Bous bucòlics

divendres, 25/07/2014 (tojaner)

Bous de Gipuzkoa (Garikoitz Estornés Zubizarreta)

Bous de Gipuzkoa (Garikoitz Estornés Zubizarreta)

Etimològicament parlant, no podem concebre un paisatge bucòlic sense bous. No debades, bucòlic ve del grec βοῦς (“bou”) –cal recordar que un bou és un toro (ταῦρος) castrat; així es converteix en un animal domèstic, apte per a les feines del camp. Aquesta paraula deriva alhora de l’arrel indoeuropea *gwous-, que recull la idea de “bestiar” i que en anglès va donar cow (“vaca”) i cowboy (“vaquer”).

Al principi els grecs practicaren l’escriptura bustrofèdica (βοῦς + στρέφω, “girar”): començaven en una direcció i, un cop acabada la ratlla, no tornaven al principi com feim nosaltres ara, sinó que continuaven a sota en direcció contrària, fent una ziga-zaga contínua, a l’estil dels bous que llauren un camp. Després, es passà a escriure de la dreta cap a l’esquerra -com encara es fa en àrab i hebreu. Amb el temps, per algun motiu desconegut, s’imposà l’orientació inversa, és a dir, d’esquerra a dreta, que és la que impera a Occident.

En la geografia grega trobam un topònim amb nom de bou: el Bòsfor o estret d’Istanbul, que connecta la mar Màrmara amb la mar Negra. Fa referència al lloc per on passà (φερω) Io, l’amant de Zeus a qui el patriarca olímpic transformà en una vedella blanca perquè escapàs de la ira de la seva muller Hera, cansada de ser objecte de tantes infidelitats. Abans, Io, turmentada per un tàvec, passà pel sud del mar Adriàtic, que des d’aleshores fou conegut com a mar Jònic.

Entre els grecs, el bou fou un dels animals preferits a l’hora de fer sacrificis als déus. Quan se’n sacrificaven cent (ἑκατόν), aleshores es parlava d’hecatombe, paraula que avui és sinònima de gran matança. En canvi, la crema (καίω) d’un bou sencer (ὅλος) rebia el nom d’holocaust, terme que durant el nazisme s’assigna al genocidi de 6 milions de jueus. L’encarregat de pasturar els bous era el βουκόλος. Atès que els passejava per entorns d’una bellesa extraordinària, no és d’estranyar que bucòlic s’empràs per referir-se als llocs idíl•lics (< εἴδω, “veure”).

El pare de la poesia bucòlica o campestre és Teòcrit, un grec natural de Siracusa (ciutat de Sicília) que visqué entre els segles IV i III aC. La seva obra Idil•lis conté molts poemes d’aquesta temàtica. La literatura bucòlica consistia bàsicament en històries protagonitzades per pastors que es dedicaven sobretot a la poesia amorosa. Era una reacció contra la vida urbana, artificiosa i corrupta. Algun crític ha arribat a dir que Teòcrit ha fet més mal que bé a la poesia bucòlica, les exageracions de la qual més tard derivarien en un fals sentimentalisme.

En Teòcrit el paisatge apareix sovint sota la forma del famós locus amoenus (“lloc agradable”), el tòpic literari que al segle I aC popularitzaria el poeta romà Virgili amb les seves Bucòliques, també conegudes com a Èglogues. Amb Virgili també es consolidaria un altre tòpic, el de l’Arcàdia, una regió grega del nord-est del Peloponès que al segle II aC l’historiador Polibi havia idealitzat com un lloc ple de pau i harmonia. Horaci (segle I aC) fou un altre poeta llatí que s’inspirà en Teòcrit per a alguns dels seus versos. És el cas del famós beatus ille (“feliç aquell”), que canta la pau de la vida al camp i el benestar que sent l’ésser humà quan s’allunya del brogit de la ciutat i s’endinsa en la natura.

Et in Arcadia ego (Guercino, 1622)

Et in Arcadia ego (Guercino, 1622)

Una vacuna per als bulímics
La bulímia -trastorn alimentari de fam insaciable, generalment seguit de vòmits- també ve de βοῦς. Amb l’afegitó de λιμός (“fam”), literalment vol dir “fam de bous” –no s’ha de confondre amb abúlia, la falta de voluntat, compost d’α privativa i de βούλομαι “voler”.

La femella del bou és la vaca, paraula que ve del llatí vacca. D’aquest animal agafaren el nom les vacunes. El 1796 el metge anglès Edward Jenner va descobrir que inoculant la verola de la vaca en els éssers humans immunitzava aquests davant la verola comuna, que en aquell moment estava provocant una gran mortaldat a Europa. En un principi la vacuna per antonomàsia fou la de la verola; després, però, el terme s’aplicà a qualsevol malaltia.

En llatí, el βοῦς grec donaria buttis, d’on deriva bóta, recipient destinat a contenir líquids i que en els seus orígens estava fet amb pell de bou o de vaca. I de bóta també tenim botella, que avui generalment ja és de vidre –el castellà “botijo” té idèntic origen. Botzina és una altra paraula de la família bovina. Ens ha arribat a través del llatí bucina, que era la banya que tocaven els cuidadors de bous per cridar els seus animals. Ara doncs, en tocar la botzina del cotxe, haurem d’anar alerta que no ens surtin bous. Per evitar-ho, tenim l’alternativa de tocar el clàxon, paraula que agafa el nom de la firma americana que el 1909 fabricava aquesta botzina i que s’inspirà en l’imperatiu aorist del verb grec κλάζειν (“ressonar”).

Emparentada amb la bucina llatina, hi ha la paraula portuguesa búzio, que designa els caragols marins i que a nosaltres, a través del castellà, ens ha donat el mot bussejador, que ja no és un caragol marí, sinó una persona marina. Els més professionals solen dur un casc que forma part d’una vestimenta anomenada escafandre (< σκάφος, “nau”, + ἁνήρ, “home”).

Antoni Janer Torrens

Els colors de la vida

dimecres, 23/07/2014 (tojaner)

somewhere_over_the_rainbow_by_meppol-d3422k4

La vida és plena de matisos. No tot és blanc o negre. Contínuament triam colors: quan ens vestim, quan votam un partit polític, quan ens tenyim els cabells, quan pintam casa nostra, quan ens compram un cotxe… A més, ens movem seguint tota una sèrie de codis de colors que ens envolten: a les línies de metro, als semàfors, als senyals de trànsit, a les pistes d’esquí, a les arts marcials…

Els colors són una de les primeres coses que aprenem quan som petits. Per a segons qui, però, apreciar-los pot ser una tasca impossible. És el cas dels daltònics, que tenen dificultats per destriar alguna sèrie de colors –aquest defecte genètic agafa el nom del físic i matemàtic John Dalton (1766-1844), que el patia. D’altra banda, una de cada deu mil persones al món només hi veu en blanc i negre: tenen acromatòpsia (α privativa + χρῶμα, “color” + ὅψις, “vista”). És el cas de Neil Harbisson, un artista català d’ascendència anglesa. Fins als onze anys no li van diagnosticar aquesta anomalia. Ara fa servir un càmera que porta al front per conèixer els colors. Aquest dispositiu electrònic, que li funciona com a eyeborg, transforma en sons els colors. Neil Harbisson és el primer cyborg reconegut per un Govern –la paraula prové de cybernetic organism, contreta després com a cyberorganism i finalment com a cyb-org.

Neil-harbisson

Neil-harbisson

Sens dubte, el nostre primer referent policromàtic és l’arc de Sant Martí. Cada color amaga una història curiosa.

Verd
Ve de l’adjectiu llatí viridis, el qual deriva alhora de vir (“mascle”), paraula emparentada amb vis (“força”). Per tant, una cosa verda és “vigorosa, jove, plena de força”. Per això quan algú està verd en alguna cosa volem dir que no està prou experimentat. Derivats de verd són verdura, verger (hort amb varietat de flors i arbres fruiters), “verdugo” en castellà (en català botxí, que prové del francès boucher, “carnisser”) i verga (branca; inicialment el “verdugo” castellà feia servir una verga per assotar el condemnat a mort).

