquests assumptes comercials d’escassa rellevància eren qualificats de trivialis, d’aquí el significat de la nostra paraula trivial.

Originàriament detestar significava “expulsar algú mitjançant imprecacions, posant els déus com a testimonis” -avui feim servir la paraula per mostrar la nostra aversió envers algú. També tenim atestar, en el sentit de donar testimoniatge d’alguna cosa, i contestar, en el sentit d’afirmar una cosa fundada en testimonis. Les trenes fan al·lusió als tres feixos de cabells de què està format. El tricorni és el capell de tres corns que va estar de moda al segle XVIII i que avui només utilitza la guàrdia civil. El trident és el ceptre de tres dents característic del déu Neptú. I un tresillo és un conjunt format per un sofà i dues butaques que fan joc.

Diuen que tres fan multitud o, dit d’altra manera, una tribu. Segons conta la llegenda, Ròmul va dividir l’antiga Roma en tres agrupacions o tribus –aquest sentit original del prefix tri- s’ha perdut en el significat actual de la paraula. Així, els tribuns eren els magistrats que elegia el poble romà reunit en tribus. La tribuna era la plataforma elevada des d’on els tribuns i altres oradors es dirigien al poble. Eltribunal era el lloc on els tribuns administraven justícia i dictaven sentència. I el tribut era l’impost assignat a cada tribu romana –ara tots el pagam. D’aquest tribut tenim atribuir (ad + tribuere), contribuir (cum + tribuere), distribuir (distribuere), retribuir (retribuere), atrevir-se (originàriament tribuere sibi, “atribuir-se a un mateix la capacitat de fer alguna cosa”).

La versió grega del tres llatí és τρι. La trigonometria és la branca de les matemàtiques que estudia els triangles (τρίγωνος). Un trèvol és un tipus de planta herbàcia de tres fulles (φυλλον). Una tríada és un conjunt de tres. El triclini era el nom que rebia al món clàssic el menjador constituït per una taula envoltada de tres llits (κλίνη) on hom es reclinava per menjar. Un tríptic és un document constituït per un full que es doblega en tres plecs (ἡ πτύξ, υχός). I un trípode és una seient o una taula de tres potes (ὁ πούς, ποδός).

Antoni Janer Torrens