El fòrum dels aforats

dissabte, 28/06/2014 (tojaner)

aforat

A l’antiga Roma el forum era la plaça major, el que els grecs anomenaren ἀγορά (d’on tenim agorafòbia, la por als espais oberts). Un derivat seu és fur (“fuero” en castellà), sinònim de norma jurídica. El seu significat està relacionat amb el fet que el forum esdevingué l’espai públic per excel•lència on s’impartia justícia, generalment en uns edificis anomenats basíliques (de βασιλευς, “rei”), que amb el cristianisme adoptaren una funció religiosa. D’aquesta manera també tenim que el metge que està al servei d’un jutge per determinar les causes d’un homicidi és conegut com a forense. I una cosa desmesurada, que està fora de tota norma habitual, és desaforada.

De forum també deriva una paraula de plena actualitat, aforament (“privat de la norma”). Va néixer fa més de dos segles durant la Revolució francesa per garantir la llibertat d’expressió dels diputats. Aleshores es volgué dotar d’immunitat les cambres legislatives per evitar que els poders judicials hereus de l’Antic Règim poguessin impedir la tasca d’aquells que havien estat escollits pel poble.

Avui l’aforament ha vist pervertida la seva motivació inicial per part dels mateixos aforats, que s’aferren a la seva immunitat per fugir de la justícia. El darrer a apuntar-s’hi és l’exrei Joan Carles, a qui el Govern espanyol ha blindat de seguida com si es tractàs d’un criminal de guerra –sembla que en el seu fur intern (és a dir, en la “seva jurisdicció interna”) el monarca acabat d’abdicar passa pena que li caiguin unes quantes demandes de paternitat.

AFORADO 3
A Espanya hi ha 10.000 aforats, dels quals, uns 2.300 són polítics (la meitat d’ells són diputats autonòmics); la resta són membres de les altes institucions de l’Estat, components de la carrera judicial i de les forces de seguretat. Si giram la vista a països del nostre entorn, ens podem morir de vergonya. A Alemanya, Regne Unit o EUA no hi ha ni un sol aforat, mentre que a Portugal i a Itàlia només ho és el president de la República, i a França es restringeix a l’Executiu. Una altra dada interessant és que la Constitució només contempla l’aforament dels membres del govern, senadors i diputats (poc més de 600 persones). Els altres, fins a 10.000, gaudeixen d’aquesta prerrogativa judicial gràcies a lleis posteriors.

Avui la finalitat teòrica de l’aforament és doble. Garanteix que la tasca dels alts càrrecs no sigui entrebancada per maniobres polítiques, i que els tribunals ordinaris no patesquin pressions a l’hora de jutjar els poderosos. No debades, un aforat té el privilegi de ser jutjat per un tribunal superior que el que jutja un ciutadà normal. La perversió del sistema és que són els propis parlamentaris qui pacten la composició d’aquests tribunals superiors. Amb l’aforament, doncs, immunitat (no subjecte a cap “càrrega”, munus en llatí) ha esdevingut sinònim d’impunitat (no subjecte a cap “càstig”, poena). Que ningú no dubti que en aquest fòrum que és la vida no tots som aforats, és a dir, no tots som iguals davant la llei.

Antoni Janer Torrens

Article publicat a l’Ara Balears (29/06/2014)

 

El seductor cant de sirena

divendres, 20/06/2014 (tojaner)

Sirena (Waterhouse)

Sirena (Waterhouse)

Les sirenes (mermaids en anglès) eren unes terribles nimfes marines amb bust de dona i cos d’ocell. Responen al prototip grec de monstre femení que reflecteix la misogínia de la mentalitat grega tradicional –igual passa amb figures com les Gorgones, les Erínies, les Harpies o l’Esfinx. Aquest perfil, per tant, no té res a veure amb la sensual figura dona-peix que a partir de l’edat mitjana es difongué de les sirenes. Algunes versions les fan filles del riu Aqueloos i de la musa Melpòmene, que presidia el teatre. El seu nombre era variable, encara que Homer diu que eren dues.

Segons conta Ovidi a les Metamorfosis, abans les sirenes tenien un aspecte normal i formaven part del seguici de Persèfone. Però, quan aquesta fou raptada per Plutó -el déu de l’inframón-, demanaren als déus que els donassin ales per poder anar a la recerca de la seva companya. Altres autors, en canvi, asseguraven que aquesta transformació era un càstig infringit per Demèter perquè no s’havien oposat al rapte de la seva filla.

 

La sirena  (John William Waterhouse)

La sirena (John William Waterhouse)

D’aspecte pervers, però dotades d’unes veus del tot seductores, després de la seva metamorfosi s’atreviren a rivalitzar amb les muses. Segons l’historiador Pausànias, les sirenes perderen el certamen, i les muses, irritades davant tanta insolència, les desplomaren i es coronaren amb les seves despulles. Des d’aleshores, les sirenes varen romandre a les costes de l’illa de Capri, a la part oest de la península itàlica, esperant que algun navegant naufragués amb les seves veus.