A Occident, el verd representa la llibertat i l’esperança. La natura ens allibera gràcies al seu color verd, tan present també en els moviments ecologistes. El vidre té una segona oportunitat en el contenidor verd. Un semàfor en verd indica que un pot passar. Igualment, una bandera verda a la platja ens avisa que l’aigua està en bones condicions per al bany. El verd, però –amb el permís del ministre de cultura Wert-, també té connotacions sexuals. Un acudit verd és un acudit obscè relacionat amb el sexe; i un vell verd és un home gran particularment pervertit o excitable. Curiosament, en els països islàmics el verd és un color sagrat que simbolitza l’amistat, la no- violència i la religió.

En grec verd és χλωρός, d’on tenim clor, clorofília (colorant verd dels vegetals) o clorosi (tipus d’anèmia).

Blanc
Ve d’una paraula germànica que vol dir “brillant”, “blanc”. En els vestits de núvia és el símbol de la puresa i de la innocència. Els ocells blancs com les cigonyes o els coloms personifiquen la felicitat i la pau. Les cases dels pobles mediterranis s’emblanquinen i també és el color preferit dels arquitectes contemporanis.

En llatí hi havia dues paraules per referir-se al blanc: candidus i albus. De candidus tenim candidat. Quan hi havia eleccions, qualsevol aspirant, a l’hora de fer campanya pel fòrum romà, havia de vestir una toga blanca com a sinònim de puresa i transparència. L’arrel de candidus també la trobam en altres paraules com cana i l’adjectiu candent, que s’aplica al metall vermell, tan brillant que gairebé és blanc.

La paraula albus, en canvi, la podem rastrejar en paraules com alba (primera claror del dia) i àlbum. Originàriament, un àlbum era una pissarra blanca on els funcionaris romans escrivien els edictes. Actualment, un àlbum és un suport on s’aferren figuretes de colors: els cromos (<χρῶμα, “color”).

En grec, blanc és λευκός, d’on tenim leucòcit, també conegut com a “glòbul blanc”. Λευκός conté la mateixa arrel indoeuropea que altres paraules que ens han arribat a través del llatí com lluna, llum o lluir.

Negre
Ve de l’adjectiu llatí niger, nigra, nigrum. Té mala fama: doblers negres, veure-ho tot de color negre, forats negres….. Els personatges més venjatius i malvats vesteixen de negre; els animals negres com els moixos són portadors de llegendes sobrenaturals, de mals presagis i de mort.

També tenim Nigèria, país de l’Àfrica occidental situat prop del golf de Guinea, i la nigromància. És l’art d’invocar els difunts per conèixer el futur. En un principi, però, es parlava de necromància (νεκρος, “cadàver” + μαντεια, “endevinació”). La paraula, tanmateix, seria modificada per niger a causa de la màgia negra. De niger també ve el verb denigrar, parlar malament d’algú, és a dir, tacar de negre la seva reputació.

En grec, el color negre rep el nom de μέλας, αινα, αν, d’on tenim melancolia o bilis negra. Segons la teoria dels humors d’Hipòcrates, aquelles persones amb més bilis negra eren propenses a la depressió. De μέλας també deriva melanina, que és el nom que rep el pigment fosc responsable del color de la pell, del pèl i de l’iris dels ulls dels mamífers.

Taronja
És d’origen indopèrsic i fa referència al color de la fruita que porta el mateix nom. És el color del budisme. Representa la transició: la primera llum del dia és taronja, així com també els intermitents. Un semàfor en taronja ens avisa d’un canvi que s’ha de prendre amb precaució. El mateix passa amb els cons que interrompen el trànsit, els peatges, les sirenes o les flames del foc. Fins i tot els condemnats del corredor de la mort vesteixen granotes taronja. I la tardor, transició de l’estiu a l’hivern, també és vesteix de tons taronja. No sabem, però, si els pèl-rojos també són persones de canvi permanent.

Tenint en compte tot plegat, no degué ser casual que la revolució ucraïnesa que el 2004 va aconseguir canviar el govern corrupte d’aquell país fos coneguda com la revolució taronja. D’altra banda, tenim la pel•lícula La taronja mecànica, de Stanley Kubrick (1971). El títol té l’origen en una expressió anglesa que designa algú molt estrany. Arran d’aquesta pel•lícula, la selecció holandesa liderada per Johan Cruyff també fou coneguda com “la taronja mecànica” –la indumentària taronja dels jugadors també hi ajudava.

Taronja

La taronja mecànica (1971)

Marró
Ve del mot francès marron, que denomina un tipus de castanya. És el color més comú, el que es troba més fàcilment, i per això és poc apreciat. El trobam en els cartrons, excrements, deserts o la fusta. També és el color de la pobresa, de la terra, dels camperols i dels pidolaires.

El mot marró és present en diverses frases fetes: es parla de “menjar-se el marró” com una cosa desagradable de fer. A la xocolata, encara que sigui de color marró, se li atribueixen efectes beneficiosos; és antidepressiva i antioxidant.

Rosa
És la paraula més popular de la primera declinació llatina: rosa, rosae. És impossible associar sentiments negatius amb el color rosa. Fins i tot s’ha comprovat que és molt més difícil barallar-se amb algú vestit de rosa que fer-ho amb algú que va de vermell. El rosa, per tant, ens remet a la dolçor, ens torna dèbils –la gent gran té les galtes de color rosa.

És un color que sempre és positiu, sinònim d’optimisme: la novel•la rosa sempre acaba amb un final feliç i la premsa rosa és plena de personatges amb glamur i sofisticació que viuen la vida en rosa. Hi ha força expressions positives que utilitzen el rosa: “veure les coses de color de rosa” o “estar com una rosa”.

Els xiclets i les llepolies també són roses. En canvi, hi ha pocs animals de color rosa: els porcs, els flamencs i la mítica “pantera rosa”. Durant la dècada del 1970, el rosa es va convertir en el símbol de l’orgull gai. Curiosament, al Japó s’anomenen pel•lícules rosa les pel•lícules porno.

Blau
És d’origen germànic, a diferència del castellà “azul”, que deriva de l’àrab. El cel i el mar són blaus. És un color que ens dóna confiança. A qui confiam la reparació del nostre cotxe? A un mecànic vestit de blau. A qui confiam la nostra seguretat? Als cossos policials amb uniformes blaus. Els polítics també es vesteixen de blau per donar confiança. És el color dels partits de dretes –als Estat Units el Partit Republicà, considerat de dretes, també s’ha apropiat del blau.

Una de les peces de vestir més universals, els texans, també és d’aquest color. En anglès són coneguts com a blue jeans. Foren dissenyats a finals del segle XIX als EUA per vestir vaquers i miners. El blau també és el color dels prínceps, a qui se’ls atribueix tenir sang blava perquè abans, en no treballar exposats al sol, se’ls veia més les venes blaves en la seva pell blanca.

Curiosament, en anglès, una expressió per dir “estic deprimit” és I feel blue (literalment, “me sent blau”). Deu ser per això que el gènere jazzístic blues té uns ritmes una mica depressius.

Vermell
Agafa el nom del llatí vermis (“cuc”), que era d’on d’extreia aquest color. La sang és vermella, així com també l’infern i la poma que va mossegar Eva i per la qual vàrem ser expulsats del paradís. El vermell també és el color de la Creu Roja, del nas dels pallassos, però també de la revolució, els moviments obrers i el comunisme. I com a reclam publicitari, el vermell és el color més utilitzat.

L’ús del vermell és ple de tòpics que no són reals: la capa vermella no és el que atreu el toro; el telèfon vermell no existia, era una línia de comunicació entre els Estats Units i l’URSS durant la guerra freda, i les flors vermelles no són les que més atreuen els insectes.

D’altra banda, hi ha nombrosos llocs del món que fan referència al vermell en el seu nom: el barri vermell d’Amsterdam, el mar Roig, la plaça Roja de Moscou o el planeta vermell, Mart.

Groc
Ve del grec κρόκος (“safrà”). És un color que s’estima o s’odia. A la premsa sensacionalista també se l’anomena premsa groga. El groc és el color de l’avarícia i la ira, i també és símptoma de malaltia. Quan ens enfadam, la bilis ens fa tornar grocs. Van Gogh, de caràcter malaltís, va ser un obsés del groc i va pintar compulsivament en groc fins a la mort.

El groc també és el color dels indesitjables: els nazis obligaven els jueus a portar una estrella de David groga cosida a la roba. I en el món teatral, és un color maleït perquè, segons la rumorologia, Molière, el gran dramaturg francès del segle XVII, va morir vestit de groc mentre actuava en un escenari. Per contra, per als xinesos, el groc és el color més important perquè consideren que l’origen de la civilització xinesa prové del riu Huang He o riu Groc.