Quan algun malaurat mariner s’hi acostava, les sirenes entonaven cançons tan seductores que el timoner i tots els remers posaven proa cap a l’illa de Capri. Allà s’estavallaven contra les roques i eren devorades per aquests éssers fantàstics. En aquest sentit, alguna teoria apunta que el nom de sirena procediria del grec σειράω, que significat “encadenar”. La seva etimologia, per tant, faria referència al poder que se’ls atribuïa per atreure i subjectar els homes amb els seus fascinants cants. En la mitologia escatològica, les sirenes serien considerades divinitats del més enllà.

sirensIV

Episodis mitològics amb sirenes
Ja els Argonautes, liderats per Jàson, passaren prop de l’illa de Capri, però Orfeu tocà tan bé amb la seva lira que els herois de la nau Argos no sentiren la temptació de sortir a l’encontre de les sirenes –només ho féu un, el qual, però, fou salvat per Afrodita. Odisseu també va poder evitar aquesta desgràcia seguint les recomanacions de Circe.Es lligà al pal de la nau i ordenà als seus mariners que es tapassin les orelles amb cera. Seduït pel cant de les sirenes, Odisseu demanava que el deslligassin, però el seus companys, sords com estaven amb la cera, continuaren remant fins a esquivar el perill. Els cants de les sirenes solien ser autèntics panegírics dels navegants de torn. En el cas d’Odisseu, l’intentaren seduir parlant-li de les seves gestes a Troia.

Odisseu i les sirenes (John William Waterhouse)

Odisseu i les sirenes (John William Waterhouse)

La pintura és plena de referències a aquest episodi

 

Odisseu i les Sirenes (Herbert James Draper, 1910)

Odisseu i les Sirenes (Herbert James Draper, 1910)

Avui dia l’expressió cant de sirenes s’utilitza per advertir del perill de deixar-se seduir per falses promeses o paraules aduladores. El cant, però, de les antigues sirenes de la mitologia també serví, a través del francès, per donar nom als aparells que produeixen un so monòton, estrident i penetrant.Encara que hagin perdut el caràcter seductor de les sirenes primigènies, aquests cants moderns ens fan adoptar la mateixa precaució instintiva: tapar-nos les orelles confiant en què passin de llarg.

MOSAICOS DE TUNICIA

En l’actualitat hi ha gent que pensa que creu en l’existència de sirenes de carn i ossos. Aquí teniu un vídeo on suposadament se’n veu una.

Darrerament també és notícia una model britànica, Hannah Fraser, que fa immersions caracteritzada de sirena per denunciar la matança de taurons.

Antoni Janer Torrens

Intel·lectuals destronats

dimecres, 18/06/2014 (tojaner)

Émile Zola (1840-1902), considerat el primer intel·lectual

Émile Zola (1840-1902), considerat el primer intel·lectual

Els intel•lectuals ja no estan de moda. Després del mestratge de Sòcrates al segle V aC, al segle XVIII seria el francès Voltaire qui ressuscitaria la figura del pensador al servei de la veritat i la justícia. Així ho demostrà en l’affaire Calas, on defensà un modest comerciant que, per la seva condició de protestant, fou condemnat a mort pel Parlament de Toulouse, acusat d’haver assassinat un fill seu que volia convertir-se al catolicisme. Tanmateix, el terme intel•lectual no seria encunyat fins a les acaballes del segle XIX per al•ludir a aquells que, com el novel•lista Émile Zola, havien criticat l’affaire Dreyfus. El 1894, el Ministeri de la Guerra francès acusà el capità Alfred Dreyfus de traïdor per passar documents secrets als alemanys. Dreyfus, alsacià d’origen jueu, fou deportat a una illa de la Guaiana francesa. Més tard la justícia militar descobrí que el culpable era un altre oficial, però ho ocultà. Aleshores, els serveis secrets es dedicaren a fabricar proves que incriminassin encara més Dreyfus. Aquesta conxorxa seria descoberta per Zola. El gener de 1898 publicà en un diari un carta dirigida al president de la República amb el famós títol “J’acusse!”. Jo acus

A causa d’aquest escrit, el novel•lista francès fou encarcerat durant un any. Després d’haver pagat una elevada multa, s’exilià a Anglaterra. Quatre anys després moriria asfixiat a la seva casa parisenca. L’escriptor havia rebut nombroses amenaces de mort i se sospità que qualcú li podria haver tapat la xemeneia. La justícia finalment li donà la raó i Alfred Dreyfus fou rehabilitat el 1906. Zola també seria rehabilitat pels seus ja que el 1908 les seves cendres foren traslladades al Panteó de París, on descansen els prohoms de la pàtria francesa.

L’actitud de l’intel•lectual compromès que encarnava Zola seria reprès per altres paisans seus com Albert Camús, que fustigà tota manifestació de totalitarisme, fos nazi o comunista. Michel Foucault i la cèlebre parella formada per Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir també tingueren molt a dir durant el moviment estudiantil del maig del 68. Avui la societat no vol saber més de “tòtems intel•lectuals”. Per al politòleg francès Alain Minc, autor del llibre Una historia política de los intelectuales (Duomo, 2012), el futur està en mans dels “e-intel•lectuals”. I és que la irrupció d’aquest gran bany democràtic que és Internet ho ha canviat tot. El monopoli del coneixement ja no està en mans d’una reduïda elit, sinó de “petits intel•lectuals”. Al seu costat hi ha els coneguts com a “opinadors professionals”, els tertulians que diàriament pontifiquen des dels mitjans de comunicació sobre qualsevol tema i sense cap mena de rubor. Enmig de tant de renou i de tanta infotoxicació, mereixen una menció a part els economistes, elevats a la categoria de nous profetes. Alguns obliden que, més que una crisi econòmica, estam patint una crisi moral.

Jean-Paul Sartre i Simone de Beavoir a París (1940)

Jean-Paul Sartre i Simone de Beavoir a París (1940)

Amb tot, aquesta multiplicació de suposats “erudits” ha acabat amb la jerarquia del saber i ha deixat fora de joc els pensadors d’antany a qui tothom escoltava gràcies a la seva auctoritas. Això no ha de ser cap drama. Si han desaparegut és perquè la societat actual té un nivell cultural molt superior al de la societat en la que varen sorgir. Ara ja no són “la veu dels que no tenen veu” –com se solien presentar-, sinó una més d’entre moltes altres. Continuen, però, complint amb la seva antiga funció: com a fars il•luminadors del nostre pensament, doten de qualitat i rigor el tan necessari esperit crític –els seus últims estendards han estat l’espanyol José Luis Sampedro i el francès Stéphane Hessel, ambdós nonagenaris recentment morts.

En tot cas, la vinculació de l’home de idees amb el poder polític ha estat moltes vegades complexa. N’hi ha hagut que han mostrat una adhesió cega envers un règim (Sartre ignorà els gulags soviètics i Neruda elogià Stalin); d’altres, en canvi, han manifestat una actitud hostil (Chomsky i la seva crítica al capitalisme); i els que s’han ficat de ple en política sovint han hagut de trair els seus principis. D’intel•lectuals, doncs, n’hi ha per a tots els gustos i, com a humans que són, també poden ser contradictoris. Ara molts d’ells se senten destronats de l’àgora mediàtica i s’apunten als discursos apocalíptics, criticant la “banalització de la cultura” i l’actual “civilització de l’espectacle”, on les imatges ensordeixen les idees. També lamenten haver deixat d’influir sobre els polítics, que els acusen de ser poc pragmàtics. Deslegitimats, des de les seves torres d’ivori observen amb tristor com l’exercici de la política s’ha degradat i s’ha buidat de tot contingut intel•lectual. Es fan creus de constatar que la tolerància ha donat pas a la intransigència i el diàleg a l’autoritarisme. Tan sols els queda la nostàlgia d’un temps que mai no tornarà.

Antoni Janer Torrens

Article publicat a l’Ara Balears (16/06/2014)

I aquí teniu la visió de dos intel•lectuals amb actituds diferents a l’hora de valorar la societat actual. El primer és de Jordi Llovet, catedràtic jubilat de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la UB i autor del llibre Adéu a la universitat. El declivi dels humanitats (2011). I el segon és de Jordi Gràcia, catedràtic de Literatura espanyola de la UB i autor del llibre El intelectual melancólico. Un planfeto (2011):

 

Melancolia, la felicitat d’estar trist

diumenge, 15/06/2014 (tojaner)

Melancolia (Edvard Munch)

Melancolia (Edvard Munch)

La melancolia o malenconia (les dues formes són correctes) va gaudir de bona fama a l’antiguitat. Ja Aristòtil (segle IV aC) estudià la seva relació amb la creativitat en observar que era un estat habitual en els homes eminents. Al segle XV, Ficino, un famós metge florentí del Renaixement, afirmà que dotava per a la creació artística. Aquesta idea fou recollida dos segles més tard pel Romanticisme, qui l’explotà com a tòpic literari del geni que sempre està trist. L’escriptor romàntic francès Víctor Hugo (segle XIX) definí la malenconia com la “felicitat d’estar trist”. Curiosament els anglesos anomenaren aquest tòpic com a spleen, paraula relacionada amb la grega σπλήν (“melsa”), la seu de la malenconia segons la medicina “humorística” d’Hipòcrates –en anglès, estar trist o melancòlic també és “to feel blue”.

El grec Hipòcrates (segle V aC) és considerat el pare de la medicina. Segons la seva teoria, la salut era fruit d’un adequat equilibri entre la sang, la flegma, la bilis negra i la bilis groga. Aquests elements, coneguts en grec com a χυμοι, ens arribarien amb la forma llatina d’humors (“líquids”), relacionada amb humus (“terra”). Així doncs, quan avui deim que estam de “bon humor” ens referim a aquesta concepció de la salut de la medicina antiga. Foren, amb tot, els francesos qui començaren a emprar el terme humeur al segle XVII per referir-se a la manera de ser de les persones bromistes.

Els quatre humors d'Hipòcrates

Els quatre humors d’Hipòcrates

La paraula temperament també està relacionada amb aquesta teoria. Ve del llatí temperamentum (“mescla”)  –κρασις per als grecs- i al·ludeix a la bona salut que atorgava l’equilibri o mescla dels quatre elements hipocràtics. Després d’Hipòcrates sorgiren moltes teories que associaven els humors al caràcter dels individus. Així s’arribà a la següent classificació:

–          Sanguini. Corresponia aaquells individus amb molta sang.  Eren sociables, valents i apassionats  –en grec, l’excés de sang s’anomenà πληθώρα (<πληθώ, “estar ple”), d’on ve la paraula pletòric sinònima de felicitat.

–          Flegmàtic. Corresponia a aquells amb molta flegma. Eren tranquils, impassibles i freds (curiosament, però, la paraula ve de φλέγμα, que en un principi significava “foc”).

–          Colèric. Corresponia a aquells amb molta bilis (χολή) groga. Eren agressius i irascibles.

–          Melancòlic (o malenconiós). Corresponia a aquells amb molta bilis negra (μέλας). Eren meditabunds i depressius. La seu de la malenconia era la melsa, situada a l’hipocondri esquerre. Tal com indica la seva etimologia (“sota el cartílag”), l’hipocondri és la regió de l’abdomen que està just a sota de les costelles, que tenen cartílag. La vinculació amb aquesta part anatòmica féu que, amb el temps, les persones melancòliques fossin conegudes com a hipocondríaques.

A partir de la teoria hipocràtica dels humors també es cregué que en cadascuna de les edats de l’home hi havia un humor dominant: a la infància i fins als 17 anys, dominava la sang; en la joventut, dels 18 als 35, dominava la còlera; en la maduresa, dels 35 als 60, dominava la malenconia; i en la vellesa, la flegma.

 

La melancolia i l’art
La melancolia sempre ha estat present en l’art com a expressió d’una actitud humana força habitual, però incompresa. L’individu sol ser representat capcot, amb una mà recolzada sobre la galta o el mentó. Els egipcis i grecs antics ja esculpien estàtues amb aquesta posició.