Per acabar, tan sols podem dir, en castellà, “Colorín Colorado, este cuento se ha acabado” i gaudir de la cançó de Joan Miquel Oliver Hansel y Gretel.

 

Antoni Janer Torrens

Penis, un pinzell penjant

divendres, 18/07/2014 (tojaner)

David de Miquel Àngel (1501-04)

David de Miquel Àngel (1501-04)

Una de les metàfores genitals més universals consisteix a comparar el membre viril amb la coa dels animals. Al món romà la coa dels quadrúpedes era coneguda com a penis(del llatí pendeo, “penjar”). I aquest fou el terme que també s’emprà com a eufemisme per referir-se al fal·lus (< φαλλός). Curiosament, aquesta metàfora popular dels romans s’ha convertit per a nosaltres en un cultisme que únicament conserva ja el seu sentit anatòmic: penis.

El diminutiu de penicillus (“coeta”) s’aplicava, també en sentit metafòric, a l’estri dels pintors, per la seva similitud innegable amb la coa dels animals. D’aquí ve, doncs, pinzell –en alemany també es diu Pinsel; en anglès, en canvi, pencil és un llapis i paintbrush és un pinzell.

En medicina també es recorr al penicillus llatí per donar nom a les estructures anatòmiques que tenen forma de pinzell, com els penicil·lis. De manera similar degueren pensar els científics del segle XIX quan batejaren com a Penicillium un gènere de fongs diminuts amb forma de pinzells fins. El 1929 es produí una de les passes més transcendentals en la història de la medicina: el bacteriòleg anglès Alexander Fleming (1881-1955) va descobrir per casualitat que el penicillium tenia substàncies antibiòtiques que acabaven amb les infeccions: havia nascut la penicil·lina, nom format amb el sufix –ina, indicatiu de “substància procedent de”, present també en termes com aspirina, insulina o morfina. La penicil·lina fou un dels primers antibiòtics comercialitzats. Amb ella, per primera vegada els metges pogueren combatre amb eficàcia pneumònies, meningitis i altres infeccions bacterianes mortals.

Altres derivats de pendeo són: pèndol, suspendre (“penjat des de baix”), dependre (“penjat de dalt”), apèndix (“que penja al final”), compendi, dispendi (“fora de pes”) o expendre.

Les “pollas” dels “gilipollas”
Com a paraula vulgar de penis que també s’ha imposat per via de la metàfora, tenim polla, que en el món de l’ornitologia és una gallina jove i que està relacionada amb el verb pul·lular, derivat del llatí pullulo (“brotar”) -en viatjar a Xile, hem d’anar en compte perquè la “polla nacional” és una loteria. En castellà, però, la “polla” també s’empra com a sinònim d’al·lota jove, d’on vendria l’insult “gilipollas” (carallot o colló en català).

A principis del segle XVII Baltasar Gil Imón de la Mota ocupava el càrrec de fiscal del Consell d’Hisenda. Segons les cròniques de l’època, aquest alt funcionari sempre acudia a qualsevol acte social amb les seves tres filles amb la intenció de trobar-los algun promès. El problema era que aquelles tres “pollas” no eren molt espavilades ni tampoc agraciades físicament. És per això que, quan Gil Imón apareixia amb les seves filles a una festa, les males llengües començaven a dir “Ahí va de nuevo don Gil con sus pollas”. D’acord amb aquesta teoria, l’associació d’idees fou inevitable i aviat l’enginy popular hauria fusionat en un sol concepte l’estupidesa i les filles del fiscal. Tanmateix, la RAE apunta com a etimologia de “gilipollas” la paraula caló jili (“innocent”, “càndid”).

Cròniques de l'època que parlens de l'etimologia de "gilipollas"

Cròniques de l’època que parlens de l’etimologia de “gilipollas”

El famós penis de Rasputin
Un dels famosos penis de la història és el de Grigori Rasputin. Va ser un monjo i curandero rus de finals del segle XIX que va fer de conseller de l’últim tsar de Rússia, Nicolau II. Era molt carismàtic i tenia fama d’estar sonat, però, sobretot, de tenir una vida sexual molt dissoluta. Tanmateix els historiadors no han trobat proves que justifiquin aquesta vida llicenciosa.

Grigori Rasptuin (1869-1916)

Grigori Rasptuin (1869-1916)

El 1916 Rasputin, que en rus vol dir “bifurcació”, va ser assassinat a Sant Petersburg. Després de ser tirotejat, el seu cos va ser llançat a un riu. La llegenda diu que, un cop trobat el seu cadàver, se li extirpà el cor i fou castrat no se sap per què. Des d’aleshores el seu membre fou considerat una relíquia i va donar tombs per tot Europa. El 2004 un metge assegurà tenir-lo i l’exposà al museu eròtic de Sant Petersburg que gairebé va obrir a posta i que encara es pot visitar. Està guardat dins un pot amb un líquid especial que evita la seva putrefacció. No sabem si aquest membre viril realment és el de Rasputin. El cert, però, és que les seves mides impressionen. Té 30 centímetre i és bastant gruixut.

Penis de Rasputin, al museu eròtic de Sant Petersburg

Penis de Rasputin, al museu eròtic de Sant Petersburg

El 1978 Rasputin seria mundialment conegut gràcies a la cançó homònima que li dedicà el grup de música disco alemany Boney M.

Bobbit, l’exitosa vida d’un penis decapitat

En època moderna, el penis més mediàtic és el del soldat nord-americà John Wayne Bobbit. El 1993 la seva dona, Lorena Bobbit, cansada dels maltractes que rebia, va aprofitar que Bobbit dormia per tallar-li les seves parts nobles. De seguida la dona, amb el penis a una mà, va sortir espaordida de casa en cotxe. En veure que el que duia a una mà la molestava per conduir, el va llançar per la finestra.

Imatge del penis decapitat de Bobbit

Imatge del penis decapitat de Bobbit

Mentrestant, Bobbit va despertar xop de sang i, lògicament, fet un fera. Lorena no trigaria a ser capturada. Gràcies a les seves indicacions, la policia va poder localitzar aquell penis decapitat. El va posar en un cub ple de gel i se l’endugué a l’hospital, on, després de nou hores de quiròfan, va poder ser reimplantat al seu antic amo.

El membre reimplantat va cicatritzar a la perfecció i de seguida va estar en condicions per complir amb les seves funcions sexuals. Bobbit, però, no en quedà satisfet. Amb els doblers que féu venent la seva història als mitjans de comunicació va decidir sotmetre’s a una altra operació per augmentar la mida del seu penis. I amb aquest nou potencial Bobbit es reconvertí en actor porno.

John Bobbit en la seva faceta d'actor porno

John Bobbit en la seva faceta d’actor porno

I què va passar amb Lorena Bobbit? Un jurat la va declarar innocent per patir a l’instant del delicte una “trastorn mental transitori”. Va ser, però, internada durant 45 dies en un centre psiquiàtric. Després, va crear una fundació dedicada a donar protecció i ajuda psicològica i social a dones maltractades. Ah!! I es va tornar a casar al cap de poc temps. No sabem si el seu marit dorm tranquil.

Antoni Janer Torrens

Talents castrats

dimarts, 15/07/2014 (tojaner)

monedas1

Una societat que castra els seus talents està condemnada a la mediocritat. A l’antiguitat el talent fou un moneda originària del Pròxim Orient –en un principi tálanton volia dir, en grec, “plat de la balança”. El seu significat actual prové d’una paràbola relatada a l’Evangeli de sant Mateu (25, 14-30). Abans d’emprendre un llarg viatge, un home va reunir els seus tres servents. A un li va donar cinc talents, a l’altre, dos, i al tercer, un. Al cap d’un temps, en tornar, aquell home va voler passar comptes amb els seus súbdits. Tots havien aconseguit doblar la quantitat de talents, menys el tercer, el qual, empès per la por i la peresa, havia enterrat la moneda. Molest per la seva falta d’iniciativa, l’amo el maleí enviant-lo a la tenebra. Fou així com el talent associat a “doblers que fructifiquen” passà a significar “habilitat innata de fer certes coses”.

Tots arribam al món amb un talent especial, que manifestam ja des de ben petits. El problema, però, és que sovint l’escola no es preocupa d’explotar-lo. N’és un exemple el nord-americà Thomas Edison (1847-1931), un dels inventors més prolífics de la història –patentà més de mil invents, entre ells la bombeta. De jove patí la rigidesa d’un col•legi que l’expulsà per manca d’interès. Aleshores fou la seva mare qui s’encarregà d’estimular en aquell infant una curiositat sense límits pels experiments, la qual esdevindria la font de la seva genialitat. Tanmateix, darrere tants d’èxits hi hagué una descomunal capacitat de feina, motivada principalment pel fet de dedicar-se a una cosa que l’apassionava. Així ho reflecteix la frase atribuïda a Edison: “El geni és 10 per cent inspiració i 90 per cent transpiració”. La seva actualització arribaria amb Picasso: “Quan arribi la inspiració que em trobi treballant”.

Els antics tenien un concepte ben diferent de la creativitat vinculada al talent. Els grecs parlaven de l’ “alè diví”, que, en els sacerdots, es manifestava a través de l’entusiasme (“posseït per la divinitat”). Perquè això es produís primer calia assolir un nivell d’alienació mental conegut com a èxtasi (“aixecat fora del cos”) que solia ser provocat per la ingesta d’herbes o la inhalació de gasos. Amb aquesta mena de delirium tremens el sacerdot parlava de manera solemne, però expressant (for, fari) coses incomprensible que un profeta (“parlar per boca de”) havia de desxifrar –fou així com l’adjectiu fatu esdevingué sinònim de presumpció, vanitat infundada. Una consideració etimològica semblant trobam en el món musulmà, on la gent es reunia al voltant de la persona “posseïda” al crit d’allah (“Oh, Déu!”) –quan els àrabs ocuparen el sud d’Espanya la pronúncia d’aquesta exclamació passaria a “olé” per referir-se a una cosa magnífica semblant a una acció divina.

 

oracle_of_delphi

Sibil·la de Delfos en estat d’èxtasi

En el cas dels poetes grecs, l’entusiasme arribava per mitjà de les Muses, les nou filles de Mnemòsine (“memòria”) que inspiraven les diferents branques del saber. La resta de mortals, en canvi, es deixaven dur pels daimones, una mena d’esperits divins que amb el cristianisme adoptaren un sentit malèfic -el mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, feia responsable a un d’ells de la seva saviesa.

El Parnàs i les muses (Mantegna, 1495-1497)

El Parnàs i les muses (Mantegna, 1495-1497)

En la religió romana el daimon grec fou associat amb el genius (de gigno, “procrear”). Tot allò que feia un individu, i que el diferenciava de la resta, era atribuït a aquesta espècie d’àngel de la guarda. El geni, doncs, servia al creador d’antídot per a qualsevol excés de narcisisme –també, però, responia dels seus fracassos. Amb el Renaixement tot va canviar. Els déus foren desbancats i l’ésser humà es col•locà al centre de l’univers. Ja no hi hagué espai per a criatures incorpòries que seguien dictats divins. Es començà a creure que la creativitat sortia del mateix home, el qual, en lloc de tenir un geni, passava a ser considerat directament un geni.

Imbuïts pel caràcter sobrenatural que l’envoltava a l’antiguitat, avui continuam pensant que el talent és un do propi d’una reduïda elit de genis i ens oblidam que en realitat cadascú de nosaltres és un geni en potència. Hem arribat a aquesta trista conclusió per culpa d’un coercitiu i obsolet sistema educatiu. Així ho denuncia l’educador britànic Ken Robinson al llibre El elemento (Debolsillo, 2011). Considerat pels més escèptics com un telepredicador de la pedagogia alternativa, Sir Ken constata que, als primers anys de vida, tota criatura és una olla desbordant d’imaginació que va desplegant perquè no té por a equivocar-se. Amb tot, aquest brillant potencial, que connecta de ple cada individu amb el món i que Sir Ken anomena l’ “element”, es veu castrat irònicament per un sistema que penalitza el risc creatiu. I això es contradiu amb la consigna d’innovar que contínuament es llança des de les altes institucions.

Avui l’escola es dedica a clonar a estudiants sota la premissa que tots estam tallats pel mateix patró. S’estigmatitza l’error i, en canvi, s’incentiva la passivitat i el conformisme. Per desgràcia hi ha massa gent que mai no ha descobert els seus vertaders talents naturals i, per tant, no és conscient del que en realitat és capaç de fer. Molts pares donen per fet que els seus fills han de seguir els camins convencionals per obrir-se pas a la vida. Tanmateix, en un món tan exigent com l’actual i que canvia a una velocitat vertiginosa, l’única forma d’afrontar amb èxit les incerteses del futur és potenciant les forces creatives de cadascú. Ara més que mai, doncs, com en la paràbola evangèlica, hem de saber fer fructificar els nostres talents. No necessitam l’alè de cap divinitat. Basta creure en els petits déus que som.

Antoni Janer Torrens

Article publicat a l’Ara Balears (14/07/2014)

Per reflexionar més sobre aquest tema, aquí teniu un capítol de “Redes” que inclou una entrevista amb Sir Ken.

La mort silenciada

dimarts, 1/07/2014 (tojaner)

El suïcidi (Edouard Manet, 1877)

El suïcidi (Edouard Manet, 1877)

En un món tan competitiu com l’actual la vida és vista com una carrera de fons. Se celebren els triomfs i es blasmen els fracassos. I enmig de tot plegat desconcerta una actitud que molts consideren la derrota suprema, el suïcidi (del llatí sui caedere, “matar-se a un mateix”). Es tracta, però, d’un greu problema social que a Espanya representa la primera causa violenta de mort, per damunt dels accidents de trànsit. Mentre es dóna l’esquena a una, per a l’altra, en canvi, es destinen milions d’euros en campanyes de prevenció o en arreglar forats negres viaris.

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el 2012 hi hagué 3.500 morts estatals volgudes. I al món cada any es lleven la vida més d’un milió de persones, la qual cosa significa que cada quaranta segons es produeix un suïcidi -Rússia i Japó encapçalen la classificació. Tanmateix, aquesta trista realitat continua essent un tabú. Hi ha un acord tàcit entre els mitjans de comunicació de no informar-ne per por a desencadenar una conducta imitativa. Això, però, quedà desmuntat fa vint anys amb la cobertura mediàtica del suïcidi de la flamant estrella del rock Kurt Cobain. Igualment, encara està per demostrar que parlar d’episodis de violència de gènere tengui el mateix efecte contagi.

Kurt Cobain, foto premonitòria, feta dies abans del seu suïcidi

Kurt Cobain, foto premonitòria, feta dies abans del seu suïcidi

Llevar-se la vida és una decisió amb greus efectes col•laterals, ja que també destrossa emocionalment la gent de l’entorn de la víctima. Per a ells, el dol esdevé més tràgic per culpa de l’estigmatització social del suïcidi i pel fort sentiment de culpabilitat que els envaeix. La valoració d’aquesta acció tan devastadora varia molt segons l’època i la cultura, tal com apunta Ramon Camats en el seu magnífic opuscle Adéu, vida meva. Al segle IV aC Plató s’hi mostrà clarament en contra. El seu deixeble Aristòtil considerà que atemptar contra la pròpia vida és una deshonra personal i una manifestació de covardia.

Al segle I dC es produeix un canvi de perspectiva amb Sèneca. El filòsof cordovès entengué el suïcidi com un acte de llibertat molt valent -mai de desesperació- que realitza l’ésser humà per abandonar una vida que considera indigna. Al seu parer, del que es tracta no és de “viure”, sinó de “viure bé”, amb una mínima “qualitat de vida” associada amb la salut corporal, sense la qual no és possible la felicitat. Avançava així la idea de l’eutanàsia. Curiosament Sèneca se suïcidaria en contra de la seva voluntat. Amb seixanta-nou anys, en veure’s implicat en una conxorxa contra l’emperador Neró, de qui fou preceptor, va ser convidat a llevar-se la vida, tallant-se les venes i submergit en una banyera d’aigua calenta.

La mort de Sèneca (Rubens, 1636)

La mort de Sèneca (Rubens, 1636)

Seguí així el mateix camí que un altre tòtem de la filosofia, el grec Sòcrates, que al segle V aC, acusat de corrompre la joventut, fou obligat a beure cicuta.