Al segle XVI, Miquel Àngel, considerat l’artista melancòlic per excel·lència, va representar així Lorenzo de Mèdici al mausoleu de Florència.

 

Lorenzo de Médici (Miquel Àngel)

Lorenzo de Médici (Miquel Àngel)

També ho féu l’escultor francès Rodin a El pensador (1880), que representa Dante, autor de la Divina comèdia, davant les Portes de l’Infern:

 

El pensador (Rodin)

El pensador (Rodin)

Tanmateix, el més emblemàtic de tots fou l’alemany Dürer (segle XVI), amb el seu gravat protagonitzat per l’àngel de la melancolia.

Melancolia, Albert Dürer (1514)

Melancolia, Albert Dürer (1514)

El pintor francès Cézanne també tractà la melancolia en el seu quadre Noi amb armilla vermella (1888-90)

Noi amb armilla vermella, Paul Cézanne (1888-89)

Noi amb armilla vermella, Paul Cézanne (1888-89)

El director danès té una pel·lícula titulada Melancolia (2011). El títol fa referència al nom d’un planeta furtiu que xoca contra la Terra. És la fi del món. Només una al·lota, considerada mig boja pels altres, és capaç d’adonar-se del que succeirà realment, mentre la resta de ciutadans contemplen l’esdeveniment amb alegre indiferència.

 

Antoni Janer Torrens

 

Les arrels clàssiques dels elements químics

dijous, 12/06/2014 (tojaner)

taula

El 1869 el químic rus Dimitrif Mendelejev va organitzar les substàncies químicament indivisibles que es troben al planeta i que anomenam “elements”. Ho féu emprant una graella que els ordenava segons la mida dels seus àtoms i de les propietats bàsiques que caracteritzen cada un d’ells. En aquesta taula periòdica consten el 119 elements que formen tota la matèria orgànica i inorgànica del planeta; també, però, n’hi ha uns pocs que no s’han trobat a la Terra, però que han estat elaborats artificialment a partir dels primers. Alguns d’ells són coneguts des d’èpoques molt antigues, perquè ja havien estat trobats com a minerals;d’altres han estat descoberts molt recentment.

Noms d’elements en honor a déus

– Np (neptunium, “neptuni”). Del déu romà de les aigües i dels sismes (Posidó grec).

– Pu (plutonium, “plutoni”). Del déu dels inferns Plutó, també conegut com a Hades, germà de Júpiter. En grec πλοῦτος vol dir “riquesa”. Derivats: plutocràcia (govern dels rics).

– Pd (palladium, “pal•ladi”). Pren el nom de Pal•las Atena, deessa de la saviesa i de la guerra.

– Se (selenium, “seleni”). En record de la deessa grega Σελήνη (“lluna”).

– Hg (mercuri, missatger dels déus): simbolitza l’argent. La seva terminologia prové de l’hel•lenisme hydrargyum < ὑδωρ, “aigua”+ ἁργυρος, “plata”. Aristòtil va anomenar el mercuri ἄργυρος χυτός, “argent líquid”; en llatí es deia argentum vivum (“argent viu”). Altres derivats de ὑδωρ són: hidràulic, hidrofòbia, clepsidra, hidra.

– Ce (ceri): agafa el nom de Ceres, deessa romana de la terra i l’agricultura (= Demèter grega).

Noms d’elements en honor a personatges mitològics:

– Ti (titanium, “titani”). Al•ludeixen als titans, fills d’Urà i Gea. Derivats: titanomàquia, titànic, titanífer, titanós.

– Ta (tantalus, “tàntal”). Agafa el nom del personatge condemnat al Tàrtar a no poder ni menjar ni beure, ja que havia robat el nèctar i l’ambrosia dels déus. Cada vegada que s’apropava a l’aigua per beure’n, aquesta desapareixia i el mateix passava amb el menjar.

– Nb (niobium, “niobi”). Rep el nom de la filla de Tàntal, Níobe, pel fet de trobar-se en minerals de tantali.

– Pm (promethium, “prometi”). Prové del nom del tità Prometeu, castigat per haver robat el foc als déus.

– Ir (iridium, “iridi”). Porta aquest nom a causa dels seus reflexos variats que recorden els de la dea grega missatgera dels déus, Iris (Ἴρις).

– Cd (cadmi). Era un mineral abundós a la regió de Tebes, ciutat grega fundada per Cadme.

Noms d’arrel grega

– P (fòsfor). Del grec φωσφόρος (“portador de llum”), format a partir de φῶς, φωτός (phos, photos) + φέρω (“portar”). Derivats de φῶς: fotocòpia, fotofòbia, fotografia, fotogènia, fotosíntesi. Derivats de φέρω: fèretre, metàfora, semàfor, àmfora.

– H (hidrogen). De ὑδωρ + γένος (“naixement”). Derivats de γένος: genealogia, genètica, nitrogen, Eugènia.

– N (nitrogen). Possiblement és una paraula d’origen egipci que ens ha arribat a través del grec.

– O (oxigen). De ὀξύς (“agud”, “àcid”). Derivats: paroxisme (indica l’exaltació de les passions, dels efectes; en medicina, és el període d’una malaltia on els símptomes es manifesten amb més virulència).

– Os (osmi). De ὀσμή (“olor”). Derivats: ensumar, anòsmia (pèrdua del sentit de l’olfacte)

– Br (brom). De βρῶμος (“fetor”). És un líquid vermellós i pudent. Derivats: bromur (usat en medicina com a tranquil•litzant de les pulsacions sexuals).

– Ba (bari). De βαρύς (“feixuc”). Els seus minerals eren classificats com a minerals pesants. Derivats: baríton, baròmetre, isòbar.