La mort de Sòcrates (David, 1787)

La mort de Sòcrates (David, 1787)

Amb l’arribada del cristianisme es considerà que el mandat de Déu “No mataràs” havia de ser aplicat també al suïcidi atès que qui es mata a si mateix mata una persona. A més, s’imposà la creença que era un pecat de supèrbia en voler-se igualar al Creador. De resultes de tot això, durant molt de temps l’Església rebutjà el suïcida i li negà fins i tot sepultura i honres fúnebres. Al Japó feudal, en canvi, el suïcidi per harakiri (“obrir-se el ventre”) es convertiria en tot un ritual dels guerrers samurais per eludir el deshonor de ser capturats pels enemics.

Harakiri

Harakiri

Ja al segle II aC, Anníbal, el líder de la Segona Guerra Púnica, també decidí llevar-se la vida ingerint verí en veure’s acorralat pels romans a Àsia Menor.

Caricatura del segle XIX representant la mort d'Anníbal per enverinament

Caricatura del segle XIX representant la mort d’Anníbal per enverinament

Paral•lelament a aquestes consideracions, l’art no aturà de recrear la mors immatura, com la de Lucrècia, Dido o Cleòpatra.

Suïcidi de Lucrècia, que provocà la instauració de la República romana

Suïcidi de Lucrècia, que provocà la instauració de la República romana

 

La mort de Dido (Sacchi, Andrea 1599-1661)

La mort de Dido (Sacchi, Andrea 1599-1661)

La mort de Cleòpatra (Rixens)

La mort de Cleòpatra (Rixens)

 

El suïcidi també ha estat vist com una mesura de protesta política. Així ho entengué Thich Quang Duc, monjo budista vietnamita (ordre conegut amb la paraula japonesa bonze) que l’11 de juny de 1963 es va cremar viu –es a dir, “a l’estil bonze”- enmig de la capital de Vietnam, Saigon. Protestava per l’opressió que patien els budistes a mans del primer ministre Nao Dinh Diem. El fotoperiodista nord-americà Malcom Browne va captar aquest gest de desesperació amb una instantània que donà la volta amb el món i amb la qual guanyà el premi Pulitzer –avui el cor del monjo budista es conserva al Banc Nacional de Vietnam.

Premi Pulitzer, suïcidi a l'estil bonze (1963)

Premi Pulitzer, suïcidi a l’estil bonze (1963)

En època moderna, el primer intent seriós de tractar la mort volguda arribà amb el llibre El suïcidi (1897). El seu autor, el sociòleg francès Emile Durkheim, defensà que es tracta d’un trastorn amb diverses causes socials identificables. El 1929, el psicoanalista austríac Sigmund Freud, a El malestar en la cultura, prestà especial atenció a una d’elles: el patiment que provoca la relació amb els nostres semblants. Posava així al descobert els perills del famós zoon politikón (“animal polític”, és a dir, social) que és, segons Aristòtil, l’home.

Per a Freud aquesta inadaptació social pot derivar en malaltia mental, la qual cosa és qüestionada per Ramon Camats en el seu opuscle: “¿Qui diu que el suïcida és un malalt, una persona que no és capaç de conservar l’equilibri psíquic en situacions d’estrès o de conflicte anímic? ¿No podria ser que la mateixa cultura –tan repressora ella, tan estressant, tan pendent del rellotge, tan competitiva, tan…- estigués malalta i per això les persones se suïcidessin, essent els suïcides la manifestació –el símptoma- més clar de la malaltia cultural?”

Tanmateix, els experts insisteixen que un 90 per cent dels suïcidis estan vinculats a malalties mentals potencialment tractables. Són pocs els casos, per tant, que responen a l’acte de llibertat que propugnava Sèneca –un ferm seguidor dels seus postulats fou el gran poeta català Gabriel Ferrater, que no es cansà de dir als seus amics que, per no patir els estralls de la vellesa, es llevaria la vida en complir cinquanta anys, el 1972.

gabriel-ferrater-les-dones-i-els-dies

Paradoxalment, avui som conscients dels perills que suposa conduir un cotxe, però no tant dels perills que implica conduir-nos a nosaltres mateixos. Mentrestant, la societat continua aferrada a actituds moralitzants i prefereix silenciar des de la vergonya una realitat que qüestiona la “versió oficial” que la vida té sentit i trenca el tabú de la mateixa mort, vista com una cosa temible, indecent. La solució a aquest drama passa per començar-ne a parlar.

Antoni Janer Torrens

Ampliació de l’article publicat a l’Ara Balears (30/06/0014)

I per acabar, aquí teniu un documental molt interessant sobre el suïcidi de Documentos TV (La 2):

 

El fòrum dels aforats

dissabte, 28/06/2014 (tojaner)

aforat

A l’antiga Roma el forum era la plaça major, el que els grecs anomenaren ἀγορά (d’on tenim agorafòbia, la por als espais oberts). Un derivat seu és fur (“fuero” en castellà), sinònim de norma jurídica. El seu significat està relacionat amb el fet que el forum esdevingué l’espai públic per excel•lència on s’impartia justícia, generalment en uns edificis anomenats basíliques (de βασιλευς, “rei”), que amb el cristianisme adoptaren una funció religiosa. D’aquesta manera també tenim que el metge que està al servei d’un jutge per determinar les causes d’un homicidi és conegut com a forense. I una cosa desmesurada, que està fora de tota norma habitual, és desaforada.

De forum també deriva una paraula de plena actualitat, aforament (“privat de la norma”). Va néixer fa més de dos segles durant la Revolució francesa per garantir la llibertat d’expressió dels diputats. Aleshores es volgué dotar d’immunitat les cambres legislatives per evitar que els poders judicials hereus de l’Antic Règim poguessin impedir la tasca d’aquells que havien estat escollits pel poble.

Avui l’aforament ha vist pervertida la seva motivació inicial per part dels mateixos aforats, que s’aferren a la seva immunitat per fugir de la justícia. El darrer a apuntar-s’hi és l’exrei Joan Carles, a qui el Govern espanyol ha blindat de seguida com si es tractàs d’un criminal de guerra –sembla que en el seu fur intern (és a dir, en la “seva jurisdicció interna”) el monarca acabat d’abdicar passa pena que li caiguin unes quantes demandes de paternitat.

AFORADO 3
A Espanya hi ha 10.000 aforats, dels quals, uns 2.300 són polítics (la meitat d’ells són diputats autonòmics); la resta són membres de les altes institucions de l’Estat, components de la carrera judicial i de les forces de seguretat. Si giram la vista a països del nostre entorn, ens podem morir de vergonya. A Alemanya, Regne Unit o EUA no hi ha ni un sol aforat, mentre que a Portugal i a Itàlia només ho és el president de la República, i a França es restringeix a l’Executiu. Una altra dada interessant és que la Constitució només contempla l’aforament dels membres del govern, senadors i diputats (poc més de 600 persones). Els altres, fins a 10.000, gaudeixen d’aquesta prerrogativa judicial gràcies a lleis posteriors.

Avui la finalitat teòrica de l’aforament és doble. Garanteix que la tasca dels alts càrrecs no sigui entrebancada per maniobres polítiques, i que els tribunals ordinaris no patesquin pressions a l’hora de jutjar els poderosos. No debades, un aforat té el privilegi de ser jutjat per un tribunal superior que el que jutja un ciutadà normal. La perversió del sistema és que són els propis parlamentaris qui pacten la composició d’aquests tribunals superiors. Amb l’aforament, doncs, immunitat (no subjecte a cap “càrrega”, munus en llatí) ha esdevingut sinònim d’impunitat (no subjecte a cap “càstig”, poena). Que ningú no dubti que en aquest fòrum que és la vida no tots som aforats, és a dir, no tots som iguals davant la llei.

Antoni Janer Torrens

Article publicat a l’Ara Balears (29/06/2014)

 

El seductor cant de sirena

divendres, 20/06/2014 (tojaner)

Sirena (Waterhouse)

Sirena (Waterhouse)

Les sirenes (mermaids en anglès) eren unes terribles nimfes marines amb bust de dona i cos d’ocell. Responen al prototip grec de monstre femení que reflecteix la misogínia de la mentalitat grega tradicional –igual passa amb figures com les Gorgones, les Erínies, les Harpies o l’Esfinx. Aquest perfil, per tant, no té res a veure amb la sensual figura dona-peix que a partir de l’edat mitjana es difongué de les sirenes. Algunes versions les fan filles del riu Aqueloos i de la musa Melpòmene, que presidia el teatre. El seu nombre era variable, encara que Homer diu que eren dues.