– Ac (actini). del grec ἀκτίς, ἀκτίνος (“raig de llum”).

– Pa (protoactini). De πρῶτος (“primer”) i ἀκτίς, ἀκτίνος (“raig de llum”).

– Ne (neó). Ve de νέος (“nou”). Nom posat pel fill jove de dotze anys del seu descobridor, Ramsay. Derivats: neòfit, neolític, neollatí.

– Li (liti). El nom, que prové de λίθος (“pedra”), recorda que aquest àlcali ha estat descobert al regne mineral, mentre que el potassi i el sodi ho foren al vegetal. Derivats: aeròlit, paleolític, monòlit, megàlit.

– He (heli). De ἤλιος (“sol”), perquè es va descobrir teòricament al sol, i després es va comprovar a la terra. Derivats: heliocèntric, heliofòbia.

– Tc (tecneci). Prové de τέχνη (“tècnica”). És un metall de transició artificial. Derivats: tècnica, tecnologia, tecnòcrata.

– I (iode). Ve de ἴον (“violeta”) i de εἰδος (“aspecte”). Derivats de εἰδος: asteroide, idolatria, calidoscopi, antropoide.

– Cl (clor). Del grec χλωρός (“groc verdós”). Derivats: clorofil•la (pigment verd que presenten les plantes), clor.

– Cr (crom). Del grec χρῶμα (“color”). Derivats: acromàtic, monocromàtic, al•locromàsia (alteració del sentit cromàtic que fa que hom tingui una visió dels colors diferent a la real).

– As (arsènic). Del grec ἄρσενικός (“viril”).

– Rh (rodi). Del grec τό ῥόδον (rosa). Derivats: Roses (municipi de l’Alt Empordà).

– Dy (disprosi). Del grec δυσπρόσοδος (“de difícil accés”).

– Ti (tali). Del grec θάλος (“plançó”, “fill”).

– At (àstat). Del grec ἀστατος (“inestable”).

– La (lantani). Del grec λανθάνω (“romandre ocult”). Derivats: letargia, Alícia.

– Kr (kriptó). Del grec κρύπτω (“ocultar”). Derivats: cripta, apòcrif, criptografia.

– Na (sodi). De l’arab sawda (“negra”). Les seves sigles, però, són les dues primeres lletres del mot llatí natrium, que alhora ve del grec νίτρον (“nitre”).

– Pr (praseodimi). De πράσινος (“verd”) i de δίδυμος (“doble”, “bessó”).

– Nd (neodimi). Del grec νεος (“nou”) i de δίδυμος (“doble”, “bessó”).

tabla-periodica-de-broma

Noms d’arrel llatina

– Au (aurum, “or”). L’or simbolitza poder i sempre ha estat molt apreciat. Els romans tenien entre les seves monedes l’auri (aureus), que era precisament una moneda d’or. Derivats: aurora, Aureli, aurèola, auri. Del seu homònim grec χρυσός tenim Crisòstom, crisantem (tipus de plantes).

– Ag (argentum, “argent”, “plata”). Deriva d’arguo (“brillar”), d’on tenim argument, argúcia, argüir o argentífer. La seva versió grega és ἄργυρος, emparentada amb ἄργιλλος (“fang blanc”), que ens ha donat argila. Durant molt de temps, la plata ha estat considerat el segon metall preciós, després de l’or. L’ofici de treballar rep el nom d’argenteria.

– Fe (ferrum, “ferro”)

– Te (tellurium, “tel•luri”). De tellus (“terra”). Derivats: tel•lúric.

– Cu (cuprum, “coure”). Els país del coure per excel•lència va ser Xipre, a mig camí entre Grècia i Egipte. Els romans varen anomenar aquest metall aes cyprium o, simplement, cuprum, d’on ve el seu nom. Aquest metall estava associat a Venus (Afrodita grega), ja que Xipre, coneguda en grec com a Kypros, fou l’illa on anà a parar la deessa de l’amor després d’haver sorgit de l’escuma de la mar. De la seva versió grega χαλκός tenim calcografia (procediment gràfic caracteritzat per la utilització de planxes metàl•liques gravades en profunditat).

– S (sulphur, “sofre”). Derivats: sulfúric, sulfat, sulfurar.

– Sn (stannum, “estany”)

– Pb (plumbum, “plom”). Mot d’origen obscurs, per ventura ibèric, ja que el plom provenia d’Ibèria. Derivats: plumbi, plumbífer, plumbós. En grec, plom es deia μόλυβδος.

– Ra (radi): del llatí radius (“raig de llum”)

– Rn (radó). També del llatí radius. És un gas noble radioactiu, format a partir de la desintegració del Radi.

– Rb (rubidi). Del llatí rubeo (“envermellir-se”). Derivats: rúbrica, rubor, ruboritzar-se.

– Cs (cesi). Del llatí caesius (color verdós).

– F (fluor). Del verb llatí fluere (“fluir”).

– Al (alumini). Del llatí alumen (“alum”).

– Si (silici). Del llatí silex (“sílex”).

– Ca (calci). Del llatí calx (“calç”).

– Sb (Antimoni). Les seves sigles són les dues primeres lletres del mot llatí stibium (“antimoni”).

Noms de regions del món clàssic

– Mg (magnesi). De Magnèsia, comarca de Tessàlia (Grècia).

– Eu (europi). De Europa, princesa fenícia, raptada per Zeus, que acabà donant nom al nostre continent. Uns vinculen la seva etimologia amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el sol, és a dir, Occident. Els hel•lenòfils, en canvi, prefereixen pensar que és el resultat de la combinació de l’adjectiu grec εὐρύς (“ample”) i del substantiu ὤψ, ὠπος (“mirada”).

– Ho (holmi). D’Holmia, nom llatí per designar la ciutat Estocolm (Suècia).

– Lu (luteci). De Lutetia, antic nom llatí de París.

– Hf (hafni). D’Hafnia, nom llatí de Copenhaguen (Dinamarca).

– Re (Reni). De llatí Rhenus, el riu Rin.

Antoni Janer Torrens

Diògenes no tenia cap síndrome

dilluns, 9/06/2014 (tojaner)

Sovint sentim a parlar de la síndrome de Diògenes. És un trastorn del comportament que normalment afecta persones d’edat avançada i amb doblers que, de manera voluntària, viuen aïllades i envoltades per una gran quantitat d’escombraries. Aquesta síndrome, batiada així el 1975, agafa el nom d’un famós filòsof grec del segle IV aC que en realitat no patia res d’això.

Diògenes de Sínope (413-327 aC) era un dels cans (κύων) o cínics integrants d’un moviment filosòfic fundat al segle V aC al gimnàs atenenc de Kynosargos (“el ca àgil”). Enlluernats per Sòcrates, els cínics, com els cans, aspiraven a una vida austera, deslligada dels béns materials i de qualsevol convenció social. Mantenien una actitud provocadora envers una societat que considera alienadora; d’aquesta manera, preferien el model de la vida salvatge abans que el d’una vida sotmesa a les regles d’un ramat ordenat però embrutidor. Avui, amb tot, l’adjectiu cínic s’empra per al·ludir a una persona falsa o insolent. Així doncs, ha experimentat una certa evolució semàntica.

La llinterna de Diògenes

 Diògenes encarnava el cínic per excel·lència. Vivia en la seva cèlebre bóta i realitzava totes les seves necessitats en públic, tant les sexuals com les fisiològiques. Ningú no es salvava del seus sarcàstics comentaris. Són moltes les excentricitats que se li atribuïren i que sabem per boca de Diògenes Laerci (segle III dC) i d’altres autors antics. Una d’elles diu que un dia, després d’haver vist com un ca llepava l’aigua d’un bassiot, va entendre que fins i tot el bol, últim testimoni de la vida civil, era prescindible, de manera que es va desfer d’ell. La seva fama dual, d’home boig i savi, va a arribar fins a les orelles d’Alexandre el Gran, qui es va desplaçar fins a Atenes per conèixer-lo. Havent-se situat davant de la seva bóta, li preguntà si li podia fer algun favor. I la resposta fou del tot demolidora: “Podries apartar-te, m’estàs tapant el sol”.

 

Diògenes i Alexandre el Gran (Thomas Christian Wink)

Diògenes (John W Waterhouse, 1882)

A pesar de la seva austeritat, el nom de Diògenes ha acabat associat a una síndrome que representa precisament tot el contrari: acumulació desordenada i compulsiva d’objectes innecessaris. Tota una paradoxa històrica!

Antoni Janer Torrens

Paraules adulterades

dijous, 5/06/2014 (tojaner)

Avui la llibertat d’expressió, una de les grans fites del món democràtic, està adulterada per l’odi i la mentida. Cada dia assistim perplexos a l’ús del tot barroer d’un dels béns més preuats que tenim per combatre els totalitarismes i el pensament únic. Malmenam les paraules aprofitant l’empara que ens donen constitucions i declaracions universals de drets humans. Ens burlam dels cants a la tolerància proferits al segle XVIII pels pares de la Il·lustració. Emetem judicis sense escrúpols, sense importar la seva veracitat i sense dotar-los del més mínim respecte. Quins són, doncs, els límits a la llibertat d’expressió?

La nostra llibertat per opinar neix del liberum arbitrium o lliure albir, és a dir, la facultat que tenim per decidir pel nostre compte. I, per fer-ho, necessitam la paraula. Al segle V aC, Sòcrates, el pare de la filosofia, tenia clar que només mitjançant el diàleg podem il·luminar els nostres pensaments d’acord amb la famosa inscripció del frontispici del temple de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”. Ara la confrontació d’idees es fa a partir de les desqualificacions personals. La humilitat socràtica –“només sé que no sé res”- ha estat substituïda per la prepotència verbal i la nostra eloqüència tan sols serveix per refermar prejudicis i mantenir la incondicional fidelitat tribal.

Un dels límits a la llibertat d’expressió hauria de ser l’ètica o, dit d’una altra manera, el sentit comú, que sovint, tanmateix, com se sol dir, no és el més comú de tots. En aquest terreny, la subtilesa i la ironia, signes d’intel·ligència –no confondre amb el llenguatge políticament correcte-, haurien de ser les nostres millors armes. L’exabrupte, però, sempre és més fàcil que el matís i té més repercussió.

La llibertat d’expressió també es perverteix quan falta a la veritat. Que aquest sigui un concepte difícil d’assolir no vol dir que hi hagi d’haver barra lliure per a qualsevol falsedat vestida de versemblança. Això no sembla que importi molt als principals altaveus de la nostra societat, els polítics i els mitjans de comunicació, que, agafats de la mà, en un acte d’irresponsabilitat, tendeixen a deformar la realitat de manera interessada, amb continus insults a la intel·ligència. Així, tenim polítics que són periodistes frustrats i periodistes, suposadament garants de la tan cobejada objectivitat, amb vocació de polítics.

El roto

La complexitat se simplifica i el bé comú es corromp per culpa de premisses inamovibles. L’atrofia mental dóna ales a la crispació. I tot plegat en nom de la llibertat d’expressió, que, de tant d’invocar, s’acaba malmetent. No sabem si avui Voltaire subscriuria la seva famosa cita: “No estic d’acord amb allò que dius, però defensaré amb la meva vida el teu dret a expressar-ho” .