Segons conta Ovidi a les Metamorfosis, abans les sirenes tenien un aspecte normal i formaven part del seguici de Persèfone. Però, quan aquesta fou raptada per Plutó -el déu de l’inframón-, demanaren als déus que els donassin ales per poder anar a la recerca de la seva companya. Altres autors, en canvi, asseguraven que aquesta transformació era un càstig infringit per Demèter perquè no s’havien oposat al rapte de la seva filla.

 

La sirena  (John William Waterhouse)

La sirena (John William Waterhouse)

D’aspecte pervers, però dotades d’unes veus del tot seductores, després de la seva metamorfosi s’atreviren a rivalitzar amb les muses. Segons l’historiador Pausànias, les sirenes perderen el certamen, i les muses, irritades davant tanta insolència, les desplomaren i es coronaren amb les seves despulles. Des d’aleshores, les sirenes varen romandre a les costes de l’illa de Capri, a la part oest de la península itàlica, esperant que algun navegant naufragués amb les seves veus.

Quan algun malaurat mariner s’hi acostava, les sirenes entonaven cançons tan seductores que el timoner i tots els remers posaven proa cap a l’illa de Capri. Allà s’estavallaven contra les roques i eren devorades per aquests éssers fantàstics. En aquest sentit, alguna teoria apunta que el nom de sirena procediria del grec σειράω, que significat “encadenar”. La seva etimologia, per tant, faria referència al poder que se’ls atribuïa per atreure i subjectar els homes amb els seus fascinants cants. En la mitologia escatològica, les sirenes serien considerades divinitats del més enllà.

sirensIV

Episodis mitològics amb sirenes
Ja els Argonautes, liderats per Jàson, passaren prop de l’illa de Capri, però Orfeu tocà tan bé amb la seva lira que els herois de la nau Argos no sentiren la temptació de sortir a l’encontre de les sirenes –només ho féu un, el qual, però, fou salvat per Afrodita. Odisseu també va poder evitar aquesta desgràcia seguint les recomanacions de Circe.Es lligà al pal de la nau i ordenà als seus mariners que es tapassin les orelles amb cera. Seduït pel cant de les sirenes, Odisseu demanava que el deslligassin, però el seus companys, sords com estaven amb la cera, continuaren remant fins a esquivar el perill. Els cants de les sirenes solien ser autèntics panegírics dels navegants de torn. En el cas d’Odisseu, l’intentaren seduir parlant-li de les seves gestes a Troia.

Odisseu i les sirenes (John William Waterhouse)

Odisseu i les sirenes (John William Waterhouse)

La pintura és plena de referències a aquest episodi

 

Odisseu i les Sirenes (Herbert James Draper, 1910)

Odisseu i les Sirenes (Herbert James Draper, 1910)

Avui dia l’expressió cant de sirenes s’utilitza per advertir del perill de deixar-se seduir per falses promeses o paraules aduladores. El cant, però, de les antigues sirenes de la mitologia també serví, a través del francès, per donar nom als aparells que produeixen un so monòton, estrident i penetrant.Encara que hagin perdut el caràcter seductor de les sirenes primigènies, aquests cants moderns ens fan adoptar la mateixa precaució instintiva: tapar-nos les orelles confiant en què passin de llarg.

MOSAICOS DE TUNICIA

En l’actualitat hi ha gent que pensa que creu en l’existència de sirenes de carn i ossos. Aquí teniu un vídeo on suposadament se’n veu una.

Darrerament també és notícia una model britànica, Hannah Fraser, que fa immersions caracteritzada de sirena per denunciar la matança de taurons.

Antoni Janer Torrens

Intel·lectuals destronats

dimecres, 18/06/2014 (tojaner)

Émile Zola (1840-1902), considerat el primer intel·lectual

Émile Zola (1840-1902), considerat el primer intel·lectual

Els intel•lectuals ja no estan de moda. Després del mestratge de Sòcrates al segle V aC, al segle XVIII seria el francès Voltaire qui ressuscitaria la figura del pensador al servei de la veritat i la justícia. Així ho demostrà en l’affaire Calas, on defensà un modest comerciant que, per la seva condició de protestant, fou condemnat a mort pel Parlament de Toulouse, acusat d’haver assassinat un fill seu que volia convertir-se al catolicisme. Tanmateix, el terme intel•lectual no seria encunyat fins a les acaballes del segle XIX per al•ludir a aquells que, com el novel•lista Émile Zola, havien criticat l’affaire Dreyfus. El 1894, el Ministeri de la Guerra francès acusà el capità Alfred Dreyfus de traïdor per passar documents secrets als alemanys. Dreyfus, alsacià d’origen jueu, fou deportat a una illa de la Guaiana francesa. Més tard la justícia militar descobrí que el culpable era un altre oficial, però ho ocultà. Aleshores, els serveis secrets es dedicaren a fabricar proves que incriminassin encara més Dreyfus. Aquesta conxorxa seria descoberta per Zola. El gener de 1898 publicà en un diari un carta dirigida al president de la República amb el famós títol “J’acusse!”. Jo acus

A causa d’aquest escrit, el novel•lista francès fou encarcerat durant un any. Després d’haver pagat una elevada multa, s’exilià a Anglaterra. Quatre anys després moriria asfixiat a la seva casa parisenca. L’escriptor havia rebut nombroses amenaces de mort i se sospità que qualcú li podria haver tapat la xemeneia. La justícia finalment li donà la raó i Alfred Dreyfus fou rehabilitat el 1906. Zola també seria rehabilitat pels seus ja que el 1908 les seves cendres foren traslladades al Panteó de París, on descansen els prohoms de la pàtria francesa.

L’actitud de l’intel•lectual compromès que encarnava Zola seria reprès per altres paisans seus com Albert Camús, que fustigà tota manifestació de totalitarisme, fos nazi o comunista. Michel Foucault i la cèlebre parella formada per Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir també tingueren molt a dir durant el moviment estudiantil del maig del 68. Avui la societat no vol saber més de “tòtems intel•lectuals”. Per al politòleg francès Alain Minc, autor del llibre Una historia política de los intelectuales (Duomo, 2012), el futur està en mans dels “e-intel•lectuals”. I és que la irrupció d’aquest gran bany democràtic que és Internet ho ha canviat tot. El monopoli del coneixement ja no està en mans d’una reduïda elit, sinó de “petits intel•lectuals”. Al seu costat hi ha els coneguts com a “opinadors professionals”, els tertulians que diàriament pontifiquen des dels mitjans de comunicació sobre qualsevol tema i sense cap mena de rubor. Enmig de tant de renou i de tanta infotoxicació, mereixen una menció a part els economistes, elevats a la categoria de nous profetes. Alguns obliden que, més que una crisi econòmica, estam patint una crisi moral.

Jean-Paul Sartre i Simone de Beavoir a París (1940)

Jean-Paul Sartre i Simone de Beavoir a París (1940)

Amb tot, aquesta multiplicació de suposats “erudits” ha acabat amb la jerarquia del saber i ha deixat fora de joc els pensadors d’antany a qui tothom escoltava gràcies a la seva auctoritas. Això no ha de ser cap drama. Si han desaparegut és perquè la societat actual té un nivell cultural molt superior al de la societat en la que varen sorgir. Ara ja no són “la veu dels que no tenen veu” –com se solien presentar-, sinó una més d’entre moltes altres. Continuen, però, complint amb la seva antiga funció: com a fars il•luminadors del nostre pensament, doten de qualitat i rigor el tan necessari esperit crític –els seus últims estendards han estat l’espanyol José Luis Sampedro i el francès Stéphane Hessel, ambdós nonagenaris recentment morts.

En tot cas, la vinculació de l’home de idees amb el poder polític ha estat moltes vegades complexa. N’hi ha hagut que han mostrat una adhesió cega envers un règim (Sartre ignorà els gulags soviètics i Neruda elogià Stalin); d’altres, en canvi, han manifestat una actitud hostil (Chomsky i la seva crítica al capitalisme); i els que s’han ficat de ple en política sovint han hagut de trair els seus principis. D’intel•lectuals, doncs, n’hi ha per a tots els gustos i, com a humans que són, també poden ser contradictoris. Ara molts d’ells se senten destronats de l’àgora mediàtica i s’apunten als discursos apocalíptics, criticant la “banalització de la cultura” i l’actual “civilització de l’espectacle”, on les imatges ensordeixen les idees. També lamenten haver deixat d’influir sobre els polítics, que els acusen de ser poc pragmàtics. Deslegitimats, des de les seves torres d’ivori observen amb tristor com l’exercici de la política s’ha degradat i s’ha buidat de tot contingut intel•lectual. Es fan creus de constatar que la tolerància ha donat pas a la intransigència i el diàleg a l’autoritarisme. Tan sols els queda la nostàlgia d’un temps que mai no tornarà.

Antoni Janer Torrens

Article publicat a l’Ara Balears (16/06/2014)

I aquí teniu la visió de dos intel•lectuals amb actituds diferents a l’hora de valorar la societat actual. El primer és de Jordi Llovet, catedràtic jubilat de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la UB i autor del llibre Adéu a la universitat. El declivi dels humanitats (2011). I el segon és de Jordi Gràcia, catedràtic de Literatura espanyola de la UB i autor del llibre El intelectual melancólico. Un planfeto (2011):

 

Melancolia, la felicitat d’estar trist

diumenge, 15/06/2014 (tojaner)

Melancolia (Edvard Munch)

Melancolia (Edvard Munch)

La melancolia o malenconia (les dues formes són correctes) va gaudir de bona fama a l’antiguitat. Ja Aristòtil (segle IV aC) estudià la seva relació amb la creativitat en observar que era un estat habitual en els homes eminents. Al segle XV, Ficino, un famós metge florentí del Renaixement, afirmà que dotava per a la creació artística. Aquesta idea fou recollida dos segles més tard pel Romanticisme, qui l’explotà com a tòpic literari del geni que sempre està trist. L’escriptor romàntic francès Víctor Hugo (segle XIX) definí la malenconia com la “felicitat d’estar trist”. Curiosament els anglesos anomenaren aquest tòpic com a spleen, paraula relacionada amb la grega σπλήν (“melsa”), la seu de la malenconia segons la medicina “humorística” d’Hipòcrates –en anglès, estar trist o melancòlic també és “to feel blue”.

El grec Hipòcrates (segle V aC) és considerat el pare de la medicina. Segons la seva teoria, la salut era fruit d’un adequat equilibri entre la sang, la flegma, la bilis negra i la bilis groga. Aquests elements, coneguts en grec com a χυμοι, ens arribarien amb la forma llatina d’humors (“líquids”), relacionada amb humus (“terra”). Així doncs, quan avui deim que estam de “bon humor” ens referim a aquesta concepció de la salut de la medicina antiga. Foren, amb tot, els francesos qui començaren a emprar el terme humeur al segle XVII per referir-se a la manera de ser de les persones bromistes.

Els quatre humors d'Hipòcrates

Els quatre humors d’Hipòcrates

La paraula temperament també està relacionada amb aquesta teoria. Ve del llatí temperamentum (“mescla”)  –κρασις per als grecs- i al·ludeix a la bona salut que atorgava l’equilibri o mescla dels quatre elements hipocràtics. Després d’Hipòcrates sorgiren moltes teories que associaven els humors al caràcter dels individus. Així s’arribà a la següent classificació:

–          Sanguini. Corresponia aaquells individus amb molta sang.  Eren sociables, valents i apassionats  –en grec, l’excés de sang s’anomenà πληθώρα (<πληθώ, “estar ple”), d’on ve la paraula pletòric sinònima de felicitat.

–          Flegmàtic. Corresponia a aquells amb molta flegma. Eren tranquils, impassibles i freds (curiosament, però, la paraula ve de φλέγμα, que en un principi significava “foc”).

–          Colèric. Corresponia a aquells amb molta bilis (χολή) groga. Eren agressius i irascibles.

–          Melancòlic (o malenconiós). Corresponia a aquells amb molta bilis negra (μέλας). Eren meditabunds i depressius. La seu de la malenconia era la melsa, situada a l’hipocondri esquerre. Tal com indica la seva etimologia (“sota el cartílag”), l’hipocondri és la regió de l’abdomen que està just a sota de les costelles, que tenen cartílag. La vinculació amb aquesta part anatòmica féu que, amb el temps, les persones melancòliques fossin conegudes com a hipocondríaques.

A partir de la teoria hipocràtica dels humors també es cregué que en cadascuna de les edats de l’home hi havia un humor dominant: a la infància i fins als 17 anys, dominava la sang; en la joventut, dels 18 als 35, dominava la còlera; en la maduresa, dels 35 als 60, dominava la malenconia; i en la vellesa, la flegma.

 

La melancolia i l’art
La melancolia sempre ha estat present en l’art com a expressió d’una actitud humana força habitual, però incompresa. L’individu sol ser representat capcot, amb una mà recolzada sobre la galta o el mentó. Els egipcis i grecs antics ja esculpien estàtues amb aquesta posició.

Al segle XVI, Miquel Àngel, considerat l’artista melancòlic per excel·lència, va representar així Lorenzo de Mèdici al mausoleu de Florència.

 

Lorenzo de Médici (Miquel Àngel)

Lorenzo de Médici (Miquel Àngel)

També ho féu l’escultor francès Rodin a El pensador (1880), que representa Dante, autor de la Divina comèdia, davant les Portes de l’Infern:

 

El pensador (Rodin)

El pensador (Rodin)

Tanmateix, el més emblemàtic de tots fou l’alemany Dürer (segle XVI), amb el seu gravat protagonitzat per l’àngel de la melancolia.

Melancolia, Albert Dürer (1514)

Melancolia, Albert Dürer (1514)

El pintor francès Cézanne també tractà la melancolia en el seu quadre Noi amb armilla vermella (1888-90)

Noi amb armilla vermella, Paul Cézanne (1888-89)

Noi amb armilla vermella, Paul Cézanne (1888-89)

El director danès té una pel·lícula titulada Melancolia (2011). El títol fa referència al nom d’un planeta furtiu que xoca contra la Terra. És la fi del món. Només una al·lota, considerada mig boja pels altres, és capaç d’adonar-se del que succeirà realment, mentre la resta de ciutadans contemplen l’esdeveniment amb alegre indiferència.

 

Antoni Janer Torrens

 

Les arrels clàssiques dels elements químics

dijous, 12/06/2014 (tojaner)

taula

El 1869 el químic rus Dimitrif Mendelejev va organitzar les substàncies químicament indivisibles que es troben al planeta i que anomenam “elements”. Ho féu emprant una graella que els ordenava segons la mida dels seus àtoms i de les propietats bàsiques que caracteritzen cada un d’ells. En aquesta taula periòdica consten el 119 elements que formen tota la matèria orgànica i inorgànica del planeta; també, però, n’hi ha uns pocs que no s’han trobat a la Terra, però que han estat elaborats artificialment a partir dels primers. Alguns d’ells són coneguts des d’èpoques molt antigues, perquè ja havien estat trobats com a minerals;d’altres han estat descoberts molt recentment.

Noms d’elements en honor a déus

– Np (neptunium, “neptuni”). Del déu romà de les aigües i dels sismes (Posidó grec).

– Pu (plutonium, “plutoni”). Del déu dels inferns Plutó, també conegut com a Hades, germà de Júpiter. En grec πλοῦτος vol dir “riquesa”. Derivats: plutocràcia (govern dels rics).

– Pd (palladium, “pal•ladi”). Pren el nom de Pal•las Atena, deessa de la saviesa i de la guerra.

– Se (selenium, “seleni”). En record de la deessa grega Σελήνη (“lluna”).

– Hg (mercuri, missatger dels déus): simbolitza l’argent. La seva terminologia prové de l’hel•lenisme hydrargyum < ὑδωρ, “aigua”+ ἁργυρος, “plata”. Aristòtil va anomenar el mercuri ἄργυρος χυτός, “argent líquid”; en llatí es deia argentum vivum (“argent viu”). Altres derivats de ὑδωρ són: hidràulic, hidrofòbia, clepsidra, hidra.

– Ce (ceri): agafa el nom de Ceres, deessa romana de la terra i l’agricultura (= Demèter grega).