Si no ens agrada allò que diu un diari, basta que no el comprem. I si qualque canal de televisió o emissora de ràdio ens disgusta sempre el podem desintonitzar de les nostres vides. El millor càstig és la indiferència. En l’actualitat, però, per estupor de molts, massa animalades verbals gaudeixen de total impunitat judicial. Per ventura Internet deu ser el mitjà que, abusant de l’anonimat, més exemplifica aquesta màniga ampla a la llibertat d’expressió, on tot s’hi val. Així s’ha constatat amb els comentaris de mal gust que es varen produir fa unes setmanes a Twitter després de l’assassinat de la presidenta popular de la Diputació de Lleó.

Sembla que aquest fet tan luctuós ha commogut més al Govern que no pas les manifestacions xenòfobes i catalanòfobes que des de fa temps ja circulen pel ciberespai. És per això que ara el ministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, està estudiant instruments legals extraordinaris per “acotar certes expressions que inciten a l’odi” en les xarxes socials. Per garantir una convivència harmoniosa bastaria, però, que s’aplicàs el Codi Penal, que ja castiga injúries, difamacions o calúmnies. De fet, quan interessa, així s’ha fet –arran del crim de Lleó quatre internautes foren detinguts per apologia de l’assassinat i el terrorisme.

La iniciativa del ministre Fernández és poc tranquil·litzadora tenint en compte els seus antecedents. El Consell General del Poder Judicial ja li ha fet nombroses observacions a la polèmica i abusiva llei de Seguretat Ciutadana. La norma, pendent encara d’aprovació, contempla multes de fins a 30.000 euros per a les protestes socials espontànies al carrer. És d’esperar, doncs, que ara es vulgui aplicar la mateixa censura prèvia a Internet i que Espanya seguesqui així el model de països com la Xina, l’Iran o Turquia. La llibertat d’expressió, per tant, té uns límits molt prims i cadascú se’ls agafa com més li convé. En tot cas, ara que la ultradreta ha agafat força a les darreres eleccions europees, el millor antídot contra tantes paraules adulterades és fer créixer la consciència cívica des de tots els estaments socials.

Antoni Janer Torrens

Article publicat a l’Ara Balears (02/06/2014)

 

Rectificar és de reis

dimecres, 4/06/2014 (tojaner)

Rei ve del verb llatí rego, rexi, rectum (“guiar”). Com a persona condreta que suposadament és, don Joan Carles ha obrat amb rectitud i rigor per a la regió que fins ara ha regit de manera tan irregular. Escortat per l’Estat de dret i amb el reglament a la mà, ha agafat la millor drecera. S’ha adonat que avui les regles del joc són unes altres. Per molt que l’intentàs redreçar o endreçar, el seu rígid rectorat ja no tenia sentit. El nostre regent director d’orquestra ha estat conscient que dirigir un país tan insurgent també implica corregir, així que ha pres la millor direcció. No li ha fet por rectificar, és a dir, “actuar” (facio) de manera recta o correcta. Ja feia temps que el seu règim no ens provocava ereccions, sinó més aviat insurreccions.

De don Joan Carles diuen (dico) moltes coses, però fins ara ningú no s’atrevia a dir-li que seguís els exemples del rei de Bèlgica o la reina d’Holanda. A la fi ha abdicat, així que s’ha “desdit” de les seves funcions reials. Havent anunciat la seva renúncia, hi ha qui sospira perquè la Rexpublica”, que tant d’estupor provoca, doni pas a una República, és a dir, a una “cosa pública”(Res publica) que, aquesta vegada, esperam que no sigui fictícia, sinó real. En grec, la monarquia és la solitud (μόνος) del poder (ἀρχή), que s’accentua encara més enmig de la sabana africana caçant elefants. Ara Sa majestat arrossega l’entotsolament del seu ja excàrrec. Només li queda fer examen de consciència des del monestir del seu retir.

Antoni Janer Torrens

Article publicat a l’Ara Balears (03/06/2014)

Cridar els quirits

diumenge, 1/06/2014 (tojaner)

El mont Quirinal segons Piranesi (segle XVIII)

L’etimologia del verb cridar ens remet a la famosa història del rapte de les sabines. Després d’haver fundat Roma (753 aC) al costat del riu Tíber, Ròmul es trobà amb el problema que la nova ciutat no tenia dones. Aleshores decidí convidar a una festa en honor a Neptú el poble veí dels sabins, que ocupaven un del set turons de Roma, el mont Quirinal o Quirí (nom sabí del déu de la guerra).

Mentre els homes sabins, liderats pel seu rei Tit Taci, estaven ocupats en la diversió, els romans raptaren les seves dones i filles. S’originà així una guerra entre ambdós bàndols que acabaria essent resolt per les mateixes sabines. Aquestes volien que es deixassin de matar perquè, si guanyaven els romans, perdrien els seus pares i germans; i, si guanyaven els sabins, perdrien els seus marits i els seus fills. Finalment se celebrà la reconciliació amb un banquet.

A partir d’aquest episodi Ròmul governà durant cinc anys amb Tit Taci, formant d’aquesta manera una diarquia. Fins i tot es casà amb la filla d’aquest, Hersília, la gran mediadora del conflicte. Conta la llegenda que una nit de pluges i llamps, Ròmul  fou raptat pels déus, que l’elevaren al cel. Des d’aleshores fou venerat com a déu Quirí, adoptant així l’antic nom del déu sabí. La seva dona Hersília també fou deïficada. Quirí fou un dels déus principals del panteó romà.