Noms d’elements en honor a personatges mitològics:

– Ti (titanium, “titani”). Al•ludeixen als titans, fills d’Urà i Gea. Derivats: titanomàquia, titànic, titanífer, titanós.

– Ta (tantalus, “tàntal”). Agafa el nom del personatge condemnat al Tàrtar a no poder ni menjar ni beure, ja que havia robat el nèctar i l’ambrosia dels déus. Cada vegada que s’apropava a l’aigua per beure’n, aquesta desapareixia i el mateix passava amb el menjar.

– Nb (niobium, “niobi”). Rep el nom de la filla de Tàntal, Níobe, pel fet de trobar-se en minerals de tantali.

– Pm (promethium, “prometi”). Prové del nom del tità Prometeu, castigat per haver robat el foc als déus.

– Ir (iridium, “iridi”). Porta aquest nom a causa dels seus reflexos variats que recorden els de la dea grega missatgera dels déus, Iris (Ἴρις).

– Cd (cadmi). Era un mineral abundós a la regió de Tebes, ciutat grega fundada per Cadme.

Noms d’arrel grega

– P (fòsfor). Del grec φωσφόρος (“portador de llum”), format a partir de φῶς, φωτός (phos, photos) + φέρω (“portar”). Derivats de φῶς: fotocòpia, fotofòbia, fotografia, fotogènia, fotosíntesi. Derivats de φέρω: fèretre, metàfora, semàfor, àmfora.

– H (hidrogen). De ὑδωρ + γένος (“naixement”). Derivats de γένος: genealogia, genètica, nitrogen, Eugènia.

– N (nitrogen). Possiblement és una paraula d’origen egipci que ens ha arribat a través del grec.

– O (oxigen). De ὀξύς (“agud”, “àcid”). Derivats: paroxisme (indica l’exaltació de les passions, dels efectes; en medicina, és el període d’una malaltia on els símptomes es manifesten amb més virulència).

– Os (osmi). De ὀσμή (“olor”). Derivats: ensumar, anòsmia (pèrdua del sentit de l’olfacte)

– Br (brom). De βρῶμος (“fetor”). És un líquid vermellós i pudent. Derivats: bromur (usat en medicina com a tranquil•litzant de les pulsacions sexuals).

– Ba (bari). De βαρύς (“feixuc”). Els seus minerals eren classificats com a minerals pesants. Derivats: baríton, baròmetre, isòbar.

– Ac (actini). del grec ἀκτίς, ἀκτίνος (“raig de llum”).

– Pa (protoactini). De πρῶτος (“primer”) i ἀκτίς, ἀκτίνος (“raig de llum”).

– Ne (neó). Ve de νέος (“nou”). Nom posat pel fill jove de dotze anys del seu descobridor, Ramsay. Derivats: neòfit, neolític, neollatí.

– Li (liti). El nom, que prové de λίθος (“pedra”), recorda que aquest àlcali ha estat descobert al regne mineral, mentre que el potassi i el sodi ho foren al vegetal. Derivats: aeròlit, paleolític, monòlit, megàlit.

– He (heli). De ἤλιος (“sol”), perquè es va descobrir teòricament al sol, i després es va comprovar a la terra. Derivats: heliocèntric, heliofòbia.

– Tc (tecneci). Prové de τέχνη (“tècnica”). És un metall de transició artificial. Derivats: tècnica, tecnologia, tecnòcrata.

– I (iode). Ve de ἴον (“violeta”) i de εἰδος (“aspecte”). Derivats de εἰδος: asteroide, idolatria, calidoscopi, antropoide.

– Cl (clor). Del grec χλωρός (“groc verdós”). Derivats: clorofil•la (pigment verd que presenten les plantes), clor.

– Cr (crom). Del grec χρῶμα (“color”). Derivats: acromàtic, monocromàtic, al•locromàsia (alteració del sentit cromàtic que fa que hom tingui una visió dels colors diferent a la real).

– As (arsènic). Del grec ἄρσενικός (“viril”).

– Rh (rodi). Del grec τό ῥόδον (rosa). Derivats: Roses (municipi de l’Alt Empordà).

– Dy (disprosi). Del grec δυσπρόσοδος (“de difícil accés”).

– Ti (tali). Del grec θάλος (“plançó”, “fill”).

– At (àstat). Del grec ἀστατος (“inestable”).

– La (lantani). Del grec λανθάνω (“romandre ocult”). Derivats: letargia, Alícia.

– Kr (kriptó). Del grec κρύπτω (“ocultar”). Derivats: cripta, apòcrif, criptografia.

– Na (sodi). De l’arab sawda (“negra”). Les seves sigles, però, són les dues primeres lletres del mot llatí natrium, que alhora ve del grec νίτρον (“nitre”).

– Pr (praseodimi). De πράσινος (“verd”) i de δίδυμος (“doble”, “bessó”).

– Nd (neodimi). Del grec νεος (“nou”) i de δίδυμος (“doble”, “bessó”).

tabla-periodica-de-broma

Noms d’arrel llatina

– Au (aurum, “or”). L’or simbolitza poder i sempre ha estat molt apreciat. Els romans tenien entre les seves monedes l’auri (aureus), que era precisament una moneda d’or. Derivats: aurora, Aureli, aurèola, auri. Del seu homònim grec χρυσός tenim Crisòstom, crisantem (tipus de plantes).

– Ag (argentum, “argent”, “plata”). Deriva d’arguo (“brillar”), d’on tenim argument, argúcia, argüir o argentífer. La seva versió grega és ἄργυρος, emparentada amb ἄργιλλος (“fang blanc”), que ens ha donat argila. Durant molt de temps, la plata ha estat considerat el segon metall preciós, després de l’or. L’ofici de treballar rep el nom d’argenteria.

– Fe (ferrum, “ferro”)

– Te (tellurium, “tel•luri”). De tellus (“terra”). Derivats: tel•lúric.

– Cu (cuprum, “coure”). Els país del coure per excel•lència va ser Xipre, a mig camí entre Grècia i Egipte. Els romans varen anomenar aquest metall aes cyprium o, simplement, cuprum, d’on ve el seu nom. Aquest metall estava associat a Venus (Afrodita grega), ja que Xipre, coneguda en grec com a Kypros, fou l’illa on anà a parar la deessa de l’amor després d’haver sorgit de l’escuma de la mar. De la seva versió grega χαλκός tenim calcografia (procediment gràfic caracteritzat per la utilització de planxes metàl•liques gravades en profunditat).

– S (sulphur, “sofre”). Derivats: sulfúric, sulfat, sulfurar.

– Sn (stannum, “estany”)

– Pb (plumbum, “plom”). Mot d’origen obscurs, per ventura ibèric, ja que el plom provenia d’Ibèria. Derivats: plumbi, plumbífer, plumbós. En grec, plom es deia μόλυβδος.

– Ra (radi): del llatí radius (“raig de llum”)

– Rn (radó). També del llatí radius. És un gas noble radioactiu, format a partir de la desintegració del Radi.

– Rb (rubidi). Del llatí rubeo (“envermellir-se”). Derivats: rúbrica, rubor, ruboritzar-se.

– Cs (cesi). Del llatí caesius (color verdós).

– F (fluor). Del verb llatí fluere (“fluir”).

– Al (alumini). Del llatí alumen (“alum”).

– Si (silici). Del llatí silex (“sílex”).

– Ca (calci). Del llatí calx (“calç”).

– Sb (Antimoni). Les seves sigles són les dues primeres lletres del mot llatí stibium (“antimoni”).

Noms de regions del món clàssic

– Mg (magnesi). De Magnèsia, comarca de Tessàlia (Grècia).

– Eu (europi). De Europa, princesa fenícia, raptada per Zeus, que acabà donant nom al nostre continent. Uns vinculen la seva etimologia amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el sol, és a dir, Occident. Els hel•lenòfils, en canvi, prefereixen pensar que és el resultat de la combinació de l’adjectiu grec εὐρύς (“ample”) i del substantiu ὤψ, ὠπος (“mirada”).

– Ho (holmi). D’Holmia, nom llatí per designar la ciutat Estocolm (Suècia).

– Lu (luteci). De Lutetia, antic nom llatí de París.

– Hf (hafni). D’Hafnia, nom llatí de Copenhaguen (Dinamarca).

– Re (Reni). De llatí Rhenus, el riu Rin.

Antoni Janer Torrens