Un cop integrats al poble romà, els sabins passaren a ser coneguts com a quirits (quirites) en honor al seu lloc de procedència, el mont Quirí –després, quirits esdevindria el nom col·lectiu donat solemnement a tot ciutadà romà. Els quirits d’origen sabí arribaren a exercir una gran influència en la societat romana. Tothom recorria a ells per a qualsevol problema. Al segle I aC, l’historiador Marc Terenci Varró parla del verb quiritare com a sinònim de “demanar ajuda als quirits”. Fou així com quiritare adquirí el significat de “cridar per socors”. I en llatí vulgar es convertí en critare, d’on tenim cridar (català), gritar (castellà”), gridare (italià) crier (francès) i to cry (anglès a partir del francès) –sense descartar aquesta versió, el gran etimòleg Joan Coromines també aposta per un origen onomatopeic del terme. Curiosament avui el mont Quirinal s’identifica amb el Palau Quirinal, la residència oficial del president de la República italiana. Deu ser per això que sovint s’hi senten tants de crits.

Les sabines i la Revolució francesa
Cap al final de la Revoluciófrancesa, el pintor Jacques-Louis David fou empresonat. A la presó pintà La intervenció de les sabines (1799), que avui es pot contemplar al Museu del Louvre. La pintura és considerada com una crida a la unitat del poble després del vessament de sang revolucionària. Enmig del quadre, entre el rei sabí Tit Taci i el del romans, Ròmul, hi ha la sabina Hersília, filla de Tit Taci i muller de Ròmul. Demana als combatents que no les deixin vídues matant els seus esposos o òrfenes matant els seus pares.

 

 

La intervenció de les Sabines (Jacques-Louis David, 1799)

El crit
El crit més famós de tots els temps és el que va pintar el 1893 el norueg Edvard Munch (1863-1944). La seva fou una vida marcada pel patiment i la mort. Ell mateix va explicar la situació que va originar El crit (Skrik, en noruec), que avui es pot visitar a la Galeria Nacional d’Oslo: “Anava caminant amb dos amics pel passeig, el sol es ponia, el cel es tornava de cop i volta vermell. Jo em vaig aturar; cansat, em vaig recolzar en una barana […]; els meus amics continuaven la seva marxa i jo continuava aturat al mateix lloc tremolant de por i sentia que un udol infinit penetrava tota la naturalesa”.

 

 

El crit (Munch, 1893)

En paraules de Rafel Argullol (“La ruleta de les emocions”, diari Ara 18/05/2014): “Munch aspirava a pintar les emocions. No un home o una dona emocionats sinó les emocions mateixes. Volia pintar l’angoixa, la gelosia, el goig…, allò, en definitiva, que semblava prohibit als pintors perquè eren conceptes que únicament podien expressar els filòsofs. Schopenhauer havia escrit en un dels seus llibres que mai es podria pintar el crit”.

El crit no va ser molt ben acollit per la crítica –mes tard, el règim nazi qualificà Munch d’artista degenerat i retirà tots els seus quadres d’una exposició a Alemanya. Un crític considerà l’obra del pintor noruec tan pertorbador que fins i tot aconsellà les dones embarassades que no la vessin. A finals del segle XX, El crit esdevingué tota una icona cultural. El 1961 la revista Time l’il·lustrà a la portada d’una edició dedicada als complexos de culpa i a la ansietat.

Antoni Janer Torrens

 

 

Un elixir hermètic

dijous, 29/05/2014 (tojaner)

L'alquimista (Pietro Longhi)

Des dels seus orígens, l’alquímia s’ocupà de l’estudi dels fenòmens químics que tenien per objecte trobar la pedra filosofal. Es creu que la paraula àrab al-kimiya, nascuda al segle XIV, prové de Khemia (“terra negra”), l’antic nom d’Egipte que al·ludia als dipòsits fèrtils negres de les inundacions periòdiques del riu Nil -com a antònim hi havia el mot deshret (dšṛt), “terra vermella” en referència al desert. Al segle XVII, quan l’alquímia va perdre la primera síl·laba deixà enrere tot un llast de superstició i, amb la forma de química, entrà ja dins l’era científica. Aleshores esdevingué la branca del saber que s’ocupa de la composició, l’estructura i les propietats de les diverses substàncies, i també de les seves transformacions recíproques.

La pedra filosofal era una cobejada substància que havia de servir per transmutar els metalls en or, per guarir malalties –esdevenint així una panacea (< παν, “tot” + ἄκος, ους, “remei”)- i per aconseguir la immortalitat. Els àrabs varen anomenar aquesta substància imaginària al-iksir, que ens ha donat elixir segurament a partir del mot grec ξηρός (“sec”). No debades, la imaginaven com una pols seca, procedent d’alguna pedra especial i per aquest motiu fou coneguda també com a pedra filosofal –“filosofal” perquè fins al segle XVIII als científics se’ls anomenava “filòsofs”, de manera que podria haver-se dit pedra “científica”.

 

Hermes Trimegest, en un mural de la catedral de Siena

El llegendari egipci Hermes Trismegist, la figura del qual es mescla entre la realitat i la ficció, és considerat el pare de l’alquímia. A part del ser el déu grec missatger dels déus, Hermes era el nom amb el qual els hel·lens designaven Thot, déu egipci de l’escriptura, les ciències i les arts. I l’apel·latiu Trismegist ve de Τρι (“tres”), μεγας (“gran”), és a dir, “tres vegades gran”. A partir dels seus escrits de temàtica esotèrica (“obscur”, “incomprensible”, “adreçat només als iniciats” < ἑσω, “dins”) s’encunyà el concepte d’hermètic com a sinònim de cosa tancada, enigmàtica, obscura –el suposat alquimista Hermes Trismegist segellava les seves mescles en envasos impenetrables. Aquí va, doncs, el nostre humil homenatge a aquest personatge tan hermètic.

Antoni Janer